La batalla naval de Lepant ocorregué el 7 d'octubre de 1571 al golf de Lepant, al Peloponès (actual Grècia). S'hi van enfrontar els turcs otomans contra una coalició cristiana, anomenada Lliga Santa. Els cristians van resultar guanyadors, i només 30 galeres turques es van salvar, així aturaren l'expansionisme turc pel Mediterrani Occidental. La Lliga Santa la formaven els regnes de les Espanyes, la República de Venècia, la República de Gènova, el Ducat de Savoia, els hospitalers de Malta i la Santa Seu. L'estol aliat estava liderat per Joan d'Àustria, amb l'armada espanyola capitanejada per Álvaro de Bazán y Guzmán, Lluís de Requesens i Gianandrea Doria, la veneciana, capitanejada per Sebastià Venier i la pontifícia comandada per Marco Antonio Colonna. Entre tots arribaren a reunir més de 200 galeres i altres naus auxiliars. L'esquadra otomana, sota el comandament d'Uluj Ali, senyor d'Alger a les ordres del soldà otomà Selim II, comptava amb 260 galeres.

Antecedents La intervenció espanyola

La política exterior de Felip II de Castella va tenir dues etapes ben definides: la primera, de cara al Mediterrani, abraça fins als anys setanta; l'objectiu era fer front a l'Imperi Otomà, una amenaça cada cop més gran, limitant al desplegament diplomàtic a l'Atlàntic o al càstig dels rebels de les Disset Províncies durant la Guerra dels Vuitanta Anys; una segona, de cara a l'Atlàntic, per defensar les rutes oceàniques de proveïment vitals pel seu imperi.

Tot i que havia mort Barbarossa, la situació a la Mediterrània canvià el 1555 quan Bugia va caure en mans otomanes, provocant l'alarma per un possible front musulmà, doncs Turgut Reis Dragut i el-Euldj Ali Paixà Ochiali encara operaven. El 1560 l'esquadra espanyola era derrotada al Setge de Gerba, que fou recuperada pels turcs malgrat la defensa d'Álvaro de Sande i en els anys següents la situació va anar canviant lentament perquè el 1563 els musulmans són rebutjats davant d'Orà, defensat per Alonso Fernández de Córdoba i Mers el-Kebir, defensada per Martín de Córdoba, victòries defensives però àmpliament celebrades a Espanya. L'any següent començà la contraofensiva amb la conquesta del penyal de Vélez de la Gomera.

El 1565 l'esquadra turca comandada per Dragut assetjà Malta, defensada pels cavallers hospitalers, que van aguantar el setge durant un any rebutjant els assalts turcs. Quan la resistència arribava a la fi, l'oportú desembarcament dels vells terços sota el comandament d'Alvaro de Sande va resoldre la situació. Les naus del virrei de Nàpols, comandades per García de Toledo, van vèncer les forces turques i algerianes, i la mort de Dragut es va prendre com una victòria simbòlica.

Poc després moria Solimà el Magnífic, amb la desaparició del gran emperador oriental va semblar que s'obria una crisi a l'imperi. Mentrestant el problema dels moriscos es va complicar quan el 1566 el papa Pius IV instava l'arquebisbe de Granada, Pedro Guerrero, a reduir els focus musulmans de la seva diòcesi, això va portar a una renovació dels antics edictes imperials a principis de 1567. Les prohibicions afectaven no només la religió sinó els costums. Això va produir una crispació que va acabar amb una rebel·lió que va donar lloc a una guerra de guerrilles que es prolongaria fins al 1570, i que va requerir la presència de Felip II de Castella en el camp d'operacions. Els cabdills moriscos, que coneixien millor el territori, van aguantar bé els atacs dels cristians. Finalment, Felip II atorga al seu germà Joan d'Àustria el comandament suprem de l'exèrcit, i a partir d'aquí els moriscos van anar patint derrotes fins que el 1570 la rebel·lió va ser sufocada.

La Lliga Santa

L'any 1570, després d'uns anys de tranquil·litat, els turcs van iniciar una nova expansió i ataquen diversos ports venecians del Mediterrani Oriental. Ataquen Xipre amb 300 naus i assetgen Nicòsia. La República de Venècia demana ajuda a les potències cristianes, però només el papa Pius V els respon, formant la Lliga Santa. El papa aconsegueix convèncer Felip II de Castella perquè també hi ajudi, i es forma una armada per enfrontar-se als turcs. Aquesta armada es reuneix en el port de Suda, a l'illa de Candia.

Per part de Venècia s'aporten 136 galeres, 11 galiasses i 14 naus, sota el comandament de Jerònim Zanne, Antoni de Canale i Jacob Celsi. Les forces pontifícies són 12 galeres sota el control de Marc Antoni Colonna. Felip II de Castella aporta 50 galeres enviades per Gianandrea Doria, que havia de col·locar-se a les ordres de Colonna. En total sumen 187 galeres, 11 galiasses, un galió i 7 naus més, amb un total de 1.300 canons i 48.000 homes, dels quals només 16.000 són gent de guerra.

Mentre els generals cristians discuteixen la forma de fer front a la situació, el 9 de setembre els otomans conquereixen Nicòsia. Gianandrea Doria, quan veu que no hi ha acord possible entre les forces cristianes, i vist el mal estat de les dotacions i de l'armament de les galeres de Venècia, decideix tornar a Sicília el 5 d'octubre. El papa i la República de Venècia culpen l'almirall espanyol del fracàs de l'operació.

Davant el fracàs d'aquesta expedició, Pius V reuneix plenipotenciaris espanyols i venecians per tractar de prendre mesures efectives contra l'expansió turca pel Mediterrani. Les discussions se centren sobre les missions de la lliga i la durada de la concentració de les forces, amb postures diferents entre venecians i espanyols. Els primers volen restringir el seu àmbit al Mediterrani Oriental, mentre que els espanyols volen incloure les costes del nord d'Àfrica. Gràcies a la tenacitat personal del papa, el 24 de maig de 1571 s'arriba a una solució de compromís:

La durada serà il·limitada Servirà tant per atacar Turquia com per atacar les places turques del nord d'Àfrica. Aquesta armada estarà formada per 200 galeres, 50.000 infants i 4.500 genets. Les Espanyes pagaran tres sisenes parts de les despeses, Venècia dues sisenes i els Estats Pontificis el sisè restant. El generalíssim de la lliga serà En Joan d'Àustria, i cada nació aportarà un capità general. Aquests tres capitans generals, reunits en consell, pactaran el pla anual d'operacions. Cap de les parts podrà ajustar treva ni pau amb l'enemic sense participació i acord de les altres dues. El generalíssim no porta estàndard propi de la seva nació, sinó l'especial de la lliga.

Una vegada aprovat el tractat, el papa intenta que s'uneixin a la lliga Portugal, França i Àustria, sense aconseguir-ho. França fins i tot va arribar a pactar amb els turcs.

Mentrestant, els turcs continuen amb la seva campanya de la conquesta de Xipre, i formen una esquadra de 250 veles i 80.000 homes per devastar i saquejar alguns dels ports venecians de l'Adriàtic. El 4 d'agost, per falta d'aprovisionaments, cau Famagusta, d'aquesta manera es completa la conquesta turca de Xipre.

Reunió de les esquadres Un cop és escollit el port de Messina com a punt de reunió de les esquadres, comencen a arribar-hi les diferents esquadres. Els primers a arribar són els venecians, que arriben el 23 de juliol i porten 48 galeres i cinc galiasses. Poc després arriben les 12 galeres del papa sota el control de Colonna.

Joan d'Àustria i Sancho de Leiva surten de Barcelona el 20 de juliol amb les galeres de les Espanyes. Recalen a La Spezia per recollir tropes alemanyes i italianes, i arriben a Nàpols el 9 d'agost, on el dia 14 Joan d'Àustria rep l'estàndard i les insígnies de la Lliga Santa, dissenyades pel papa, i en el qual apareixen els símbols de les tres nacions. Arriben a Messina el 23 d'agost.

Falten per arribar les esquadres d'Àlvaro de Bazán, Gianandrea Doria, Joan de Cardona i 60 galeres venecianes. A començament de setembre ja està tota la flota reunida, i la seva composició és:

miniatura|369px|Representació més o menys contemporània de la batalla de Lepant, obra d'un tal H. Letter (finals del s. XVI, Museu Marítim Nacional del Regne Unit, a Greenwich, Londres) Espanyes: 90 galeres 24 naus 50 fragates i bergantins Venècia: 6 galiasses 106 galeres 2 naus 20 fragates Estats Pontificis: 12 galeres 6 fragates

Les galiasses eren les naus més potents gràcies a la gran aportació d'artilleria. Les galeres eren impulsades per remers professionals o per la xurma, gent que havia estat condemnada, per qualsevol delicte, a aquest dur treball. A Joan d'Àustria li preocupava el mal estat de molts dels vaixells, perquè moltes galeres italianes s'havien construït ràpidament i d'altres tenien els esperons desgastats o podrits a causa de les seves llargues esperes en els ports d'amarratge. Però va decidir que podrien aguantar. Les peces d'artilleria de tota l'esquadra eren 1.250.

La Lliga Santa va aconseguir reunir un total de 91.000 soldats, mariners i xurma, 13.000 tripulacions i 45 galiots. Per part espanyola eren 20.000 soldats, dels quals només 8.000 eren nadius de les Espanyes. A més es van unir 1.900 cavallers i aventurers. A causa de la manca de gent en les galeres venecianes, Joan d'Àustria decideix embarcar-hi 4.000 infants de les Espanyes per reforçar la seva guarnició. També embarca 500 arcabussers espanyols en cada galiassa.

Sortida a la mar de la flota cristiana El 15 de setembre surten les naus de César Avalos, per esperar la resta de la flota al Golf de Tarent. El dia 16, surt la resta de la flota cristiana. A l'avantguarda hi van 8 galeres exploradores, sota el comandament de Joan de Cardona, general de l'esquadra de Sicília. Les seves ordres són anar 8 milles per davant del gruix de la força.

Joan d'Àustria camí cap a Corfú, convoca consell de guerra, ja que, quan ha deixat enrere les naus de vela, no disposen de mitjans per atacar els fortins de Lepant. Decideixen embarcar sis peces grosses d'artilleria de la defensa de Corfú, i surten a la mar el 30 de setembre.

Es planteja un problema de competència entre Joan d'Àustria i els venecians. El problema s'originà en una galera veneciana on, per defensar cadascú a la seva gent, s'enfronten amb les armes el capità de la galera i el capità dels soldats espanyols embarcats, en resulta ferit el venecià. L'almirall venecià, Sebastià Venier, fa executar al capità dels soldats posats per en Joan, per la qual cosa aquest convoca consell de guerra, del qual exclou a Venier, i crida a Barbarigo en el seu lloc. Gianandrea Doria es manifesta partidari de tornar a les Espanyes i deixar sols als venecians, als que considera poc fiables arran de la seva experiència anterior, però Alvaro de Bazán opina el contrari. Diu que el fet que Venier hagi fet un disbarat no és motiu per tirar per la borda tot l'esforç fet fins al moment. Els que parlen després d'Àlvaro donen suport a la seva postura. Tanca el consell en Joan, dient "Endavant. Seguim l'opinió del marqués i els senyors. Ja no és hora de deliberar, sinó de combatre", i decideixen sortir a la mar molt d'hora, formar la línia de combat a 15 milles de les boques de Lepant i esperar dues hores i, en cas que l'enemic no sortís, disparar els canons i retornar.

Ordre de batalla Preparatius dels cristians El 3 d'octubre es fan a la mar i es dirigeixen a Lepant. El 7 d'octubre comencen a veure la flota turca. A la vista de la quantitat de veles, alguns proposen una reunió del consell de guerra però Joan d'Àustria s'hi nega.

.

Les forces es van dividir en quatre cossos en formació d'àliga sense bec. El primer, que serà l'ala dreta en combat, el dirigeix Gianandrea Doria, amb 54 galeres. Porta gràmpoles verdes. El segon, que serà el centre en combat, el dirigeix Joan d'Àustria, i porta 64 galeres amb gràmpoles blaves. El tercer, que serà l'ala esquerra en combat, el dirigeix Agustino Barbarigo i són 53 galeres amb gràmpoles grogues. I el quart, que serà l'esquadra de socors o de reserva en combat, la dirigeix Álvaro de Bazán y Guzmán. Està format per 30 galeres amb gràmpoles blanques.