El Quartet de corda núm. 2 en sol major, op. 18 núm. 2, de Ludwig van Beethoven, va ser compost el 1799, va sortir publicat el 1801 i va ser dedicat amb els cinc altres quartets de l'opus 18 al príncep Joseph Franz von Lobkowitz. És cronològicament el tercer dels sis primers quartets de Beethoven i se l'anomena el Quartet dels compliments (Complimenterquartett).Steinberg, Michael: "Essay", a Robert Winter, Robert Martin eds. (1994): The Beethoven Quartet Companion. University of California Press, pàg. 156.
Moviments Allegro Adagio cantabile Scherzo. Allegro Allegro molto, quasi Presto
Origen i context La lleugeresa gairebé primaveral del tema inicial del segon quartet té punts de contacte amb el tema de la Sonata per a violí en fa major, op. 24, coneguda com la sonata Primavera. Tanmateix, una denominació alemanya, tan gratuïta com suggeridora, promoguda per Theodor Otto Helm, ha fet fortuna amb el nom de Quartet dels compliments. Segons Helm, «el tema principal desperta la imatge d’un saló del segle XVIII, ple de lluentor, cerimònia i cortesies refinades. Les portes s’obren per rebre els convidats, acollits amb reverències i paraules amables; el mestre de cerimònies, amfitrió de la trobada, observa l’escena amb una joia continguda als ulls, perceptible en el tema en re major». Segons Shepherd, tot i la proximitat amb l’estil de Haydn i una certa elegància encara vinculada a la tradició cortesana, costa molt prendre seriosament la recreació retòrica i excessiva proposada per Helm.
Anàlisi musical El primer moviment, Allegro, destaca per la seva elegància i tendresa, basades en una figuració rica que no és mera ornamentació, sinó part essencial del pensament musical. Les notes ràpides neixen de l’estructura mateixa de la melodia, com una fioritura, una floració natural que contribueix a la unitat i bellesa de l’obra.
A l’Adagio cantabile reapareix amb claredat l’empremta haydniana. El musicòleg francès Joseph De Marliave destaca com a novetat beethoveniana la ruptura del tempo lent i la irrupció posterior d’una secció allegro, però aquest recurs ja havia estat anticipat per Haydn al moviment final del seu Quartet en do major, op. 54, núm. 2, on trobem una alternança comparable lent–ràpid–lent. També és remarcable el paper central de la variació en el moviment de Haydn i el procediment molt proper que adopta Beethoven.
Referències
Quartet 02 Categoria:Composicions musicals del 1801 Quartet Corda Beethoven 02 Categoria:Quartets de corda de la dècada del 1800