miniatura|Mas Cerdà de la Garga, a Centelles, lloc de naixement d'Ildefons Cerdà Ildefons Cerdà i Sunyer (Centelles, Osona, 23 de desembre de 1815 - Caldas de Besaya, Cantàbria, 21 d'agost de 1876) fou un enginyer, urbanista, jurista, economista i polític català, un home polifacètic que va escriure la Teoría general de la urbanización, obra pionera de l'especialitat, que el fa ser considerat un dels fundadors de l'urbanisme modern.«Mentre que el mot urbanisme no apareix en francès fins al 1910 i els seus equivalents en alemany i anglès, städtebau i city planning, es remunten a la fi del , el mot urbanització –de fet urbanización– i els seus derivats són explícitament proposats per Cerdà ja el 1867. Això demostra clarament el paper de precursor d'aquest, qui s'avança uns quants decennis a formulacions equivalents i amb iguals implicacions científiques.» Joaquim Torrent a www.naciodigital.com El seu projecte més important va ser la reforma urbanística de la Barcelona del , coneguda com el Pla Cerdà, i que va crear l'actual districte de l'Eixample. Amb tot, Cerdà no va ser un triomfador; concentrat meticulosament en el seu treball, va tenir problemes familiars, el seu projecte d'eixample mai va ser ben vist pels estaments locals i va acabar arruïnat pels honoraris que l'Estat espanyol i l'Ajuntament de Barcelona li devien. Va haver de passar un segle fins que no es va començar a reconèixer el seu llegat.
Biografia Va néixer al mas Cerdà de la Garga,En algunes publicacions figura com a «mas El Serdà» una propietat que la seva família posseïa des del , a Centelles (Osona). Va ser el quart fill —tercer dels nois— de sis germans, al si d'una família amb arrels documentades a la Plana de Vic des del 1440.Permanyer, Lluís: L'Eixample: 150 anys d'història. Barcelona: Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona, 2008. Malgrat el seu ascendent rural, els Cerdà eren gent de món que havien lligat els seus interessos al comerç americà, un fet que sens dubte va estimular l'esperit obert i les inquietuds del jove Ildefons juntament amb la seva fe en el progrés.
Destinat pel seu pare a la carrera eclesiàstica, va cursar estudis de llatí i filosofia al seminari de Vic, ciutat on la seva família, de tradició liberal, s'hi va refugiar durant la Guerra dels Malcontents el 1827. Després d'enfrontar-se amb el pare per canviar la seva orientació professional, el 1832 es va traslladar a Barcelona, on va iniciar els estudis d'arquitectura, matemàtiques, nàutica i dibuix a l'escola de Llotja. No va obtenir el títol d'arquitecte i el setembre de 1835 es va traslladar a Madrid per estudiar a l'Escola d'Enginyers de Camins, Canals i Ports, on va obtenir el títol d'enginyer l'any 1841, després de moltes penúries econòmiques degudes a la manca de suport familiar.
El 20 de juny de 1848 es va casar amb la pintora Magdalena Clotilde Bosch i Carbonell, filla del banquer Josep Bosch i Mustich, amb qui va tenir quatre filles: Pepita (1849), Rosita (1850), Sol (1851) i Clotilde (1861), Inventari de la documentació personal de Cerdà lliurada a l'Institut Cartogràfic de Catalunya que va ser una coneguda instrumentista d'arpa.Simón Palmer, María del Carmen (CSIC): Actas del IX Congreso de la Asociación Internacional de Hispanistas Instituto Cervantes, agost de 1986 La relació matrimonial no va funcionar bé i Clotilde, la filla menor, podria haver estat fruit de les relacions adúlteres de la seva esposa i Cerdà va excloure-la del testament. El 1862 el matrimoni es va separar a conseqüència del naixement de Clotilde i el 1864 la seva esposa va marxar a Madrid.
Amb la mort prematura dels seus dos germans, Ramon (1808-1837) i Josep (1806-1848), i del seu pare (1787-1844), va heretar un patrimoni molt important que li va permetre renunciar, el 1849, al càrrec d'oficial en Obres Públiques, reorientar la seva professió, entrar en política i dedicar «mi fortuna toda entera, todo mi crédito, todo mi tiempo, todas mis comodidades, todas mis afecciones, y hasta mi consideración personal en la sociedad, a la idea urbanizadora», com ell mateix descrigué.
Els últims dies de la seva vida, malalt i semiarruïnat perquè el govern li devia els honoraris de moltes de les feines fetes, es va traslladar al balneari de Caldas de Besaya, a Cantàbria, on va morir el 21 d'agost del 1876. El dia 23 d'agost el diari La Imprenta va publicar una nota necrològica amb les paraules següents: «El señor Cerdà era liberal y tenía talento, dos circunstancias que en el estado español perjudican y suelen crear muchos enemigos...»
L'any 1971, coincidint amb la reimpressió de la seva Teoría general de la urbanización, les seves despulles foren traslladades i enterrades al Cementiri Nou de Barcelona.
El polític Interessat per l'estudi de l'urbanisme, a Barcelona va entrar en contacte amb les doctrines del socialisme utòpic d'Étienne Cabet i del món utòpic del seu Voyage en Icarie (1840) i es va relacionar amb Narcís Monturiol i Ramon Martí i Alsina.
Tan bon punt va acabar els estudis, es va allistar a la milícia nacional formada per defensors dels ideals liberals, on va arribar al grau de tinent de granaders.
La seva ideologia progressista el va dur a participar activament en la vida pública: va arribar a ser diputat a les Corts Espanyoles per Barcelona a les eleccions de 1850 —la legislatura va començar el 18 de maig de 1851—,Fitxa del Congrés dels Diputats formant part d'una candidatura progressista juntament amb Estanislau Figueras, Pascual Madoz i Jacint Feliu Domènech.
Durant el Bienni Progressista va esdevenir comandant del batalló de sapadors de la milícia nacional. Després d'aquest període, el 1854 va ingressar com a regidor a l'Ajuntament de Barcelona.
Va ser a la dècada del 1850 quan el Cerdà urbanista prengué una major consciència social i fixà les bases del seu futur projecte, en veure com la ciutat, constreta i ofegada per les muralles que l'envoltaven, no podia créixer físicament ni higiènicament.Rueda, Salvador (Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona / Generalitat de Catalunya): «Ildefons Cerdà: Personalitat i ideologia» , a Revista de Medi Ambient, núm. 30, octubre del 2001 Sensibilitzat per les condicions de vida a la ciutat i pels problemes de les classes obreres, va encapçalar la mobilització que va entrar a la Casa de la Ciutat de Barcelona, el 3 de juliol de 1855, per recuperar la bandera que havia estat arrabassada a les Asociaciones Obreras que estaven generant una forta inestabilitat social. Aquesta actuació li va generar enemistats amb les classes dominants, però va ser motiu perquè acompanyés una delegació de treballadors barcelonins que anà a Madrid a discutir els problemes de l'associacionisme obrer amb Manuel Alonso Martínez, ministre de Foment del govern Espartero. L'any següent, 1856, fou destituït de l'Ajuntament barceloní pel capità general Zapatero i va ser empresonat en dues ocasions. Entre 1864 i 1866 va tornar a ser regidor a l'Ajuntament de Barcelona.
La revolució de 1868 el va portar novament a la vida pública i va ingressar en el Partit Republicà Democràtic Federal. Militant del sector moderat del federalisme, fou elegit diputat per sufragi popular a les eleccions de 1871 pel districte electoral de Centelles, del partit judicial de Vic, i a la sessió de constitució de la Corporació va ser nomenat vicepresidentEl president de la Diputació de Barcelona, Benet Arabio i Torres, comptava amb Francesc Sunyer i Capdevila i Ildefons Cerdà com a vicepresidents de la Diputació de Barcelona, des d'on va contribuir a proclamar la primera república el 1873.
El mes de maig de 1873 va dimitir el president Benet Arabio i Torres, en conseqüència Cerdà va passar a ocupar la presidència de la Diputació fins al gener de 1874, data en què el Capità General de Catalunya va dissoldre la Corporació a conseqüència del cop d'estat del general Pavía. En aquest període hi va haver un rebrot de la guerra carlina i la «Junta de Salvació i Defensa de Catalunya» va organitzar una milícia ciutadana d'homes d'entre 20 i 40 anys. El govern de Madrid no hi va donar la seva aprovació però, amb tot, es varen organitzar quatre batallons de «Guies de la Diputació».
Cerdà va formar part de la Junta d'Obres del Port de Barcelona i va intervenir a la proclamació de l'Estat Català de caràcter federalista i republicà de 1873.
Trajectòria professional miniatura|Plànol del projecte d'eixample (1859) Va iniciar la seva vida professional com a enginyer estatal a la prefectura d'Obres Públiques i, entre 1839 i 1849, va ser destinat a realitzar treballs a Múrcia, Terol, Tarragona, València, Girona i Barcelona, on participà en les obres del primer ferrocarril Barcelona-Mataró. Aquesta feina el fa interessar-se per les aplicacions de la màquina de vapor al nou i revolucionari sistema de locomoció que representava el ferrocarril.
No tenia el títol d'arquitecte però, va dedicar-se, amb el seu rigor característic, a realitzar esforços analítics ingents de caràcter estadístic, i síntesis gràfiques, amb propostes d'habitatges per a diverses categories socials i amb diferents graus de complexitat, des de la casa aïllada fins a la col·lectiva.
En el seu vessant com a jurista, Cerdà, en les seves propostes per a les ciutats de Madrid i Barcelona, va propiciar una nova legislació, però es va trobar mancat de precedents, tant pel que feia a la legislació estatal com a l'estrangera. A Cuatro palabras sobre el Ensanche (1861) va desenvolupar extensament el sistema de compensació i la tècnica de reparcel·lació com a mitjà per aconseguir una justa distribució dels beneficis i de les despeses del planejament urbanístic entre els propietaris i l'obtenció de terrenys regulars i edificables en proporció a la parcel·la aportada, sistema inclòs més tard en el Projecte de llei de Posada Herrera i incorporat un segle després a la Ley del Suelo de 1956.
Com a economista, Cerdà va establir les normes de la infraestructura, les de la divisió de la propietat i les d'atribució de les parcel·les del terreny de la Barcelona nova.
En el camp de les ciències socials va tractar de solucionar els problemes de la concentració demogràfica de les ciutats i del desenvolupament industrial en la seva obra Teoría general de la urbanización. En aquest tractat va plantejar les teories que en gran part ja havia aplicat amb anterioritat al Projecte de Reforma Interior i Eixample de Barcelona. Hi inclou una valoració de les condicions de vida de les classes populars, amb una aproximació a l'estudi de les desigualtats socials en la salut, on mesura les diferències d'esperança de vida segons la classe social. Idelfons Cerdà va desenvolupar un autèntic estudi sociològic com apèndix a la seva Teoría general de la Urbanización, ja que va considerar els obrers planificables com el seu projecte d'eixample de Barcelona, i solament ens va llegar xifres, deixant enrere els batecs del cor de la massa obrera, que forçosament hagué de recollir en les seves recerques socials.Vicens i Vives, Jaume i Llorens, Montserrat. "Industrials i polítics ()", Barcelona, 1991, volum 11 de la col·lecció Història de Catalunya. Biografies catalanes.