miniatura|Cavall en moviment de Muybridge. La precinematografia (també, en apòcope, el precine), és el conjunt d'invents i tecnologies que durant un període han anat conformant els orígens del cinematògraf (la data del qual d'invenció està establerta al desembre de 1895).
Però segles abans del cinematògraf van existir espectacles basats en imatges i fins i tot en imatges de llum amb moviment, intentant aconseguir mostrar al públic la “última meravella de la ciència”. En el capítol més primitiu es troben les ombres xineses i blanques; després van anar apareixent les fantasmagories; el microscopi solar; els quadres dissolvents; el agioscop elèctric; el panorama amb l'intent de la representació total; el diorama que es basa en la representació en dues dimensions d'una figura qualsevol, combinant-se amb canvis de llum; i les diverses caixes òptiques que s'observaven individualment mirant en el seu interior, com el tutilimundi o titirimundi, "mondinovo" o món nou, i els cosmorames, neorames o poliorames.
Aquesta lenta evolució va donar com a resultat el que després es coneixeria com a cinema, el producte final d'aquesta necessitat de l'ésser humà d'expressar-se mitjançant imatges fent ús de les possibilitats i tècniques de cada època, un invent que va seduir a tots els públics i va desplaçar a la resta d'espectacles visuals.
Breu introducció a la història de la precinematografia miniatura|Exemple de cronofotografia. El cinema va ser producte d'una lenta evolució experimental fins a arribar al «Cinematògraf» (cinématographe) dels germans Lumière. L'objectiu de milers de persones, inventors, fabricadors de joguines o de comerciants va ser entretenir al món mitjançant imatges i va anar a més d'un impuls una necessitat de l'espècie humana d'expressar-se mitjançant imatges utilitzant les tècniques i possibilitats de cada moment. La base del cinema està en el desenvolupament de la ciència i la tècnica, aquest incessant interès per trobar noves sortides va exigir la constant aplicació de la tècnica i de la recerca sobre els nous descobriments. Un dels primers avanços científics que va portar directament al desenvolupament del cinema van ser les observacions de Peter Mark Roget, que en 1824 va publicar un important treball científic amb el títol de Persistència de la visió. En el que afecta els objectes en moviment, en ell s'establia que l'ull humà reté les imatges durant una fracció de segon després que el subjecte deixa de tenir-les davant. Aquest descobriment va estimular a diversos científics a investigar per demostrar el principi de la persistència de la imatge en la retina. Concretament, es va descobrir que si 16 imatges d'un moviment que transcorre en un segon es fan passar successivament també en un segon, la persistència de la visió les uneix i fa que es vegin com una sola imatge en moviment. Aquesta teoria va ser més tard substituïda pel fenomen phi i ambdues formaran part de la base de la teoria del cinema. Mentre neix la fotografia i ja en 1852, les fotografies van començar a substituir als dibuixos en els aparells per veure imatges animades. En 1877 el fotògraf Eadweard Muybridge va fer servir una bateria de 24 càmeres per gravar el cicle de moviments del galop d'un cavall.
Posteriorment (la cronofotografia) el cronofotògraf portàtil, una espècie de fusell fotogràfic, movia una única banda que permetia obtenir dotze imatges en una placa giratòria que completava la seva revolució en un segon.
Al 1890 Thomas Edison va construir un laboratori a Nova Jersey, que es va convertir en el primer estudi de cinema del món. El seu ajudant William K. L. Dickson és considerat per alguns com el dissenyador de la primera màquina de cinema, el kinetoscopi, encara que no era pròpiament una màquina per gravar imatges. Finalment va ser a França en 1895 quan els germans Lumière van arribar al cinematògraf, primer aparell que es pot qualificar autènticament de cinema.
Dispositius precinematogràfics Ombres xineses El Cinema és literalment la història de les llums i ombres. El precedent més antic són les ombres xineses. Consisteixen bàsicament en la interposició de mans, siluetes o objectes entre una font de llum i una superfície llisa. Les llums i ombres projectades per crear una il·lusió, per un suport opac, o translúcid o transparent és, sens dubte, el pre-cinema.
L'art de les ombres xineses començà amb la dinastia Han, a la Xina, de fa uns dos mil anys. Durant la dinastia Son, es va viure una etapa de gran prosperitat. Segons registres històrics a la capital de la dinastia Són del Nord es veia funcions ofertes per petits grups d'ombres xinesques en molts carrers i carrerons. Posteriorment es van estendre per altres països fins a arribar a Europa, amb espectacles que s'hi inspiraven com els galantee show al Londres de l'època victoriana, que utilitzaven l'invent de la llanterna màgica. Dins d'aquest apartat calen assenyalar els teatres d'ombres (joguines comercialitzades al per a un consum particular) i les ombres blanques (sobre un cartró es buiden les parts del dibuix que han d'aparèixer en blanc en la pantalla).
Llanterna màgica miniatura|Llanterna màgica. Es pot dir que la llanterna màgica va ser l'artilugi més popular, difós i durador de comunicació audiovisual anterior al cinema. El jesuïta alemany Atanasius Kircher (1602-1680), al , basant-se en el disseny de la cambra obscura, la qual rebia imatges de l'exterior fent-les visibles a l'interior de la mateixa, va invertir aquest procés, portant les imatges de dins a fora. La llanterna màgica oferia imatges d'altres països, monuments, paisatges urbans, i al convertint-se també en un instrument de difusió/conscienciació política. Inicialment era molt precària, les millores van augmentar la qualitat de la imatge, la regulació i potenciació de la llum, la millora de les lents, la possibilitat d'encadenar plaques simultàniament, la projecció d'opacs, els diferents sistemes de mecanització de les plaques de vidre per donar moviment a les imatges, etc. La llanterna màgica a l'última cambra del possibilita la projecció de fotografies, desplaçant a les plaques de vidre pintades a mà.
Fantasmagoria Una variant de l'espectacle de llanterna màgica va ser la fantasmagoria. Consistia en les projeccions de fantasmes diables que buscaven provocar por en l'espectador. És a Etien-Gaspar Robert conegut com a Robertson a qui se li atribueix la creació de la fantasmagoria.
Caixes òptiques Es tracta d'imatges que s'observaven individualment mirant en el seu interior (titirimundi, cosmorama, neorama o poliorama). Els elements òptics fonamentals, coneguts com a zoograscopi (compostos d'una gran lent d'augment, lupa, sostinguda verticalment per un peu de taula, darrere de la qual hi ha un mirall a 45° on el gravat col·locat sobre la taula queda reflectit. En mirar la imatge a través de la lent l'augment produeix un efecte en relleu, en comprovar que ficats en una cabina amb uns visors feia que la imatge fora més espectacular, es va convertir en una caixa òptica o món nou dins de la qual es poden agrupar artilugis com els cosmorames, diorames i panorames.
Cosmorames El cosmorama era una atracció popular itinerant, encara que també existien alguns muntats en locals estables. Es va expandir ja en l'època romàntica. Imatges de paisatges, ciutats, monuments o escenografies fantàstiques, batalles... Petits olis o aquarel·les que s'exposaven a una certa distància vistes través de cristalls o visors que deformaven lleugerament la visió. El fet de forçar la perspectiva caracteritzava també les imatges paisatgístiques dels cosmorames. Es diu que va ser inventat a París en 1808 per l'abat Gazzera. Després sorgirien efectes dioràmics sobre una imatge translúcida que en canviar-li la il·luminació davantera per la posterior varia l'escena, generalment del dia a la nit, ja que està pintada i encunyada per davant i per darrere. Els Neorames (imatges d'esglésies) Poliorames (vistes urbanes) o Panorames.
Panorama miniatura|Model mecànic d'un Panorama ambulant en l'Europa central d'intervingut el , segons una litografia de F. Schlotterbeck i Karl Thienemann. La paraula panorama prové del grec pan (tot) i horama (vista). Com a invent s'atribueix a Robert Barker cap a finals del , un irlandès resident a Edimburg, que va exhibir una vista de la ciutat pintada en paper sobre un cercle de llenç de vuit metres de diàmetre. Aquest primitiu panorama consistia en una tela de mesures gegantesques en un local estable en la qual havia pintada una vista panoràmica que disposada de forma circular i il·luminada des del sostre, era vista pels espectadors situats al centre del cercle quedant aquests imbuïts en la imatge. Se li ha considerat el primer mitjà visual de masses de la història.
La primera denominació que se li va donar va ser la nature à coup d´oeil (la naturalesa a primera vista). La denominació panorama apareix per primera vegada en 1792 en un anunci de The Times. Molt poc després, es creaven a París simultàniament dos panorames: Una vista de París des de la teulada de les Teuleries i L'evacuació de Toulon pels anglesos en 1793. El primer panorama que es va muntar a Espanya va ser a Cadis en 1845. Cap a 1800 el terme Panorama ja s'havia introduït en totes la llengües europees. En 1881 el Diccionary of BuildingTems ho va definir com: Un edifici en ell s'exhibeix una pintura denominada panorama, pintada sobre la paret d'una rotonda, coberta per una cúpula o per una teulada en forma de con. Aquestes pintures són fidels reproduccions del que es veu des d'un lloc, com quan es mira en totes adreces i tan lluny com l'ull pugui veure. Per aconseguir aquest objectiu l'espectador se situa en una plataforma o galeria circular, que simula una torre, col·locada al centre de la rotonda; la llum deu caure des de dalt sobre el quadre, penetrant per una zona envidrada situada en la part baixa de la teulada. Un para-sol de gran diàmetre, suspès de la bigues, manté l'espectador en la foscor alhora que oculta la font de llum. Els temes que tractaven eren la visió privilegiada i dominadora de les ciutats, el viatge a altres llocs, la contemplació de grans esdeveniments històrics i militars… Reuneix múltiples aportacions precedents, aconseguint aquesta sensació de realitat: la perfecció de la tècnica de la perspectiva (les pintures al fresc dels sostres i decorats teatrals del barroc), l'exactitud dels gravats topogràfics a l'estil alemany o les precises elaboracions dels pintors vedutistes italians del . El Panorama: una manifestació artística marginal del .[Maria Dolores Bastida Calle http://e-spacio.uned.es/fez/eserv.php?pid=bibliuned:ETFSerie7-05A367E1-6F2B-8C03-D385-6C92FC7DF3FF&dsID=PDF]PANORAMAS Y DIORAMAS Stephan Oettermann ho va definir com: l'expressió pictòrica o la manifestació simbòlica de la visió específicament moderna i burgesa de la naturalesa. miniatura|"Tutilimundi" a la Plaça Major de Madrid, segons gravat de Francisco Ortego publicat en la revista espanyola El Museu Universal, el 28 de juliol de 1861.
Tutilimundi Els panorames i cosmorames van tenir una versió més popular i senzilla en el Tutilimundi (de l'italià tutti li mondi, i també conegut com a «mundinovi»). Presentat dins d'un gran calaix portàtil en les fires i festejos, aquest espectacle ambulant va evolucionar al llarg del partint del recurs òptic de la llanterna màgica, fins als retaules mecànics o enginyoses joguines amb ninots moguts per mecanismes de primitiva rellotgeria.Historia de los títeres en España: Desde sus orígenes hasta mediados del Siglo XVIII; Madrid: Revista de Occidente, 1957.
Diorama