Giulia Elisabetta Lama (Venècia, 1 d'octubre de 1681 - Venècia, 7 d'octubre de 1747) va ser una pintora italiana. El seu estil fosc i dramàtic segueix l'empremta del neotenebrisme venecià, i contrasta amb els colors pastel dominants de l'època barroca tardana.
Biografia La vida sense incidents de Giulia Lama és digna de menció i això ha creat molts problemes en la reconstrucció de la seva biografia. A més, criticada pel disseny defectuós i execució gruixuda de la seva obra, va ser poc apreciada en la segona meitat del , i només a partir dels historiadors de l'art del s'ha pogut recuperar la seva obra. Els estudis més importants sobre ella es deuen a Giuseppe Fiocco, Rodolfo Pallucchini, Ugo Ruggeri i Adriano Mariuz, que es van comprometre també a reconstruir el catàleg d'obres (moltes es van perdre en el mercat d'antiguitats o van ser atribuïdes a altres pintors, com Johann Liss, Giovanni Battista Piazzetta, Giovan Battista Tiepolo).
Ella va néixer a la parròquia de Santa Maria Formosa (va ser batejada a la mateixa església cinc dies després) filla del pintor Agostino Dell'Avese i la seva esposa Valentina. Mai es va casar ni va tenir fills i sempre va viure a la casa de la família al carrer Lunga.
miniatura|esquerra|Retrat de Giulia Lama per Giovanni Battista Piazzetta (Museo Nacional Thyssen-Bornemisza)|343x343px Va aprendre a pintar amb seu pare. A continuació va estudiar al costat d'un amic de la infància, Giovanni Battista Piazzetta (1682-1754), el destacat pintor rococó de diversos temes religiosos i pintures de gènere. Sembla que no hi ha debat sobre si eren companys o mestre i alumna; van estudiar junts a l'Escola d'Antonio Molinari de Venècia. Com a resultat de l'aprenentatge conjunt, els seus estils són similars en els forts contrastos de llum i ombra. Ells eren coneguts i van ser sempre bons amics, Piazzetta fins i tot va pintar un retrat de la seva amiga entre 1715 i 1720. Lama mai va pintar com a pintora professional; no es va inscriure en el gremi i va continuar fent de brodadora i de puntaire.
Obra Segons l'abat Antonio Conti, de jove havia estudiat matemàtiques, cosa que podria explicar per què les seves activitats artístiques són prou tardanes, i comencen quan ja tenia més de trenta anys. En aquest primer període, però, ja era una pintora amb una formació sòlida i establerta; la primera obra signada és el Ritratto del procuratore Pietro Grimani (El retrat del procurador Pietro Grimani, 1719), dissenyat per ella i gravat per Andrea Zucchi, però abans de 1720 ja havia conclòs el Cristo condotto al Calvario (Crist conduït al Calvari) per a l'església del Crist Miraculós de Poveglia, actualment perdut. Durant aquests mateixos anys es va encarregar del retaule per a l'altar major de Santa Maria Formosa (1722-1723), el Cristo incoronato di Spine (Crist coronat d'espines) i el Cristo sulla via del Calvario (Crist en el camí del Calvari), conservat a l'ermita de Monte Rua (amb una clara influència de Piazzetta), així com la Decollazione di una santa (Decapitació d'una santa), actualment exposat a Ca 'Rezzonico.
miniatura|Crocifissione con gli apostoli, 1726-1732. Església de San Vitale|407x407px El 1728, segons Antonio Conti, estava treballant en un gran Ratto di Europa (Rapte d'Europa), mentre que el 1733 va concloure un Sant'Antonio da Padova nell'atto di ricevere il Bambino (Sant Antoni de Pàdua en l'acte de la recepció del nadó) per a l'església Santa Maria dels Miracles de Venècia, i San Teodoro a cavallo e l'imperatore Licinio (San Teodor a cavall i l'emperador Licini) per a l'Escola de Sant Teodor. Totes aquestes obres s'han perdut, però roman a l'església de Sant Vidal una Crocifissione con gli apostoli (Crucifixió amb els apòstols, 1726-1732), considerada una de les seves obres més representatives. De la mateixa vena expressiva són Giuditta e Oloferne (Judit i Holofernes), conservat a la Galeria de l'Acadèmia de Venècia, i els Evangelisti (Evangelistes), a l'església de San Marziale de Venècia.
Una mica més tard (al voltant de 1730) van concloure la Madonna col Bambino (Madonna amb el Nen) i Santi Agostino e Francesco da Paola (Sants Agustí i Francesc de Paula) per a l'església de Sant Francesc de Šibenik i també el San Girolamo con l'angelo (Sant Jeroni amb l'àngel), a la Galleria Campori, al Museo Cívico de Mòdena.
miniatura|esquerra|Judit i Holofernes (ca. 1730). Galeria de l'Acadèmia de Venècia|340x340pxLes dues últimes obres són Gloria di una santa (Glòria d'una santa o, més aviat, una Assumpció) exhibida a l'església de Santa Maria de l'Assumpció de Malamocco, i Giuditta con la testa di Oloferne (Judit amb el cap d'Holofernes) en una col·lecció privada. Saturno che divora il figlio (Saturn devorant al seu fill) (desaparegut) i els anomenats «teste di carattere» (tipus de caps) com Busto di vecchio con libro (Bust de vell amb un llibre), Busto di donna con zendado (Bust de dona amb sendat), Busto di vecchio con rosario (Bust de vell amb rosari), han desaparegut tots.
Morta per «febre aguda amb efecte cutani, que va degenerar en convulsions», va ser enterrada a la Basílica de Sant Joan i Sant Pau de Venècia. La seva germana Cecília en va ser l'hereva.
L'estil L'estil del Lama és independent dels altres pintors contemporanis. La seva pintura es mostra, de fet, molt més essencial i gairebé aspra, tendint fins i tot a la deformació anatòmica. La qüestió clau és l'ús violent del clarobscur.
La pintura de nus miniatura|320x320px|El Martiri de Sant Joan (1720, oli sobre tela) Giulia Lama sembla haver estat la primera dona a trencar la barrera contra les dones que estudien i dibuixen figures nues; més de 200 dibuixos que han estat descobertes recentment demostren clarament que va estudiar figures nues i masculines durant la seva formació. Va tenir èxit públic en un estil que era típicament una professió ocupada només per homes, donant lloc a l'oposició dels seus homòlegs masculins que no estaven disposats a tolerar tal competència; el fet que hi pogués competir és absolutament sorprenent perquè la pintura de subjectes humans requeria l'estudi de la figura humana i, en particular, de la figura nua, i la majoria de les dones de la seva època no tenien accés a l'estudi de la nuesa.
La recepció coetània miniatura|320x320px|Josep interpretant els somnis dels eunucs (1730, oli sobre tela), Col·lecció privada)La seva plena activitat es confirmada per un retrat pintat pel pintor Piazzetta (entre 1715 i 1720), en el qual és representada amb les seves eines de l'ofici. Ella mateixa, conscient del seu ascens en el món de l'art, el 1725 va pintar Autoritratto come pittrice (Autoretrat com a pintora). Lama era ben coneguda pel seu aspecte senzill, fins i tot la mateixa Lama era molt conscient d'això i ho va reflectir en el seu propi autoretrat. Una carta escrita per l'abat Antonio Conti a la senyora de Caylus el març de 1728 ha estat molt important en la determinació dels antecedents, la relació amb els pintors coetanis i el caràcter de Lama. En la carta comenta que era fins i tot «perseguida pels pintors», i posa de manifest l'oposició dels artistes masculins a la carrera d'una dona, així com les consideracions d'ells sobre la seva aparença física, el mateix que li va passar a la pintora Rosalba Carriera. Un biaix sexista que perdura en els nostres dies.
Escriptora També va ser poetessa; en l'aplec Componimenti poetici delle più illustri rimatrici di ogni secolo (Composicions poètiques de les més il·lustres rimadores de cada segle), recollit i editat per Luisa Bergalli a Venècia, al 1726, s'inclouen tres sonets i dues cançons de Lama, mentre que altres poemes van ser publicats els anys 1734 i 1740 en dues col·leccions. Es caracteritzen per un cert petrarquisme en el qual, però, imposa la personalitat vehement detectable en les seves pintures.
Redescoberta Hi ha obra seva en diversos museus rellevantsː Museu del Prado, Museu Thyssen-Bornemisza, Gabinet de Dibuixos i Gravats i Galleria degli Uffizi, de Florència, Galleria dell'Academia i Museu Ca' Rezzonico de Venècia, Museo Cívico de Mòdena... Al 2018, una exposició al museu Ca' Rezzonico de Venècia mostrà obra de l'artistaː Giulia Lama. Pittrice e poetessa 1681-1747.
Al 2024 s'exhibiren a la Pinacoteca Manfrediniana, al Museu diocesà de Venècia, els quatre Evangelistes de l'església de San Marziale, i la Verge en oració, de l'església de Santa Maria Assunta a Malamocco, unes pintures que només són visibles habitualment des de la seva ubicació en les respectives esglésies, molt elevada sobre els observadors.
Patrizia Castagnoli ha publicat una novel·la basada en la seva vida, el títol de la qual reivindica per a ella l'ofici de pintora, que els seus coetanis li havien escatimatː Calle Longa 1736. Ritratto di Giulia Lama, pitora veneziana (2023)
Referències
Bibliografia
Categoria:Pintors italians del Barroc Categoria:Pintors venecians Categoria:Pintors nascuts al segle XVII Categoria:Pintors morts al segle XVIII Categoria:Morts a Venècia