miniatura|Tot i que la bandera verda i negra és principalment representativa de l'anarcoprimitivisme, també s'associa amb l'ecoanarquisme, en combinar el verd del ecologisme amb el negre de l'anarquisme. Lecoanarquisme (o anarquisme verd) és una corrent dins de l'anarquisme que posa un especial èmfasi en els temes mediambientals. La teoria ecoanarquista és aquella que estén la ideologia anarquista més enllà de la crítica de les interaccions humanes, i inclou també una crítica a les interaccions entre humans i no humans. Aquesta teoria sol culminar en una praxi anarquista revolucionària que no es dedica merament a l'alliberament humà, sinó que inclou una certa forma d'alliberament no-humà, i que té per objectiu d'aconseguir una societat anarquista sostenible des d'un punt de vista mediambiental.
D'entre les primeres influències del moviment, destaquen Henry David Thoreau, Lev Tolstoi i Élisée Reclus. En el , va emergir l'anarconaturalisme com a fusió de l'anarquisme amb les filosofies naturistes dins dels cercles de l'anarcoindividualisme de França, Espanya, Cuba, i Portugal. Les principals corrents contemporànies (algunes de les quals s'exclouen mútuaments) inclouen l'anarcoprimitivisme, que presenta una crítica a la tecnologia i defensa que l'anarquisme s'adiu més a maneres de viure pre-"civilitzades"; l'anarquisme vegà, que considera que l'alliberament humà i l'animal són indestriables; i l'ecologia social, que defensa que la dominació jeràrquica de la natura deriva de la dominació dels humans pels humans."Si bé totes les formes d'anarquisme modern consideren que tenen una dimensió ecològica, el corrent específicament ecoanarquista dins de l'anarquisme té principalment dos punts focals: l'ecologisme social i el primitivisme." (An Anarchist FAQ by Various authors )
Inicis de l'ecoanarquisme Henry David Thoreau
miniatura|esquerra|Henry David Thoreau, una de les primeres influències de l'ecoanarquisme, que va escriure Walden
L'anarquisme va començar a tenir una visió sobre l'ecologisme en els escrits de l'anarquista transcendentalista americà Henry David Thoreau. En el llibre Walden defensa la vida simple i l'autosuficiència en entorns naturals en detriment de la civilització industrial. L'obra és en part declaració d'independència, experiment social, viatge de descoberta espiritual, sàtira i un manual d'autosuficiència. Publicat per primer cop l'any 1854, detalla les experiències de Thoreau al llarg de dos anys, dos mesos i dos dies en una cabanya que ell mateix va construir a prop de l'estany de Walden, enmig d'un bosc propietat del seu amic i mentor Ralph Waldo Emerson, a prop de Concord, a l'estat de Massachusetts. El llibre comprimeix el temps en un calendari d'un any i utilitza passatges de les quatre estacions per simbolitzar les etapes del desenvolupament humà. En submergir-se ell mateix en la natura, Thoreau pretenia tenir una comprensió més objectiva de la societat, a través de la introspecció personal. La vida simple i l'autosuficiència eren els altres objectius de Thoreau, i tot el projecte estava inspirat en la filosofia transcentalista, un tema central en el període romàntic estatunidenc. Tal com Thoreau va deixar clar en aquest llibre, la seva cabanya no estava pròpiament enmig de la natura salvatge, sinó als afores d'un poble, a unes dues milles de la seva casa familiar.
El mateix John Zerzan va incloure el text Excursions (1863) de Thoreau en la compilació d'escrits que va editar sota el nom de Contra la civilització: lectures i reflexions (Against civilization: Readings and reflections en anglès) de 1999.
Élisée Reclus
miniatura|Élisée Reclus, geògraf anarquista francès i un dels primers mediambientalistes. Élisée Reclus (15 de març de 1830 - 4 de juliol de 1905), també conegut com a Jacques Élisée Reclus, va ser un conegut geògraf, escriptor i anarquista francès. Va publicar la seva gran obra de dinou volums La Nova Geografia universal, la terra i els homes (La Nouvelle Géographie universelle, la terre et les hommes en francès) a Universal Geography, durant un període de 20 anys (de 1875 a 1894). L'any 1892, se li va concedir la prestigiosa Medalla d'Or de la Societat de Geografia de París per aquesta obra, malgrat haver estat expulsat de França pel seu activisme polític. Segons KirkPatricK Sale:
Per als autors de An Anarchist FAQ, Reclus defensava que "existeix una harmonia secreta entre la terra i la gent a qui nodreix, i quan les societats imprudents es permeten violar aquesta harmonia, sempre se'n penedeixen". De manera similar, cap ecologista contemporani negaria que "l'home (i la dona) verdaderament civilitzat entén que la seva naturalesa va lligada amb l'interès de tots i amb el de la natura. Ell (o ella) repara el mal causat pels seus predecessors i treballa per millorar el seu domini.
Reclus advocava per la conservació natural i s'oposava al consum de carn i la crueltat animal. Era vegetarià. Per tot això, les seves idees van ser analitzades pels historiadors com un preludi de l'ecologia social moderna així com dels moviments en defensa dels drets dels animals. Poc abans de morir, Reclus va completar L'Home i la terra (1905). En ella, va seguir les seves obres anteriors considerant el desenvolupament de la humanitat en ralació al medi geogràfic. Reclus va ser també un dels primers defensors del naturisme.
Anarco-naturisme A finals del , va aparèixer l'anarquisme naturista com a unió de les filosofies anarquista i naturista. Va ser d'especial importància dins dels cercles anarcoindividualisme a Espanya, França, Portugal, i Cuba.
L'anarconaturisme defensava el vegeterianisme, l'amor lliure, el nudisme i la visió d'un món ecològic dins i fora dels grups anarquistes. L'anarconaturisme promovia un ecologisme global, les petites ecoviles, i sobretot el nudisme com una manera d'evitar l'artificialitat de la societat industrial de masses i de la modernitat."EL NATURISMO LIBERTARIO EN LA PENÍNSULA IBÉRICA (1890–1939)" de Josep Maria Rosell Els anarconaturistes individualistes veien l'individu des de les òptiques biològica, física i fisiològica i intentaven eliminar les determinacions socials. En van ser promotors de rellevància Henri Zisly i Emile Gravelle, que van col·laborar a La Nouvelle Humanité (La Nova Humanitat), seguit de Le Naturien (El Naturista), Le Sauvage (El Salvatge), L'Ordre Naturel(L'Ordre Natural) i La Vie Naturelle (La Vida Natural).
França Richard D. Sonn va comentar, sobre la influència de la filosofia naturista en el moviment anarquista francès:
Henri Zisly Henri Zisly (París, 2 de novembre de 1872, 19459) era un anarcoindividualista i naturista francès. Va col·laborar, juntament amb Henri Beylie i Émile Gravalle en moltes revistes com La Nouvelle Humanité i La Vie Naturelle, que promovien l'anarconaturisme. L'any 1902, va ser un dels fundadors, juntament amb Georges Butaud i Sophie Zaïkowska, de la cooperativa Colonie de Vaux, establerta a Essômes-sur-Marne, a Aisne.
L'activitat política de Zisly, "bàsicament motivada en el retorn a la 'vida natural' tant en la teoria com en la pràctica, va estimular confrontacions animades tant dins com fora del món anarquista. Zisly va criticar fermament el progrés i la civilització que considerava 'absurda, innoble, i inmunda'. Va oposar-se obertament a la industrialització, defensant que les màquines eren inherentment autoritàries, estava a favor del nudisme, va advocar per una adhesió no dogmàtica ni religiosa a les 'lleis de la natura', va recomanar un estil de vida basat en les necessitats limitades i l'auto-suficiència i va estar en contra del vegeterianisme, que considerava 'anti-científic'."
Cuba L'historiador Kirwin R. Schaffer en el seu estudi sobre l'anarquisme cubà descriu l'anarconaturisme com "El tercer fil del moviment anarquisme de l'illa", juntament amb el comunisme llibertari i l'anarcosindicalisme El naturisme era un moviment global de salut alternativa i un estil de vida. Els naturistes se centraven en redefinir-se la vida per viure d'una manera més simple, menjar més econòmicament però dietes vegeterianes i nutricionals, a ser possible cultivant-se un mateix el propi menjar. El camps es presentava com una alternativa romàntica a la vida urbana, i alguns naturistes fins i tot fomentaven el qual veien com a benefici del nudisme. Globalment, el moviment naturista tenia com a seguidors els anarquistes, el liberals i els socialistes. Tanmateix, a Cuba, una certa dimensió anarquista va evolucionar, liderada per gent com Adrián del Valle, que va ser la punta de llança en l'esforç cubà a canviar d'un naturisme centrat en la salut humana a un naturisme que tingués una funció social d'emancipació.
Schaffer destaca la influència que l'anarconaturisme va tenir fora dels cercles naturistes. Així: "Per exemple, res no impedia inherentment que un anarcosindicalista de la unió de treballadors de restaurants de l'Havana donés suport als programes sanitaris dels anarconaturistes i considerés aquestes pràctiques alternatives "revolucionàries"". Els anarconaturistes promovien un ideal rural, la vida simple i estar en harmonia amb la natura com a maneres de salvar la classe obrera del caràcter creixentment industrialitzat de Cuba. Més enllà de promoure un moviment de retorn al camp a principis dels , van usar aquestes imatges romàntiques de la natura per il·lustrar fins a quin punt una Cuba industrialitzada i capitalista s'havia allunyat del punt de vista anarquista de l'harmonia natural." El propagandista principal de l'anarconaturista a Cuba va ser el català Adrián del Valle (també conegut com a Palmiro de Lidia). En les següents dècades, del Valle no només apareixeria constantment en la premsa anarquista que proliferava a Cuba, sinó que també en les principals publicacions literàries. De 1912 a 1913, va editar la revista lliurepensadora El Audaz. Llavors es va centrar en la seva major obra editorial, col·laborant en la fundació de la revista mensual de medicina alternativa que seguia la línia anarconaturista Pro-Vida.
Espanya miniatura|esquerra|Isaac Puente, anarconaturista i anarcocomunista espanyol. L'anarconaturisme va tenir força importància a finals dels anys 20 en l'moviment anarquista espanyol A França, les idees dels principals propagandistes de l'anarconaturisme, Henri Zisly i Émile Gravelle, van tenir una gran influència en els cercles anarquistes d'Espanya, on Federico Urales (pseudònim de Joan Montseny) va promoure les idees de Zisly i Gravelle a La Revista Blanca (1898-1905):"Los origenes del naturismo libertario" por Agustín Morán
La relació entre l'anarquisme i el naturisme dona lloc a la Federació Naturista, el juliol de 1928, i al IV Congrés Naturista Espanyol, el setembre de 1929, tots dos amb el suport del Moviment Llibertari. Tanmateix, a curt termini, els moviments naturista i llibertari van créixer per separat en llurs concepcions de la vida quotidiana. El moviment naturista es va sentir més proper a l'individualisme llibertari d'alguns teòrics francesos, com Henri Ner (nom autèntic de Han Ryner), que no pas als objectius revolucionaris que proposaven algunes organitzacions anarquistes com la FAI. Aquesta tendència ecològica en l'anarquisme espanyol va ser prou forta com per cridar l'atenció de la CNT-FAI a Espanya. Daniel Guérin en dona fe a Anarchism: From Theory to Practice:
Isaac Puente