miniatura|upright=1.3|La plaça de la basílica de la Nativitat a Betlem. miniatura|upright=1.3|L'església moderna de Notre-Dame-de-Bethléem, construïda el 1926 en record de la presència dels bisbes de Betlem a Clamecy. El bisbat de Betlem (francès: Diocèse de Bethléem, llatí: Dioecesis Bethleemitana) és una seu de l'Església Catòlica suprimida i titular de l'Església catòlica.
Història La seu de Betlem El 7 de juny de 1099 Betlem va ser conquerida pels croats, els quals van construir un nou monestir i el claustre pels agustins al nord de la basílica de la Nativitat, al sud erigiren una torre de defensa i l'oest l'episcopi. El clergat ortodox, el qual fins llavors era l'únic que oficiava a la basílica, va ser expulsat de la seva seu i reemplaçat per religiosos llatins.
El dia de Nadal del 1100, Balduí I va ser coronat a Betlem, el primer rei de Jerusalem. Al principi, la basílica va ser confiada a un capítol de canonges regulars de sant Agustí, governats per un prior.Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 552. Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 10-11.
A petició del rei i el patriarca Gibelí, uns anys més tard el papa Pasqual II va erigir la ciutat als bisbes llatins: entre 1109 i 1110 va ser nomenat com a primer bisbe o Aschétin Anselin, un membre del capítol del Sant Sepulcre de Jerusalem. La diòcesi va ser directament subjecta al patriarcat de Jerusalem.Figliuolo, op. cit., p. 391. Abans d'aquell temps, Betlem mai havia estat un seu episcopal; per aquesta raó, d'acord amb les tradicions eclesiàstiques d'Orient, la Santa Seu va traslladar a Betlem el títol de l'antiga seu episcopal d'Ascalone.Els bisbe de Betlem són citats als documents medievals com a bisbes de Betlem-Ascalone. Cfr. Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 12-13. Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 553.
El 1187, Saladí va reconquerir a Betlem, prenent-la als croats; el clergat llatí es va veure obligat a deixar, autoritzant a l'ortodox-grec a tornar. A mitjans de 1191, el bisbe Randolph (Raoul II) va ser fet presoner per Saladín i va morir a la presó l'any següent. El 1192 el sultà va consentir el restabliment del culte llatí amb la presència de dos sacerdots i dos diaques llatins; però, l'economia de Betlem va patir la dràstica reducció dels pelegrins d'Europa.
En 1229 Betlem - juntament amb Jerusalem, Natzaret i Sidó - va tornar breument al Regne de Jerusalem en virtut d'un tractat entre l'emperador Frederic II i el sultà ayúbida al-Malik al-Kamil, a canvi de deu anys de treva entre els Ayyubids i els croats. Belén va ser reconquerida pels musulmans el 1244, després de l'expiració del tractat el 1239.Paul Read Peirs, The Templars, Macmillan, 2000, p. 206.
El 1250, amb l'arribada al poder dels mamelucs sota Bàybars I, la tolerància cap als cristians va minvar; el clergat va abandonar la ciutat, els murs de la qual van ser derruïts el 1263. El clergat llatí va tornar a Betlem el segle següent i es va instal·lar al monestir adjacent a la basílica de la Nativitat. Els ortodoxos grecs tenien el control de la basílica i el control compartit de la Gruta de la llet amb els llatins i els armenis.
Després de la caiguda de Sant Joan d'Acre i el final dels Estats croats a l'Orient Mitjà (1291), tots els bisbes llatins refugiats en aquesta ciutat, entre ells el de Betlem, va haver de tornar a Europa.
El trasllat a França Entre les diverses possessions europees de propietat del bisbe de Betlem, hi va haver alguns béns al voltant de Clamecy, a Borgonya, al comtat de Nevers. De fet, el 1168 el croat Guillem IV, comte de Nevers, que va morir a Betlem, llegà als bisbes de Betlem aquests béns, per servir com a lloc de refugi si Betlem caigués en mans dels musulmans.Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 70-71. El 1224, el bisbe Rainier, durant un viatge a França, es va fer càrrec de la propietat amb el consentiment de la comtessa Mahaut de Nevers.Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 76-77.
Els bisbes de Betlem no van residir sempre a Clamecy a causa de la seva particular situació jurídica. Molts d'ells es van convertir en coadjutors d'Altri bisbes del regne o vicaris generals. Aquesta última funció va ser duta a terme pels bisbes Wulfran d'Abbeville per a l'arxidiòcesi de Rouen, Aimard de La Roche per a la diòcesi de Ginebra, Bertrand Albergey per a la diòcesi de Mende. Molts dels bisbes del segle XV eren bisbes coadjutors: Buisson a Autun, Pilory a Amiens, Albergey a Clermont, Leonard a Lieja, Philibert de Beaujeu a Auxerre.
L'últim bisbe de Betlem que s'establí a Terra Santa probablement va ser Guillaume († 1346 o 1347), que va gastar molta energia per recaptar fons per a la restauració de la Basílica de la Nativitat de Betlem; segons Riant, podria haver arribat a la seva seu a Orient, on hauria mort.Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 587-588.
El rei de França, Carles VI, el 9 de febrer 1413, concedí als bisbes de Betlem dels mateixos drets i els mateixos privilegis que gaudeixen els altres bisbes francesos,Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 134-137.Georges Goyau, "Nevers" in The Catholic Encyclopedia (New York 1911) però el clergat francès es va posar en contra d'aquesta i van fer que el títol el bisbe de Betlem sempre fos considerat bisbe in partibus infidelium. Eren nomenats pel rei i canònicament establerts pel papa, com va ser el cas, d'acord amb la Pragmàtica Sanció de Bourges de 1438 i amb el posterior Concordat de Bolonya de 1516 pels bisbes i superiors religiosos.J. Thomas, Le concordat de 1516, ses origines, son histoire au XVIe siècle, 1910, T. II, p. 65 e p. 74-75
Els bisbes de Betlem van establir permanentment la seva residència a Clamecy. Exercien sobre un territori molt petit, constituït pel suburbi de Panthenor a Clamecy, d'un hospici (hôpital o maison-Dieu) i una capella dedicada a la Mare de Déu, la totalitat de les seves funcions episcopals, malgrat el fet que el bisbe d'Auxerre va negar rotundament el seu dret a fer-ho, per exemple, quan el tema va ser discutit en l'Assemblea general del clergat de França 27 d'agost de 1770Jérôme Marie Champion de Cicé, Procès-verbal de l'Assemblée-générale du clergé de France, tenue à Paris, au couvent des Grands-Augustins, en l'année 1770, p. 593 i quan el Parlament expressà una opinió contrària el 22 de febrer de 1674.Journal du palais, ou recueil des principales décisions de tous les parlemens & cours souveraines de France, volume 3 (Thierry 1673), p. 142 De fet, no va ser en rares ocasions, en l'exercici dels seus suposats drets, que van entrar en conflicte amb els bisbes de les diòcesis veïnes, especialment amb el d'Auxerre, que va desafiar la seva jurisdicció espiritual i sobretot els beneficis i els ingressos dels quals eren guardians. Aquesta situació de conflicte va durar fins al final del , és a dir, fins a la Revolució francesa i la pèrdua de la possessió en Clamecy.Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 555.
Durant l'episcopat d'Arnaud de Llimona (1436-1457) la capella de Notre-Dame va ser restaurada i equipada amb un capítol de canonges .
Després del concordat de 1516, que va donar al rei el dret a presentar a la Santa Seu, els bisbes i superiors religiosos, el rei va concedir als ducs de Nevers, subjecte a l'aprovació del rei, l'exercici de potència d'aquest dret pel que feia als bisbes de Betlem.
Per tant, el breu Apostolatus officium del 17 d'agost de 1524, el papa Climent VII conferí, a petició de la comtessa de Nevers, al monjo Philibert de Beaujeu «l'episcopat in partibus de Betlem, que està unida, annexa i va incorporar l'església anomenada Nostra Senyora de Betlem-lez-Clamecy, immediatament subjecta a la Santa seu» i li va ordenar anar «a l'esmentada església de Betlem, i residir-hi personalment i de no poder exercir els ritus pontificis fora de la seva ciutat i la diòcesi».Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 186-188. De la mateixa manera, el 1560 el Pius V, en conferir la investidura canònica com a bisbe electe, li va dir que l'hospici "Santa Maria de Betlem" a la ciutat de Clamecy es va unir a perpetuïtat a l'Església de Betlem in partibus infidelium.Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 200.
A la segona meitat del , tots els bisbes nomenats pels ducs de Nevers no van ser confirmats per la Santa Seu i, per tant, no van rebre la consagració episcopal, limitant-se a administrar els béns dels ingressos episcopals. De fet, la seu de Betlem va romandre vacant durant tot aquest període.Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 199. Segons Riant, la vacant de la seu va ser deguta al fet que els reis francesos no contrafirmaren la presentació dels bisbes de Clamecy feta pels ducs de Nevers, però sempre contestada per la Santa Seu (cfr. L'église de Bethléem et Varazze, p. 597.
La seu episcopal de Betlem, considerada com a sufragània de l'arxidiòcesi de Sens, classificació que no va impedir la classificació del bisbe com a bisbe in partibus sense cap jurisdicció episcopal fins i tot a la zona on havia pres asil,Journal encyclopédique (Encyclopédie), annata 1771, vol. V, parte II, p. 203-204 va quedar suprimida després del concordat amb la butlla Qui Christi Domini de Pius VII del 29 de novembre de 1801.
La seu titular Amb el cisma d'Occident (des de 1378), els papes de Roma van començar a nomenar bisbes de Betlem en competició amb els francesos, designats pels papes d'Avinyó. Els bisbes «italians», però, mai no podrien prendre possessió de la seu francesa i havien d'acontentar-se rebre els ingressos dels beneficis que tenien els bisbes de Betlem a Itàlia. Un cop recompost el cisma (1417), el nombre de bisbes in partibus italians no va ser suspesa, com va ser el cas de tots els altres destinacions amb el doble (i de vegades triple) l'obediència, sinó que va continuar fins al final del .Chevalier-Lagenissière, op. cit., p. 28 e seguenti.
Després de la supressió de la diòcesi de Betlem a Clamecy del 3 de juliol de 1840, amb el breu In amplissimo del papa Gregori XVI, els abats de San Maurizio d'Agauno a Suïssa se'ls permeté portar a perpetuïtat el títol de bisbes de Betlem: quan el papa va nomenava abat, el mateix bisbe titular també rebia el títol de bisbe titular de Betlem. Per tant, no va ser fins al 1970, quan el papa nomenat Henri Salina, C.R.A., abat i sense caràcter episcopal i el títol va quedar en l'abat emèrit Lois-Séverin Haller, fins a la seva mort el 1987; a continuació, quan el Gregori XVI va concedir la dignitat Salina la dignitat episcopal el 1991, no li va donar la seu de Betlem, sinó la de Muntanya de Mauritània. Els dos darrers abats, Joseph Roduit i l'actual, Jean César Scarcella, no tenen caràcter episcopal.
Per tant, el títol no ha tornat a ser assignat i està vacant des del 17 de juliol de 1987.
Cronologia episcopal Bisbes de Betlem Aschétin o Anselin I † (1109 o abans del 24 de març de 1110 - després del 2 de maig de 1125)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, Appendice I, p. 641. Anselme o Anselin II † (abans de març de 1128 - després del 12 d'agost de 1145)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 558-559. Gérard I (o Gérald o Giraud) † (abans de maig de 1148 - després del 19 d'agost de 1153)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 559. Raoul I (o Ralph o Raulinet) † (1155 - després del 14 de febrer de 1174 mort)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 559-560. Sede vacante (1174-1176) Albert † (1176Segons Guglielmo de Tiro, fou nomenat el segon any de Balduí IV. - abans d'octubre de 1186 mort)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 560-562. Raoul II (o Randolph) † (abans del 21 d'octubre de 1186 - 1192 mort)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 562. Anonimo † (abans del 5 d'agost de 1196 - vers novembre de-de desembre de 1202 mort)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 562-563. Pierre I † (abans de gener de 1203 - 14 d'abril de 1205 mort)Riant, L'église de Bethléem et Varazze, p. 563-564. Mort durant la batalla d'Adrianopoli. Tommaso † (abans del 1207 - ?)Aquest bisbe només és admès per Du Cange, sent ignorat per tots els altres autors.