Francesc Cambó i Batlle (Verges, el Baix Empordà, 2 de setembre de 1876 - Buenos Aires, l'Argentina, 30 d'abril de 1947) fou un empresari i polític català conservador, fundador i líder de la Lliga Regionalista, ferm defensor que el catalanisme intervingués en la política espanyola, fou ministre en diversos governs espanyols. Va ser mecenes de moltes empreses culturals d'impuls i normalització del català, com la Fundació Bernat Metge, la Fundació Bíblica Catalana o l'Editorial Alpha.
Biografia miniatura|A Francesc Cambó (1997), escultura de Víctor Ochoa, en bronze sobre base de granit. Barcelona: via Laietana, cantonada amb el carrer de Jonqueres.
Anys de joventut Francesc d'Assís Cambó fou el tercer fill d'una família de petits propietaris i comerciants, amb orígens a Besalú per part del pare Miquel Cambó de Traver i Verges per part de la mare Josefa Batlle Saguer. Tot i que nasqué a Verges, passà la major part de la infantesa a la casa pairal de Besalú amb l'àvia, fins a l'any 1886, quan començà els estudis de batxillerat a l'institut de Figueres, on va conèixer i forjar amistat amb Pere Rahola.
A final del tercer curs de batxillerat a l'institut de Figueres els pares decidiren enviar-lo a Girona a acabar el batxillerat. El pare volia que fes la carrera de Farmàcia, perquè la feina d'apotecari li deixaria temps per fer d'hereu, que era des que els dos germans més grans havien mort. Però Francesc Cambó el que volia ja llavors era ser polític i la millor carrera per això era la d'advocat. Finalment el pare hi accedí amb la idea que Cambó podria ocupar-se de la notaria de Besalú.
Així doncs, Francesc Cambó va instal·lar-se a Barcelona l'any 1891 per estudiar Filosofia i Lletres, i Dret, carreres que acabà respectivament el 1897 i el 1898. És durant aquest temps d'universitari que apareix per primera vegada el Cambó polític, en fer-se soci l'any 1894 del Centre Escolar Catalanista, associació d'estudiants vinculada a la Lliga de Catalunya.
Inicis a la política Francesc Cambó començà una certa activitat política intervenint en les discussions posteriors a les conferències que organitzava el Centre Escolar Catalanista, gràcies a les quals va anar adquirint anomenada. Passant pel càrrec de secretari de la secció de Dret, en el qual demostrà les seves aptituds per l'organització, esdevingué president del Centre l'any 1895. Cal notar que aquest càrrec havia passat abans per Prat de la Riba, Puig i Cadafalch, i Verdaguer i Callís, futurs dirigents de la Lliga Regionalista.
Durant la presidència del Centre Escolar, Cambó comença les relacions amb els dirigents de la Lliga de Catalunya —principalment Àngel Guimerà, Pere Aldavert, Ferran Alsina i Joan Permanyer—, va prendre part en l'organització d'actes i publica articles esporàdicament a La Renaixença, el diari de la Lliga de Catalunya. En definitiva, durant aquests anys Cambó es va anar introduint en el catalanisme, que segons el mateix Cambó explica en les seves Memòries, llavors era poca cosa més que un moviment platònic.
Pels volts de l'any 1897 Cambó entrà d'ajudant al despatx d'advocat de Narcís Verdaguer i Callís, el qual al cap de poc li demanà de col·laborar en el seu setmanari, La Veu de Catalunya. La tasca assignada a Francesc Cambó era fer un seguiment de les activitats del catalanisme i de la resta de moviments regionalistes d'Espanya i d'arreu del món. Amb aquest objectiu inicià el primer de gener de 1898 la secció "Moviments Regionalistes", que duraria tot un any.
L'any 1898 és per a Cambó un any d'evolució del seu catalanisme, passant d'exaltació romàntica a pensament polític. Aquesta evolució és influenciada per llibres polítics que Cambó trobà a la biblioteca de la casa de Verdaguer i Callís i es pot resumir de la manera que Cambó ho feu en les seves Memòries: "(…) era un deure per als qui verament estimàvem Catalunya de predicar als catalans no sols llurs drets sinó també llurs deures i d'ensenyar-los que, per a un poble que ha perdut la llibertat, val més merèixer-la abans que la hi retornin, que no li sigui retornada primer d'haver-la merescuda."
També l'any 1898 se celebraven eleccions parcials pel districte de Vilafranca del Penedès, i la Lliga de Catalunya i la Unió Catalanista van decidir presentar conjuntament un candidat catalanista per primera vegada. Aquest fet és significatiu en la vida de Cambó perquè amb motiu de les eleccions pronuncià el seu primer discurs polític, durant un acte a Sant Sadurní d'Anoia, el qual tingué gran èxit. Naixia el Cambó orador i augmentava la seva importància dintre del moviment catalanista.
Cap a la fi de 1898, arran de la desfeta d'Espanya en la Guerra de Cuba contra els Estats Units, Enric Prat de la Riba decidí llavors fundar un nou diari catalanista i apartar-se dels vells catalanistes de "La Renaixença" i de la Lliga de Catalunya, als quals considerava uns contemplatius i immobilistes. El nou diari era La Veu de Catalunya, reconvertida en diari després que Narcís Verdaguer i Callís en cedís la capçalera a Prat de la Riba. Cambó fou cridat a treballar en aquest nou diari, i passà a encarregar-se de la secció de política estrangera.
Cambó, Prat de la Riba i Verdaguer i Callís fundaren l'agost de l'any 1899 el Centre Nacional Català, partit catalanista que agrupava els catalanistes del que s'anomenava "el Grup de l'Ateneu", liderats pel llavors president de l'Ateneu, Àngel Guimerà, i els escindits de la Unió Catalanista. El Centre Nacional Català només va durar fins a l'any 1901, quan es va fusionar amb el "Partido Regionalista" per fundar la Lliga Regionalista de cara a les eleccions generals espanyoles de 1901. Francesc Cambó, que va tenir un paper molt important en les negociacions per a la fusió, va formar part des de bon començament del nucli dirigent d'aquest nou partit, el qual tindria un paper molt destacat en la política espanyola de principis del .
Les primeres eleccions a les quals es presentà la Lliga Regionalista foren les de l'any 1901 a Corts, en les quals es presentà amb la candidatura anomenada "dels quatre presidents", ja que estava formada pels presidents de les entitats més importants del país: l'Ateneu Barcelonès, la Societat Econòmica d'Amics del País o el Foment del Treball. Aquelles eleccions foren les primeres en què es feu respectar el vot i la maquinària dels partits tradicionals no pogué manipular el resultat. En paraules de Joan Mañé i Flaquer: "Fins ara s'havia fet farina sense blat; ara han aparegut a l'escena de la nostra vida pública uns que volen que la farina es faci amb blat". El cert és que la gent de la Lliga Regionalista i Cambó hi tingueren el principal paper, depurant el cens electoral de noms de persones mortes, noms falsos i repetits.
El novembre de l'any 1901 també hi havia eleccions municipals, i la Lliga Regionalista decidí prendre-hi part. Cambó, amb 25 anys, formà part de la candidatura i obtingué l'acta de regidor pel districte VI de Barcelona, juntament amb Josep Puig i Cadafalch.
Política durant la Restauració miniatura|Comissió executiva de la junta de Solidaritat Catalana: Josep Roca i Roca, Francesc Cambó i Miquel Junyent, foto Mas. La Ilustració Catalana, Barcelona, 20 de maig de 1906, any IV, núm. 155. La fotografia va servir també de portada al fullet Solidaritat Catalana (Recort de les festas del homenatge), Barcelona 20 de maig de 1906. El 1907 va ser víctima d'un atemptat lerrouxista a la cantonada del carrer Béjar amb el de la Creu Coberta de Barcelona, quan anava en un faetó de dos cavalls cap a un míting de Solidaritat Catalana al Casino de Sants per les eleccions generals espanyoles de 1907. El cotxe va acabar amb una trentena d'impactes de bala, una de les quals va travessar el lateral i es va allotjar al ventre de Cambó. Ningú més va resultar ferit. El van intentar curar en una farmàcia propera i posteriorment fou traslladat a la Clínica Fargas en una llitera amb rodes. Pocs dies després, Cambó va ser elegit diputat per Barcelona, però va tardar sis mesos en poder seure al seu escó, a causa del procés de recuperació. El 1910 no repetiria com a diputat però el 1912 va substituir Lluís Ferrer-Vidal i Soler com a diputat al Districte electoral de Castellterçol, per on va ser elegit el 1914 i el 1916. A les eleccions de 1918 va ser elegit per Castellterçol i Barcelona, i per sorteig va ser-ho per Barcelona, per on repetí a les eleccions de 1919, 1920, i 1923.
Fou comissari de la projectada Exposició d'Indústries Elèctriques del 1917, que finalment acabà sent l'Exposició Internacional de 1929, i com a tal l'any 1915 va contractar Jean Claude Nicolas Forestier per enjardinar i arranjar part de la muntanya de Montjuïc.Ajuntament de Barcelona, Les escales de Forestier El 1918 va presidir la Companyia Alemanya Transatlàntica d'Electricitat (CATE), la principal companyia elèctrica de Llatinoamèrica i la inversió alemanya més important a l'estranger, que a conseqüència del Tractat de Versalles es va vendre de manera fictícia a un consorci de bancs i empresaris espanyols impulsat per Sofina per evitar-ne la confiscació. La companyia es va convertir en la Compañía Hispano-Americana de Electricidad (CHADE), que va cometre tot tipus de delictes i amb la qual Cambó va rebre sucoses comissions i dividends.
Després de la mort d'Enric Prat de la Riba el 1917, Cambó va esdevenir el principal líder de la Lliga Regionalista, i acabada la primera guerra mundial, els autonomistes van proposar un referèndum a Catalunya per aprovar el Projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1919 per resoldre el denominat problema català. Però Cambó va ser esbroncat pels parlamentaris espanyols durant la seva defensa de la proposta catalana; va posicionar-se en contra del text del govern; a començament de febrer, davant la frontal oposició de Madrid, Cambó va creure que els partits catalans havien de plantejar un ampli moviment de desobediència civil per fer reconsiderar la postura estatal. L'efervescència catalanista havia coincidit amb la radicalització del sindicalisme i la continuada inestabilitat social que es manifestava en esdeveniments com la vaga de la Canadenca, portarien al tancament de la sessió de corts el 27 de febrer, fan que la burgesia s'espanti i armi la milícia civil del sometent, i el mateix Cambó patrulla armat pel carrer, i finalment, incapaç de destituir al capità general Joaquim Milans del Bosch després de la seva dura repressió, va caure el govern de Romanones l'abril de 1919 , PÀG.599 i la Lliga va abandonar les propostes d'estatuts i referèndums.
Cambó va arribar a ser ministre en dos governs espanyols de concentració, conservadors liberals i la lliga, liderats pel mallorquí Antoni Maura com a president del govern: entre el 22 de març i el 9 de novembre de 1918 va ser ministre de Foment, i preveient un ambiciós pla d'obres públiques, va visitar les zones mineres, i va proposar la nacionalització dels grans serveis públics, entre ells la xarxa ferroviària espanyola, a causa de la crisi que vivia el sector. Entre els membres del govern van aflorar desavinences polítiques sobre quina posició prendre amb Alemanya, que havia torpedinat vaixells mercants espanyols que comerciaven amb els aliats, havia destruït un 20% del total de la flota i havia provocat un total de 100 morts. Al cap de vuit mesos el govern va caure en no poder aprovar els pressupostos i la desil·lusió va tornar a inundar el país. Les seves vivències encapçalant el ministeri les va explicar en el seu llibre Ocho meses en el Ministerio de Fomento.