Juan Vidal i Ramos (Alacant, 29 d'agost de 1888El Mundo: Juan Vidal, la ciutat - 21 d'agost de 1975) va ser un arquitecte i acadèmic amb estudi particular, que va treballar per a les principals institucions de la província d'Alacant. A més a més, va ser president de la delegació alacantina del Col·legi d'Arquitectes de la Zona de València (COAZV) entre 1930 i 1936, i cofundador del Col·legi Territorial d'Arquitectes d'Alacant. Fou el creador de gran part del patrimoni arquitectònic alacantí al .
Biografia Va nàixer en el si d'una família acomodada, ja que el seu pare, Josep Vidal Bossío, era representant de comerç de productes per a la construcció. Va estudiar a l'Institut d'Alacant en l'etapa en què estava al carrer dels Reis Catòlics,Diari La Verdad d'Alacant. Secció “L'Alacant que se'ns va” per Tirso Marín 17/03/1996 on va coincidir amb Gabriel Miró. Com era bon dibuixant, va assistir juntament amb Miró a l'acadèmia d'art de Llorenç Casanova. A ningú va estranyar que fora a estudiar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona el 1908, on es va allotjar a la mateixa casa d'inquilins que Òscar Esplà i va ser company de classe d'Eusebi Bona i Puig. Allí fou alumne, entre d'altres, de Lluís Domènech i Montaner i d'Alexandre Soler i March —figures destacades del modernisme català—, i es va impregnar de l'historicisme arquitectònic tan present a Barcelona. A més, com estava pensionat per l'Escola, va treballar a la restauració de la Seu Vella de Lleida, la catedral de Mallorca i la catedral de València. Als últims anys va dirigir obres de la restauració del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet i li va sorgir l'ocasió de conéixer l'universal Antoni Gaudí mentre treballava al Temple Expiatori de la Sagrada Família. miniatura|Casa Lamaignère (1918) a l'esquerra i Casa Carbonell (1924) a la dreta Conclosos els estudis va tornar a Alacant, on va començar el 1917 com a inspector d'obres de l'Ajuntament —arribaria a ser l'arquitecte municipal— i va obrir el seu estudi al carrer de Sant Ferran, prop de la que seria la plaça de Gabriel Miró (un dels seus primers treballs va ser, precisament, reformar aquesta plaça). Encara que més tard es traslladaria a la placeta de la Mare de Déu del Remei.
Vidal va iniciar la seua carrera amb un projecte innovador a l'Esplanada alacantina, la Casa Lamaignère (1918) amb Josep Espuch, on ja es poden apreciar les necessitats de la nova alta burgesia. L'estil d'aquest edifici s'emmarca dins de l'arquitectura eclèctica que va fer conegut a Vidal i Ramos, i que també es pot veure a la Casa Gomis-Iborra (1920) a la cantonada de l'avinguda d'Alfons el Savi i l'actual avinguda de la Constitució, projecte no conclòs perquè constava d'un àtic sota teulada que no es va realitzar. Al mateix temps es va compondre el grup que constituí l'avantguarda artística alacantinaDiari La Verdad d'Alacant. Monogràfic de G. Bernàcer i l'edat de plata a Alacant d'aquells temps, especialment des que l'escriptor Miró es va mudar al «Mas del Molí» en Benimantell, localitat de la Marina Baixa, on Vidal i Esplà, com també faria el pintor Emilio Varela,Diari Informació. Emilio Varela i Òscar Esplà, història d'una amistat van fer-li moltes visites.
Abans d'inaugurar el Mercat Central d'Alacant (1915-1922)El Mundo. Llavors del Mercat Central va fer un edifici per a la família del farmacèutic Ángel Pascual i Devesa (1922) al final del carrer de Sant Francés que no es conserva. Al projecte del Mercat,http://www.alicante.es/sites/default/files/documentos/noticias/criterios-intervencion-puestos-del-mercado-central-alicante/criterios-intervencion-mercado-central1.pdfAjuntament d'Alacant. Urbanisme. Criteris d'intervenció al Mercat Central per Mabel Ros arquitecta molt important per a Alacant, va intervindre amb més tècnics, perquè fou començat per Francisco Fajardo Guardiola, el 1915 i l'enginyer Lafarga. Després va treballar a la reforma de la seu-palauet de la «Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat d'Alacant» en Sant Ferran (1918-1923)Diari Informació. Seus bancàries históricas creant un edifici molt academicista, on unes «gaudinianes» columnes reforcen la porta d'entrada buscant transmetre seguretat i solidesa, així com els relleus del pintor i escultor Vicente Bañuls AracilDiari Primera Pàgina d'Alacant. “La gran obra dels Bañuls” per Blas de Peñas 10/01/1969 (també antic alumne a l'acadèmia de Casanova) amb unes cariàtides a l'últim nivell. El seu grup de tertúlia va créixerEl Mundo. Històries del Barri Buda. Onades de tertulies amb antics i nous amics com el regidor, acadèmic i expresident de la Caixa d'Estalvis José Guardiola i Ortiz, o el seu gendre, l'economista Germán Bernacer. També destaquem una reforma amb el xicotet «Central Cinema» (1923), on va poder fer la remodelació d'un antic café-varietés de Luis Martínez, on destacava un arc modernista que dominava la façana tallat per una marquesina i va deixar l'Ajuntament, finalitzat el seu treball de desmuntatge del passeig que hi havia en la Rambla, per a encarregar-se del departament d'obres de la Diputació d'Alacant com a arquitecte; després seria anomenat membre de la Comissió Provincial de MonumentsCreació de la Comissions provincials de Monuments. Llibre biblioteca Universitat Autònoma Barcelona amb Francesc Figueras i Pacheco, càrrecs compatibles amb la seua activitat particular.
Prompte es va inaugurar l'edifici Carbonell (1924) on va repetir l'estructura jeràrquica i l'ornamentació (blasons, garlandes, medallons…) del Lamaignère amb cúpules però més grandiós i el nou president de la Diputació, Pascual Mas i Mas, li va encarregar formalment la construcció d'un nou hospital per a la Beneficència provincial encara que era un projecte de l'anterior president. El 1924 també faria un cinema per a l'empresari L. Martínez, el «Monumental-Salón Moderno», al costat del Mercat Central, a la façana principal amb forts elements modernistes: les columnes en pòrtic suportant el sostre del hall d'accés a l'ampli saló del pati de butaques, on destacava el balcó interior de la primera planta volada i reculada amb galliner. A l'exterior el mateix primer pis era exalçat per un mirador ornamentat amb un arc central on se situaven els atlants, el tercer pis amb relleus i la cornisa amb balustre i pinacles.
A l'any següent destaquem l'edifici de pisos de lloguer pel cònsol francés Bardin —al costat de la casa palauet d'aqueixa família en Sant Ferran— tant d'estètica com d'estructura Beaux Arts, un altre per a R. Alberola a l'avinguda de la Constitució (1924-1930) amb elements renaixentistes i barrocs alacantins i amb els balcons del principal jerarquitzant i sobreïxen els ràfecs de la coberta de fusta de la teulada; el xalet del seu amic el músic Esplà en Benalua com després tornaria a fer al xalet de Centella i també la reforma del Casino d'Alacant (1925), original modernista del seu antecessor José Guardiola Picó, on va oferir un disseny amb elements platerescos i classicistes; justament l'any que es va celebrar l'Exposició d'Arts Decoratives de 1925 a París i va a ser anomenat arquitecte de la Cambra de la Propietat Urbana alacantina. Des de 1926 va ferDiari Las Provincias. Ciutat Jardí xalets al barri «Ciutat Jardí» dissenyat per F. Fajardo per a una cooperativa d'habitatges promoguda per metges. A l'eix de l'avinguda de la Constitució va encarregar-se de fer una seu per a la Beneficència municipal dirigida pel metge Pascual Pérez i Martínez:Diari Las Provincias. La Casa de Socors 1927 la Casa de Socors (1925-1927) localitzada per una torrassa a la cantonada i culminada per finestres redones.
Poc després el president Pascual Mas li va encarregar el disseny i construcció d'una seu fixa per a la institució provincial per antonomàsia que albergara un saló de plens per la corporació provincial i la seua Administració. A l'any 1928, mentre es finalitzava al carrer de Lopéz Torregrosa un edifici de pisos amb un xicotet mirador circular va intervindre, per primera vegada, a l'urbanisme i construcció d'una àrea completa amb la ampliació (1929) del «Barri Obrer»El Mundo. Barri Obrer del “Cercle catòlic” promogut pel Cercle catòlic —sota la Llei de Cases Barates— amb el «Banc d'Estalvis i Construcció» dinsEl País. El Barri Obrer alacantí del hui barri Bonavista de la Creu i van començar les obres del futur palau de la Diputació. Per aqueixa zona va alçar molts edificis particulars, com a la plaça dels Estels dels quals només romanen l'edifici de José Sevilla (1930) al cantó amb l'avinguda de l'Estació i un altre edifici de pisos al cantó amb General Lacy; al altre costat de la plaça, al passeig de Marvà, l'Escola Francesa. Va ser en aqueixos anys quan va ingressar a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. miniatura|esquerra|L'Hospital provincial d'Alacant miniatura|Palau de la Diputació d'Alacant (1928-1931) Al començament de la Segona República Espanyola es va inaugurar, encara que ja estava en funcionament, el nou Hospital provincial d'Alacant on destaca una moderna distribució —fou ben assessorat pels metges de la Diputació— amb influences de l'Hospital de Maudes, obra d'Antonio Palacios,El País. L'Hospital de Maudes compleix 100 anys i la seua capella neogòtica. També va prendre possessió del Palau Provincial d'Alacant el nou president, Franklin Albricias Goetz, construcció eclèctica amb simetries neoclàssiques i no obstant això neobarroc als detalls presents al patrimoni de tota la província, una posada en valor de l'art local tal com va proposar Quatremère de Quincy, més de cent anys abans als seus tractats d'arquitectura. D'altra banda, també fou un any de tristesa, perquè va ser l'any de la defunció de la seua dona, Dolores Ramos. 1932 fou un any important per a Alacant, va produir-se la visita del president de la República Niceto Alcalá-Zamora, que va assistir,La Verdad. 15 gener 1932 Alcalà Zamora en Alacant entre altres esdeveniments, a la inauguració del Museu Arqueològic provincial dins del palau seu de la Diputació i Vidal va anar amb el president. A més a més, va inaugurar un edifici per a la família Bergé —també d'origen francés— formant xamfrà i amb cúpula rematant els miradors de l'última planta —encara més al del xamfrà—, on va concentrar l'ornamentació d'influència «beauxartiana». En paral·lel a tot això, l'èxit al seu treball li havia proporcionat un lloc a l'elit cultural —ateneista i acadèmic—, però també li va introduir als rotaris, fins i tot seria elegit president del «Club Rotary» alacantí.
El treball no escassejava encara i la següent obra a escometre seria el Col·legi de les Carolines Altes (hui «9 d'octubre»); més tard, una casa al final del passeig de Federico Soto (1934), enfront de l'edifici que havia construït per al «Banco Coca», i a l'any 1935, no gaire lluny d'allí, en Marvà, un altre per al contractista d'obres Torregrosa. 1936 fou l'any de l'edifici del carrer dels Reis Catòlics 26, llavors Joaquín Costa, però quan la situació econòmica es posa difícil i l'ambient prebèl·lic es va estendre va tancar el seu estudi, va deixar el seu pis al centre de la ciutat i va anar-se'n a viure a un xalet aleshores de la contornada pròxim a l'Albufereta. A l'inici de la Guerra Civil espanyola es va traslladar a un mas que tenia a la serra d'Aitana anomenat «El Clot del Pi» després de casar-se amb María Dolores Soto Chàpuli, neta per via materna d'un important contractista del a Alacant.