Culture Club és una banda anglesa nascuda el 1981. La banda fou constituïda per Boy George (veu principal), Roy Hay (guitarra i teclats), Mikey Craig (guitarra baixa) i Jon Moss (tambors i percussió). Són considerats un dels grups més representatius i influents del 1980s.Roll over, Beatles - Smiths top the pops, theguardian.com, retrieved on 7 gener 2017 Culture Club ha venut més de 50 milions d'àlbums i 100 milions singles (comptant amb els senzills de Boy George sol) arreu del món. El certificat RIAA dels Estats Units els atorga 7 milions de discs.Reformed chart toppers Culture Club will tour Australia in June, but will it be their final tour?. news.com.au. Consultat 7 gener 2017RIAA, Gold & Platinum Culture Club, retrieved on 7 gener 2017±
La banda va tenir diversos impactes internacionals amb cançons com " Do You Really Want to Hurt Me", "Time (Clock of The Heart)", "Church of The Poison Mind", "Karma Chameleon", "Victims", "It's a Miracle", "The War Song", "Move Away", i "I Just Wanna Be Loved".
L'estil androgin de vestir de Boy George va cridar l'atenció del públic i dels mitjans de comunicació. El grup, partidaris del gènere pop sintètic, va fer nombroses incursions en reggae i va mostrar una forta propensió al subgènere de les balades.
El seu segon àlbum, Colour by Numbers, va vendre més de 10 milions de còpies a tot el món. Va aparèixer en la llista dels 100 millors àlbums dels vuitanta de la revista Rolling Stones. Va ser inclòs en el llibre 1001 Àlbums que Cal que Sentis Abans que Moris. Deu del seu singles van assolir posicions superiors al 40 en els EUA on són associats amb la Segona Invasió britànica de grups new wave britànics que esdevenien populars en Estats Units a causa de l'aparició en la televisió musical per cable MTV. La música de Culture Club combina New Wave britànica i Soul americà amb reggae jamaicà i també altres estils com calypso, salsa i country.
En 1984, Culture Club va guanyar els premis Brit Award per al Millor Grup britànic, Millor Senzill Britànic ("Karma Chameleon"), i el Grammy al millor nou artista."Culture Club: BRITs Profile" . Brits.co.uk. Consultat 30 octubre 2012 Van ser nomenats el mateix any pel Premi Grammy "Pop Vocal by Group or Duo" però el grup de rock anglès The Police es va emportar el premi. La banda fou també nomenada en Canadà pel Juno Award per l'Àlbum Internacional de l'Any. Dins gener 1985, Culture Club va ser nomenat per un Premi American Music Award per "Favorite Pop/Rock Band/Duo/Group Video Artist", i en setembre de 1985, van ser nomenats per dos premis MTV per Millors Efectes Especials i Millor Direcció Artística pel seu vídeo "It's a Miracle".
En 1987, van rebre un altre nomenament per un American Music Award per "Favorite Pop/Rock Band/Duo/Group Video Artist". Al Regne Unit van aconseguir dotze singles top 40 entre 1982 i 1999, incloent-hi els número u "Do You Really Want to Heart Me" i "Karma Chameleon", aquest últim fou el single més venut de 1983, i va coronar la llista estatunidenca Billboard Hot 100 en 1984."Grammy Awards: Best New Artist". Rock on the Net. Consultat 30 octubre 2012 "Time (Clock of the Heart)" s'inclou a la llista de 500 cançons que formaren el rock and roll, editada per l'entitat Rock and Roll Hall of Fame.
Història Formació i Kissing to Be Clever: 1981–1983 En 1981, un assidu assistent al Blitz Club Boy George ocasionalment va cantar amb el Bow Wow Wow sota el nom d'escena Lieutenant Lush. Després que la seva etapa amb el grup acabà, George va decidir crear la seva banda pròpia i aconsegui el baixista Mikey Craig, el bateria Jon Moss, i finalment el guitarrista Roy Hay.
Adonant-se que tenien un gai irlandès com a cantant principal, un britànic negre al baix, un anglès ros a la guitarra i teclats, i un jueu als tambors, finalment decidiren posar-se el nom Culture Club (Club de les Cultures). El grup va enregistrar 'demos', les quals va ser pagades per EMI Records, però a l'etiqueta no li feien el pes i va decidir no signar contracte amb el grup. El personal de Virgins Records van sentir les demostracions i va signar amb el grup en el Regne Unit, distribuint els seus àlbums dins Europa, mentre Epic Records van distribuir els seus àlbums en els Estats Units i bona part de la resta del món, ja que Virgin no tenia presència als Estats Units en aquell moment. George va començar a adoptar un aspecte inspirat en Siouxsie Sioux amb "maquillatge abundant i cabells despentinats".Wright, Spencer.«They really did want to hurt me! Boy George». dailymail.co.uk,30-06-2016.[Consulta: 2 september].
La banda va llançar dos singles en maig i juny de 1982 respectivament, "The White Boy" i "I'm afraid of me", encara que ambdós van fer figa als gràfics de vendes. Per l'agost el senzill "Mystery Boy" va ser alliberat en el Japó. En setembre d'aquell any, el grup va alliberar el seu tercer senzill, " Do You Really Want to Hurt Me", una peça amb influència reggae, el qual esdevenia un dels seus impactes més grans. La cançó va anar al n. 1 en el Regne Unit a la tardor de 1982 i esdevenia un cop internacional, assaltant el primer lloc en una dotzena de llistes de vendes dels respectius països (n.2 en EUA). Aquesta pista va aconseguir vendre fins a 6.5 milions de còpies a tot el món.
El debut de 1982 de la banda en el diari Top of The Tops va fer proliferar capçaleres de publicacions sensacionalistes i de xafarderies enfocats en l'estil androgin de vestir i l'ambigüitat sexual d'en Boy. Pete Burns, cantant de la banda New Wave Dead or Alive, més tard declarà ser el primer a portar trenes, barrets grans, i vestits acolorits, però George respongué amb un agut comentari, "no es tracta de qui ho feu abans, sinó de qui ho feu millor."
L'àlbum de debut de la banda, Kissing to be Clever (RU n. 5, EUA No. 14) va ser llançat l'octubre de 1982, i el següent senzill, "Time (Clock of the Heart)", esdevenia un altre impacte Top10 en EUA (Número 2) i Regne Unit (Número 3). "I'll Tumble 4 Ya" també assolia el Top10 als EUA (Número 9) i Canadà. Això va donar a Culture Club la distinció de ser el primer grup des de The Beatles a tenir tres hits Top Ten a Amèrica amb un àlbum de debut. Kissing to Be Clever va vendre més d'1,5 milions de còpies als EUA, certificant el platí i va vendre altres 3 milions a tot el món en el moment del seu llançament.
Colour by Numbers: 1983–1984 El segon àlbum de la banda, Colour by Numbers (Regne Unit No. 1, EUA No. 2), va ser posat a la venda el 1983. El primer senzill, "Church of the Poison Mind", presentant a la vocalista de suport Helen Terry, va assolir el Top10 en Regne Unit i Estats Units d'Amèrica. El segon senzill, "Karma Chameleon", va donar a la banda el seu impacte més gran, pujant al lloc 1 en el Regne Unit (el segon número u de la banda en aquell país), on es va convertir en el single més venut de 1983 i ha venut fins a la data 1.5 milions de còpies. Karma Chameleon també aconseguí el n.1 en EUA per tres setmanes consecutives, i finalment va aconseguir n.1 en 30 països, convertint-se així en un dels primers vint singles més venuts de la dècada de 1980 va vendre fins a 7 milions de còpies a tot el món, amb una de les imatges més icòniques de Boy George a la portada del fotògraf David Levine. L'àlbum Color by Numbers generaria més èxits inclosos "Miss Me Blind" (#5 EUA), "It's a Miracle" (#4 Regne Unit, No. 13 EUA), i "Victims" (#3 RU), i va vendre quatre milions de còpies als EUA i altres cinc milions a tot el món en el seu moment de llançament. L'àlbum va donar a Culture Club la distinció de ser el primer grup de la història de la música per tenir un àlbum certificat amb diamant al Canadà (per vendre un milió d'exemplars en aquest país). La banda també guanyà el Premi Brit de 1984 per al Millor Grup i el Premi Grammy pel Millor Artista Nou, on George va donar un discurs via el satèl·lit que declara, "Gràcies a Amèrica, teniu estil, teniu gust i ja coneixeu una bona Drag Queen quan la vegeu".
La segona cantant del grup, Helen Terry, va començar feina en el seu àlbum sola, per al qual en George i en Hay van escriure la cançó "Love Lies Lost". El parell de músics també va escriure "Passing Friend" per l'àlbum "The Beach Boys" del grup homònim. Culture Club va escriure dues cançons per la banda sonora a la pel·lícula Somnis Elèctrics. George i Hay van escriure "The Dream" i "Love Is Love", amb el darrer tema llançat com a senzill en Canadà i Japó, l'E.P "Love Is Love" esdevenia un impacte important dins del Japó. George també col·laborà en la cançó "Somnis Elèctrics", cantat per P. P. Arnold. La cançó va ser escrita amb Phil Pickett (membre anterior de la banda Sailor dels 70) qui va també co-escriure "Karma Chameleon" i sovint tocava teclats per al grup.
Malgrat l'èxit comercial de Culture Club, hi va haver pressions importants dins de la banda. George estava utilitzant drogues amb diners de la seva nova fama. George i Moss també estaven involucrats romànticament entre ells, cosa que era desconeguda per al públic i els mitjans de comunicació de l'època. La seva relació va durar més de quatre anys i va ser sovint turbulenta, amb presumptes abusos físics i verbals. Els seus constants arguments i la pressió per amagar la relació del públic van començar a passar factura a la banda.
Despertant amb la Casa en Flames, Del Luxe al l'Angoixa i decadència: 1984–1986 Dins 1984, el grup va mostrar al mercat el seu tercer àlbum,va vendre més de 2.8 milions de còpies a tot el món Waking up with the House on Fire (Regne Unit n. 2, USA n. 26). Tot i que aconseguí Platí en ambdós el Regne Unit i Estats Units, fou una decepció comercial i crítica comparat amb els seus primers dos àlbums. L'àlbum va contenir l'impacte senzill "The War Song", el qual va assolir la segona posició en el Regne Unit, i entrar en els vint primers de la llista Estatunidenca. Altres singles com ara "Mistake N. 3" (USA n. 33) i "The Medal Song" (Regne Unit n. 32) esdevindrien impactes modests. George va declarar després que va sentir que l'àlbum va experimentar una recepció tèbia a causa que el material llançat estava fet a mig cor a causa de la pressió de Virgin i Epic per fer una ràpida rèplica de l'èxit de Color by Numbers. Segons ell, la banda acabava de sortir d'una exhaustiva gira mundial el 1984, i com a resultat, el cansament va acabar sortint en l'àlbum.
Al final de 1984, Boy George fou reclutat per Bob Geldof per unir-se a l'enregistrament de l'Aid Band, que consisteix principalment en estrelles de la música irlandeses i del Regne Unit. George estava a la ciutat de Nova York per presentar-se al Late Night de David Letterman quan Geldof el va cridar, però va aconseguir atrapar el darrer Concorde del dia a Londres i va ser l'últim cantant a gravar una veu principal per a la cançó "Do They Know It's Christmas? ". La cançó es convertiria en el senzill més venut de tots els temps del Regne Unit i un gran èxit internacional, recaptant milions per les víctimes de la fam a diverses nacions africanes, especialment a Etiòpia.