Els anglosaxons foren les tribus germàniques que envaïren el sud i l'est de la Gran Bretanya al començament del de la nostra era, i el període (anglosaxó) des de la seva creació fins a la conquesta normanda d'Anglaterra. El període anglosaxó va de l'any 550 a 1066.Frank M. Stenton, The Oxford history of England: Anglo-saxon England: Volum 2: 550-1087 (3a ed. 1971)BBC - History - Anglo-Saxons El terme també es fa servir per a anomenar l'anglès antic (Old English), parlat i escrit pels anglosaxons i els seus descendents en gran part del territori que ara és Anglaterra i part del sud d'Escòcia entre almenys mitjan i mitjan .Richard M. Hogg, ed. The Cambridge History of the English Language: Vol 1: the Beginnings to 1066 (1992) LOld English derivava de l'ingvaeònic.
El monjo benedictí Beda el Venerable, que escrivia al , identificava els anglesos com a descendents de tres tribus germàniques:English and Welsh are races apart Els angles, que potser provenien d'Angeln (en la moderna Alemanya); Segons Beda, tota la nació es traslladà a la Gran Bretanya.Bede's Ecclesiastical History of England Chap XV El nom d'''Anglaterra (England) s'originà d'aquesta tribu.The Monarchy of England: Volume I – The Beginnings by David Starkey (extract at Channel 4 programme 'Monarchy') Els saxons, de la Baixa Saxònia (a Alemanya) i els Països Baixos. Els juts, possiblement de la península de Jutlàndia, a l'actual Dinamarca.
Etimologia El terme Anglo-Saxon està constatat per escrits des de temps del rei Alfred el Gran, que sembla que freqüentment utilitzava el títol de rex Anglorum Saxonum o de rex Angul-Saxonum ('rei dels saxons anglesos').
La gent indígena britànica, que escrivia en llatí o gal·lès, es referia a aquests invasors com a Saxones o Saeson – aquesta darrera paraula encara es fa servir en el gal·lès actual per a referir-se al poble anglès;The History of Wales, John Davies, Penguin Books, 1990. ISBN01.2570 1 en gaèlic escocès, per referir-se a la gent anglesa es diu Sasannach; i en irlandès, Sasanach.
El terme Angli Saxones sembla haver-se usat en escrits del continent europeu un segle després del temps d'Alfred el Gran per Pau el Diaca, historiador dels llombards, segurament per a distingir els saxons anglesos dels saxons continentals (Ealdseaxe, literalment, 'saxons antics').
Els angles (en anglès antic: Engle, Angle) presumiblement prengueren el seu nom de la seva llar ancestral a Jutlàndia, Angul (modernament Angeln), una zona amb forma de ganxo (cf. anglès antic: angel, angul, 'ham', anga, 'ganxo').
Significats contemporanis "Anglo-Saxon", en lingüística, encara es fa servir per al component germànic occidental del modern idioma anglès que, més tard, es va desenvolupar i expandir amb la influència de les llengües nòrdic antic i el normand francès. Al , el terme Anglo-Saxon es va usar àmpliament en filologia i, actualment, de vegades encara es fa servir. En l'època victoriana, alguns escriptors com Robert Knox, James Anthony Froude, Charles KingsleyRule of Darkness: British Literature and Imperialism, 1830–1914 by Patrick Brantlinger. Cornell University Press, 1990 i Edward A. Freeman,Race and Empire in British Politics by Paul B. Rich. CUP Archive, 1990 feien servir el terme Anglo-Saxon per a justificar el racisme i l'imperialisme; també ho feren als Estats Units Samuel George Morton i George Fitzhugh.Race and Manifest Destiny: The Origins of American Racial Anglo-Saxonism by Reginald Horsman. Harvard University Press, 1981. (pgs. 126,273)
El terme Anglo-Saxon de vegades s'usa per a referir-se a la gent descendent o associada d'alguna manera amb el grup ètnic anglès. La definició ha variat segons els temps. Actualment, en les cultures dels anglòfons de fora del Regne Unit, aquest terme es troba en certs contexts com el de "White Anglo-Saxon Protestant" (blanc anglosaxó protestant) o WASP. Aquests termes, sovint, estan polititzats i tenen poca connexió amb la definició etnològica precisa del terme Anglo-Saxon.
Fora dels països anglòfons, el terme Anglo-Saxon i les seves traduccions directes es fan servir per a referir-se als pobles anglòfons i societats de la Gran Bretanya, els Estats Units i altres estats com Austràlia, Canadà i Nova Zelanda -zones que de vegades reben el nom dAngloesfera. El terme Anglo-Saxon pot ser usat en una gran varietat de contexts, sovint per a identificar en el món anglòfon l'idioma, cultura, tecnologia, salut, mercat, economia i sistemes legals. Inclou "Angelsachsen" (en alemany), "Anglo-Saxon" (en francès), "anglosajón" (en castellà), "anglo-saxão" (en portuguès), "anglosassone" (en italià), "anglosaxó" (en català), "Angurosakuson" (en japonès) i "aнглосакси" (anhlosaksy) (en ucraïnès).
Història
La història de l'Anglaterra anglosaxona abraça l'Anglaterra medieval des de la fi del domini romà i l'establiment dels regnes anglosaxons al fins a la conquesta dels normands, l'any 1066.
Orígens (400-600 dC)
La migració dels pobles germànics cap a la Britànnia des de les actuals regions del nord d'Alemanya, Països Baixos i el sud d'Escandinàvia és registrada des del . Sobre la base de la Historia eclesiastica gentis Anglorum de Beda, la població invasora era composta per angles, saxons i juts. No obstant això, evidències posteriors indiquen la presència de frisons i francs. A més, altres dels primers registres d'aquestes migracions es pot veure a la Crònica anglosaxona.
La cristianització de la Gran Bretanya
Els britans celtes, així com els escocesos i irlandesos, van romandre fidels al cristianisme. Després de l'evangelització d'Irlanda, l'Església celta dona un gran impuls al cristianisme enviant sant Columba a Escòcia, que converteix els pictes l'any 563 i funda un monestir a l'illa d'Iona.
El 597 el papa Gregori el Gran envia Agustí de Canterbury a Kent i quaranta monjos benedictins romans per tal de convertir els anglosaxons en un fet conegut com la missió gregoriana. El rei Etelbert I de Kent (560-616), casat amb una reina franca cristiana, es converteix al cristianisme: sant Adalbert. Sant Agustí funda un monestir a Canterbury, on és coronat bisbe el 601, i rep poders per nomenar bisbes. Des de llavors, Canterbury és la seu oficial de l'Església romana a la Gran Bretanya. Poc després, s'inicia la construcció de les catedrals de Rochester i Londres (la catedral de Sant Pau de Londres).
El 633 el rei cristià Osvald de Northúmbria unifica Northúmbria i crida a sant Aidan i als monjos de Dowe per emprendre la conversió dels súbdits del regne. Sant Aidan funda el monestir de l'illa de Lindisfarne.
Posteriorment, el nou rei Oswiu de Northúmbria (641 - 670) derrota a Penda els merços el 655 i els imposa el cristianisme. En aquells dies, els britans celtes, que evangelitzaven les classes baixes, havien trencat la seva relació amb Roma. El rei Oswy convoca el sínode de Whitby i unifica l'Església sota la primacia del grecoparlant Teodor de Tars, arquebisbe de Canterbury. Teodor funda monestirs i crea una estructura diocesana que romandrà fins a l'edat mitjana. Aquesta conversió contrasta amb la resistència dels saxons continentals, que van romandre politeistes fins a l'absorció franca.
La unitat eclesiàstica assolida uneix els diferents pobles anglesos amb una llengua comuna, i ressorgeix la vida urbana al voltant de les principals esglésies. A més, s'introdueix la cultura escrita, de la qual com a únic testimoni del ens ha arribat el poema èpic en anglès antic Beowulf.
Heptarquia (600-800)
miniatura|Ubicació general dels pobles anglosaxons cap a l'any 600 L'evangelització dels anglosaxons va començar l'any 597 i va ser completada teòricament cap a l'any 686. Al llarg dels segles i , el poder va anar traspassant-se entre els regnes més grans. Beda registra Etelbert I de Kent com el més dominant cap a finals del , però després el poder sembla haver-se traslladat al nord, cap al Regne de Mèrcia i el Regne de Northúmbria.
Ethelbert, com altres reis, va ser reconegut pels reis veïns com a Bretwalda ('líder brità'). L'anomenada supremacia mèrcia va dominar durant el , encara que no va ser gaire constant. Etelbald i Offa, els dos reis més poderosos, van aconseguir un prestigi elevat. El rei Offa de Mèrcia(757 - 796), arriba a dominar tots els regnes excepte el de Northúmbria, Wessex i les terres al nord de l'Humber. Offa és el primer a ser anomenat rei dels anglesos. Va envoltar els britons de Gal·les amb la muralla d'Offa, una barrera defensiva de 240 km de longitud. Aquest període és descrit com l'Heptarquia, encara que tal terme està perdent actualment el seu ús en l'àmbit acadèmic.
La paraula sorgeix en funció que els set regnes de Northúmbria, Mèrcia, Kent, Ànglia oriental, Essex, Sussex i el de Wessex van ser els governs més importants del sud de Britànnia. Estudis recents han demostrat que les teories de l'Heptarquia no estan basades realment en evidència fiable i és més probable que el poder hagi oscil·lat entre molts més «regnes». Altres «regnes» políticament importants durant aquest període van ser: Hwicce, Magonset, Regne de Lindsey i el dels angles mitjans.
Època vikinga i la conquesta normanda (800-1066)
Serà Egbert, rei de Wessex (802 - 839), qui venci els merços. Envaeix Kent i aconsegueix dominar Anglaterra. És l'any 827.
Les primeres incursions dels vikings danesos succeeixen el 789. La seva finalitat era el pillatge. Però, entre el 830 i el 860, flotes de centenars de vaixells s'internen per l'estuari del Tàmesi i es fan amb territoris. El 865, una gran marina vikinga danesa desembarca a East Anglia i pren York el 867. El 869, es fan amb Northumbria i East Anglia i el 870 decideixen envair Wessex, però ara troben una forta resistència per part del rei Etelred de Wessex.
Alfred el Gran, germà d'Etelred de Wessex i el seu successor (871 - 899), negocia amb els vikings i aconsegueix que aquests respectin el seu regne mentre conquereixen Mèrcia. Però, en el 878 ataquen Wessex de nou, i Alfred busca refugi en les maresmes de Somerset, on recluta un exèrcit que vencerà Edington. Pel tractat de Wedmore (878), Alfred accepta que els vikings danesos ocupin gran part d'Anglaterra. El rei viking Guthrum el Vell és batejat i coronat com a monarca de Danelaw.
L'estratègia d'Alfred era guanyar temps per assentar les bases d'una nació unificada i formar un exèrcit i una marina eficaces. Del pols del rei Alfred neix el feudalisme anglès. El 866 pren Londres, construeix 30 ciutats fortificades, amb finalitats defensives i comercials, i conquista part de Mèrcia. La victòria d'Alfred el Gran a Edington, Wiltshire, l'any 878 va portar una mica de pau als regnes. D'aquesta manera, aconsegueix que a partir del 890 els danesos tot just assetgin el seu regne. Però, en posseir Jòrvik, els danesos posseïen un important punt estratègic de suport a Anglaterra.
Un fet important durant el va ser l'ascensió del Regne de Wessex, a la fi del regnat d'Alfred el Gran; el mateix va ser reconegut com a cap suprem per altres regnats meridionals. Posteriorment, el seu net Athelstan és considerat com el primer rei de facto sobre el que avui considerem Anglaterra.
Cap a finals del , va començar a sorgir un interès renovat dels escandinaus per Anglaterra, amb les conquestes de Svend I i el seu fill Canó el Gran. Cap a l'any 1066, van existir tres lords que reclamaven el tron anglès, portant això a dues invasions i a les batalles de Stamford Bridge i en la batalla de Hastings. Aquesta última anunciava l'inici de la conquesta normanda, que acabaria amb l'enderrocament de la política i forma de govern anglosaxona i el seu reemplaçament per les lleis normandes.
Després de la conquesta normanda