La religió tradicional xinesa, comprèn una sèrie de pràctiques religioses tradicionals de l'Ètnia han, inclosa la diàspora xinesa. Vivienne Wee el va descriure com "un bol buit, que es pot omplir de diferents maneres amb el contingut de religions institucionalitzades com el budisme, el taoisme, el confucianisme i les religions sincrètiques xineses". The restriction of Christianity to Catholicism in her definition has since been broadened by the findings of other investigators. Això inclou la veneració dels shen (esperits) i els avantpassats, l'exorcisme de forces demoníaques, i una creença en l'ordre racional de la natura, l'equilibri en l'univers i la realitat que poden ser influenciats pels éssers humans i els seus governants, així com els esperits i els déus. El culte es dedica als déus i als immortals, que poden ser divinitats de llocs o fenòmens naturals, del comportament humà o fundadors de llinatges familiars. Les històries d'aquests déus es recullen en el cos de la mitologia xinesa. A la dinastia Song (960-1279), aquestes pràctiques s'havien barrejat amb doctrines budistes, i els ensenyaments taoistes per formar el sistema religiós popular que ha perdurat de moltes maneres fins als nostres dies. El govern actual de la Xina continental, com les dinasties imperials, tolera les organitzacions religioses populars si reforcen l'estabilitat social, però les suprimeixen o les persegueixen si temen que la minaria.
Després de la caiguda de l'imperi el 1911, els governs i les elits modernitzadores van condemnar la "superstició feudal" i es van oposar o van intentar erradicar la religió tradicional per tal de promoure els valors moderns. A finals del , aquestes actituds van començar a canviar tant a Taiwan com a la Xina continental. Molts estudiosos veuen ara la religió popular d'una manera positiva. En els últims temps, la religió tradicional està experimentant un renaixement tant a la Xina com a Taiwan. Algunes formes han rebut la comprensió o el reconeixement oficial com a preservació de la cultura tradicional, com ara el mazuisme i l'ensenyament Sanyi a Fujian, el culte a Huangdi,Sautman, 1997. p. 80–81 i altres formes de culte local, com ara el culte a Longwang, Pangu o Cai Shen.Adam Yuet Chau. "The Policy of Legitimation and the Revival of Popular Religion in Shaanbei, North-Central China". Modern China. SAGE Publications. 31.2, 2005. p. 236–278
La geomància, l'acupuntura i la medicina tradicional xinesa reflecteixen aquesta visió del món, ja que les característiques del paisatge i els òrgans del cos estan en correlació amb els cinc processos i el yin i el yang.
Terminologia miniatura| Temple del Déu de la ciutat de Dongmen, al comtat de Xiangshan, Zhejiang miniatura| Un rètol en un temple de Weifang, Shandong, que diu "Aquest és un lloc de creences populars. No es permeten donacions religioses ni activitats religioses". L'idioma xinès històricament no ha tingut un concepte o terme general per a "religió". En anglès, els termes "religió popular" o "religió popular" s'han utilitzat durant molt de temps per a referir-se a la vida religiosa local. En la literatura acadèmica xinesa i l'ús comú de la religió popular es refereix a sectes religioses populars organitzades específiques. El significat actual de "religió" (zongjiao) es va desenvolupar en els discursos xinesos al voltant de 1900. En els seus primers usos, es referia específicament al cristianisme. Es va fer més àmpliament utilitzat pels intel·lectuals a la Xina per a descriure sistemes exclusius de pensament i pràctica amb una organització congregacional diferent de la societat en el seu conjunt, un punt de vista coherent amb la visió occidental de la religió després de la Il·lustració.
L'estudi acadèmic contemporani dels cultes tradicionals i la creació d'un organisme governamental que va atorgar estatus legal a aquesta religió han donat lloc a propostes per formalitzar-ne la nomenclatura, abordar amb més claredat les sectes religioses populars i ajudar a conceptualitzar-ne la recerca i la gestió administrativa. Entre els termes proposats hi ha mínsú zōngjiào (民俗宗教), mínzú zōngjiào (民族宗教) o zhōnghuájiào (中華教) concepte equiparable a l'ús del terme «hinduisme» per referir-se a la religió de l'Índia. comparable a l'ús del terme " hinduisme " per a la religió índia. A Malàisia, segons l'erudit Tan Chee-Beng, els xinesos no tenen un terme definit per a la seva religió tradicional, cosa que no és sorprenent perquè "la religió està difosa en diversos aspectes de la cultura xinesa".
Es refereixen a la seva religió com a 'culte a Buda' (拜佛; bàifó) o 'culte als esperits ' (拜佛; bàifó), cosa que va impulsar Alan JA Elliott a suggerir el terme 神教 (shénjiào; 'shenisme') per a la pràctica a Malàisia. Tan, però, comenta que aquesta no és la manera com els xinesos es refereixen a la seva religió i suggereix que és lògic utilitzar religió xinesa . El shenxianisme (shénxiān jiào,神仙教 ), literalment religió de deïtats i immortals, és un terme inspirat en part pel neologisme shenisme d'Elliott.
Durant la dinastia Qing tardana, els erudits Yao Wendong i Chen Jialin van utilitzar el terme shenjiao no per referir-se al xintoisme com un sistema religiós definit, sinó a les creences locals del shin al Japó.
Altres termes són cultes folklòrics (民間崇拜;), mínjiān chóngbài), religió espontània (自發宗教, zìfā zōngjiào), religió viscuda (生活宗教; shēnghuó zōngjiào), religió local (地方宗教; dìfāng zōngjiào), i religió difusa (分散性宗教; fēnsàn xìng zōngjiào). Creences populars és un terme usat pels estudiosos del japonès al Taiwan colonial durant l'ocupació japonesa (1895-1945). Va ser utilitzat entre la dècada de 1990 i principis del segle XXI entre els estudiosos de la Xina continental. Shendao (神道; shéndào) és un terme que ja s'utilitza al Yijing i que fa referència a l'ordre diví de la natura. Al voltant de l'època de la difusió del budisme durant la dinastia Han (202 aC220 dC), s'utilitzava per distingir la religió antiga indígena de la religió importada. Ge Hong ho va fer servir al seu Baopuzi com a sinònim de taoisme. El terme va ser adoptat posteriorment al Japó al segle VI com a Shindo, més tard Shinto, amb el mateix propòsit d'identificació de la religió indígena japonesa. Al segle XIV, l’emperador Hongwu (Taizu de la dinastia Ming, 1328–1398) va utilitzar el terme Shendao per identificar clarament els cultes indígenes, que va enfortir i sistematitzar.
Universisme xinès —no en el sentit d'universalisme sinó com un sistema d'aplicació universal, com és Tian en el pensament xinès— és una encunyació de Jan Jakob Maria de Groot que fa referència a la perspectiva metafísica que hi ha darrere de la tradició religiosa xinesa. De Groot anomena l'universisme xinès l'antiga visió metafísica que serveix de base a tot el pensament clàssic xinès. En l'universisme, es formen els tres components de l'univers integrat —entesos epistemològicament com a «cel, terra i home» i ontològicament com a «Taijí (el gran començament, el màxim), yin i yang».
El 1931, Hu Shi va argumentar que: «Dues grans religions han exercit papers tremendament importants al llarg de la història xinesa. Un és el budisme que va arribar a la Xina probablement abans de l'era cristiana, però que va començar a exercir una influència nacional només després del segle III d. C. L'altra gran religió no ha tingut un nom genèric, però proposo anomenar-la siniticisme. És l'antiga religió nativa del poble xinès Han: es remunta a temps immemorials, amb més de 10.000 anys d'antiguitat, i inclou totes les fases posteriors del seu desenvolupament com el moísmo, el confucianisme (com a religió d'Estat), i totes les diverses etapes de la religió taoista».
Atributs Els estudiosos xinesos contemporanis han identificat el que consideren les característiques essencials de la religió indígena xinesa: segons Chen Xiaoyi (陳曉毅), la religió indígena local és el factor crucial per a una ' harmoniosa religió ecològica (宗教生態), és a dir, l'equilibri de forces en una comunitat determinada. Els missioners cristians van utilitzar l'etiqueta de superstició feudal com a propaganda per soscavar el que consideraven competència religiosa. Han demana el reconeixement de l'antiga religió xinesa pel que realment és, el cor i l'ànima de la cultura popular (俗文化的核心與靈魂).
Segons Chen Jinguo (陳進國), l'antiga religió xinesa és un element central de l'autoconsciència cultural i religiosa xinesa. Ha proposat una definició teòrica de la religió indígena xinesa en una trinitat, aparentment inspirada en el pensament de Tang Chun-i: Substància (體;): religiositat (宗教性;); Funció (用;): folklorisme (民俗性;); Qualitat (相;): xinesitat (中華性;).
Diversitat i unitat miniatura| Pintura de deïtats de l'època Ming, conservada al Museu de Hunan Les pràctiques religioses xineses antigues són diverses i varien d'una província a una altra i fins i tot d'un poble a un altre, ja que el comportament religiós està lligat a les comunitats locals, els parentius i els entorns. En cada entorn, la institució i el comportament ritual assumeixen formes altament organitzades. Els temples i els déus que s'hi troben adquireixen un caràcter simbòlic i duen a terme funcions específiques relacionades amb la vida quotidiana de la comunitat local. La religió local preserva aspectes de creences naturalistes com el totemisme, l'animisme i el xamanisme.
La religió xinesa antiga impregna tots els aspectes de la vida social. Molts estudiosos, seguint l'exemple del sociòleg CK Yang, veuen l'antiga religió xinesa profundament arrelada a la vida familiar i cívica, en lloc d'expressar-se en una estructura organitzativa separada com una "església", com a Occident.
Les associacions de deïtats o temples i les associacions de llinatges, les associacions de pelegrinatge i les oracions formalitzades, els rituals i les expressions de virtuts són les formes comunes d'organització de la religió xinesa a nivell local. Ni els rituals d'iniciació ni la pertinença oficial a una organització eclesiàstica separada de la identitat nativa d'una persona són obligatoris per participar en activitats religioses. Contràriament a les religions institucionals, la religió xinesa no requereix conversió per participar-hi.
El criteri principal per participar en l'antiga religió xinesa no és creure en una doctrina o dogma oficial, sinó pertànyer a la unitat local d'una antiga religió xinesa, és a dir, l'associació, el poble o el parentesc, amb els seus déus i rituals. El sociòleg Richard Madsen descriu l'antiga religió xinesa, adoptant la definició de Tu Wei-ming, com a caracteritzada per una "transcendença immanent" basada en una devoció a la "humanitat concreta", centrada en la construcció d'una comunitat moral dins de la humanitat concreta.
Indissolublement lligada a la qüestió esmentada de trobar un "nom" adequat per a l'antiga religió xinesa, hi ha la dificultat de definir-la o delinear clarament els seus límits. La sinologia antiga, especialment la occidental, intentava distingir les tradicions "populars" i les "elitistes" (aquestes últimes eren el confucianisme i el taoisme concebuts com a sistemes independents). La sinologia xinesa va adoptar posteriorment una altra dicotomia que continua en els estudis contemporanis, distingint entre "creences populars" () i "religió popular" (), aquesta última referint-se a les sectes doctrinals.