Els decàpodes (Decapoda) són un ordre de crustacis malacostracis, que comprèn nombroses famílies amb espècies ben conegudes, especialment pel seu interès gastronòmic, com els crancs (Brachyura), llagostes (Palinuridae), llamàntols (Nephropidae), etc. Molts decàpodes són carronyaires.
Anatomia Com el seu nom ho indica, tots els decàpodes tenen deu (deca) potes locomotores (poda) o pleopodis. Dels vuit parells d'apèndixs toràcics característics dels crustacis les potes són els últims cinc apèndixs. Els tres primers parells d'apèndixs frontals, els maxil·lípedes, són la transformació de tres parells de pereiopodis, i funcionen com unes mandíbules.
En molts decàpodes, el primer dels cinc parell de potes està transformat en un parell de pinces. La pinça s'anomena quela, i per això aquests apèndixs s'anomenen quelipodis. Altres apèndixs es troben a l'abdomen, on cada segment és capaç de transportar un parell de pleopodis, i els últims anomenats uropodis, formen part de la cua junt amb el darrer segment de l'abdomen, el tèlson.
Història evolutiva Els decàpodes es van originar a l'Ordovicià inferior, fa uns 455 milions d'anys, quan van divergir els dendrobranquiats. Els decàpodes es van diversificar molt entre el Juràssic i el Cretaci, coincidint amb el naixement i expansió dels esculls de corall moderns, un hàbitat clau per als decàpodes.
Filogènia Cladograma dels decàpodes segons Wolfe et al., 2019:
Classificació La classificació en l'ordre Decapoda es basa en l'estructura de les brànquies i de les potes, i de la manera en la qual les seves larves es desenvolupen, donant lloc a dos subordres, Dendrobranchiata i Pleocyemata,
La següent classificació en superfamílies segueix la proposta de Martin i Davis, amb alguns canvis d'acord amb recents estudis morfològics i moleculars.
miniatura|Llagostí blanc, Litopenaeus vannamei miniatura|Gambeta netejadora, Periclimenes yucatanicus miniatura|Llagosta vermella, Panulirus interruptus miniatura|Cranc blau, Callinectes sapidus
Subordre Dendrobranchiata Bate, 1888 Es subdivideix en 2 superfamílies: Penaeoidea Rafinesque, 1815 Sergestoidea Dana, 1852
Subordre Pleocyemata Burkenroad, 1963 La taxonomia dels pleociemats és complex i està sotmesa a revisions, de manera que el nombre d'infraordres varia segons les fonts.ITIS: Pleocyemata La versió més actualitzada la proporciona WoRMS, i és la següent:
Infraordre Achelata Scholtz & Richter, 1995 Família Palinuridae Latreille, 1802 Família Scyllaridae Latreille, 1825 Infraordre Anomura Superfamília Galatheoidea Samouelle, 1819 Superfamília Hippoidea Latreille, 1825 Superfamília Lomisoidea Bouvier, 1895 Superfamília Paguroidea Latreille, 1802 Infraordre Astacidea Superfamília Astacoidea Latreille, 1802 Superfamília Enoplometopoidea de Saint Laurent, 1988 Superfamília Glypheoidea Winkler, 1883 Superfamília Nephropoidea Dana, 1852 Superfamília Parastacoidea Huxley, 1879 Infraordre Axiidea de Saint Laurent, 1979 Família Anacalliacidae R.B. Manning & Felder, 1991 Família Axiidae Huxley, 1879 Família Callianassidae Dana, 1852 Família Callianideidae Kossman, 1880 Família Callianopsidae R.B. Manning & Felder, 1991 Família Callichiridae R.B. Manning & Felder, 1991 Família Ctenochelidae R.B. Manning & Felder, 1991 Família Eucalliacidae R.B. Manning & Felder, 1991 Família Micheleidae K. Sakai, 1992 Família Paracalliacidae K. Sakai, 2005 Família Strahlaxiidae Poore, 1994 Infraordre Brachyura Latreille, 1802 Secció Eubrachyura Subsecció Heterotremata Subsecció Thoracotremata Secció Podotremata
Infraordre Caridea Dana, 1852 Superfamília Alpheoidea Rafinesque, 1815 Superfamília Atyoidea de Haan, 1849 Superfamília Bresilioidea Calman, 1896 Superfamília Campylonotoidea Sollaud, 1913 Superfamília Crangonoidea Haworth, 1825 Superfamília Galatheacaridoidea Vereshchaka, 1997 Superfamília Nematocarcinoidea Smith, 1884 Superfamília Oplophoroidea Dana, 1852 Superfamília Palaemonoidea Rafinesque, 1815 Superfamília Pandaloidea Haworth, 1825 Superfamília Pasiphaeoidea Dana, 1852 Superfamília Procaridoidea Chace & Manning, 1972 Superfamília Processoidea Ortmann, 1890 Superfamília Psalidopodoidea Wood-Mason & Alcock, 1892 Superfamília Stylodactyloidea Bate, 1888 Infraordre Gebiidea de Saint Laurent, 1979 Família Axianassidae Schmitt, 1924 Família Laomediidae Borradaile, 1903 Família Thalassinidae Latreille, 1831 Família Upogebiidae Borradaile, 1903
Infraordre Glypheidea Van Straelen, 1925 Superfamília Glypheoidea Winkler, 1882 Infraordre Polychelida Scholtz & Richter, 1995 Família Eryonidae De Haan, 1841 Família Polychelidae Wood-Mason, 1874 Infraordre Procarididea Felgenhauer & Abele, 1983
Família Procarididae Chace & R.B. Manning, 1972 Infraordre Stenopodidea Claus, 1872 Família Macromaxillocarididae Alvarez, Iliffe & Villalobos, 2006 Família Spongicolidae Schram, 1986 Família Stenopodidae Claus, 1872
Alimentació La boca dels decàpodes està situada a la superfície ventral del cap, flanquejada i coberta per diverses parts de la boca, i la regió al voltant de la boca s'anomena marc bucal, que està protegida per projeccions, que no són apèndixs, de la paret del cos. Sis parells d'apèndix estan associats amb la boca dels representants d'aquest grup.
El grup dels decàpodes presenta una àmplia variació en hàbits alimentaris i dietes, però, en la majoria de les espècies associa l'alimentació depredadora amb la saprofàgia.OLIVEIRA, Alexandre Ricardo de et al. Dieta natural do siri-azul Callinectes sapidus (Decapoda, Portunidae) na região estuarina da Lagoa dos Patos, Rio Grande, Rio Grande do Sul, Brasil. 2006. Hi ha representants herbívors, omnívors i detritívors. El menjar l'agafen amb els quelípedes i el passen a la tercera mandíbula, que l'empeny cap a altres peces bucals. Mentre el menjar està subjecta per les mandíbules, els maxil·lars i maxilípedes retiren els trossos de menjar i els transfereixen a la boca.
Els quelípodes s'adapten a les preferències i els hàbits de cada espècie. Els decàpodes que raspen les algues de les roques o s'alimenten de deixalles de la superfície de la sorra i el llim sovint tenen quelípedes amb dits en forma de cullera. Els que s'alimenten de mol·luscs tenen quelípedes dimòrfics. Les pinces trituradores robustes i modificades tenen dents romes en forma de molars que estan adaptades per trencar petxines, mentre que les pinces talladores són més delicades i estan adaptades per tallar carn. BRANCO, Joaquim Olinto; VERANI, José Roberto. Dinâmica da alimentação natural de Callinectes danae Smith (Decapoda, Portunidae) na Lagoa da Conceição, Florianópolis, Santa Catarina, Brasil. Revista Brasileira de Zoologia, v. 14, n. 4, p. 1003-1018, 1997
Els detritívors i els suspensívors s'alimenten de petites partícules d'aliment. Molts decàpodes s'alimenten per filtració i fan passar el corrent d'aigua a través d'una malla de truges que s'utilitza per recol·lectar partícules orgàniques en suspensió. Els crustacis poden generar el seu propi corrent d'alimentació, i també poden aprofitar un corrent marí existent.Ruppert, E. E., Fox, R. S., & Barnes, R. D. (2005). Zoologia dos invertebrados: uma abordagem funcional-evolutiva. In Zoologia dos invertebrados: uma abordagem funcional-evolutiva.
Digestió El tracte digestiu dels decàpodes consta d'una elaborada porció anterior coberta per una cutícula, una porció mitjana d'origen endodèrmic i que té un cec digestiu en desenvolupament, i una altra porció posterior que també té una cutícula en el revestiment. La funció de la porció anterior és la trituració, hidròlisi i separació de les petites partícules digeribles de les grans i no digeribles. Les partícules i soluts digeribles són enviats al cec digestiu, mentre que els materials que no poden ser aprofitats són expulsats per la boca o enviats a la porció mitjana del tracte digestiu, on seran posteriorment eliminats.
Normalment, el tracte digestiu anterior té un esòfag curt que està connectat a un estómac voluminós (proventricle), que en els decàpodes es divideix en una gran cambra cardíaca anterior i una cambra pilòrica posterior més petita. Com que són d'origen ectodèrmic, les dues càmeres estan revestides per un exoesquelet quitinós que té dents i parts sensibles a les parets. Ambdues càmeres estan separades entre si per un estrenyiment a través del qual flueix el flux en les dues direccions. Generalment, la regió dorsal de cada cambra està especialitzada a manipular partícules grans i indigeribles que s'enviaran a l'intestí, mentre que les porcions del ventre processen materials orgànics petits i digeribles que s'envien al cec digestiu per absortar-los.
La cambra cardíaca té un molí gàstric revestit amb un filtre de quetes (estructures quitinoses) i una cutícula. El molí gàstric està format per ossets (dents) calcaris que maceren els aliments. L'acció trituradora del molí i el moviment de les parets de l'estómac es deuen als músculs extrínsecs units als ossets.PATWARDHAN, S. S. On the structure and mechanism of the gastric mill in Decapoda. Proceedings: Plant Sciences, v. 1, n. 5, p. 183-196, 1934 Durant la trituració, la digestió que es produeix fora de les cèl·lules comença amb la barreja dels aliments amb enzims que provenen del cec digestiu. El filtre de quetes de la càmera cardíaca té poc espai entre elles, que segueix el canal ventral que passa de la càmera cardíaca a la càmera pilòrica. Després de la mòlta i digestió, les partícules fines i el solut passen a través del filtre de cerres i entren a la regió ventral de la cambra pilòrica. Les partícules gruixudes que no són digerides i rebutjades pel filtre de quetes surten de la cambra cardíaca i travessen la cambra pilòrica a través del canal dorsal, i arriben a l'intestí, on es produeix la transformació en deixalles.
La cambra pilòrica es divideix en un canal dorsal que condueix directament a l'intestí i una complexa regió ventral des d'on els materials digeribles es dirigeixen als cecs digestius. La regió ventral consta d'un filtre mecànic i un filtre glandular. L'aliment digerit i prefiltrat arriba a una regió muscular mitjana de la cambra pilòrica, anomenada filtre mecànic. El filtre glandular omple l'obertura que condueix al cec digestiu i és un altre filtre de quetes amb una malla encara més petita que la del filtre anterior. El líquid és forçat per les contraccions dels músculs del filtre mecànic a través del filtre glandular i cap al cec digestiu, mentre que el material rebutjat es dirigeix a través del canal dorsal cap a l'intestí. El plec pilòric, les quetes del qual impedeixen que partícules grans entrin al filtre glandular, separa les porcions dorsal i ventral de la cambra pilòrica.
Els cecs digestius són òrgans grans amb fons cec que alliberen enzims digestius a través de l'epiteli dels seus nombrosos túbuls, que s'envien a la cambra cardíaca de l'estómac.Barker, P. L., & Gibson, R. (1977). Observations on the feeding mechanism, structure of the gut, and digestive physiology of the european lobster Homarus gammarus (L.) (Decapoda: Nephropidae). Journal of Experimental Marine Biology and Ecology, 26(3), 297–324. doi:10.1016/0022-0981(77)90089-2 Hi ha digestió intracel·lular i pinocitosi de molècules orgàniques solubles, que posteriorment s'emmagatzemen o s'alliberen momentàniament a la sang des de l'hemocele.
Consum humà Els crancs decàpodes es consideren una menja excel·lent i són un producte pesquer important. Les espècies de gambes que viuen a les aigües fredes de les profunditats marines es pesquen principalment, mentre que les espècies que viuen en aigües càlides es crien en aqüicultura a l'Índia, el Sud-est Asiàtic, els Estats Units i Amèrica del Sud. Es menja sobretot la carn de l'abdomen, que només conté músculs i cap òrgan; en el cas de les llagostes i els crancs, també es menja la carn de les pinces.
Galeria
Referències