miniatura|400px|Saló del Consell de Seguretat de l'ONU El poder de veto del Consell de Seguretat de les Nacions Unides es refereix al poder de veto exercit exclusivament pels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de les Nacions Unides (Xina, França, Rússia, Regne Unit i Estats Units), permetent evitar l'aprovació de qualsevol resolució "substantiva". L'abstenció o l'absència d'un membre permanent no impedeix l'aprovació d'una resolució. No obstant això, el poder de veto no s'aplica als vots de procediment, encara si algun membre permanent vota en contra. Un vot negatiu d'un membre permanent també bloquejarà l'elecció d'un secretari general, encara que es tracti d'una "recomanació" a l'Assemblea General en lloc d'una resolució. eISSNː2145-4493. [Consulta: 3 setembre 2017]

Aquest control de facto sobre el Consell de Seguretat pels cinc governs ha estat vist pels crítics com la causa principal de la inacció internacional en crims de guerra i crims contra la humanitat, a causa que "els 5 grans" han buscat la protecció dels seus propis interessos.

Origen del poder de veto La idea que els Estats tinguessin un veto sobre les accions de les organitzacions internacionals no era nova en 1945. Des de la fundació de la Societat de Nacions en 1920, cada membre del Consell de la Lliga, sigui permanent o no permanent, tenia un veto en qualsevol vot que no fos de procediment. a partir de 1920 hi havia 4 membres permanents i 4 no permanents, però el 1936 el nombre de membres no permanents havia augmentat a 11. Així doncs, hi havia en vigor 15 vetos. Aquest era un de diversos defectes de la lliga que van fer impossible l'acció en diversos assumptes.

La disposició de la Carta de les Nacions Unides per la unanimitat entre els membres permanents del Consell de Seguretat (el veto) va ser el resultat d'una extensa discussió, efectuada en les conferències de Dumbarton Oaks (agost-octubre 1944) i Yalta (febrer de 1945). l'evidència és que el Regne Unit, els Estats Units, la Unió Soviètica i França afavorien el principi de la unanimitat i que estaven motivats en això no només per la creença en la conveniència que les grans potències actuessin juntes sinó també per la preocupació de protegir els seus propis drets sobirans i interessos nacionals. Harry Truman, que va arribar a ser president dels Estats Units l'abril de 1945, va arribar a escriure en les seves memòries: "Tots els nostres experts, civils i militars, el van afavorir, i sense aquest veto cap acord hauria estat aprovat pel Senat".

El veto va ser imposat a tots els altres governs per Estats Units, Regne Unit, Xina, França i la Unió Soviètica. En les negociacions per a la creació de l'ONU, el poder de veto va ser ressentit per molts països petits i, de fet, va ser obligat per les nacions proponents del veto a través d'una amenaça que sense el veto no hi hauria ONU. Aquest punt es va fer clar en la Conferència de San Francisco quan Tom Connally, senador nord-americà i membre de la delegació del seu país, va dir als delegats dels països opositors al veto que "podrien anar-se'n a casa d'aquesta conferència i dir que han derrotat el veto. Però, quina serà la seva resposta quan se'ls pregunti on és la carta?". Tot seguit, Connally va trencar una còpia de l'esborrany de la Carta de les Nacions Unides.

El sistema de veto del Consell de Seguretat de les Nacions Unides va ser establert per prohibir a l'ONU prendre qualsevol acció futura directament contra els seus principals membres fundadors. Una de les lliçons de la Societat de Nacions (1919-1946) va ser que una organització internacional no pot funcionar si totes les grans potències no són membres. L'expulsió de la Unió Soviètica de la Societat el desembre de 1939, després del seu atac de novembre de 1939 a Finlàndia poc després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va ser només un dels molts esdeveniments en la llarga història de membres incompleta de la societat.

Ja en 1944 s'havia decidit que el Regne Unit, la Xina, la Unió Soviètica, els Estats Units i, "en el moment oportú", França serien membres permanents de qualsevol Consell recentment format. França havia estat derrotada i ocupada per Alemanya (1940-1944), però el seu paper com a membre permanent de la Societat de Nacions, la seva condició de poder colonial i les activitats de les forces de la França Lliure al costat aliat li va permetre un lloc en el consell amb les altres quatre.

Article 27 L'article 27 de la Carta de les Nacions Unides estableix que: Cada membre del Consell de Seguretat tindrà un vot. Les decisions del Consell de Seguretat sobre qüestions de procediment seran preses pel vot afirmatiu de nou membres. Les decisions del Consell de Seguretat sobre totes les altres qüestions seran preses pel vot afirmatiu de nou membres, fins i tot els vots afirmatius de tots els membres permanents; però en les decisions preses en virtut del Capítol VI i del paràgraf 3 de l'Article 52, la part en una controvèrsia s'abstindrà de votar.

Tot i que el "poder de veto" no s'esmenta explícitament en la Carta de les Nacions Unides, el fet que les decisions "substantives" del Consell de Seguretat requereixin "els vots concurrents dels membres permanents" vol dir que qualsevol d'aquests membres permanents pot impedir l'aprovació, per part del Consell, de qualsevol projecte de resolució sobre qüestions "substantives".

Ús del poder de veto L'ús real del veto, i la possibilitat constant del seu ús, han estat característiques centrals del funcionament del Consell de Seguretat al llarg de la història de l'ONU. Un membre permanent del Consell de Seguretat pot evitar el veto si la proposta en qüestió no obté en cap cas la majoria requerida. En les dues primeres dècades de l'ONU, els països occidentals van ser amb freqüència capaços de derrotar les resolucions sense utilitzar el veto. La Unió Soviètica estava en aquesta posició en els anys 70 i 80. L'ús del veto ha reflectit un grau d'aïllament diplomàtic d'un o diversos dels països amb poder de veto sobre el tema en particular. A causa de l'ús o l'amenaça del veto, el Consell de Seguretat podria exercir, en el millor dels casos, un paper limitat en determinades guerres i intervencions en les quals els seus membres permanents estiguessin implicats, per exemple a Algèria (1954-1962), Suez (1956), Hongria (1956), Vietnam (1946-1975), la guerra xino-vietnamita (1979), Afganistan (1979-1988), Panamà (1989), l'Iraq (2003) i Geòrgia (2008). [Consulta: 3 setembre 2017].

No tots els casos d'inacció de l'ONU en crisi són causa de l'ús real del veto. Per exemple, en la guerra Iran-Iraq (1980-1988) no es va utilitzar el veto, però el paper de l'ONU va ser mínim, excepte en la seva fase de conclusió. Així mateix, la limitada participació de les Nacions Unides a la crisi a la regió sudanesa de Darfur a partir del 2003 no es va deure a cap ús real del veto sinó a la manca de voluntat generalitzada per actuar.

Des de 1990 el veto s'ha utilitzat amb moderació. El període comprès entre el 31 de maig de 1990 i l'11 de maig de 1993 va ser el més llarg sense l'ús del veto en la història de l'ONU. Fins a finals de 1989, el nombre de resolucions aprovades pel Consell de Seguretat era de 646, una mitjana de 15 per any. Les xifres dels anys transcorreguts des de llavors mostren un pic d'activisme del Consell de Seguretat el 1993, seguit d'un modest grau de reducció. [Consulta: 3 setembre 2017].

El 1950 la Unió Soviètica va perdre una oportunitat important per exercir el seu poder de veto. El govern soviètic havia adoptat una política de "cadira buida" en el Consell de Seguretat des de gener de 1950, a causa del seu descontentament per la negativa de l'ONU a reconèixer als representants de la República Popular de la Xina com a representants legítims de la Xina i amb l'esperança d'evitar qualsevol decisió futura del Consell sobre qüestions substantives. Tot i la redacció de la Carta (que no conté disposicions per aprovar resolucions amb l'abstenció o l'absència d'un membre amb dret a vet), això va ser tractat com una abstenció no bloquejant. De fet, ja s'havia convertit en pràctica del Consell en aquells dies, ja que el Consell havia adoptat nombrosos projectes de resolució tot i la manca de vot afirmatiu de cadascun dels seus membres permanents. El resultat de l'absència de la Unió Soviètica en el Consell de Seguretat va ser que no estava en condicions de vetar les resolucions 83 (27 de juny de 1950) i 84 (7 de juliol de 1950) del Consell de Seguretat de l'ONU autoritzant la coalició militar dirigida pels Estats Units que va combatre en la Guerra de Corea.

El poder de veto també pot usar-se per bloquejar l'elecció d'un Secretari General. [Consulta: 3 setembre 2017]. No obstant això, aquest fet no es compta com un veto d'una Resolució del Consell de Seguretat, perquè el Consell de Seguretat només està emetent una "recomanació" a l'Assemblea General. Des de 1981, cap secretari general ha estat vetat formalment, pel fet que el Consell de Seguretat no vota fins que ja s'hagi seleccionat un secretari general en una sèrie d'enquestes. Un vot d'un membre permanent per a "desanimar" a un candidat es considera equivalent a un veto, i el candidat es retirarà de la cursa sense forçar un veto formal. La recomanació formal d'un secretari general s'aprova per aclamació.

Tot membre permanent ha vetat almenys a un candidat per al càrrec de Secretari General. Estats Units va eludir el veto soviètic el 1950 en demanar a l'Assemblea General que votés sobre la reelecció de Trygve Lie sense una recomanació del Consell de Seguretat. No obstant això, cada secretari general des de 1953 ha estat recomanat per vot unànime dels membres permanents del Consell de Seguretat. Els vetos no s'han registrat públicament des de 1981, perquè l'enquesta es fa per vot secret. No obstant això, els països poden anunciar els seus vots per encoratjar els membres temporals a votar per un altre candidat.

Ús per país miniatura|400px|Nombre de resolucions vetades per país des de 1946

En la història del Consell de Seguretat, gairebé la meitat dels vetos van ser emesos per la Unió Soviètica, amb la gran majoria d'ells abans de 1965. Des de 1966, dels 153 vetos emesos, 119 van ser emesos per un dels tres membres de l'OTAN al Consell: Estats Units, Regne Unit i França.

De 1946 a 2016, es van emetre vetos a 236 ocasions. Per a aquest període, l'ús es descompon de la següent manera: Estats Units ha utilitzat el veto en 79 ocasions entre 1946 i 2016. Des de 1972, ha utilitzat el seu poder de veto més que qualsevol altre membre permanent. La Unió Soviètica (i des de 1991, Rússia) ha utilitzat el veto a 103 ocasions, més que qualsevol altre dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat.

Xina Entre 1946 i 1971, la representació xinesa en les Nacions Unides va estar a càrrec del govern de la República de la Xina (el qual s'havia retirat a Taiwan el 1949, després de perdre la guerra civil) durant el qual el seu representant va utilitzar el veto només una vegada per bloquejar la sol·licitud d'adhesió de Mongòlia el 1955 perquè la República de la Xina va considerar al país com a part de la Xina. Això va ajornar l'admissió de Mongòlia fins a 1961, quan la Unió Soviètica va anunciar que a menys que Mongòlia fos admesa, bloquejaria l'admissió de tots els països africans recentment independitzats. Davant d'aquesta pressió, la República de la Xina va cedir sota protesta.

Després de l'expulsió de la República de la Xina de les Nacions Unides el 1971, el primer veto emès per l'actual ocupant, la República Popular de la Xina, va ser emès el 25 d'agost de 1972 sobre l'admissió de Bangladesh a les Nacions Unides. A partir de maig de 2014, la Xina ha fet servir el seu veto 9 vegades. Els observadors han observat una preferència de la Xina per abstenir-se en comptes de vetar resolucions que no estan directament relacionades amb els interessos xinesos.

Unió Soviètica / Rússia