Miguel de Unamuno y Jugo (Bilbao, 29 de setembre de 1864 - Salamanca, 31 de desembre de 1936), escriptor i filòsof basc. La seva obra conrea una gran varietat de gèneres literaris. També va ser professor catedràtic de grec i, posteriorment, rector a la Universitat de Salamanca.
Biografia miniatura|Banderes de Bilbao i flors vermelles i blanques en l'homenatge a Miguel de Unamuno, a la Plaça Unamuno, prop de la casa natal de l'escriptor, al Nucli Antic de Bilbao
Nat al carrer Ronda del nucli antic de Bilbao, Miguel era el tercer fill i primer home del matrimoni entre el comerciant Félix de Unamuno i la seva neboda Salomé Jugo. Als deu anys, en acabar els seus estudis al col·legi de Sant Nicolau i entrar a l'institut, és testimoni del setge de Bilbao durant la Tercera Guerra Carlina (cosa reflectida en la seva primera novel·la, Paz en la guerra).
Estudià Filosofia i Lletres a la Universitat de Madrid, i l'acabà amb la qualificació d'excel·lent el 1883, amb dinou anys. L'any següent es doctorà amb una tesi sobre el basc: "Crítica del problema sobre l'origen i prehistòria de la raça basca", en la qual anticipa la seva idea sobre l'origen dels bascos, contrària a les afirmacions del nacionalisme basc, que propugnava una raça basca no contaminada per altres races.
El 1885 començà a treballar en un col·legi com a professor de llatí i psicologia i va publicar un article titulat "De l'element alienígena en l'idioma basc" i un altre de costumista, "Guernica", augmentant la seva col·laboració el 1886 amb el Noticiero de Bilbao.
El 1888 es presentà a la càtedra de psicologia, lògica i ètica de l'Institut de Bilbao convocada per la Diputació de Biscaia, juntament amb Sabino Arana i el filòleg Resurrección María de Azkue, i la plaça recaigué en aquest últim.
Va polemitzar amb Arana, que tot just iniciava la seva activitat nacionalista, que considerava Unamuno com a basc però espanyolista, a causa del fet que Unamuno, tot i que havia escrit algunes obres en basc, considerava aquesta llengua com a pròxima a desaparèixer i el bilingüisme com a impossible.
El 1889 preparà unes altres oposicions i viatjà a Suïssa, Itàlia i França, on se celebrava l'Exposició Universal i s'inaugurava la torre Eiffel.
El 31 de gener de 1891 es casà amb Concha Lizárraga, noia de la qual estava enamorat des de la seva infància.
Catedràtic de Grec Passà els mesos hivernals dedicat a la preparació de les oposicions per a una càtedra de grec a la Universitat de Salamanca, que va obtenir. Fou aleshores quan va establir amistat amb Ángel Ganivet fins al suïcidi d'aquest el 1898. El 1901 va ser nomenat rector de la Universitat de Salamanca.
El 1894 ingressa a l'Agrupació Socialista de Bilbao i col·labora en el setmanari Lucha de clases d'aquesta ciutat, fins que abandona el partit socialista el 1897 i entra en un període de gran depressió personal. L'any 1905 va fer una conferència en contra de la Llei de Jurisdiccions, al Teatre de la Zarzuela.
El 1914 el ministre d'Instrucció Pública el destitueix del rectorat per raons polítiques, i Unamuno es converteix en màrtir de l'oposició liberal. Col·laborà en el diari La Lucha, nascut el 1916. El 1920 és elegit pels seus companys degà de la Facultat de Filosofia i Lletres. És condemnat a setze anys de presó per injúries a Alfons XIII, però la sentència no arriba a acomplir-se. El 1921 és nomenat vicerector.
L'exili durant la Dictadura de Primo de Rivera Els seus constants atacs al rei i al dictador Primo de Rivera fan que aquest el torni a destituir i el desterri a Fuerteventura el febrer de 1924. El juny del mateix any és indultat, però ell s'exilià voluntàriament a París i després s'establí a Hendaia, a Iparralde, fins al 1930, any en què retorna a Salamanca després de la caiguda del règim de Primo de Rivera.
Unamuno durant la República miniatura|Miguel de Unamuno durant una conferència sobre Catalunya el 1932 Miguel de Unamuno es va presentar com a candidat a regidor per la coalició republicano-socialista durant les eleccions del 2 d'abril de 1931, i va ser elegit. El 14 d'abril Unamuno proclamà la República a Salamanca. La República el tornà a col·locar a la seva plaça de rector a Salamanca. Es presenta a les eleccions a les Corts i és elegit diputat com a independent per la candidatura republicanosocialista a Salamanca. Tot i així, l'escriptor es desencantà i no es va presentar a la reelecció el 1933. El 1934 es jubila i és nomenat rector vitalici, i la Universitat de Salamanca crea una càtedra amb el seu nom.
El 1935 és nomenat ciutadà d'honor de la República. Com a conseqüència del seu desencant, expressa públicament les seves crítiques a la reforma agrària, la política religiosa, la classe política, el govern i Azaña.Fernando García de Cortázar, «Los mitos de la Historia de España», capítulo «La tercera España», pg. 294-295,
La Guerra Civil En iniciar-se la Guerra Civil, inicialment va donar suport als rebels. Unamuno va voler veure en els militars un conjunt de regeneracionistes autoritaris disposats a tornar a encarrilar el país. Quan el 19 de juliol l'ajuntament és substituït per persones adeptes, Unamuno accepta l'acta de regidor que li ofereix el nou alcalde, el comandant Del Valle. L'estiu de 1936 fa una crida als intel·lectuals europeus perquè donin suport als sublevats, declarant que representaven la defensa de la civilització occidental i la tradició cristiana. Azaña el destitueix, però el govern de Burgos el torna a posar en el càrrec. No obstant això, l'entusiasme inicial per la sublevació es torna desengany, en vista de la repressió a Salamanca. Arriben a les seves mans moltes cartes de familiars d'amics i coneguts que li demanen que intercedeixi a favor dels familiars empresonats. Unamuno visità Franco en el palau episcopal per suplicar inútilment clemència per als seus amics presos.Paul Preston, «Franco», capítulo 7 «La forja de un Caudillo: agosto-noviembre de 1936», pg. 242-243, miniatura|Universitat de Salamanca L'incident amb Millán-Astray
Unamuno es va penedir públicament del seu suport a la sublevació. Durant l'acte d'obertura del curs acadèmic (que coincidia amb la celebració de la "Fiesta de la Raza") el 12 d'octubre de 1936, al paranimf de la Universitat de Salamanca, diversos oradors van deixar anar tòpics sobre l'«anti-Espanya». Un indignat Unamuno (presidia l'acte com a rector de la Universitat), que havia estat prenent apunts sense intenció de parlar, es va posar dret i va pronunciar un apassionat discurs.
«S'ha parlat aquí de guerra internacional en defensa de la civilització cristiana; jo mateix ho he fet altres vegades. Però no, la nostra és només una guerra incivil. (...) Vèncer no és convèncer, i cal convèncer, sobretot, i no pot convèncer l'odi que no deixa lloc per a la compassió. S'ha parlat també de catalans i bascos, i se'ls ha anomenat anti-Espanya; doncs bé, amb la mateixa raó poden ells dir el mateix. I aquí hi ha el senyor bisbe, català, per ensenyar la doctrina cristiana que no voleu conèixer, i jo, que sóc basc, tota la vida que ensenyo la llengua espanyola, que no sabeu...».
En aquest punt, el general José Millán-Astray (el qual sentia una profunda enemistat per Unamuno, que l'havia acusat inopinadament de corrupció), va començar a cridar: «Puc parlar? Puc parlar?». El seu escorta va presentar armes i algú del públic va cridar: «Visca la mort!» (lema de la Legió). Pel que, segons Ridruejo, va ser un exhibicionisme fredament calculat, Millán va parlar: «Catalunya i el País Basc, el País Basc i Catalunya, són dos càncers en el cos de la nació! El feixisme, remei d'Espanya, ve a exterminar, tallant en la carn viva i sana com un fred bisturí!». S'excità de tal manera que no va poder seguir parlant. Rumiant, es va quadrar mentre se sentien crits de «Viva España!». Es va produir un silenci mortal i unes mirades angoixades es van tornar cap a Unamuno, que va dir: «Acabo de sentir el crit necròfil i insensat de “Visca la mort!”. Això em sona el mateix que “Mori la vida!”. I jo, que he passat tota la vida creant paradoxes que han provocat l'enuig dels que no les han comprès, he de dir-vos, amb autoritat en la matèria, que aquesta ridícula paradoxa em sembla repel·lent. Com que ha estat proclamada en homenatge a l'últim orador, entenc que va dirigida a ell, si bé d'una forma excessiva i tortuosa, com a testimoni que ell mateix és un símbol de la mort. I una altra cosa! El general Millán Astray és un invàlid. No cal dir-ho en un to més baix. És un invàlid de guerra. També ho va ser Cervantes. Però els extrems no serveixen com a norma. Malauradament, avui en dia hi ha massa invàlids. I aviat n'hi haurà més si Déu no ens ajuda. Em fa mal pensar que el general Millán Astray pugui dictar les normes de psicologia de les masses. Un invàlid que no tingui la grandesa espiritual de Cervantes, que era un home, no un superhome, viril i complet malgrat les seves mutilacions, un invàlid, com he dit, que no tingui aquesta superioritat d'esperit és d'esperar que se senti terriblement alleujat veient com augmenta el nombre de mutilats al seu voltant. (...) El general Millán Astray desitja crear una Espanya nova, creació negativa sens dubte, segons la seva pròpia imatge. I per això voldria una Espanya mutilada ...»
Furiós, Millán va cridar: «Mori la intel·ligència!». En un intent de calmar els ànims, el poeta José María Pemán va exclamar: «No! Visca la intel·ligència! Morin els mals intel·lectuals!». Unamuno no es va acovardir i va concloure: «Aquest és el temple de la intel·ligència! I jo soc el seu suprem sacerdot! Vosaltres esteu profanant el seu sagrat recinte. Jo sempre he estat, digui el que digui el proverbi, un profeta en el meu propi país. Vencereu, però no convencereu. Vencereu perquè teniu sobrada força bruta, però no convencereu, perquè convèncer significa persuadir. I per persuadir necessiteu alguna cosa que us falta: raó i dret en la lluita. Em sembla inútil demanar-vos que penseu en Espanya».
L'esposa de Franco, Carmen Polo, agafa del braç Unamuno i l'acompanya a casa seva, envoltats de la seva guàrdia personal.Paul Preston, «Les tres Espanyes del 36», capítol 2 «José Millán Astray. El novio de la muerte», pg. 91-92,
Aquell mateix dia, la corporació municipal es va reunir de forma secreta i va expulsar Unamuno. El proposant, el conseller Rubio Polo, va reclamar la seva expulsió «...por España, en fin, apuñalada traidoramente por la pseudo-intelectualidad liberal-masónica cuya vida y pensamiento […] sólo en la voluntad de venganza se mantuvo firme, en todo lo demás fue tornadiza, sinuosa y oscilante, no tuvo criterio, sino pasiones; no asentó afirmaciones, sino propuso dudas corrosivas; quiso conciliar lo inconciliable, el Catolicismo y la Reforma; y fue, añado yo, la envenenadora, la celestina de las inteligencias y las voluntades vírgenes de varias generaciones de escolares en Academias, Ateneos y Universidades».Unamuno continúa siendo "celestina" y "antipatriota". El PP rebutja deixar sense efecte l'acord municipal que va expulsar a l'escriptor del seu escó de conseller a Salamanca, reportatge del diari El País, 29 de diciembre de 2006 El 22 d'octubre, Franco firma el decret de destitució d'Unamuno com a rector.Un document excepcional: el manifest d'Unamuno a finals d'octubre-principios de novembre de 1936 , per Manuel María Urrutia, de la Universitat de Deusto.
Reclusió i mort Els últims dies de vida (d'octubre a desembre de 1936) els va passar sota arrest domiciliari a casa seva, en un estat, en paraules de Fernando García de Cortázar, de resignada desolació, desesperació i soledat.
275ppx|miniatura|Plaza de Unamuno, al seu barri natal, durant l'homenatge anual que li rendeix l'Ajuntament de Bilbao