La música basca (en basc, Euskal Herriko musika) es refereix a la música feta al País Basc, que reflecteix trets relacionats amb la seva societat / tradició, i ideada per persones d'aquest territori. Encara que tradicionalment està més associada a la música basada en el camp i en la llengua basca, la diversificació creixent de la seva producció durant les últimes dècades ha inclòs aquest augment a una definició més àmplia (música clàssica, música tradicional, rock, pop, etc.).
La música tradicional miniatura|Grup de txistu als carrers de Leioa miniatura|Dos homes tocant l'alboka i un home tocant la panderoa miniatura|Músics toncant la txalaparta en un festival La música tradicional basca és un producte desenvolupat a la regió històrica i geogràfica de l'arc atlàntic, en la intersecció entre muntanyes (serralades Cantàbrica i Pirineus) i planes (conca de l'Ebre), oceà i continent, continent europeu i península ibèrica. La seva cultura i la seva música han estat exposades a un gran nombre d'influències al llarg de la història, que van des de la britànica i el nord d'Europa fins a la mediterrània i àrab. Per exemple, el comerç tradicional a l'estranger amb Anglaterra o la peregrinació internacional en el Camí de Sant Jaume van deixar una gran empremta en els instruments i melodies.
Els instruments Els instruments populars generats a Europa van deixar d'utilitzar-se en alguns llocs en algun punt de la història i només es van mantenir en àrees específiques, on van agafar i adoptar unes funcions i un caràcter associat amb la regió (per exemple, la flauta de tres forats que va tenir un ús generalitzat a Europa va donar lloc finalment a dos instruments específics del País Basc: el txistu i la xirula. En conseqüència, diferents instruments podrien haver evolucionat d'aquesta, com la dolçaina navarresa i la txanbela de Zuberoa, amb lleugeres diferències entre elles.
La majoria d'instruments adoptats en cercles rurals i folklòrics no es remunten a més de sis segles, i alguns han estat introduïts a finals del , com ara la trikitixia o el txistu, en la seva forma actual durant aquest període, tot i el fet que són el resultat d'una llarga evolució. La majoria dels instruments bascos es van originar fora del País Basc i es van fer populars al territori en algun moment, però la txalaparta no és un d'ells.
Alguns instruments bascos tradicionals són els següents: Alboka, un clarinet doble que es toca amb la difícil tècnica de respiració circular similar a la que s'utilitza per a les launeddas sardes. Atabal, un tambor pla portàtil de doble cara, que es toca junt amb el deiadar. Danbolin, un timbal que habitualment acompanya al txistu. Deiadar, un instrument fet de banya de bou. Dultzaina, una flauta basada en dolçaina navarresa pertanyent a la família de les xeremies. Kirikoketa, un instrument de percussió de fusta similar a la txalaparta, associada al procés d'elaboració de la sidra. Panderoa, una pandereta que generalment es toca junt amb la trikitixia. Toberak, un instrument de percussió de barres horitzontals de metall. Trikitixia o eskusoinua, un acordió diatònic a botons. Ttun-ttun, un instrument de corda vertical que normalment es toca amb la txirula. Txalaparta, un instrument de percussió de fusta semblant al xilòfon per a dos músics. Txirula, una flauta de tres forats, més curta i més alta que el txistu. Txistu, una flauta de tres forats local.
El cant tradicional Grups de cant miniatura|Agafats de la mà en la tradicional Agate Deuna Bezpera (revetlla de Santa Àgata) (Altsasu) Els bascos es donen especialment al cant. La llengua basca s'ha adherit a la tradició oral més fortament que les llengües romàniques, i la seva literatura es va registrar per primera vegada per escrit al . Hi ha balades que daten del que s'han passat de pares a fills de boca-orella, per exemple Ozaze Jaurgainian de Zuberoa, que relaciona esdeveniments de fa sis segles i ens ha arribat en diferents versions (la més coneguda va ser popularitzada per Benito Lertxundi), o Alostorrea, de Biscaia. Aquestes balades eren elaborades i difoses pels joglars o bertsolaris, es van mantenir en la memòria popular i es van transmetre a l'anomenada kopla zaharrak, conjunts de poemes amb un patró rítmic característic que es podia cantar; això és similar a les pràctiques tradicionals d'altres països europeus. Així, per exemple, el primer treball literari en basc Linguæ Vasconum Primitiæ (1545), de Bernard Etxepare, mostra llargs versos que, tot i que de manera enganyosa són semblants en mètrica als versos de la poesia romàntica, segueixen un patró rítmic intern similar a una kopla, de manera que es pot cantar popularment. Fins i tot avui, no és rar veure grups de gent que marxen al voltant d'un poble en un festival local cantant i demanant als veïns una donació d'aliments, begudes o diners, mentre que les celebracions més famoses que segueixen aquest patró a tot el País Basc poden ser aquelles que tenen lloc a la vigília de Nadal (Olentzero) i la revetlla de Santa Àgata, amb cantants vestits amb vestits tradicionals.
D'això es dedueix que el cant tradicional està estretament relacionat amb els bertsolaris, bards improvisats, que fins i tot mantenen un estatus important en la cultura basca. Ells expressen les preocupacions de la gent mitjançant una tradició formal procedent de les persones (melodies, recursos lingüístics), i actuen com a portaveus. Un corpus considerable de cançons tradicionals va ser recollit per Resurrección María de Azkue i Aita Donostia, dos erudits religiosos interessats en la cultura popular basca de principis del ; i més endavant, el Cancionero popular vasco (1918) i Euskal Eres-Sorta. Cancionero Vasco (1922), per citar algunes obres.
En l'actualitat, la banda Hiru Truku (que comprèn els celebrats músics Joseba Tapia, Ruper Ordorika i Bixente Martinez) va triar diverses cançons antigues de tot el País Basc, va actualitzar la música amb brillantor i les va estrenar en diversos àlbums. Un altre grup de gran prestigi i actualitat que es dedica a les cançons tradicionals és Oskorri; la banda es va dedicar a cantar cançons tradicionals en actuacions públiques prèviament lliurant al públic un repertori que incloïa les lletres de les cançons i els animava a cantar. La banda va llançar un parell d'àlbums d'aquest tipus fins al moment i ha realitzat diverses gires aclamats pel públic, sent especialment popular entre la gent de mitjana edat.
miniatura|esquerra|Una pastoral, teatre cantat tradicional de Zuberoa Una figura clau que reuneix la vella tradició de cant de Zuberoa i el ressorgiment de la cançó popular del és Pierre Bordazaharre (1907-1979), també conegut com a Etxahun Iruri. Músic de txirula i cantant, va recopilar cançons antigues i va crear de noves, que finalment es van difondre, per exemple, Agur Xiberoa. També va contribuir a noves obres pastorals en la tradició de Zuberoa, reformant la pastoral i afegint nous temes.miniatura|Cor tradicional bascTambé hi ha una tradició de música coral a tot el País Basc. Es van establir corals de l'església en alguns pobles per satisfer les necessitats musicals religioses. Tanmateix, a principis del , alguns cors es van establir fora del context eclesiàstic, per exemple, la Societat Coral de Bilbao (fundada el 1886), l'Orfeón Donostiarra (fundat el 1897) o la Coral Santa Cecília de Donostia (fundada el 1928). Posteriorment, es van formar altres cors, com Oldarra Abesbatza de Biarritz (fundat el 1947), format per homes i, de vegades, actuant com un ochote (vegeu més avall), Site in Basque and Spanish o el famós Coral Andra Mari d'Errenteria, establert el 1966, amb música tradicional basca i diverses partitures d'Aita Donostia. Site in Basque and Spanish Actualment, hi ha molts conjunts corals de menor importància al territori basc, que ofereixen en gran manera el repertori folklòric basc.
Un altre fenomen coral basc està representat pels anomenats ochotes, que es van fer populars a la dècada del 1930 a la regió de Bilbao; vuit homes amb veus profundes, amb un marcat gust per a temes locals i folklòrics, cantaven en castellà i basc. Potser van derivar dels seminaris eclesiàstics d'estiu i van prosperar en l'ambient càlid dels bars després d'haver acabat el torn de treball). Site in Spanish Finalment, una branca d'aquest gènere va evolucionar cap a les bilbainadas (fins a la dècada del 1960, actualment molt en decadència).
Solistes clàssics Sorprenent com la mateixa tradició cantada, però canviant cap a les tendències europees refinades que prevalen en els nivells més alts de la societat, alguns bascos es van fer famosos com a cantants solistes. Alguns solistes destacats són: Pierre-Jean Garat (1764-1823): Un dels primers solistes que floreix a la calor de la Il·lustració de Lapurdi. Julian Gayarre (1844-1890): Un tenor navarrès d'Erronkari amb una destacada veu de tenor.
Compositors miniatura|José María Usandizaga, un famós compositor basc (principis del ) El País Basc ha sigut l'origen de diversos compositors notables, principalment al . Molt avançats amb les tendències artístiques de la primera meitat del segle (pintura, ...), alguns d'ells van desenvolupar una afició pels costums, els modals i els temes bascos. Juan de Anchieta (1462–1523): Compositor del Renaixement de la zona d'Azpeitia. Santiago de Herdoiza (Durango, c. 1700) Juan Crisostomo Arriaga (Bilbao, 1806 – París, 1826) Jose Maria Usandizaga (Donostia/San Sebastià, 1887–1915): És considerat juntament amb J. Guridi el pare de l'òpera basca. Va redactar peces orquestrals i de cambra, com el cèlebre Cuarteto de cuerda en Sol, Op. 31, passant per elaborar la sarsuela i les obres d'òpera al final de la seva vida (Mendi-Mendiyan, 1910: Las Golondrinas, 1914). Jesús Guridi (Vitoria-Gasteiz, 1881 – Madrid, 1961): Amic d'Usandizaga, amb qui es va reunir a París mentre assistia a la Schola Cantorum, va ser nomenat director de la Societat Coral de Bilbao el 1912. Influït per Wagner i músics del Romanticisme tardà, va trobar inspiració i frases per a les seves composicions en el folklore basc. La seva rica formació musical li va permetre tractar diferents tipus de música, per exemple sarsuela, òpera, composicions per a cor, així com peces religioses per a orgue. Algunes obres aclamades inclouen El caserío (1926), Diez melodías vascas (1940), La meiga (1929), Seis canciones castellanas (1939) i Sinfonía pirenaica (1945). Nemesio Otaño (Azkoitia, 1880 – Donostia/San Sebastià, 1956): Compositor, organista i musicòleg. Una de les figures més importants de la història de la música espanyola del . Director del Reial Conservatori de Madrid entre 1939 i 1956. Entre els seus treballs més coneguts es troba la Marcha de San Ignacio, el patró de Biscaia i Guipúscoa. El 1894 va estudiar al Col·legi Preceptorial de Baliarrain, on va compondre dues de les seves primeres lletanies i un zortziko per a piano; tenia només catorze anys, però ja tocava l'orgue a la parròquia de l'escola. El 1896 es va incorporar a la Societat de Jesús i va començar els seus estudis eclesiàstics juntament amb les classes de música. El 1911 va fundar la Schola Cantorum a Comillas: les seves actuacions en cant pla i polifonia van tenir molta influència. Les seves obres van des de cançons sagrades populars (per exemple Estrella hermosa, Anima Christi, Baldako) fins a peces corals a gran escala. Pablo Sorozábal (Donostia/San Sebastià, 1897 – Madrid, 1988) Maurice Ravel (Ziburu, 1875 – Paris, 1937): Compositor i arranjador basc francès. Carmelo Bernaola (Otxandio, 1929 – Madrid, 2002) Francisco Escudero (Donostia/San Sebastià, 1912–2002), compositor de Zigor i Gernika), òperes amb llibrets bascos Sebastian Iradier (Lanciego, 1809 – Vitoria-Gasteiz, 1865)
La revitalització de la música basca La desolació de la postguerra i els primers brots