El setge de Malta (també conegut com a Gran setge de Malta) va tenir lloc el 1565 quan l'Imperi Otomà va envair l'Illa de Malta, aleshores ocupada pels cavallers de l'orde de Sant Joan.
El setge és considerat un dels més importants de la història militar, i des del punt de vista dels defensors, un dels més reeixits. Va ser el punt culminant d'una escalada d'enfrontaments entre els imperis espanyol i l'otomà pel control del Mediterrani.
L'escalada militar havia inclòs un atac previ sobre Malta el 1551 per part del corsari turc Turgut Reis, amb una important derrota de l'armada espanyola davant dels turcsA l'Espanya dels segles i s'entenia per "turcs o "el Turc" tant els propis turcs otomans, com tots els musulmans del Mediterrani com, per exemple, els pobles amazics que eren vassalls de l'Imperi Otomà. La paraula "moro" era la més habitual per referir-se als habitants d'Orà cap Occident. Ni "moro", ni "turc" tenien connotacions despectives, sinó que s'utilitzaven de manera similar a la denominació de "gallec" que utilitzen els llatinoamericans per referir-se als oriünds espanyols. En aquest article, s'empra "turc" per a l'ús anteriorment descrit. Cal aclarir que gran part de l'exèrcit musulmà era amazic. en la batalla de Gerba el 1560.
Antecedents Els cavallers de Malta L'orde de Sant Joan de Jerusalem fou coneguda des de 1530 com a orde de Malta, ja que el 26 d'octubre d'aquell any, Philippe Villiers de L'Isle-Adam, gran mestre de l'orde, va arribar amb els seus cavallers al gran port de Malta, per tal de prendre possessió de l'illa, concedida per l'emperador Carles V del Sacre Imperi romanogermànic.
Set anys abans, a finals del 1522, els cavallers havien estat expulsats de la seva base de Rodes després d'un setge de sis mesos del soldà otomà Solimà I el Magnífic. Entre 1523 i 1530, els cavallers no van tenir cap base, fins que l'emperador els va oferir les illes de Malta i Gozzo a canvi d'un pagament simbòlic anual, consistent en un falcó, que s'enviaria al virrei de Sicília i una missa a celebrar el dia de Tots Sants. També se'ls va requerir patrullar Trípoli, plaça ubicada enmig de territori hostil, amb la qual cosa es pretenia mantenir sota control els corsaris de Barbaria, aliats dels otomans. Els cavallers van acceptar l'oferta, tot i que, comparada amb Rodes, Malta resultava una illa petita i desolada. Durant molt de temps, nombrosos alts càrrecs de l'orde van seguir buscant la possibilitat de reconquerir Rodes. De tota manera, l'orde aviat es va acomodar a Malta per tal d'utilitzar-la com a base d'operacions des d'on continuar atacant naus turques.
Els atacs otomans La posició de l'illa, al centre del Mediterrani, la convertia en una cruïlla de camins, entre Orient i Occident, de gran importància estratègica, especialment des de 1540, quan els corsaris àrabs van començar a operar en aigües del Mediterrani occidental, i atacaven amb freqüència les Illes Balears, terra que va donar grans mestresFrey Ramon de Perellós i Rocafull i d'on procedien molts cavallers. Un atac molt important va ser el de Turgut Reis, Dragut, a Pollença el 1550, en què els turcs van sortir derrotats. Cada 2 d'agost es commemora l'esdeveniment, al crit de l'avís que va donar l'heroi local Joan Mas: Mare de Déu dels Àngels, assistiu-nos! Pollencins, alçau-vos! Perquè els pirates ja són aquí! i
El corsari Turgut Reis representava, doncs, una important amenaça per a les nacions cristianes del Mediterrani central. No és estrany, doncs, que tingués continus enfrontaments amb l'orde. El 1551, Turgut i el seu almirall turc Sinan van decidir conquerir Malta i, per això, van envair l'illa amb uns 10.000 soldats. Als pocs dies, Turgut va aturar el setge i es va traslladar a la veïna illa de Gozo, on va bombardejar la ciutadella durant diverses jornades, fins que el governador dels cavallers de Gozo, Galatian de Sesse, va considerar que la resistència era inútil i va obrir les portes de la ciutadella. D'aquesta manera, el corsari turc va prendre com a ostatges la totalitat de la població, que era d'uns 5.000 habitants. Més tard, es dirigí a Trípoli, on expulsà els cavallers. En un primer moment, va convertir-se en governador local Aga Morat, però poc després ell mateix va prendre possessió de la ciutat.
miniatura|el fort de Sant Àngel, amb la ciutat de Birgu, la Vittoriosa, al darrere Com que esperava una altra invasió otomana, el gran mestre Joan d'Homedes va ordenar el reforçament del fort de Sant Àngel a Birgu (avui Vittoriosa), després de la construcció de dos altres forts, el de Sant Miquel al promontori de Senglea i el de Sant Elm, al mont Sceberras (avui en dia, centre urbà de la Valetta), a peu de costa. Aquests dos forts es van construir en gairebé sis mesos l'any 1552, i els tres van demostrar ser d'una importància vital a l'hora de decantar el resultat del gran setge.
Els següents anys van ser notablement tranquils per a l'illa, tot i que les activitats corsàries entre turcs i cristians no van disminuir. El 1557, Jean Parisot de la Valette va ser escollit com a gran mestre de l'orde, i va continuar amb els atacs a embarcacions no cristianes. Les seves naus, sembla que van arribar a capturar uns 3.000 esclaus àrabs o jueus només en el període en què fou gran mestre.Godfrey Wettinger, Slavery in the Islands of Malta and Gozo, (Publishers Enterprise Group: Malta, 2002), p. 34
Tanmateix, l'any 1559, Turgut era ja un problema de primer ordre per a les potències cristianes, i arribava fins i tot a atacar les costes occidentals d'Espanya. Això va provocar que Felip II organitzés una gran expedició naval amb l'objectiu de desallotjar el corsari de la seva base tripolitana. L'orde es va unir a l'expedició amb 54 naus i 14.000 soldats. La campanya va acabar en desastre quan a principis de maig del 1560 es va veure sorpresa per les forces de l'almirall Piyaje Pasha a prop de l'illa de Gerba. Els otomans van capturar la meitat de la flota, la qual cosa va marcar el clímax de la dominació otomana en aigües del Mediterrani.
Cap al setge Després de la batalla de Gerba, pocs dubtaven que els otomans tornessin a atacar Malta tard o d'hora. De fet, l'agost de 1560, Jean Parisot de la Valette va publicar una ordre destinada a tots els priorats de l'orde, en què es convidava els cavallers a estar preparats per presentar-se a Malta tan aviat com es publiqués una citazione ('citació').Carmel Testa, Romegas (Midsea Book: Malta, 2002), p. 61. Així, els turcs van cometre un gravíssim error estratègic en deixar passar l'oportunitat d'atacar l'illa quan la flota espanyola estava en un mal moment i no cinc anys després, en què Espanya va poder reconstruir la seva armada.Fernand Braudel, The Mediterranean and the Mediterranean World in the Age of Philip II, (University of California Press: Berkeley, 1995). Sense fer cas al perill, "la religió" va continuar cobrant-se peces entre les embarcacions comercials turques.
A mitjans de 1564, Mathurin Romegas, un dels mariners més notables de l'orde, va capturar un cert nombre de naus d'importància, entre les quals n'hi havia una propietat de l'eunuc major del serrall, i va prendre com a presoners persones importants, com ara el governador del Caire, el d'Alexandria i l'antiga tutora de la germana de Solimà. Els èxits corsaris de Romegas van donar als turcs un poderós casus belli i, a finals de 1564, Solimà va decidir prendre mesures per esborrar del mapa -ja els havia expulsat de Rodes-, d'una vegada per totes, els cavallers.
Preparatius A principis de 1565, el gran mestre de Valette va rebre informes dels seus espies a Constantinoble sobre una invasió que ja s'estava preparant. Ràpidament, es van prendre mesures oportunes i es va ordenar el reclutament de soldats a Itàlia, l'acumulació per accelerar els treballs de reparació i reestructuració en els forts de Sant Àngel, Sant Miquel i Sant Elm..
Els exèrcits L'armada turca, que sortí de Constantinoble a finals de març, era en aquell temps una de les més importants mai reunida des de l'antiguitat. Segons el registre de Giacomo Bosio, historiador oficial de l'orde, un dels més joves i detallats del setge, la flota estava composta per 193 naus, entre les quals es trobaven 131 galeres, 7 galiotes i 6 galiasses, a més d'altres naus destinades al transport i la logística.Giacomo Bosio, Histoire des Chevaliers de l'ordre de S. Iean de Hierusalem, edited by J. Baudoin (Paris, 1643). Diverses cartes del virrei de Sicília en dates en què va tenir lloc la batalla proporcionen nombres similars.Colección de Documentos Inéditos Para La Historia de España, vol. 29 (Madrid, 1856).
Una altra font destacable sobre les forces és el diari del setge del mercenari italoespanyol Francisco Balbi de Correggio:
Cavallers hospitalersForces otomanes500 cavallers hospitalers6.000 espahís (cavalleria)400 soldats espanyols500 sipahis de Caramania800 soldats italians6.000 geníssers500 soldats de galeres400 aventurers de Mitilini200 soldats grecs i sicilians2,500 sipahis de Rouania (Algèria)100 soldats de la comandància de Sant Elm3.500 aventurers de Rouania100 servents dels cavallers hospitalers4.000 "fanàtics religiosos"500 esclaus de galeres6.000 voluntaris diversos3.000 soldats reclutats entre la població maltesaCorsaris diversos de Trípoli i AlgerTotal: 6.100Total: 28.500 d'Orient, 48.000 en total miniatura|Francisco Balbi de Correggio (Alcalá de Henares, 1567). Les xifres que dona Balbi no són del tot fiables. El cavaller Hipòlit Sans, en un registre menys conegut, també cita 48.000 invasors, tot i que no queda massa clar si la seva obra és gaire independent dels escrits de Balbi.Arnold Cassola, The 1565 Great Siege of Malta and Hipolito Sans's La Maltea (Publishers Enterprise Group: Malta, 1999). Altres autors contemporanis donen xifres més reduïdes; el mateix ValetteColección, op. cit., p. 367 en una carta a Felip II el quart dia del setge explica que: "el nombre de soldats que van desembarcar eren entre 15 i 16.000 incloent 7.000 arcabussers entre els 3.000 geníssers i els 4.000 sipahis". Un mes després del setge, Jean de Valette escriu al prior d'Alemanya el següent: "aquesta flota consistiria en 250 naus, trirrems, birrems i altres vaixells; calculem que les forces de l'enemic estan en 40.000 guerrers"."Celio Secondo Curione, A New History of the War in Malta, translated from the Latin by Emanuele F. Mizzi (Tipografia Leonina: Rome, 1928).
De fet, el capità Vincenzo Anastagi, enllaç amb Sicília, afirma que les forces enemigues només arribaven als 22.000.Giovanni Bonello, Histories of Malta, Volume III, Versions and Perversions (Patrimonju Publishing Ltd: Malta, 2002)Colección, op. cit. Per la seva part, BosioGiacomo Bosio, op. cit. en parla d'un total aproximat de 30.000, nombre similar als 28.500 detallats per Balbi. Una altra font primària cita també una xifra aproximada.Richard Knolles, The Generall Historie of the Turke (Londres, 1603)
Ara bé, considerant la capacitat de les galeres del , que acostumaven a poder transportar entre 70 i 150 soldats, sembla clar que les xifres de Balbi són un pèl exagerades, mentre que Anastagi, que intentava convèncer el virrei de Sicília d'una possible victòria en cas que aquest els ajudés enviant tropes, segurament va calcular a la baixa. Potser mai no arribarem a conèixer la veritable grandària de l'armada otomana, però tenint en compte que diversos historiadors ofereixen llistes específiques -encara que no idèntiques- totalitzant menys de 30.000 soldats (més uns 6.000 corsaris, que venien del Magrib), podem concloure que la xifra real no hauria d'allunyar-se massa d'aquesta estimació.
Per part dels defensors, els nombres de Balbi probablement calculin a la baixa, ja que dona una xifra de només 550 cavallers en l'illa, mentre que Bosio parla d'un total de 8.500 defensors. Encara que gran part d'aquests maltesos no tenien formació militar, la xifra de 550 hospitalers continua semblant improbable.