Els hilobàtids (Hylobatidae) són una família de primats hominoïdeus que inclou totes les espècies de gibons i el siamang. Aquesta família agrupa a quatre gèneres, agrupats segons el seu nombre de parells de cromosomes: Hoolock (38), Hylobates (44), Nomascus(52) i Siamang Symphalangus (50), els quals al seu torn integren divuit espècies.
Es diferencien dels altres hominoïdeus principalment per la seva menor grandària, la gran longitud dels seus braços pel que fa a la mida corporal, el seu estil de vida exclusivament arborícola, l'ús de la braquiació com a forma principal de locomoció i per la seva organització social basada en parelles monogàmiques. Igual que els altres hominoïdeus la seva cavitat cranial és voluminosa; les seves òrbites són grans i algunes espècies posseeixen un sac gular al coll que els permet intensificar els seus crits. Obtenen el seu aliment durant les hores del dia i la majoria de les espècies s'alimenten principalment de polpa de fruites, complementant la seva dieta amb fulles i invertebrats.
Els hilobàtids habiten en gairebé tot el Sud-est d'Àsia en hàbitats de selva tropical plujosa i subtropical, principalment en zones de baixa altitud. Són animals socials i territorials que formen grups petits de quatre individus de mitjana, formats per una parella monògama i els seus fills. Protegeixen aquest territori activament i mantenen allunyats als possibles rivals per mitjà de desplegaments, principalment vocals, en els quals les parelles d'adults de cada grup entona a duo sorollosos cants d'advertència.
Totes les espècies de la família es troben amenaçades d'extinció, a causa de la creixent població humana del sud-est asiàtic que ha desforestat, deteriorat i fragmentat el seu hàbitat, per dedicar el sòl a diverses activitats econòmiques. La presència d'humans també ha propiciat altres activitats que han contribuït a la minva de la seva població, com la caça per aprofitar la seva carn o com a input per a medicines tradicionals, i la captura d'exemplars vius per vendre'ls com a mascotes o per exhibició en zoològics. A la Llista Vermella de la UICN, la major part de les espècies es classifiquen com en perill d'extinció i dues d'elles es cataloguen com en perill crític. En la publicació biennal Els 25 primats en major perill del món 2016-2018, també s'inclou una espècie.
Evolució i origen miniatura|Plataforma i regió de Sonda. La plataforma de Sonda, sobre la qual s'assenten les illes del sud-est d'Àsia, va emergir fa aproximadament 12 milions d'anys creant una nova porció de terra ferma, el que va atreure fauna i flora de la resta de continent asiàtic. Les fluctuacions en el nivell de la mar principalment a la fi del Plistocè van deixar al descobert una gran massa de continent en retirar-se i nombroses illes en elevar-se de nou. Sota aquestes circumstàncies es va propiciar l'aïllament geogràfic requerit perquè passés l'especiació, amb migracions posteriors d'aquestes espècies dins la mateixa plataforma quan els ponts continentals es restablien. Després d'originar-dels diferents gèneres en diversos llocs d'aquesta plataforma (Hoolock, Hylobates, Nomascus i Symphalangus), la referida especiació va ocórrer en aquest lloc, en lloc de fer-ho al continent asiàtic.
El registre fòssil situa el possible ancestre dels hilobàtids, conegut com Dendropithecus, a l'Àfrica, entre fa 20 i 17 milions d'anys. Era un catarrí petit i esvelt parcialment braquiador, amb una dentadura que suggereix una dieta similar als gibons i siamangs moderns. miniatura | Mandíbula de Dendropithecus macinnesi
El 2010, un estudi basat en ADN mitocondrial realitzat en espècies dels gèneres Hylobates, Nomascus i Symphalangus, indiquen que la divergència entre els hilobàtids i els homínids (humans, orangutans, goril·les i ximpanzés) va ocórrer fa aproximadament 19,25 Ma, compatible amb altres estimacions basades en anàlisi del gen del citocrom b mitocondrial que tenen 16,26 Ma. El mateix estudi situa la divisió entre Nomascus i els altres gèneres de la família fa 8,67 Ma, mentre que el gènere Hylobates s'hauria originat fa 4,17 Ma. La divergència ulterior entre H. lar i H. pileatus hauria ocorregut fa 2,90 Ma i la separació entre H. moloch de H. klossii, i H. muelleri de H. agilis fa 2,77 i 2,62 Ma, respectivament. Un altre estudi d'ADN mitocondrial estima que el gènere Nomascus va sorgir fa 8 milions d'anys, Symphalangus i Hylobates de fa 7 Ma; Hylobates pileatus fa 3,9 milions d'anys, Hylobates lar i Hylobates agilis fa 3,3 Ma durant el Pliocè. Els estudis situen també al gènere Hoolock com l'últim a originar- a partir de Hylobates fa aproximadament entre 1,3 i 1,8 Ma.
Dins el registre fòssil, es va descriure l'espècie extinta Bunopithecus sericus, les restes fòssils es van trobar a Sichuan, Xina, en dipòsits del Plistocè Mitjà. També procedents del Plistocè, en van trobar restes fòssils al sud de la Xina de les espècies vivents Nomascus concolor i Hoolock hoolock, demostrant que durant aquesta època la família tenia una àmplia distribució en aquesta regió.
Classificació 300px |miniatura|Classificació dels hilobàtids dins de la superfamília Hominoidea. miniatura|Parella de Hylobates lar. miniatura|Parella de gibó de galtes blanques septentrional . miniatura| Siamang. miniatura|Parella de Hoolock hoolock. La primera descripció d'una espècie de la família Hylobatidae va ser realitzada per Carl von Linné l'any 1771 com Homo lar, posteriorment va ser descrit el siamang (Siamang) per Thomas Raffles l'any 1821 com Simia sindactyla, i després Simia concolor i Simia hoolock, en 1826 i 1834 respectivament, per Richard Harlan. Vaughan en 1978, va incloure a aquesta família dins de la família Pongidae, que es considerava en aquell moment com a part de Hominidae, però posteriorment diversos autors van incloure a Hylobatidae dins Hominidae. Inicialment es va considerar que la família contenia només el gènere Hylobates; Goodman i col·laboradors van separar a Symphalangus i Hylobates en gèneres diferents (1998), però aquest va ser dividit provisionalment en quatre subgèneres per Groves (2001) fins a no resoldre el problema de com classificar Bunopithecus. Per principis de la dècada de 2000, la majoria dels autors reconeixien l'existència de quatre gèneres - Bunopithecus, Hylobates, Nomascus i Symphalangus - i el 2005, a les espècies llavors reconegudes de gibons hoolock, abans incloses dins el gènere Bunopithecus, se'ls va assignar el seu propi gènere, Hoolock , en demostrar-se que no estaven molt emparentats amb l'espècie extinta Bunopithecus sericus , la qual integra fins al moment el gènere extint i monofilètic, Bunopithecus. La divisió en quatre gèneres es basa en el seu nombre de cromosomes: Hylobates (44), Hoolock (38), Nomascus(52) i Symphalangus(50).
A continuació es llisten els gèneres, espècies i subespècies que componen la família:
Família Hylobatidae: gibons Gènere Hylobates Gibó de mans blanques (Hylobates lar) subespècie Hylobates lar lar subespècie Hylobates lar carpenteri subespècie Hylobates lar entelloides subespècie Hylobates lar vestitus subespècie Hylobates lar yunnanensis Gibó àgil (Hylobates agilis) subespècie Hylobates agilis agilis subespècie Hylobates agilis albibarbis subespècie Hylobates agilis unko Gibó de Müller (Hylobates muelleri) subespècie Hylobates muelleri muelleri subespècie Hylobates muelleri abbotti subespècie Hylobates muelleri funereus Gibó argentat (Hylobates moloch) subespècie Hylobates moloch moloch subespècie Hylobates moloch pongoalsoni Gibó crestat (Hylobates pileatus) Gibó de Kloss (Hylobates klossii) Gènere Hoolock Gibó huloc occidental (Hoolock hoolock) Gibó huloc oriental (Hoolock leuconedys) Gènere Symphalangus Siamang (Symphalangus syndactylus) Gènere Nomascus Gibó negre (Nomascus concolor) subespècie Nomascus concolor concolor subespècie Nomascus concolor lu subespècie Nomascus concolor jingdongensis subespècie Nomascus concolor furvogaster Gibó negre oriental (Nomascus nasutus) subespècie Nomascus nasutus nasutus subespècie Nomascus nasutus hainanus Gibó de galtes blanques septentrional (Nomascus leucogenys) subespècie Nomascus leucogenys leucogenys subespècie Nomascus leucogenys siki Gibó de galtes grogues (Nomascus gabriellae)
Característiques Són animals molt adaptats a selves tropicals i subtropicals. La seva anatomia està especialment modificada per dur a terme la braquiació com a principal sistema de desplaçament. Així ho demostra l'enorme longitud dels seus braços Un gibó adult pot arribar a mesurar entre 75 i 90 cm d'alçada i la longitud dels seus braços és quasi el doble que la de les cames. Es tracta de l'únic antropoid capaç de caminar únicament amb les extremitats posteriors.
miniatura|esquerra|Esquelet de Hylobates moloch, s'observa la gran grandària de les extremitats superiors pel que fa a les altres estructures del cos.
Els hilobàtids difereixen físicament dels hominoïdeus - éssers humans, orangutans, goril·les i ximpanzés - en diversos aspectes, sent els més notables la seva menor grandària i la gran longitud dels seus braços respecte a les altres estructures del cos.
L'espècie més gran és el siamang (S. syndactylus) que té una envergadura de fins a 1,5 metres, una longitud corporal d'entre 70 i 90 cm, i un pes de 8 a 13 kg. Les altres espècies són notablement més petites, amb longituds corporals que van dels 44-63 cm i un pes de 4 a 8 kg. El seu cos i extremitats són prims i normalment assumeixen una posició erecta. No hi ha un dimorfisme sexual apreciable pel que fa a la mida corporal i a la dentadura. Igual que els altres hominoïdeus no tenen cua i com alguns cercopitècids, posseeixen callositats isquiàtiques.
El pelatge en les diferents espècies varia depenent del sexe i de l'edat; pot ser de color negre, gris, marró o blanc i en algunes d'elles tenen taques de diferent color. Hi ha gran variació de la coloració entre individus de la mateixa espècie i en la major part d'aquestes varia amb l'edat; els joves tenen una coloració clara que usualment es torna més fosca entre els dos o cinc anys, depenent de l'espècie. El pelatge en els gibons i en el siamang té una textura aspra i algunes espècies posseeixen flocs de cabells característics voltant de la cara, la qual generalment no té pèl i és de color negre. Per exemple, els mascles adults del gibó de cresta negra (N. Concolor) són completament negres o posseeixen flocs de cabells a les galtes, de color blanc o groguenc, mentre que les femelles tenen amb freqüència color marró i la cara de color negrós; en canvi els mascles i femelles del siamang són negres excepte la regió facial que és marró brillant.
miniatura|Mà d'Hylobates lar. Igual que en altres hominoïdeus, la volta craniana és gran i arrodonida, el rostre és curt, amb òrbites grans i la distància entre les òrbites és relativament ampla; la mandíbula és plana amb la branca ascendent ampla. Els gibons tenen el típic nas catarrí amb les fosses nasals juntes i dirigides cap avall. Els gibons no tenen bosses a les galtes, tampoc posseeixen l'estómac saculat -estómac amb cavitats típic d'algunes espècies de primats arboris -.
La fórmula dental és . Els molars són relativament simples, amb cúspides baixes i arrodonides. Les seves dents són molt similars a les dels grans simis. Hi ha escàs dimorfisme sexual en la mida dels canins; aquests són llargs i, tant els superiors com els inferiors, tenen forma de daga i es projecten anteriorment. El primer premolar inferior es troba lleugerament allargat en direcció medi lingual i interactua amb la vora posterior del caní superior, configurant un dispositiu de tall similar al dels cercopitècids, el qual es compon de tres peces: el caní superior, l'inferior i el premolar inferior.