El Pla Cerdà (1860) fou un projecte d'eixample i reforma de la ciutat de Barcelona que seguia criteris del pla hipodàmic, amb una estructura en quadrícula, oberta i igualitària. Fou creat per l'enginyer Ildefons Cerdà i la seva aprovació va anar seguida d'una forta polèmica per haver estat imposat des del govern espanyol en contra del d'Antoni Rovira i Trias, guanyador del concurs convocat de l'Ajuntament de Barcelona.
El traçat urbà previst al pla es desplegava sobre una immensa superfície que havia estat lliure de construccions pel fet d'haver estat considerada zona militar estratègica. Proposava una quadrícula contínua d'illes quadrades de 113,3 m des del Besòs fins a Montjuïc, amb carrers de 20, 30 i 50 m d'amplada amb una alçada màxima de construcció de 16 me. La novetat consistia en el fet que les illes tenien xamfrans de 45° per a permetre una millor visibilitat. Eixample, 150 anys, pàg. 67
El desplegament del pla va durar quasi un segle. Al llarg de tot aquest temps, el pla s'ha anat transformant i moltes de les seves directrius no es van aplicar. Els interessos dels propietaris del sòl i l'especulació van desvirtuar finalment el pla Cerdà.
Context històric La Barcelona del . Insalubre i oprimida Al llarg del i la primera part del la situació sanitària i social de la població de Barcelona s'havia anat fent asfixiant. La muralla medieval que havia permès a la ciutat resistir set setges entre 1641 i 1714 representava ara un fre a l'expansió urbana. El creixement demogràfic va elevar la població de 115.000 habitants el 1802 a 140.000 el 1821 i va arribar a 187.000 el 1850. Els 6 km de muralla encerclaven una superfície una mica per sobre dels 2 milions de m², si bé el 40% de l'espai estava ocupat per set casernes, onze hospitals, quaranta convents i vint-i-set esglésies.Eixample, 150 anys, pàg. 15
Les condicions de salubritat empitjoraven fruit de la densitat i de la manca d'infraestructures sanitàries com xarxes de clavegueram o aigua corrent. Els enterraments en fossars davant de les esglésies eren focus d'infeccions, de contaminació d'aigües subterrànies i d'epidèmies. Tot i la decisió de fer els enterraments al cementiri de Poble Nou decretada el 1819 pel bisbe Pau de Sitjar i RuataEl cementiri de Poble Nou havia estat construït pel bisbe Climent el 1719, si bé no va tenir èxit a causa de la llunyania de la ciutat, sent finalment destruït a la guerra del francès. Fou a partir de la seva reconstrucció, el 1819, quan comença a funcionar amb una progressiva normalitat. no es va consolidar el seu funcionament fins a mitjans del .Revista Icària. Ed. Arxiu històric de Poble Nou. núm. 13 (2008). pàg. 13–18 A partir d'aquest moment, i forçat per ordenances militars, van començar a recuperar-se els espais dels cementiris a les portes de les esglésies com la de Sant Just, Sant Pere de les Puel·les o el fossar de les Moreres.Huertas, pàg. 13
En aquestes circumstàncies, la mitjana de vida se situava en 36 anys per als rics i de 23 per als pobres i jornalers. Barcelona, de la mateixa manera que Catalunya, havia estat castigada per la pesta als segles i , va patir diverses epidèmies al llarg del XIX: 1821: febre groga amb 8.821 morts 1834: còlera amb 3.344 morts 1854: còlera amb 6.419 1865: còlera amb 3.765.Eixample, 150 anys, pàg. 19 miniatura|La ciutat emmurallada i la Ciutadella La consideració militar de plaça forta que tenia Barcelona amb la Ciutadella al seu costat condicionava la vida urbana. No tan sols s'ignoraven els problemes de la ciutadania intramurs, sinó que els tímids moviments per expandir-se extramurs varen ser reprimits amb l'enderrocament de les construccions perquè «impedien la defensa de la ciutat» com va ocórrer el 1813, ja que es considerava àrea non aedificanda la compresa fins a la distància d'un tret de canó, que venia a correspondre als «jardinets de Gràcia».Eixample, 150 anys, pàg. 28
Les veus en contra no només provenien de la ciutadania, sinó del mateix Ajuntament de Barcelona que, a través de la Junta de Ornato i en sintonia amb el capità general baró de Meer, el 1838 va demanar una modificació de la muralla entre la porta dels Estudis (la Rambla) i el baluard de Jonqueres (Plaça Urquinaona) per aconseguir una petita ampliació.Eixample, 150 anys, pàg. 22
Abajo las murallas
El 1841 l'Ajuntament de Barcelona va convocar un concurs per promoure el desenvolupament de la ciutat. L'11 de setembre de 1841 es va dictar el premi a favor del doctor Pere Felip Monlau, metge i higienista autor del treball Abajo las murallas, Memoria acerca de las ventajas que reportaría á Barcelona y especialmente á su industria de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad (Memòria sobre els avantatges que suposaria a Barcelona i especialment a la seva indústria l'enderroc de les muralles que envoltaven la ciutat), en el que es demanda una expansió des del riu Llobregat al Besòs.
miniatura|Revolta de 1842 contra Espartero L'àmplia difusió del projecte i l'impuls popular va provocar enfrontaments com el del 26 d'octubre de 1842 en què la Junta de Derribo va enderrocar part de la Ciutadella, fet que va provocar que el general Espartero bombardegés Barcelona des del castell de Montjuïc el 3 de desembre i ordenés la seva reconstrucció amb una despesa de 12 milions de rals a costa de la ciutat.Pascual Madoz y el derribo de las murallas en el albor del Eixample de Barcelona , Javier García-Bellido; Sara Mangiagalli. Ponència en el bicentenari del naixement de Pascual Madoz. 2005.
El 1844, Jaume Balmes es va afegir, des de les pàgines de La Sociedad, a les protestes contradient les teories del valor estratègic militar defensat pel general Narváez.
Van passar més de deu anys fins que l'Ajuntament de Barcelona va aprovar un projecte preparat pel seu secretari Manuel Duran i Bas que va enviar al govern de Madrid el 23 de maig de 1853 amb la signatura unànime del consistori amb el seu alcalde, Josep Beltran i Ros, al capdavant. L'informe va rebre el suport dels diputats catalans i en especial de Pascual Madoz, diputat per Lleida i persona clau en l'enderrocament de les muralles. Madoz va arribar a ser governador civil de Barcelona durant escassament setanta-cinc dies per passar a ocupar el càrrec de ministre d'Hisenda del govern progressista, des d'on va instar la desamortització i va promulgar una reial ordre que acabaria amb els enfrontaments entre Ajuntament i el ministeri de la Guerra. L'ordre d'enderrocament de les muralles de 9 d'agost de 1854 especificava que s'havien de mantenir la muralla de mar, el castell de Montjuïc i la Fortalesa de la Ciutadella.Eixample, 150 anys, pàg. 26
Projecte de l'Eixample La necessitat d'un eixample La necessitat de créixer fora de les muralles era òbvia, però a més cal tenir present l'efecte especulatiu que suposava la urbanització de 1.100 hectàrees de terreny. Amb el concurs obert per l'ajuntament el desembre de 1840 i guanyat pel projecte «Abajo las Murallas» de Monlau, s'obre el període de transformació de la ciutat. L'any 1844 Miquel Garriga i Roca s'ofereix a l'Ajuntament de Barcelona com a arquitecte municipal per fer el planejament de l'eixample, amb una proposta centrada en operacions d'embelliment ornamental. El 1846 Antoni Rovira va publicar al Boletín Enciclopèdico de Nobles Artes una proposta per a la formació d'un plànol geomètric de Barcelona.
La gestació del projecte d'Eixample El 1853, un any abans d'enderrocar les muralles, l'ajuntament va començar a preparar-se per la següent etapa creant la Comissió de les Corporacions de Barcelona. Convertida més tard en la Comissió de l'Eixample; comptava amb representants de la indústria, els arquitectes Josep Vila, Francesc Daniel Molina, Josep Oriol Mestres, Josep Fontserè i Domènech, Joan Soler i Mestres, i representants de la premsa: Jaume Badia, Antoni Brusi i Ferrer, Tomàs Barraquer i Antoni Gayolà.
El 1855, el Ministeri de Foment va encarregar a Cerdà l'aixecament del plànol topogràfic del Pla de Barcelona, que era l'extensa zona sense urbanitzar per raons militars que hi havia entre Barcelona i Gràcia i des de Sants a Sant Andreu de Palomar. Persona molt sensibilitzada amb els corrents higienistes, va aplicar els seus coneixements a desenvolupar, pel seu compte, una Monografía de la clase obrera (1856), completa i profunda anàlisi estadística sobre les condicions de vida intramurs a partir dels aspectes socials, econòmics i alimentaris. El diagnòstic fou clar: la ciutat no era apta per a «la nova civilització, caracteritzada per l'aplicació de l'energia del vapor a la indústria i la millorar de la mobilitatEl primer ferrocarril entre Barcelona i Mataró es va inaugurar el 1848. i la comunicativitat» (el telègraf òptic era l'altre invent rellevant).Fulletó Ajuntament de Barcelona
Conscient d'aquesta mancança, Ildefons Cerdà va començar sense cap encàrrec a estructurar el seu pensament, exposat sistemàticament molts anys després (1867) en la seva gran obra: Teoría General de la Urbanización. Un dels trets més importants de la proposta de Cerdà, allò que el fa sobresortir en la història de l'urbanisme, és la recerca de coherència per compatibilitzar els requeriments contradictoris d'una aglomeració complexa. Supera les visions parcials (ciutat utòpica, cultural, monumental, racionalista…) i es lliura a la recerca d'una ciutat integral.
miniatura|L'Eixample actual L'any 1859 és l'any definitiu de l'eixample. El 2 de febrer, Cerdà va rebre l'ordre del govern central perquè verifiqués l'estudi per a l'eixample en un termini de dotze mesos. L'ajuntament reacciona immediatament convocant el 15 d'abril un concurs públic sobre plans per a l'eixample amb data límit el 31 de juliol, si bé es va ajornar al 15 d'agost. Mentrestant, Cerdà no perdia el temps, va acabar el seu projecte i es va dedicar a mostrar-lo -per guanyar suports a Madrid- a Madoz, Laureà Figuerola i al director general d'Obres Públiques, el marquès de Corvera.
Però el 9 de juny de 1859 és la data en què definitivament el govern central mitjançant una reial ordre, aprova el pla de l'eixample dissenyat per Cerdà. A partir d'aquest moment se succeeixen les picabaralles de tipus tècnic, polític i econòmic entre el govern central i el municipal.
Es van presentar tretze projectes al concurs municipal, el guanyador per unanimitat va ser el pla d'Antoni Rovira i Trias el 10 d'octubre de 1859. Seguint una reial ordre de 17 de desembre, tots, a més el de Cerdà varen ser exposats indicant la qualificació merescuda, i l'Ajuntament es va abstenir d'avaluar el de Cerdà. El concurs estava dotat amb un premi de 80.000 rals, medalla d'or i el bateig d'un carrer amb el nom del guanyador, 10.000 rals i medalla d'argent pel primer accèssit i 5.000 rals per als segon i tercer accèssit. Eixample, 150 anys, pàg. 46
La qüestió queda definitivament resolta el 8 de juliol de 1860 en què el ministeri ordenà l'execució del Pla Cerdà.
Concurs municipal El concurs municipal de Barcelona consistia a dissenyar un eixample per a la ciutat; els arquitectes se centraven, en la majoria de casos, en la solució del «camí de Barcelona a Gràcia» que feia un temps que s'estava consolidant urbanísticament com el passeig de Gràcia i que condicionava les possibles solucions. Aquests plans, a diferència del proposat per Cerdà, ocupaven una menor superfície i eren destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeïen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del concurs d'eixample, presentat per Rovira i Trias, es correspon amb el lema que l'encapçalava: «el traçat d'una ciutat és més obra del temps que de l'arquitecte»; i el mateix Rovira afirmava que els proletaris no podrien viure en el «que pròpiament haurà de dir-se ciutat de Barcelona».