Ida Laura Pfeiffer (nascuda Reyer; Viena, 14 d'octubre de 1797 - Viena, 27 d'octubre de 1858) va ser una viatgera austríaca i una de les primeres exploradores europees. Va començar a viatjar quan tenia quaranta-quatre anys, a Terra Santa, Islàndia i Escandinàvia. També va visitar Madagascar i va arribar a fer dues voltes al món. Va escriure cinc obres, una per cada viatge, més de 2.800 pàgines en total, una obra immensa inclosa en tretze volums. Amb els drets d'autor d'aquests llibres i la recol·lecció i posterior venda d'objectes naturals (sobretot insectes, però també plantes, mol·luscs, peixos, amfibis, rèptils, aus i petits mamífers), va poder-se costejar les despeses dels seus viatges.
Infància i joventut Ida Laura Reyer va néixer a Viena i va ser la tercera filla d'una rica família de comerciants, del matrimoni format per Alois Reyer i Anna Rosina von Schwernfeld. Fins a l'edat de nou anys, quan va morir el pare, va rebre la mateixa educació estricta que els seus altres cinc germans. Els objectius educatius eren el coratge, la determinació, la frugalitat i la resistència al dolor. Els àpats eren senzills, sovint massa curts. El seu pare va prometre-li, de broma, que de gran ella seria oficial de l'exèrcit; i de fet Ida se sentia còmoda amb els rols masculins, vestida com els seus germans, participant en els seus jocs, esportiva i emprenedora. De petita ja li agradava llegir llibres de viatges i somiava a participar en expedicions i veure països llunyans.
Quan va morir el seu pare, la seva mare intentà revertir aquella educació de la filla, orientada als homes. Al principi li va prohibir que portés la roba que havia vestit fins aquell moment, però Ida ho va considerar una gran ofensa i es va posar malalta. El metge aconsellà la mare deixar fer la filla, si volia que es restablís la seva salut. Tanmateix, a partir dels tretze anys ja no va haver alternativa i canvià la roba de noi per la de noia, encara que el seu comportament es mantingué igual. Com ella explicava a la seva autobiografia, apareguda en el darrer llibre sobre el viatge a Madagascar, "què ridícula em sentia amb els vestits llargs, mentre encara corria, saltava i em comportava com un noi salvatge!". Fugia de les activitats habituals destinades a les dones d'aquella època, com el manteniment de la llar, les manualitats. Va arribar a tallar-se els dits o cremar-se les mans per evitar les classes de piano.
Aquesta situació va canviar a partir de 1810, quan la mare va contractar Josef Franz Emmil Trimmel com a tutor de la filla, un professor a qui també encantaven els viatges. Ida va confiar en ell, que a poc a poc la va convèncer per comportar-se com s'esperava d'una noia. Segons va escriure, "fins i tot vaig aprendre diverses habilitats femenines com cosir, teixir i cuinar... a ell li dec que en tres o quatre anys arribés a assolir plenament la comprensió dels deures del meu sexe". Finalment, tots dos es van enamorar i Trimmel li va proposar matrimoni, Però la mare, malgrat apreciar-lo intensament i considerar-lo com un altre fill de la família, va rebutjar la petició per la diferència de classe social. Ell només guanyava un salari modest i, segons la mare, no estava a l'alçada de la dot que rebria d'Ida.
La mare va prohibir la noia que mantingués contactes amb Trimmel, cosa que va ser una enorme decepció per a ella. A partir de llavors va anar refusant diverses propostes de matrimoni que rebia fins que la pressió de la mare fou insostenible. La relació entre elles dues estava molt deteriorada i Ida Pfeiffer acceptà casar-se, però amb algú que fos molt més gran que ella, per significar que el matrimoni no seria per amor i d'alguna manera es mantindria fidel a Trimmel.
Poc després, un advocat de Lemberg (actual Lviv, a Ucraïna), va fer petició de la seva mà. Es tractava de Mark Anton Pfeifffer, un vidu amb un fill, vint-i-quatre anys més gran que ella, amb una bona posició econòmica i social. Va acceptar i s'hi va casar l'any 1820, i tots dos varen anar a viure a Lemberg. Tanmateix, ben aviat van començar els problemes financers: Pfeiffer era un home honest i guanyà una demanda contra funcionaris corruptes d'aquella regió, l'antiga Galítsia, avui en dia repartida entre Ucraïna i Polònia. Però es va fer molts enemics i va perdre la seva clientela habitual de càrrecs públics. miniatura|Vista del port de Trieste Pfeiffer va haver de buscar oportunitats laborals a Viena i varen tornar a la capital austríaca, quan ja tenien dos fills, Alfred (1821) i Oscar (1824). Però les coses tampoc anaren bé i tornaren novament a Lemberg, només durant un temps. La relació entre el matrimoni no era bona i Ida decidí marxar a Viena definitivament. Va ser una separació amistosa on ella assumí l'educació dels dos fills durant molt de temps en unes condicions de vida molt complicades. En la seva autobiografia es lamentava que "sovint no sabia on aconseguir el diners per tal d'adquirir només el més necessari. Em vaig encarregar de totes les tasques domèstiques, passàvem fred i gana, vaig treballar en secret per diners, fent classes de dibuix i de música, però malgrat els esforços hi havia molts dies que només podia servir per dinar pa sec als meus pobres fills".
Ida Pfeiffer no volia demanar ajut a la seva família, encara que de vegades ho va haver de fer. L'any 1837 morí la mare i l'herència serví per alliberar-la de les preocupacions econòmiques i li permeté educar els fills segons els seus desitjos. Quan tots dos varen créixer i es guanyaren la vida en les seves professions, Alfred com a empresari en l'empresa familiar i Oscar en el món de la música (arribà a ser un concertista reconegut a nivell mundial), Ida veié l'oportunitat d'assolir la seva passió pels viatges i les aventures. Feia anys, durant una visita familiar a Trieste acompanyant el seu fill Oscar per restablir-se d'una malaltia, Ida havia vist per primera vegada el mar i es va despertar en ella, segons va escriure després, "un desig immens de viatjar". Ara havia arribat el moment, tenia una edat suficient per poder-ho fer sola, el seu marit ja era vell i vivien separats i els fills no la necessitaven. Els recursos financers eren limitats, però ella estava decidida a assolir el seu objectiu.
Els viatges Terra Santa (1842) miniatura|Ascensió a la Gran Piràmide El 22 de març de 1842, amb quaranta-quatre anys, Ida Pfeiffer va deixar Viena per fer el seu primer viatge. Va explicar a la família que la seva intenció era només visitar una amiga a Constantinoble, ja que tot plegat semblava extremadament agosarat per amics i parents. Però el seu objectiu real era visitar Terra Santa, una regió políticament turbulenta on sovintejaven els brots de pesta.
Ida navegà pel riu Danubi fins al mar Negre i des d'allà viatjà per Turquia (Constantinoble i Bursa), on conegué el pintor austríac Hubert Sattler i aprengué a muntar a cavall. Després visità Esmirna, Xipre, Beirut, Sidó, Tir, Sant Joan d'Acre i Haifa. Acompanyada d'un anglès amb qui havia coincidit en un vaixell, Ida es dirigí a Jerusalem, on conegué el Comte von Berchtold, un botànic txec que la inicià en la recol·lecció d'objectes de la natura, cosa que seria fonamental per a les seves aficions futures. Gràcies a aquesta trobada i juntament amb els altres acompanyants del comte, Ida pogué visitar llocs que d'altra manera li haguessin resultat impossibles pel perill que suposava anar sola.
Així, tot el grup viatjà pel riu Jordà, la mar Morta, Nablus, Natzaret, el Llac de Tiberíades i el mont Carmel, per tornar finalment a Beirut. Més tard, juntament amb Berchtold i Sattler, Ida travessà el desert, es dirigí a Damasc i veié les ruïnes de Baalbek, l'antiga ciutat d'Heliòpolis, amb la dificultat d'evitar diverses poblacions afectades per una epidèmia de pesta. Més tard, ara en companyia de Sattler, marxà a Alexandria i després visità el Caire, el delta del Nil i el desert libi per veure la gran esfinx i les piràmides de Guiza, on va escalar la de Kheops, la més gran. Finalment, Ida decidí fer una excursió a la ciutat de Suez, a la mar Roja, i ho va fer muntada en camell, acompanyada del guia i un criat. Un cop va tornar a Alexandria ja va fer el camí de retorn a casa, passant per les illes de Creta, Siros, Paros, Andíparos i Malta. Més tard Sicília, Nàpols, on ascendí al Vesuvi, Roma, Florència, Bolonya, Venècia, Pàdua, Trieste i Viena, on arribà al desembre de 1842.
Els amics i un editor la varen convèncer que publiqués el seu diari de viatges, les notes que anà prenent en tots els llocs que visitava, i finalment el treball va ser publicat a Viena l'any 1844 amb el títol Reise einer Wienerin in das heilige Land (Viatge d'un vienesa a Terra Santa), publicat amb el pseudònim I.P. Això no només hauria d'atribuir-se a la modèstia d'Ida, sinó sobretot a la preocupació de la família per la seva reputació. A l'edició següent, de 1846, ja va signar amb el seu nom: "Ida Pfeiffer, nascuda Reyer". Aquesta obra va esdevenir un gran èxit de públic per l'estil senzill, divulgatiu i la credibilitat de les seves descripcions, que sempre estaven molt ben documentades. Els ingressos dels drets d'autora li permeteren finançar-se nous viatges.
Primer viatge al voltant del món (1846-1848) miniatura|Ida i el Comte von Berchtold atacats a la selva Pfeiffer començà aquest nou viatge el mes de maig de 1846, aquest cop acompanyada pel Comte von Berchtold. Varen embarcar a Hamburg en un veler i es dirigiren a Rio de Janeiro, on s'hi va passar unes setmanes. Juntament amb el Comte varen fer nombroses recol·leccions, ella fonamentalment insectes, i tots dos varen patir un intent d'assassinat per l'atac d'un esclau negre que volia venjar-se dels blancs. El Comte va quedar ferit en un braça i mentre es recuperava Ida prosseguí el seu viatge a l'interior, on veié els indis Purí, segons ella en un estat molt primitiu.
Més tard, decidí marxar tota sola, el Comte encara es quedaria uns mesos a Brasil, i embarcà en un vaixell que la portà a Valparaíso, a Xile, tot passant pel Cap d'Hornos on patí alguna tempesta molt virulenta. Poc després es dirigí a Tahiti, on fou rebuda per la reina Pomare gràcies a la colònia francesa, que l'acollí molt amablement ja que Ida Pfeiffer sempre portava cartes de recomanació per fer-ho possible.
Posteriorment es dirigí a la Xina i visità Macau, Hong Kong i Canton. En aquests llocs l'aparició d'una dona blanca era un esdeveniment tan extraordinari que sempre estava envoltada de gent encuriosida i patia per la seva seguretat, de manera que només s'hi va estar en total un mes i mig, temps suficient per tractar sobre molts diversos aspectes de tot el que veié, dels assassinats dels nadons, del tracte que es donava als presoners, dels diminuts peus de les dones xineses, de l'art de reduir la mida dels arbres, els bonsais, o dels terribles efectes del consum d'opi.
Pfeiffer deixà la Xina i marxà vers Singapur, una curta estança ja que tot seguit marxà a l'illa de Ceilan, on s'hi va estar dues setmanes i visità el centre de l'illa, amb la ciutat sagrada d'Anuradhapura i el famós temple de Dagoda i fou testimoni d'una cacera d'elefants. Llavors es dirigí a l'Índia, primer a Madràs i després a Calcuta, on va passar al voltant d'un mes. Va remuntar el riu Ganges i visità Benarés, la ciutat més santa de l'Índia, Allahabad, Agra i Delhi. En tots aquests llocs, Ida s'allotjà a les cases dels anglesos benestants i distingits gràcies a les cartes de presentació que portava, però també es desplaçà en condicions modestes, en carros tirats per bous o en camell i dormint en els caravanserralls, els edificis que servien de protecció als viatgers i es trobaven al llarg de la ruta. Així va ser el trajecte que realitzà vers Indore i Bombai, un viatge de set setmanes. Visità els famosos temples d'Adjunta i Elora, i prop d'allà, a llom d'un elefant, fou testimoni directe de la caça d'un tigre, una experiència amb molt de risc.