La Revista MAD és una revista humorística amb gran desplegament estètic a força de referents de la cultura nord-americana, fundada pel director Harvey Kurtzman i l'editor William M. Gaines l'octubre de 1952. Es va llançar com a sèrie de còmics abans de convertir-se en una revista. Va ser àmpliament imitat i influent, afectant els mitjans satírics, així com el paisatge cultural de finals del , amb l'editor Al Feldstein augmentant el nombre de lectors a més de dos milions durant el seu pic de circulació entre 1973 i 1974. És l'últim supervivent de la línia EC Comics, que va vendre Mad a Premier Industries el 1961, però es va tancar el 1956.
Per ella han passat grans il·lustradors i guionistes, sent el leitmotiv de la revista satiritzar els productes de consum de la societat nord-americana, especialment els referits als productes dels mitjans de comunicació. La mascota de Mad, Alfred E. Neuman, acostuma a estar a la portada, amb la seva cara substituint la d'una celebritat o un personatge objecte de la sàtira. Des del 1952 fins al 2018, Mad va publicar 550 números de revistes regulars, així com una gran quantitat de reimpressió "Especials", rústiques de material original, llibres recopilatoris de reimpressió i altres projectes impresos. Després que AT&T es fusionés amb l'aleshores propietari de DC Time Warner el juny de 2018, Mad va acabar amb la distribució de quioscs, continuant a les botigues de còmics i mitjançant subscripció.
Història El primer número va aparèixer en els carrers de Nova York el 10 de juliol de 1952 amb data de portada d'octubre/novembre. L'oficina de Mad es va localitzar inicialment al baix Manhattan al 225 Lafayette Street, mentre que a principis dels anys 60 es va traslladar al 485 Madison Avenue, la ubicació que apareix a la revista com a "485 MADison Avenue".
El primer número va ser escrit gairebé en la seva totalitat per Harvey Kurtzman, i va incloure il·lustracions d'ell, Wally Wood, Will Elder, Jack Davis i John Severin. Wood, Elder i Davis havien de ser els tres il·lustradors principals al llarg de la primera etapa de 23 números del còmic.
Per mantenir a Kurtzman com a director, el còmic es va convertir al format de revista a partir del número 24, l'any 1955. El canvi va induir Kurtzman a romandre un any més, però el moviment va eliminar Mad de les restriccions del Comics Code Authority. William Gaines va relatar el 1992 que Mad «no es va canviar [a una revista] per evitar el Code», sino que «com a resultat d'aquest [canvi de format] va evitar el Code». Gaines va afirmar que en aquell moment Kurtzman havia rebut «una oferta molt lucrativa de la revista... Pageant», i veient que ell, Kurtzman, «havia, abans d'aquell moment, demostrat un interès a canviar Mad en una revista», Gaines, «que no sabia res sobre la publicació de revistes,» per contrarestar l'oferta va permetre Kurtzman fer el canvi. Gaines va dir a més que «si Harvey [Kurtzman] no hagués rebut aquesta oferta de Pageant, Mad probablement no hauria canviat de format».
Després de la marxa de Kurtzman el 1956, el nou director Al Feldstein va incorporar ràpidament a col·laboradors com Don Martin, Frank Jacobs i Mort Drucker, i més tard Antonio Prohías, Dave Berg i Sergio Aragonés. La circulació de la revista es va multiplicar per quatre durant el mandat de Feldstein, aconseguint un màxim de 2.132.655 el 1974; més tard va disminuir a un terç d'aquesta xifra al final de la seva etapa com a director. El número individual més venut va ser el número 161 (setembre de 1973), que va vendre més de 2,4 milions de còpies. Les vendes del número d'abril de 1974 van baixar a causa de la seva portada que il·lustrava una mà fent el gest del dit cor. Diversos quioscs es van negar a posar el número als estands i les oficines de Mad van rebre còpies addicionals com a resultat.Michelle Nati, "12 More Of The Most Controversial Magazine Covers," 'Oddee' website, 21 de maig de 2014
En la seva primera encarnació, els nous números de la revista apareixien de manera irregular, entre quatre i nou cops l'any. A finals de 1958, Mad s'havia assentat amb un calendari inusual de vuit vegades a l'any, que va durar gairebé quatre dècades. Els números es posaven a la venda entre 7 i 9 setmanes abans de l'inici del mes que apareix a la portada. Gaines considerava que la periodicitat atípica era necessària per mantenir el nivell de qualitat de la revista. A partir de 1994, Mad va començar a produir números addicionals per any, fins que va arribar a una programació mensual amb el número 353 (gener de 1997). Amb el seu número 500 a mitjan 2009 (juny 2009) Warner, la revista va retrocedir temporalment a una publicació trimestral Gustines, George Gene (January 23, 2009). "Sad News for Mad Fans". The New York Times. abans de conformar-se amb sis números per any el 2010.Mad, Issue 504, p. 4.
Gaines va vendre la seva empresa el 1961 a Premier Industries, un fabricant de persianes venecianes. Al voltant de 1964, Premier va vendre Mad a Independent News, una divisió de National Periodical Publications, l'editor de DC Comics. L'estiu de 1967, Kinney National Company va comprar National Periodical Publications. Kinney va comprar Warner Bros.-Seven Arts a principis de 1969. Tot i que tècnicament va ser un empleat durant 30 anys, Gaines, ferotgement independent, va ser nomenat membre de la junta de Kinney, i se li va permetre en gran part dirigir Mad com cregués convenient sense interferències corporatives.
Feldstein es va retirar el 1985, i va ser substituït per l'equip sènior de Nick Meglin i John Ficarra, que van coeditar Mad durant les dues dècades següents. L'artista de producció durant molt de temps, Lenny "The Beard" Brenner va ser ascendit a director d'art i Joe Raiola i Charlie Kadau es van unir al personal com a directors júniors. Després de la mort de Gaines l'any 1992, Mad es va integrar més a l'estructura corporativa de Time Warner (ara WarnerMedia). Finalment, la revista es va veure obligada a abandonar la seva antiga casa al 485 de Madison Avenue i a mitjans dels anys noranta es va traslladar a les oficines de DC Comics al mateix temps que DC es va traslladar a 1700 Broadway. En el número 403 de març de 2001, la revista va trencar el seu tabú llargament perllongat i va començar a publicar publicitat de pagament. Els ingressos externs van permetre la introducció de la impressió en colorReddit i una millora del paper. Després que Meglin es retirés el 2004, l'equip de Ficarra (com a editor executiu), Raiola i Kadau (com a editors sèniors), i Sam Viviano, que havia pres el càrrec com a director artístic el 1999, dirigiria Mad durant els següents 14 anys.
Al llarg de la seva existència, ha enfrontat molts judicis per diversos motius, la qual cosa donava lloc a edicions criticant-se a si mateixa sobre tal situació.
La seva presència ha estat apreciada per lectors de molts idiomes. El novembre de 2006, Editorial Planeta va començar a publicar una versió de la revista MAD per a Espanya, amb traduccions de còmics americans i una mica de material nou de dibuixants espanyols com Cels Piñol, David Ramírez, Carla Berrocal o JMV.
Al llarg dels anys, MAD va seguir sent una barreja única de ximpleria adolescent i humor polític. El novembre de 2017, Rolling Stone va escriure que «operant sota la coberta d'acudits vomitius, MAD s'ha convertit en la millor revista de sàtira política dels Estats Units». No obstant això, Mad va acabar els seus 65 anys a la ciutat de Nova York a finals de 2017 amb el número 550 (data de portada d'abril de 2018), in preparation for the relocation of its offices to DC Entertainment's headquarters in Burbank, California. Bill Morrison va ser nomenat el juny de 2017 per succeir Ficarra el gener de 2018. Cap membre del personal de MAD de Nova York va fer la mudança, donant lloc a un canvi de to i direcció artística. Més d'un centenar de nous noms van fer el seu debut a Mad, inclosos Brian Posehn, Maria Bamford, Ian Boothby, Luke McGarry, Akilah Hughes i el futur finalista del Premi Pulitzer Pia Guerra. Artistes i escriptors de la carrera de Nova York també van tornar a les pàgines dels números amb seu a Califòrnia, inclosos els col·laboradors Sergio Aragonés, Al Jaffee, Desmond Devlin, Tom Richmond, Peter Kuper, Teresa Burns Parkhurst, Rick Tulka, Tom Bunk, Jeff Kruse, Ed Steckley, Arie Kaplan, l'escriptor i antic editor sènior Charlie Kadau, i artista i antic director d'art Sam Viviano. El primer número de Califòrnia de Mad es va tornar a numerar com a "número 1". El 2019, la revista reiniciada va obtenir dues nominacions als premis Eisner, la primera d'aquestes nominacions a la història de MAD: per a les categories de millor relat curt i millor publicació d'humor.
AT&T va adquirir Time Warner el juny de 2018. Morrison va sortir de MAD el març de 2019, durant una època d'acomiadaments i reestructuracions a DC Entertainment.Bill Morrison a LinkedIn.com. [Consulta:23 novembre 2020]. Arxivat de l'original el 23 de novembre de 2020. "VP Executive Editor, MAD Magazine, Jun 2017 – 2019. Art Director, Seriously Digital Entertainment, Mar 2019 – Nov 2019." Després del número 10 (desembre de 2019) de la nova edició de Burbank, Mad va començar a consistir majoritàriament en reimpressions comissariades amb noves portades i plecs, tot i que periòdicament s'han presentat alguns articles nous, incloses les paròdies de The Batman ("The Bathroom") i El mandat d'Elon Musk a Twitter en una paròdia de Dr. Seuss anomenada "Free Speeches on the Beaches" (Discursos lliures a les platges). La distribució als quioscos es va aturar, i inicialment la revista només estava disponible a través de botigues de còmics i per subscripció, tot i que el 2022 la distribució es va expandir a Barnes & Noble a través d'una sèrie de números recopilatoris anomenats The Treasure Trove of Trash.
Personatges recurrents Mad és coneguda per molts serials recurrents regulars i semiregulars a les seves pàgines, com ara "Spy vs. Spy", el "Mad Fold-in", "The Lighter Side of..." i les seves paròdies de televisió i pel·lícules.
Alfred E. Neuman
La imatge més estretament associada a la revista és la d'Alfred E. Neuman, el nen amb els ulls desalineats, un somriure dentat i el lema perenne «What, me worry?» (Què, preocupar-me jo?) La imatge original va ser un gràfic d'humor popular durant moltes dècades abans que Mad l'adoptés, però ara la cara s'associa principalment amb Mad.
Mad va fer servir inicialment la cara del nen el novembre de 1954. La seva primera aparició icònica de coberta completa va ser com a candidat per escrit a la presidència en el número 30 (desembre de 1956), en què va ser identificat pel seu nom i lluïa el seu lema «What, me worry?». Des de llavors ha aparegut en una gran quantitat de disfresses i situacions còmiques. Segons l'escriptor de Mad Frank Jacobs, una vegada es va lliurar una carta amb èxit a la revista a través del U.S. correu amb només la cara de Neuman, sense cap adreça ni cap altra informació identificativa. Biblioteca del Congrés dels Estats Units Targeta núm. 72-91781
Reimpressions El 1955, Gaines va començar a presentar reimpressions de material per a Mad en rústica en blanc i negre, la primera va ser The Mad Reader. Molts d'aquestes presentaven noves portades de l'artista de portades de Mad Norman Mingo. Aquesta pràctica va continuar fins als anys 2000, amb més de 100 llibres de butxaca publicats de Mad. Gaines va fer un esforç especial per mantenir impresa tota la línia de llibres de butxaca en tot moment, i els llibres es reimprimien amb freqüència en noves edicions amb diferents portades. També hi havia desenes de llibres de butxaca Mad amb material completament nou dels col·laboradors de la revista.