Exèrcit reialista o reialistes són termes usats per a referir-se a les forces armades, formades principalment per espanyols europeus i americans, i usades per a la defensa de la Monarquia Espanyola davant la revolució independentista hispanoamericana al primer terç del .
Els diccionaris de la Reial Acadèmia els defineixen des del 1803 com a regiarum patrium sectatos el que a les guerres civils segueix el partit dels reis. El 1822 es va afegir potestatis regia defensor, que defensa regalies i drets dels reis. El 1832 es va suprimir guerra civil i l'any 1869 es va afegir als partidaris de la monarquia absoluta.Vegeu la Entrada al Diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua
L'ús del terme reialistes pot estendre's a la població no-bel·ligerant o al partit reialista.La veu dels vençuts: idees del partit reialista de Caracas, 1810-1821. Autor: Tomás Straka. Editor: Universitat Catòlica Andres, 2007. , 9789806741454 A Espanya també es va anomenar reialistes als defensors de la monarquia absoluta, anomenats generalment Carlistes.
Situació de la monarquia espanyola miniatura|Testament d'Isabel la Catòlica. La monarquia espanyola i els seus defensors es van veure afectats per la revolució liberal, a través de dos processos paral·lels i simultanis, el constituent espanyol i la independència hispanoamericana, i ambdós processos van donar origen als nous estats nacionals que van assenyalar la fi de l'absolutisme a tot el món hispànic.
El sentit patrimonial de la reunió de diferents regnes (en plural) d'Europa i Ultramar en una mateixa corona sota una monarquia absolutista i que pretenia mantenir-se en aparença sota un estat liberal titella a l'Estatut de Baiona del 1808 amb el nom de Regnes de les Espanyes i les Índies, va desaparèixer amb l'establiment de lestat nacional espanyol que es va anomenar regne (en singular) per les Corts de Cadis el 1810, amb un retrocés transitori durant la restauració absolutista que va suprimir la Constitució de Cadis.nota: No obstant el territori va continuar nombrant-se en plural, les Espanyes, fins a la constitució de l'any 1869 on finalment va deixar d'anomenar-se Regne de las Espanyes, i va passar a anomenar-se Regne d'Espanya, ambdós en singular.
La Junta Suprema Central havia sigut desobeïda per les juntes formades des del 1801 a Espanya i Amèrica, però davant els avenços de Napoleó el 1810, va acabar refugiada a Cadis i es va dissoldre, donant pas a la formació de la Regència d'Espanya i les Índies i la formació de les Corts de Cadis el 1810. La legitimitat de la Regència ja no va ser reconeguda per les juntes americanes, i viceversa, les juntes tractades d'insurgents. Les corts van procedir a l'abolició dels antics regnes, i pretenien tenir la sobirania de la península i dels territoris americans, i nomenava des de Cadis, ciutat assetjada per Napoleó, diputats suplents per a Amèrica. En sentit contrari les juntes americanes rebutjaven la sobirania de l'Espanya Europea i l'obediència davant de qualsevol govern espanyol o francès, i fomentaven el seu propi autogovern sobre la base de la retroversió de la sobirania i les lleis tradicionals de las Siete Partidas, justificant-les en la renúncia del rei a Baiona el 1808. La radicalització de postures va provocar un conflicte militar que va derivar en les declaracions d'independència i el triomf en el si del juntisme americà de les idees republicanes arribades de les revolucions franceses i estatunidenques.
Efectes de la revolució hispanoamericana a la monarquia miniatura|upright=1.5|Constitució de Cadis, La promulgació de la Constitució del 1812 obra de Salvador Viniegra (Museu de les Corts de Cadis).
Inicialment, quasi totes les juntes americanes van proclamar la seva lleialtat a la dinastia borbònica de Ferran VII, presoner de Napoleó, però sota els projectes de monarquies americanes independents, com la portada a la pràctica al Primer Imperi Mexicà. També hi va haver propostes de monarquies sota altres dinasties en el cas del Perú, o d'una monarquia incaica com a Argentina. En totes elles es va tractar en tot cas de formes monàrquiques que a més de liberals tampoc renunciaven a la independència, que era, de fet, l'eix del conflicte. També hi van haver projectes americans no concretats per donar suport al règim monàrquic liberal establert a Espanya, amb l'objectiu d'aturar el projecte monàrquic absolutista de les potències de la Santa Aliança. En tots els casos, mantenint la independència de les noves nacions hispanoamericanes.
Des de l'any 1808, geogràficament per la seva enorme amplitud, les campanyes terrestres van tenir per escenari les zones continentals dels dominis americans de la monarquia, inclosa la Florida Espanyola, i les illes pròximes del continent, com l'Illa Margarita o l'Illa Gran de Chiloé. En la logística i combats navals es van veure involucrades les illes de Cuba, Puerto Rico, les illes Canàries i ports de la península Ibèrica. No es van veure afectades la Louisiana, cedida als Estats Units, ni les Filipines.
Políticament, el conflicte va tenir al seu torn, un marcat caràcter civil i internacional, però sempre local sense intervenció directa d'altres potències europees. La intervenció oficial de les potències europees es va limitar a la defensa d'Espanya contra la invasió de Napoleó i la Restauració a Espanya de Ferran VII al tron absolut, mantenint respecte als dominis americans de la monarquia una neutralitat al conflicte, tot i que permissiva amb les empreses privades de contractació de contingents americans, o voluntaris per als exèrcits independents, o de corsaris per part d'ambdós bàndols.
Socialment, ambdues posicions enfrontades, la reialista i la patriota, van tenir una transcendència incerta per als súbdits de la monarquia. A Espanya es va usar el reclutament indiscriminat per a les expedicions, en general forçós per lleva o quinta (sorteig). Per a la mobilització americana es va apel·lar a la fidelitat de comunitats natives americanes enfrontades als estats naixents, a les millores socials o promeses d'elles per part d'uns i altres, als indígenes i a les diverses castes colonials mestisses, com mulats (bruns), txols, etz, i fins i tot la lleva d'esclaus africans.Afro-llatinoamèrica, 1800-2000 Escrit per George Reid Andrews, Óscar de la Torre Cueva Traduït per Óscar de la Torre Cueva Publicat per Iberoamericana Editorial, 2007 Els criolls d'origen europeu van donar el seu suport a la causa reialista, o independentista, depenent de la posició comercial de cada regió, i que podia estar circumscrita a ciutats poblades o intendències, o incloure globalment un virregnat. L'església estava dividida; El baix clergat era el motor d'una verdadera revolució social en el primer moviment insurgent de Mèxic, mentre que la majoria dels bisbes van romandre més partidaris del rei que dels nous governs a causa del patronat en cap del Rei d'Espanya.Ponce, Miguel A. "El papat i l'Església neixent a Amèrica Llatina (1808-1825)", Els meus escrits.
El Virregnat del Perú va ser decisiu per al desenvolupament de la guerra. En lloc de col·lapsar com els seus homòlegs del Riu de la Plata o neogranadins, es va convertir en el nucli principal de les forces reialistes a Amèrica del Sud,Hamnett, 2002: 189s permetent que sobre el 1815-1816 la majoria de les províncies limítrofes a aquest virregnat tornessin al poder monàrquic.Elliot, 2009: 565
El govern del virrei José Fernando de Abascal va derrotar amb forces autòctones a tots els moviments revolucionaris al Perú. Un conflicte similar al que va passar a altres regions dins i fora de la influència de l'esfera peruana:Hamnett, 2002: 191 Coro,Hamnett, 2002: 191; Viloria de la Hoz, 2014: 14; 2015: 28 Maracaibo, Cumaná, planura de la conca de l'Orinoco,Elliot, 2009: 554s Santa Marta (amb l'auxili dels wayús),Posada Carbó, 2011 Panamà, Popayán,Encina, 1954: 24s, 27s Pasto,Encina, 1954: 24s, 27s; Hamnett, 2002: 191; Viloria de la Hoz, 2014: 14; 2015: 28 Riohacha,Viloria de la Hoz, 2014: 14; 2015: 28 Cuenca, Riobamba, Guayaquil, Montevideo, els enclavaments semiautònoms de Chiloé i Valdivia, Talcahuano, Concepción, Chillán i els butalmapus maputxes.Bengoa, 2000: 83 També es van sostenir sòlidament els governs de Nova Espanya, Cuba, Puerto Rico i Cadis.Hamnett, 2002: 191; Viloria de la Hoz, 2014: 14, 16; 2015: 21, 28, 82
Les primeres etapes del conflicte van ser guerres entre ciutats que es van convertir en focus revolucionaris que pretenien estendre les seves idees pel continent, i els nuclis lleials a les autoritats nomenades des de Cadis i que pretenien impedir aquesta expansió i suprimir aquests focus rebels.Viloria de la Hoz, 2014: 14; 2015: 28 Les poques guarnicions i l'escassa arribada de reforços peninsulars va significar que els anys inicials de guerra fossin lliurats principalment entre milícies lleials primer a la seva ciutat natal, mal armades i indisciplinades; la posterior arribada de contingents europeus i armament angloamericà va reforçar lorganització dels exèrcits nacionals.Viloria de la Hoz, 2015: 52, 83s
Liberals i absolutistes miniatura|Revolta de l'exèrcit d'ultramar a la Revolució del 1820 A Espanya, la monarquia espanyola que governava a través d'un règim absolutista va ser abatuda el 1808 per Napoleó, i des del 1812 controlada pels espanyols partidaris d'establir una Monarquia Constitucional. La defensa de la monarquia espanyola a Amèrica havia quedat quasi als seus propis medis locals, amb auxilis esporàdics d'Europa, fins que Ferran VII i els partidaris de l'absolutisme, després de recuperar el govern el 1815, van dur a terme accions d'una important volada, però aïllades, com la primera expedició d'ultramar d'uns deu mil espanyols que sota el comandament de Pablo Morillo tenien com a objectiu reprimir la insurrecció hispanoamericana i allunyar el perill dels mateixos militars liberals d'Espanya.
No obstant això, el 1820 una segona expedició d'ultramar d'uns vint-mil espanyols que havia estat organitzada a Cadis per l'antic virrei de Nova Espanya, Félix María Calleja del Rey, mai va arribar a partir perquè es va revoltar contra el mateix Ferran VII en favor del Trienni Liberal. Seguidament, el govern del Trienni Liberal va suprimir qualsevol auxili als reialistes, va paralitzar les operacions militars de forma unilateral i va enviar negociadors als independentistes americans sense cap resultat, convertint-se de facto en una renúncia als territoris d'ultramar al conflicte. L'any 1820 va marcar el declivi dels reialistes.
L'exèrcit reialista L'exèrcit reialista no era l'exèrcit colonial de l'Imperi Espanyol; No va tenir la mateixa missió ni lorganització que tenia l'exèrcit colonial durant l'època colonial, que anava dirigida a la defensa davant de potències enemigues de l'exterior. no obstant això, l'exèrcit colonial tenia un fort caràcter domèstic, americà, i estava format per tropes locals de la ciutat en més d'un vuitanta per cent, i per oficials establerts al país, compromesos amb l'elit del lloc.
L'exèrcit borbònic va desaparèixer a Espanya l'any 1808, construint-se durant la guerra peninsular una força totalment nova per enfrontar-se a Napoleó a Espanya i servir a ultramar. En començar la revolució hispanoamericana, l'exèrcit colonial espanyol es va desintegrar i grans sectors del mateix es van integrar als exèrcits independentistes que depenien de les juntes de govern americanes. Els batallons colonials es van comportar en funció del suport de les elits locals a favor d'una junta o del virrei.