El terme «teatre» ve del grec θέατρον, theátron o «lloc per a contemplar» derivat de theáomai o «mirar». El teatre és l'art de representar un o més fets reals o imaginats de l'experiència humana, que un autor posa en mans d'altres persones, els actors, per tal que aquests els representin davant d'un públic. Una funció teatral pot ser representada en una varietat infinita de formes.
Podem considerar que el teatre és un gènere literari, ja que, a vegades, la paraula hi té un paper fonamental, però també es pot dir que és insuficient perquè no podem ignorar la importància dels altres elements que intervenen en una peça teatral com els decorats, l'acció, la música, etc. No podem, tampoc, descuidar aquelles obres en què no es fa ús de la paraula, com la pantomima, i que conformen el teatre, també. Per tant, cal situar el teatre dins del món de l'espectacle, el qual s'entén com allò que s'ofereix a la ment o a la vista com a notable i digne d'atenció. Tot i així, a diferència d'altres espectacles com podria ser l'esport, el teatre presenta un fet que és la imitació d'un altre fet; així, el teatre és un espectacle de representació.
Quant al teatre clàssic és el conjunt d'obres dramàtiques i arts escèniques que es van crear a la cultura de l'antiga Grècia i Roma; així, va néixer entre 550 aC i 220 aC. Per tal d'entendre el teatre d'avui en dia, hem de comprendre el teatre clàssic, on hi trobem el naixement d'aquest àmbit artístic.
Breu història del teatre Les primeres manifestacions dramàtiques i, per tant, teatrals van aparèixer en tots els països molt abans del que és la literatura en si. El seu origen es troba a l'antiguitat, on, a partir de rituals religiosos, molts cops es representava la lluita entre la vida i la mort. Les funcions d'aleshores integraven tant música com dansa i formaven part del culte als déus: a Grècia el drama va néixer a partir del culte a Dionís, el déu del vi i amic de les muses i les arts. Aquí sorgeix el quid que donarà vida al teatre: el conflicte entre la voluntat de l'home i la voluntat dels déus.
Més tard, a partir de les pauses que havia de fer el cor, va sorgir la necessitat d'un actor, o més, que les omplís mitjançant la paraula, i aquí és on comença l'intercanvi de discursos. Al segle V a.C. el teatre grec va assumir la seva màxima esplendor, i això va ser gràcies a Èsquil, Sòfocles i Eurípides. Per altra banda, en aquelles representacions només els homes podien actuar, de manera que fins i tot dels personatges femenins se’n feien càrrec ells. L'art de l'actor no era un estudi propi, per ell mateix, sinó que es limitava a ser un acte de culte tradicional.
Durant l'edat mitjana es va desenvolupar el teatre medieval, el qual era cultivat per l'església. Tot Europa tractava les mateixes temàtiques teatrals com escenes de l'Antic i el Nou Testament, com l'adoració dels pastors i els Reis d'Orient, i la fugida a Egipte, entre d'altres. És d'aquesta mena de teatre que, més endavant, en sorgiran Els Pastorets i les Passions, unes obres que actualment, modificades, encara es representen en tot Catalunya per les festes de Nadal i per Pasqua, respectivament. Els seus orígens es troben aproximadament en el . Aquí comencen a prendre partit els mims i els joglars. Els actors, però, acostumaven a venir d'associacions obreres i per tant, no es dedicaven al teatre; a més, també hi participaven persones eclesiàstiques.
Durant el a Anglaterra es representaven els misteris i temes morals, temàtiques que van ser substituïdes, com a França, per la vanitat humanista i la puresa. Per tant, assumptes presentats en el Renaixement van culminar en les comèdies i els drames de Shakespeare, fins que el drama isabelí va acabar d'unir els nous moviments i la tradició antiga. El drama isabelí van crear-lo autors que escrivien tragèdies, o així ho categoritzaven ells, sense seguir aquelles pautes que ja estaven establertes per Aristòtil: creen l'obra basada en l'estructura d'escenes. El màxim exponent d'aquest moviment és Shakespeare. En les tragèdies d'aquest autor, el qui engendra l'acció tràgica ja no és un déu, sinó un fantasma o una aparició, per exemple. Per altra banda, davant de l'èxit d'aquest àmbit artístic, durant el període Renaixentista van començar a construir-se edificis teatrals, la qual cosa va fomentar aquesta activitat lúdica.
L'òpera, la qual va aparèixer a principi del va esdevenir un èxit, ja que aportava moltes novetats, des de diversos decorats en una mateixa obra fins a veritables efectes especials. També dins d'aquest segle, va haver-hi una millora del teatre alemany gràcies a la literatura; malgrat això, encara es tendia força a la improvisació.
El es caracteritza per haver-hi la construcció de molts teatres. Per altra banda, els actors van millorar la seva situació, ja que ja treballaven sota contracte. Pel que fa al moviment, els dramaturgs deixaven la història en segon terme per tal de focalitzar l'atenció en el context, i així situaven l'acció en època contemporània.
El teatre d'avantguarda és el que dona peu, ja a mitjan , a una certa revolució del gènere. Així sorgeix el teatre de l'absurd, “el teatre pobre” de Grotowski, els nous mètodes d'interpretació de Stanislavski i Bertolt Brecht, i sobretot un canvi radical provocat per Erwin Piscator contra l'escenari en si mateix i tot allò que havia significat fins aleshores, ja que tractava l'aspecte sociopolític del drama i no la manipulació emocional del públic o la bellesa de la formació, amb la qual cosa es complementava amb el mètode d'interpretació de Bertoldt Brecht.
La màxima esplendor de les avantguardes, al , es caracteritza per una evolució del teatre sociològic, moltes vegades portat per anarquistes. La llibertat a l'hora de descobrir moviments, barrejar-los o originar-ne és tan gran que des de llavors fins ara s'han anat cultivant tots els tipus d'obres de teatre possibles, cosa que ha provocat que el teatre sigui vigent encara, després de tants segles d'història.
El teatre de l'Antiga Grècia Els inicis del teatre grec el trobem després de l'evolució de les arts i cerimònies que se celebraven a Grècia, com les festes de Dionís. Durant el , es van consolidar pròpiament la tragèdia i la comèdia, i Èsquil i Sòfocles van afegir un tercer actor a l'espectacle teatral. A partir d'aquí, es van començar a edificar grans teatres de pedra.
L'edifici miniatura|El teatre d'Epidaure és un teatre de l'Antiga Grècia, edificat al per tal d'acollir els Asclépéia. Es troba a Argòlida i va ser el paradigme de nombrosos teatres grecs. |401x401pxAntigament, als inicis del que és considerat pròpiament el teatre, l'escenari consistia en zones adaptades per a la representació de peces teatrals dins d'un poble o ciutat. Per tant, no trobem teatres com a edificis arquitectònics fins a l'Antiga Grècia (1200 aC - 146 aC).
Primerament, el teatre grec era una construcció de fusta i l'espai dedicat als espectadors no tenia sostre. Normalment, quan havien passat les festes, es desmontava fins que, per motius de seguretat, es va passar a un art constructiu més sòlid. Les graderies es recolzaven a la falda d'una muntanya. Va ser a partir del quan es van començar a construir els teatres de pedra, igualment a l'aire lliure. Segons sembla, Pèricles va ser el primer teatre de pedra; l'escena del qual es recolzava, possiblement, sobre diversos pals amb vigues creuades. Al costat del teatre hi acostumava a haver un temple relacionat a Déu.
El teatre grec es divideix en tres parts principals: Les construccions de l'escenari: el prosceni, allà on els actors representaven el seu paper; l'scaena (skene), al darrere del prosceni, que consistia a un edifici que podia representar un palau, una cabana o una tenda (segons els decorats de la part davantera). A més, l'scaena també podia servir com a vestidor per als actors i de magatzem. L'escena era una construcció estreta i llarga, amb un sostre de vigues. Més tard, es van afegir dos pisos decorats amb columnes. En algunes obres còmiques de l'època, dos dels actors feien la seva respectiva entrada mitjançant dues portes, la qual cosa també es va introduir a l'escena; aquestes portes eren anomenades "portes dels actors". L'orquestra (orchestra): Consistia a un espai circular on hi havia el cor. Hi acostumava a haver l'altar de Dionís al mig. La graderia (o koilon): S'hi asseien els espectadors. Envoltaven l'orquestra, excepte per la part de l'escenari. A ambdós costats, entre les grades i l'escenari, hi havia les entrades per on el cor entrava a l'orquestre, els pàrodes (parodoi).
En algunes obres còmiques de l'època, dos dels actors feien la seva respectiva entrada mitjançant dues portes, la qual cosa també es va introduir a l'escena, de la mateixa manera que a vegades els actors apareixien a la teulada. A més, s'utilitzaven també mecanismes com l'ekklema, una plataforma sobre rodes que es portava cap a l'escenari i insinuava una obertura de l'escena. Se sap que molts d'aquests avanços escènics són obra d'Èsquil.
Al , amb l'objectiu de protegir-se del sol i la pluja, es van començar a col·locar cubertes pintades de púrpura, i per evitar la calor de l'estiu, es regava tot el recinte amb una pluja fina i perfumada amb un mecanisme que funcionava a partir de bombes de pressió.
El decorat S'afirma que va ser Sòfocles qui va incloure els decorats en el teatre. En el drama primitiu es feien servir decorats mínimament; més endavant, hi havia decorats independents, que es podien girar ràpidament durant els canvis d'escena.
La maquinària teatral Ekkyklema
L'Ekkyklema (o eccyclema) era un mecanisme teatral que consistia a una plataforma amb rodes, la qual s'introduïa a través de les ports per tal de transportar actors per l'escena. Així doncs, el seu funcionament resultava molt senzill i eficaç, i va ser un recurs molt utilitzat en les tragèdies gregues.
El teatre es pot concebre i valorar des de moltes formes teatrals diferents: per una banda, hi ha obres d'escenografia complexa, ja sigui pel material utilitzat o l'elaboració del mateix decorat, per exemple. Alhora, hi ha obres teatrals que obtenen el valor a partir de la paraula, de manera que tot allò visual que reforça el diàleg tendeix a ser menyspreat.
Durant l'antiga Grècia allò que donava realisme a l'obra representava es basava, sobretot, en el vestuari i les màscares que caracteritzaven els personatges; no obstant, a poc a poc, es van anar inventant mecanismes teatrals per tal d'incorporar efectes especials a l'escena.
Deus ex machina Deus ex machina és un mecanisme que es va començar a utilitzar a principis del . Consisteix a una grua que feia que els deus baixessin a la terra o tornessin a l'Olimp. Així doncs, aquest artefacte proporcionava moltes possibilitats als comediògrafs, els quals solien fer sortir a algun personatge de l'escenari ràpidament.
Es pot dir que aquesta màquina va ser creada per a les tragèdies. Realment havia de ser una feina física molt dura per a aquells que feien funcionar el mecanisme, ja que hi havia escenes com la de Medea d'Eurípides, on la protagonista havia de sortir volant en un carro i amb els dos cadàvers dels seus fills.
Avui en dia, Deus ex machina s'utilitza com a concepte per a esmentar un element extern que soluciona la història sense comptar amb la seva lògica interna. En aquesta línia, fa referència a qualsevol fet que succeeix per què ho requereix el mateix guió; ja sigui per a l'estètica o per qualsevol altre element mancat de coherència interna.