El picot ardent oriental (Dinopium javanense) és una espècie d'ocell de la família dels pícids (Picidae) amb només tres dits, petit (28-30 cm) de la família que habita els boscos oberts, ciutats, manglars i selva humida de les terres baixes fins als 1500 m, des de l'est de l'Índia i sud-oest de la Xina, cap al sud, a través del Sud-est Asiàtic fins Sumatra, Borneo, Java i Bali.

Descripció

Els mascles i les femelles de picot ardent oriental presenten dimorfisme sexual. Difereixen pel color de la cresta, ja que els mascles tenen una cresta vermella brillant mentre que les femelles la tenen negra amb ratlles blanques. Ambdós sexes tenen un supercili blanc, una franja blanca de la galta i una zona blanca de la gola, tots separats per ratlles negres, i tenen una part inferior blanca i negra tacada. L'ocell es distingeix d'altres picots similars i grossos, com el picot sultà gros (Chrysocolaptes guttacristatus), pel bec més petit i el clatell negre, i del picot ardent de Bengala (D. benghalense) pel dors vermell i la gola blanca. La crida forta i aguda, que s'assembla a una sèrie de sonalls "kou-koup" és increïblement similar a la crida del picot sultà gros, i és la millor manera de distingir el picot ardent oriental del picot ardent de l'Himàlaia (D. shorii), que és un ocell gairebé idèntic.

Hàbitat i distribució Com a ocell tímid i esquiu, és poc probable que es trobi a les zones urbanes. Viu en una varietat d'hàbitats, que van des de boscos oberts humits fins a matolls i manglars. Encara que en general són més habituals en les terres baixes, poden arribar a altituds de 1700 m sobre el nivell del mar a l'Índia i en aquests casos prefereixen viure en boscos de pins.

La distribució s'estén pel sud-est asiàtic, des dels Ghats occidentals a l'Índia fins a la península d'Indoxina i diverses de les illes Grans de la Sonda.

Comportament Vocalitzacions El picot ardent oriental és una espècie relativament tranquil·la, que rarament produeix soroll tot i ser capaç de produir molts sons diferents. Tot i que pertany a la família dels pícids, sorprenentment poques vegades pica la fusta, ja que té un comportament diferent en la recerca d'aliments. Hi ha hagut casos de repic suau i fluix, durant els quals el mascle tocava suaument el niu amb el bec alhora que aixecava la cresta. Aquesta acció pot ser com a resposta a la persistent presència a prop del niu, ja que la sincronització del repic i el baix nivell d'agressió no apunten que sigui una mostra d'aparellament.

El picot ardent oriental té una varietat de vocalitzacions diferents. El primer notable és la "crida uika", que té uns quatre segons de durada i pot ser feta per un o els dos integrants d'una parella. Consta de tres tipus de notes; una nota vertical en forma d'U invertida, una nota de baixada lenta i una nota curta i invertida en forma de V. Una altra vocalització és la "cridada kou", que consisteix en una nota simple o doble, no harmònica. La "crida koup" sembla ser una versió més complexa de la "cridada kou", ja que consisteix en una varietat de notes modificades o no de la "crida kou". Aquesta crida s'escolta principalment mentre l'ocell s'enlaira, vola o és a terra, la qual cosa indica que es tracta d'una crida d'alarma per advertir a altres ocells d'una possible amenaça. La vocalització final és la "crida de sonall", que se sol sentir després de la "crida de koup". És una vocalització amb durada variable, que consisteix en una sèrie ràpida de 17-57 notes que duren entre 0,72 i 2,56 segons.

Dieta i comportaments d'alimentació Els mètodes d'alimentació del picot ardent oriental són diversos, però generalment poc o gens picoteja la fusta. Hi ha hagut evidències que martellegen els arbres joves per treure l'escorça, però aquesta acció rarament s'observa. Com que el bec és relativament petit, estan més adaptats a un mètode d'espiga i sondatge d'alimentació, que no produeix soroll. Els moviments són bruscs, ja que es mantenen immòbils i en silenci durant llargs períodes abans de fer una batuda i picotejar ràpidament els insectes que passen. Com a insectívors estrictes, la dieta principal consisteix principalment en formigues, pel fet que són les més freqüents, però se sap que capturen insectes en vol i altres invertebrats que es desplacen pels arbres. L'estranya morfologia dels peus els permet saltar de manera ràpida i eficaç, perquè els tres dits permeten un gran rang de moviment. Mentre salten al voltant dels arbres, mantenen dos dits al davant i un al darrere, però, quan descansen, agrupen els tres dits al davant. A més, mascle i femella solen alimentar-se en diferents arbres, mantenint el contacte vocal i visual. Si un ocell aterra a prop d'un altre, s'allunya cap a costats oposats de l'arbre i mostren un comportament de "mirada", així com una certa elevació de la cresta, que s'observa en ambdós sexes.

Reproducció Hi ha una quantitat limitada d'informació sobre la reproducció i l'aparellament del picot ardent oriental. Alguns relats descriuen que no hi ha mostres durant la còpula, a part de l'elevació de la cresta per part del mascle mentre munta la femella. Altres relats indiquen que hi ha una breu exhibició d'aparellament, que consisteix a aixecar la cresta ambdós sexes, inclinar-se, balancejar el cap i fins i tot festejar els mascles alimentant les femelles. Nien en forats d'arbres fruiters, cocoters o soques d'aquestes varietats d'arbres, i tenen 2 o 3 postes.

Taxonomia El picot ardent oriental està estretament relacionat amb gairebé tots els membres de l'espècie Dinopium, que inclou 4 espècies més; el picot ardent de l'Himàlaia (D. shorii), el picot ardent de Palawan (D. everetti), el picot ardent de Bengala (D. benghalense) i el picot ardent de Sri Lanka (D. psarodes).

El picot ardent d'Indonèsia (Gecinulus rafflesii / D. shorii / Chloropicoides rafflesii) es classificava anteriorment a Dinopium, però està més estretament relacionat amb el picot dels bambús septentrional (Gecinulus grantia), i així es va reclassificar a Gecinulus tot i que hi ha autoritats taxonòmiques que l'inclouen en el gènere Chloropicoides.

El picot ardent oriental està més estretament relacionat amb el picot ardent de l'Himàlaia i el picot ardent de Palawan, fins al punt que fins fa poc s'havia considerat coespecífic amb el picot ardent de Palawan. Aquestes dues espècies es diferencien en la quantitat de taques, ja que malgrat els noms, el picot ardent oriental té més taques a la part superior del pit que el de Palawan. A més, el picot ardent oriental comparteix una característica morfològica única amb altres dos picots, aquest és el múscul transportador pterigoidal molt desenvolupat, que també està present al picot ardent d'Indonèsia i, sorprenentment, al picot marró (Blythipicus rubiginosus). Es desconeix si aquesta morfologia compartida es deu a la relació d'espècies o a l'evolució convergent, ja que el picot ardent d'Indonèsia s'ha eliminat del gènere Dinopium i el picot marró pertany a un gènere completament diferent, però pot estar més relacionat amb Dinopium del que es pensava.

Segons el Congrés Ornitològic Internacional (v15.1, 2025), actualment hi ha sis subespècies reconegudes:

D. j. malabaricum (Whistler, 1934) ─ sud-oest de l'Índia. D. j. intermedium (Blyth, 1845) ─ Bangla Desh, est de Myanmar i sud de la Xina (sud-oest de Yunnan). D. j. javanense (Ljungh, 1797) ─ Tailàndia peninsular al sud de Sumatra, arxipèlag de Riau i Java occidental. D. j. exsul (Hartert, 1901) ─ est de Java i Bali. D. j. borneonense (Dubois, 1897) ─ Borneo, excepte al nord-est. D. j. raveni (Riley, 1927) ─ nord-est de Borneo i illots de la costa.

Referències

Categoria:Dinopium Categoria:Ocells d'Àsia