Abisso és un drama líric en tres actes d'Antonio Smareglia, amb llibret en italià de Silvio Benco. Composta principalment entre 1908 i 1911, és la tercera i última òpera sorgida de la col·laboració entre Smareglia i Benco, després de La falena i Oceàna, i l'última òpera completament nova del compositor.
L'acció se situa a la Llombardia entre 1175 i 1176, durant les lluites de les ciutats de la Lliga Llombarda contra l'emperador Frederic Barba-roja, i entrellaça la guerra amb la rivalitat amorosa de les germanes Gisca i Mariela pel baró alemany Hanno. El conflicte entre l'amor pel membre de l'exèrcit ocupant i la fidelitat a la pàtria constitueix el nucli dramàtic de l'obra.
Abisso es va estrenar el 10 de febrer de 1914 al Teatro alla Scala de Milà, sota la direcció de Tullio Serafin, amb Tina Poli-Randaccio com a Gisca i Claudia Muzio com a Mariela. L'estrena va obtenir una acollida favorable, però l'obra no es va incorporar de manera estable al repertori.
Composició Benco havia acabat el llibret el 1906, però Smareglia no va començar a treballar intensament en la música fins al 1908. La composició es va prolongar fins al juliol de 1911 i el segon acte, començat abans que els altres, va ocupar una part particularment important del procés creatiu. Smareglia havia perdut la vista arran d'una operació fallida el 1900 i, com ja havia fet amb Oceàna, havia de dictar la música a familiars i col·laboradors.
Abisso tanca la trilogia no oficial d'obres creades amb Benco segons el concepte que tots dos anomenaven «teatre de poesia». En aquest ideal dramàtic, la música no havia de limitar-se a seguir mecànicament l'acció, sinó crear atmosferes, paisatges sonors i estats psicològics capaços d'ampliar el significat poètic del text. El projecte s'inscrivia en l'ambient literari del fin de siècle, amb influències del simbolisme, el decadentisme i la renovació teatral associada a autors com Gabriele D'Annunzio.
A diferència del món llegendari de La falena i del paisatge fantàstic d'Oceàna, Benco va escollir per a Abisso un rerefons històric precís: la lluita dels municipis llombards contra Barba-roja durant els anys que precediren la batalla de Legnano. Malgrat això, el llibret posa menys èmfasi en la reconstrucció històrica que en els conflictes interiors dels protagonistes, particularment en la tensió entre amor, gelosia, patriotisme i traïció.
L'obra es va publicar en reducció per a cant i piano abans de l'estrena, amb una versió preparada per Mario Smareglia, fill del compositor. El llibret de Benco va aparèixer a Milà el 1914 a l'editorial de Luigi di Giacomo Pirola i posteriorment l'obra passà al catàleg de Casa Musicale Sonzogno.
Estrena L'estrena absoluta va tenir lloc al Teatro alla Scala el 10 de febrer de 1914, amb Tullio Serafin com a director. Els papers principals van ser interpretats per Icilio Calleja (Hanno), Tina Poli-Randaccio (Gisca), Claudia Muzio (Mariela), Vincenzo D'Alessandro (Vito Krainach), Emilio Bione (el frare), Berardo Berardi (Anselmo) i Luigi Cilla (el campaner).
L'estrena va obtenir un èxit considerable, i la crítica va destacar especialment la riquesa de l'orquestració i diversos episodis del segon acte. Malgrat aquesta recepció inicial, Abisso no va aconseguir una circulació comparable a la d'altres òperes italianes contemporànies; la posició perifèrica de Smareglia dins del món operístic italià i la percepció del seu llenguatge com a més proper a la tradició austroalemanya van contribuir a limitar-ne la difusió.
La Primera Guerra Mundial va interrompre els projectes d'una representació a Trieste, especialment delicats per l'origen istrianoaustríac de Smareglia i el rerefons polític del conflicte. L'òpera no hi arribà fins al 1926, ocasió per a la qual Smareglia va revisar el final i va substituir part de la mort d'Hanno per una escriptura més concentrada i lírica.
Personatges Hanno, baró germànic — tenor — Icilio Calleja. Vito Krainach, escuder d'Hanno — baríton — Vincenzo D'Alessandro. Un frare — baix — Emilio Bione. Anselmo — baix — Berardo Berardi. Gisca, neta d'Anselmo — soprano — Tina Poli-Randaccio. Mariela, germana de Gisca — soprano — Claudia Muzio. Un campaner — Luigi Cilla.
Argument L'acció transcorre entre 1175 i 1176, durant la campanya italiana de Frederic Barba-roja i la revolta dels municipis de la Lliga Llombarda. Les germanes Gisca i Mariela, netes del vell Anselmo, es troben sota el poder de soldats alemanys i totes dues estimen Hanno, un baró germànic vinculat a les forces imperials.
Acte I En un paisatge alpí, la vida d'Anselmo i les seves netes queda alterada per l'arribada dels soldats alemanys. Hanno se sent atret per Mariela, mentre Gisca, que també l'estima, observa amb gelosia la relació que creix entre la seva germana i el baró. El conflicte sentimental queda immediatament vinculat a la situació política: Hanno forma part de l'exèrcit que oprimeix la terra de les dues dones, de manera que l'atracció amorosa es contraposa al deure envers la comunitat llombarda.
L'acte culmina en un ampli conjunt vocal en què coincideixen les diferents tensions dramàtiques: l'amor de les dues germanes, la presència dels ocupants alemanys i l'amenaça d'una revolta dels habitants de la regió. El quintet final va ser un dels fragments més apreciats en les primeres representacions de l'obra.
Acte II Gisca, dominada per la gelosia i pel sentiment que Hanno és un enemic de la seva pàtria, és incitada per un frare a matar el baró alemany. El llarg diàleg entre tots dos constitueix un dels centres psicològics de l'òpera: la voluntat de venjança de Gisca es barreja amb l'amor que encara sent per Hanno i, en el moment decisiu, és incapaç de matar-lo.
La tensió esclata quan Gisca, Mariela i Hanno s'enfronten, mentre a l'exterior els llombards s'alcen contra les forces imperials. Smareglia superposa el drama individual amb la batalla col·lectiva, fent que l'orquestra assumeixi un paper fonamental en la representació de l'enfrontament militar. Els insurgents assalten finalment el castell, Vito és mort i Hanno i les dues germanes queden atrapats després de la derrota de les forces alemanyes.
Acte III El tercer acte s'obre sobre una terrassa d'una torre del castell en un matí clar de maig. Smareglia converteix aquesta introducció en una extensa fantasia orquestral que contrasta la serenitat del paisatge amb la catàstrofe emocional dels personatges. Els llombards han vençut i Hanno comprèn que l'exèrcit imperial ha estat derrotat.
Hanno intenta fugir utilitzant la corda de la campana de la torre, i Mariela decideix escapar amb ell. Gisca, embogida per la gelosia i el dolor, intervé i provoca la caiguda mortal de la seva germana des de la torre. Després recupera momentàniament la lucidesa i declara novament el seu amor a Hanno, però aquest la rebutja.
Alertats pels esdeveniments, els llombards entren al recinte i Hanno és mortalment ferit. Mor finalment al costat de Gisca mentre les campanes celebren la victòria dels insurgents, contraposant la victòria política de la comunitat a la destrucció personal dels protagonistes.
Música L'orquestra ocupa una posició central en Abisso. Smareglia construeix una textura gairebé contínua en què les veus queden integrades dins d'un discurs simfònic dens, amb una gran varietat de colors instrumentals i un ús sistemàtic del contrapunt. La línia vocal evita sovint la separació tradicional entre recitatiu i ària i s'entrellaça amb els motius orquestrals, un procediment relacionat amb la influència de Richard Wagner.
El llenguatge harmònic és intensament cromàtic i mostra també l'impacte del simfonisme de Richard Strauss, però conserva una forta vena melòdica italiana. La musicologia ha destacat especialment la capacitat de Smareglia per envoltar el cant amb una trama instrumental sumptuosa sense convertir-lo simplement en una prolongació de l'orquestra.
Entre les pàgines orquestrals més destacades hi ha el preludi del primer acte, la representació de la batalla al segon i la introducció del tercer acte. Aquesta última, construïda com una àmplia evocació del paisatge vist des de la torre del castell, mostra especialment la tendència de Smareglia a transformar l'escena teatral en un paisatge simfònic.
El segon acte concentra bona part dels moments dramàtics més intensos: el duet entre Gisca i el frare, l'enfrontament de les dues germanes davant Hanno i la superposició d'aquest conflicte privat amb la batalla entre els llombards i els alemanys. El final de l'obra, amb el toc de campanes celebrant la victòria, culmina aquesta oposició entre tragèdia individual i esdeveniment històric.
Estil musical Abisso pertany al «teatre de poesia» desenvolupat per Smareglia i Benco, una concepció que pretenia superar les convencions del melodrama italià tradicional i concedir més autonomia a la música, el paisatge i els estats d'ànim. L'obra conserva així elements de les dues col·laboracions anteriors, La falena i Oceàna, malgrat abandonar-ne els mons fantàstics en favor d'un episodi històric medieval.
La influència wagneriana es manifesta en la continuïtat del discurs, el pes de l'orquestra i la tendència a fondre la declamació vocal dins d'una estructura simfònica. Tanmateix, Smareglia no renuncia al lirisme de la veu italiana, i alguns dels episodis més efectius —especialment els duets i conjunts— es basen precisament en la tensió entre una línia vocal expansiva i la densitat de l'orquestra.
Aquesta posició estètica situava Smareglia en una zona particular de l'òpera italiana del seu temps. Tot i pertànyer cronològicament a la generació de la Giovane Scuola, el seu llenguatge s'allunya del verisme de Pietro Mascagni o Ruggero Leoncavallo i mostra una relació molt més intensa amb la cultura musical austroalemanya. Aquesta singularitat va contribuir tant al reconeixement que rebé de músics com Johannes Brahms i Eduard Hanslick com a les dificultats de consolidar les seves òperes dins del repertori italià.
Instrumentació L'obra requereix una gran orquestra formada per flautí, tres flautes, dos oboès, corn anglès, dos clarinets, clarinet petit, clarinet baix, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, triangle, plats, tam-tam, flabiol, arpa, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.
La plantilla permet a Smareglia crear una gran varietat de combinacions tímbriques sense mantenir permanentment l'orquestra en una densitat màxima. Els instruments de vent i la percussió tenen una funció especialment important en les escenes militars i en el toc de campanes del final, mentre les cordes i les fustes assumeixen bona part de l'escriptura lírica i paisatgística.
Recepció i revisions L'estrena milanesa va ser rebuda amb entusiasme i diverses cròniques destacaren la potència de la partitura orquestral. Entre els episodis especialment apreciats figuraren el quintet del final del primer acte, el duet de Gisca i el frare al segon i el duet d'Hanno i Mariela al tercer; en canvi, el desenllaç original va ser considerat menys convincent.
Per a la primera representació a Trieste, el 1926, Smareglia va revisar el final de l'obra. Va modificar particularment la mort d'Hanno, substituint part de l'escriptura inicial, més aspra i declamatòria, per una conclusió líricament més recollida. Aquesta revisió és una de les últimes intervencions importants del compositor sobre una de les seves òperes.
Malgrat l'èxit de la primera representació, Abisso va quedar fora del repertori habitual durant gran part del segle XX. La seva recuperació ha estat vinculada principalment a iniciatives dedicades a redescobrir Smareglia i la cultura musical de Trieste i Ístria, i l'obra continua sent molt menys coneguda que Nozze istriane.
Discografia selecta