La cultura tiahuanaco és una cultura arqueològica que es va desenvolupar als actuals estats de Bolívia, Perú i Xile entre els anys 1580 aC i 1187 dC. D'origen Uru-Puquina, la seva àrea d'influència, visible en objectes amb una peculiar iconografia, comprèn la conca del llac Titicaca com a regió nuclear, des d'on es distribueix cap a les valls i costa de l'oceà Pacífic per l'oest, la regió del Chapare per l'est, l'altiplà bolivià meridional i l'oasi de Sant Pere d'Atacama pel sud. La seva capital i principal centre religiós va ser la ciutat de Tiwanaku, situada en les riberes del riu homònim, a pocs quilòmetres al sud del llac Titicaca, en l'actual departament bolivià de La Paz.
Economia L’economia tiahuanacota es basà en activitats agrícoles, ramaderes i artesanals. Tingueren enclavaments agrícoles a les yungas marítimes i fluvials, a més de les valls interandines i la puna. Encara que hi ha evidència del maneig intensiu de l’agricultura, no hi ha estimacions consensuades sobre la quantitat de la seva producció.Santillana, Julián (2000): Los estados panandinos: Wari y Tiwanaku (pàg. 212-214). Lima: Lexus Editores (Historia del Perú), 2000.
L’acumulació de la riquesa es produí a través dels caps de bestiar. Les evidències mostren que les elits tiahuanacos gestionaren grans ramats de camèlids que serviren per a la confecció de tèxtils de gran qualitat, tal com ho demostren els descobriments a la costa sud. Els seus tapissos policroms foren una demostració de prestigi i poder de les elits. L’elit tiahuanacota, en gestionar grans ramats, també controlà el transport comercial de la fulla de coca i del blat de moro que viatjaven des de les zones càlides fins al centre cerimonial de Tiwanaku.
Decadència La decadència política i religiosa de Tiahuanaco va ocórrer entre els anys 950, 1000 i 1100 dC.
L’evidència al vall d’Azapa (Xile) mostra que els llocs de l’elit tiahuanacota foren destruïts violentament; s’hi observaren tombes arrasades i cossos profanats i esquarterats. A Moquegua també s’identificaren jaciments tiahuanacotes destruïts amb violència, encara que en aquest cas també existeix la hipòtesi d’una destrucció causada per la invasió de l’estat huari (hipòtesi plantejada per Moseley el 1991). No podem oblidar que amb la decadència dels tiahuanaco van néixer altres pobles i regnes, com els aimara (del regne lupaca), que acabaren desplaçant els tiahuanaco, els quals, després de passar pel llac Titicaca, no tingueren més opció que anar al Cusco pel gran secret dels inques.
En el cas de l'altiplà del Collao, la pèrdua del poder es produeix de manera menys violenta, cosa que s’evidencia en la continuïtat dels estils ceràmics tiahuanacots al voltant del Titicaca, així com en la continuïtat de les tradicions funeràries i quotidianes. Això fa pensar que l'estat tiahuanac primer va perdre el seu poder a la perifèria (casos d’Azapa i Moquegua) i després a l’altiplà. Segons Pärssinen, la pèrdua del poder va fer vulnerables les colònies als atacs d’ètnies locals.
Al , la capital de Tiahuanaco fou abandonada i van començar a aparèixer diversos assentaments menors a tota la meseta del Collao. L’inici d’aquests assentaments menors comença a aparèixer cap a l’any 900 dC, però paral·lelament els llocs tiahuanacotes (Pajchiri, Khonkho, Lukurmata) continuen essent habitats. Abans d’això, la ciutat de Tiahuanaco concentrava una població estimada entre 25.000 i 50.000 habitants i l’evidència arqueològica de conjunts residencials fora de la ciutat és escassa. Sembla que, davant la pèrdua del poder polític, grups poblacionals decidiren emigrar de la ciutat i agrupar-se en poblacions independents per tota l'altiplà del Collao. L’increment de poblacions petites creix en funció de l’abandonament gradual de la ciutat de Tiahuanaco, en un procés que culmina amb el seu abandonament total i la pèrdua absoluta del poder perifèric.
Els estils ceràmics del Collao revelen altres aspectes de la decadència de Tiahuanaco, encara que els estudis radiocarbònics continuen sent escassos a la majoria d’assentaments del vall de Tiahuanaco, dificultant la determinació precisa dels assentaments de la fase V de Tiahuanaco i dels pobles fundats després de Tiahuanaco. Aquesta manca d’estudis fa que molts autors fixin l’ocàs de Tiahuanaco als anys 1150 o 1200 (Bermann, Mujica, Ponce Sanginés i Janusek).
Pel que fa a la ceràmica, la desaparició de l’estil tiahuanacota és gradual, tal com ho demostren estudis fets a les àrees de Machaca i Caquiaviri, aquesta última futura capital de Pacaje.
Galeria
Referències
Categoria:Pobles indígenes d'Amèrica