La batalla de Cuito Cuanavale va ser un important enfrontament militar succeït entre desembre de 1987 i març de 1988James W. Martin & Susan Herlin Broadhead (2004). Historical dictionary of Angola, segunda edición por Scarecrow Press, p. 14. durant el context de la Guerra Civil angolesa i la Guerra de la frontera de Sud-àfrica.
Entre el 9 de setembre i el 7 d'octubre de 1987, les Forces Armades Populars d'Alliberament d'Angola (FAPLA), en un intent de sotmetre finalment el moviment insurgent angolès UNITA en el sud-est d'Angola, va ser repel·lit de manera decisiva en una sèrie de batalles al riu Lomba per la intervenció de les SADF. Amb les FAPLA en retirada fins al punt de partida de la seva ofensiva, a Cuito Cuanavale, el SADF i UNITA va passar a l'ofensiva i va començar el setge amb bombardejos amb artilleria de llarg abast, el 14 d'octubre. Una gran batalla es va produir i Angola, per temor a una derrota, va demanar ajuda a Cuba. Amb reforços cubans, Cuito va resistir i l'avanç de Sud-àfrica va acabar després de sis intents fallits per superar les defenses de les FAPLA i Cuba entre el 13 de gener i 23 de març de 1988. El SADF es van retirar, però va seguir bombardejant Cuito des de distància.
Els angolesos i cubans van iniciar les negociacions de pau el 9 de març de 1988 sota l'empara dels EUA. El 3 de maig els sud-africans es van unir també a la taula negociadora, on van acordar retirar-se d'Angola l'1 de setembre de 1988 i amb l'aplicació de la Resolució 345 sobre Àfrica del Sud-oest l'1 de novembre, la qual cosa va portar a la independència de Namíbia, i després per fi del règim de l'apartheid en el sud d'Àfrica. Els cubans van iniciar la retirada d'Angola que es va perllongar fins a juliol de 1991. Un acord de pau intervingut per Chester Crocker, es va signar finalment el 22 de desembre de 1988 a Nova York.
Antecedents
Durant 13 anys fins a 1974, tres grups armats van lluitar per la independència d'Angola contra Portugal: l'esquerrà MPLA (amb el seu braç armat FAPLA), dirigit per Agostinho Neto, el conservador FNLA, liderat per Holden Roberto i recolzat per Mobutu Sese Seko de Zaire i la UNITA, dirigida per Jonas Savimbi (un antic maoista que es va separar del FNLA, després patrocinat per la CIA i Sud-àfrica).
Després de la Revolució dels Clavells d'abril de 1974 a Portugal, el nou govern revolucionari de Portugal decideix deixar les possessions africanes d'ultramar, com Angola. El tractat d'Alvor consistia una sèrie d'acords entre les tres faccions rebels i Portugal que anaven a aplanar el camí a la independència. Sota els seus termes, es va formar un govern de transició, es van programar les eleccions per al final de l'any, i 11 de novembre de 1975, era programat com a dia de la independència d'Angola.
La lluita entre les tres faccions rebels es va iniciar poc després que el govern de transició va assumir el càrrec el 31 de gener de 1975, amb cada moviment buscant prendre el control de les seves àrees tradicionals d'influència a mitjan aquest any: El MPLA a la capital i centre d'Angola, el FNLA al nord i UNITA al sud.Jaster (otoño de 1990). "The 1988 Peace Accords and the Future of South-western Africa". Adelphi Papers (The International Institute for Strategic Studies, Londres) 253: 8–11.
Sud-àfrica i Namíbia Des de la terminació del mandat de l'ONU en 1966, Sud-àfrica havia ocupat il·legalment Àfrica del Sud-oest (actual Namíbia), un territori contigu a Angola al sud, on també s'imposa l'apartheid. Aquest any va veure el començament de la resistència armada pel SWAPO. Després de la independència d'Angola en 1975, la SWAPO va obtenir el suport del govern d'Angola i va operar contra de les forces sud-africanes des de les bases al sud d'Angola. Per tant, en la guerra civil d'Angola, UNITA s'havia convertit en un aliat valuós de Sud-àfrica en la seva lluita contra el SWAPO. Les SADF van començar llavors a llançar atacs a les bases de SWAPO en territori angolès.
El 9 d'agost de 1975 les SADF van assegurar el complex hidroelèctric Ruacana a la frontera entre Angola i Namíbia després que els enginyers van ser advertits de marxar lliurement per que la força rebel UNITA era indisciplinada i podia atacar-los; el 14 d'octubre Sud-àfrica va llançar l'Operació Savana en suport d'UNITA i el FNLA avançant cap a Luanda i arribant a estar a 200 quilòmetres de la ciutat. El FNLA, recolzat per unitats del Zaire, sud-africans i mercenaris portuguesos va continuar avançant cap a Luanda des de l'est i va arribar fins a Quifangondo. El 7 de novembre Cuba va iniciar l'Operació Carlota, intervenint a favor del MPLA amb un màxim de 30.000 soldats. Això va permetre que al MPLA mantenir Luanda i l'11 de novembre Agostinho Neto va proclamar la independència d'Angola.
Guerra Freda La guerra civil d'Angola aquesta el context de la Guerra Freda entre la Unió Soviètica i els Estats Units. Ambdues superpotències van tractar d'influir en el resultat de la guerra civil a través del seu suport a un o un altre bàndol.
Els moviments d'alliberament africans, als quals també es va oposar el règim de l'apartheid a Sud-àfrica, troben principalment el suport en els països socialistes. Angola i SWAPO són recolzats bàsicament per Cuba i la Unió Soviètica i alguns països del bloc de l'Est, mentre que Occident, sobretot els Estats Units, va recolzar Sud-àfrica, encara que en la clandestinitat, i el seu aliat en el sud, UNITA (al nord, la FLNA havia quedat desarticulat).
Després que els cubans havien ajudat a guanyar el poder al MPLA en 1975 es va considerar necessari romandre al país fins que s'hagués estabilitzat i afirmat el seu domini. La Unió Soviètica i altres països del Bloc Oriental van subministrar a les FAPLA amb armament, assessors i personal tècnic especialitzat. La UNITA va aconseguir repuntar i, amb el suport sud-africà i dels EUA, es va convertir en una amenaça per al govern d'Angola. UNITA va rebre també el suport dels aliats dels EUA, sobretot en forma de míssils Stinger que van ajudar a repel·lir la superioritat aèria de les forces de les FAPLA.Anthony Turton (2010). Shaking Hands with Billy (Shaking Hands with Billy ed.). Durban: South Africa: Just Doni Productions. Mentre que els EUA va ajudar amb diners i armes, Sud-àfrica va enviar al voltant de 5.000 soldats en ajuda. Els interessos del Sud-àfrica radicaven a impedir que el govern angolès es fes amb el control del sud-est d'Angola i tenir al territori controlat per UNITA com a zona de amortiment. Angola limita al sud amb Àfrica del Sud-oest. Si UNITA i Sud-àfrica es fessin amb el control del sud d'Angola, seria difícil pel SWAPO lluitar per la independència de Namíbia des de les seves bases a Angola.
L'interès estratègic del govern de Sud-àfrica va ser, per mantenir el control de la UNITA a les regions limítrofes de Namíbia, amb la finalitat d'evitar que els guerrillers de la SWAPO rebessin ajuda d'Angola i no obtinguessin un trampolí en el sud angolès des d'on llançar atacs a Àfrica del Sud-oest. L'estratègia de seguretat va ser modelada per la doctrina d'atacs preventius i la guerra contra-revolucionària. Després que Sud-àfrica havia estat incapaç d'evitar que el MPLA, que considerava un titella de l'URSS, prengués el poder a Angola en 1975, va considerar el seu govern com una amenaça a la seva seguretat. Aquesta opinió va ser confirmada amb el desplegament de tropes cubanes a Angola. Per tant, l'objectiu del règim de l'apartheid era enderrocar i reemplaçar el MPLA a Luanda per un govern aliat i anticomunista. Es va recolzar activament la secessió de facto del sud d'Angola i, en 1979, va decidir instal·lar a UNITA com a govern de facto d'aquesta regió. Després de l'operació Protea de Sud-àfrica a l'agost de 1981, en la qual va ocupar 50.000 km² de la província de Cunene, UNITA va prendre el control administratiu de la majoria d'aquesta el gener de 1982.Truth and Reconciliation Commission of South Africa Report, Vol. 2, Chapter 2, pàg. 42-61
Operação Saludando Octubre A causa de la insurrecció de la UNITA, el govern central mai va aconseguir prendre el control de tot el país, la UNITA va mantenir més o menys a gran part del sud-est angolès sota el seu control. Cada vegada que es va veure amenaçada, Sud-àfrica va intervenir en el seu nom. La pròpia Sud-àfrica manté constantment tota la frontera sud d'Angola i, de vegades, fins a 50.000 km² de la província de Cunene ocupats i en diverses ocasions va dur a terme incursions a l'interior del país.
En 1987, com a part de les repetides campanyes del govern d'Angola contra la UNITA i per fer-se del control del sud-est del país, l'exèrcit angolès va llançar l'operació Saludant Octubre per derrotar les forces de la UNITA a les seves ciutats fortaleses de Mavinga, una antiga base militar portuguesa, i Jamba en el sud-est del país, just per sobre de la franja de Caprivi.A Certain Curve of Horn: The Hundred-Year Quest for the Giant Sable Antelope of Angola, John Frederick Walker, Grove Press, 2004, p. 177. Igual que en les anteriors, la planificació i el lideratge va passar a les mans dels soviètics i els rangs més alts en les unitats van ser preses per oficials soviètics. El General Konstantin Kurotxkin va prendre el comandament de les forces angoleses en aquesta campanya. El comandament soviètic no inclou les forces cubanes a AngolaGeorge Edward in: The Cuban Intervention in Angola, 1965-1991, Frank Cass, London, New York, 2005, p. 183 i inicialment aquests no es van involucrar activament en el combat, exercint labors de suport. Les FAPLA van usar 150 T-55 i T-62 i helicòpters Mi-24. Els soviètics van rebutjar el consell dels cubans, com en les campanyes prèvies, que els van advertir que l'operació crearia una nova oportunitat per a una intervenció sud-africana. Es va decidir iniciar l'atac des de Cuito Cuanavale.
En aquestes dates a Angola el MPLA tenia 70.000 soldats enrolats en les seves forces armades, la SWAPO 9.000 guerrillers i Cuba tenia un personal de 40.000 homes, els rebels d'UNITA tenia per la seva banda un exèrcit de 30.000The Battle of Cuito Cuanavale - Cuba's Mythical Victory a 35.000 homes amb el suport de 9.000 sud-africans.Cuba Matinal - Les guerres secretes de Fidel Castro Per a l'ofensiva es van mobilitzar 20.000 soldats angolesos amb el suport posterior de 5.000 assessors i soldats cubans contra les defenses enemigues formades per 10.000 rebels i 7.000 sud-africans.
Gràcies a informes d'una gran acumulació de forces enemigues les SADF van advertir de l'atac a la UNITA. La campanya va ser reeixida pel MPLA, que va aconseguir conquistar part important del sud-est del país. El govern sud-africà es va adonar que la UNITA no seria capaç de retenir l'atac. El 15 de juny es va decidir a intervenir i va autoritzar un suport encobert.George, Edward in: The Cuban Intervention in Angola, 1965-1991, Frank Cass, London, New York, 2005, , pàg. 201 El 4 d'agost de 1987 les SADF van llançar l'operació Moduler que anava a detenir l'avanç d'Angola a Mavinga. El 61è Batalló Mecanitzat de les SADF va creuar a Angola des de la seva base a la ciutat fronterera de Rundu. És necessari aclarir que fins a la intervenció de l'exèrcit sud-africà, la campanya havia estat reeixida pel MPLA. No obstant això, les forces de les FAPLA mai van arribar a entrar a Mavinga i molt menys a Jamba.
El Combat del riu Lomba A l'agost les FAPLA avançaven al sud-est des de Cuito Cuanavale les brigades d'infanteria lleugera 21 i 25, la blindada 47 i la mecanitzada 59 amb suport aeri de MiG-23 de la base aèria de Menongue.Vanemann, Peter. Soviet Foreign Policy for Angola/Namíbia in the 1980s, in Owen Kahn, op. cit., pàg. 76. Enfront d'aquestes forces UNITA tenia els batallons 3r i 5è regulars, 13è semi-regular i 275è de Forces Especials.[http://www.fireandfury.com/orbats/modunita.pdf UNITA Forces In The ‘Border War’ - (Angola & South West Africa) - 1980 to 1989 El 28 d'agost el MPLA va arribar a la ribera nord del riu Lomba prop Mavinga, on eren esperat per les SADF.