Les guerres civils argentines van ser una sèrie de guerres civils ocorregudes entre 1814 i 1880 a l'Argentina i Uruguai (província argentina fins a 1830).
El conflicte va tenir lloc després de la guerra de la independència i va enfrontar al Partit Federal i al Partit Unitari. Els federals buscaven l'establiment d'una república federal mentre que els unitaris volien mantenir el sistema centralista heretat de l'administració colonial. No obstant això, en diferents períodes hi va haver enfrontaments entre sectors de cada un d'aquests partits, i durant l'anomenada Organització Nacional dels partits enfrontats van ser els centralistes de Buenos Aires, que havien abandonat el seu nom d'unitaris, i els seus antagonistes de les províncies interiors, que es presentaven ocasionalment amb noms diferents al tradicional de federals.
El 1880 es va aconseguir un acord general entorn de l'economia liberal i aperturista i l'organització federal del govern basat en la Constitució Argentina de 1853. En aquest any es va decidir la federalització de la ciutat de Buenos Aires com a capital de la República Argentina.
En diversos períodes van participar en els conflictes forces estrangeres, de països veïns i de potències europees, els quals van donar suport en general al bàndol centralista en defensa dels seus interessos comercials i estratègics.
Guerres civils i revolucions En la tradició històrica occidental, es denomina guerra civil a qualsevol enfrontament bèl·lic armat que es desenvolupa en un mateix país, enfrontant-se entre si persones d'un mateix lloc, defensant dues ideologies o interessos diferents. En aquestes conflagracions intervenen també de vegades forces estrangeres, ajudant o col·laborant amb els diferents bàndols de la mateixa.
Moltes vegades, en les guerres civils participen forces militars no regulars, formades o organitzades per persones de la població civil. En el cas argentí, la diferència entre forces regulars i irregulars es va diluir molt amb el pas del temps. Les forces irregulars de cavalleria van portar generalment el nom de montoneras.
Els límits entre els conceptes de «revolució» i «guerra civil» solen confondre's. En general, es diuen revolucions a enfrontaments de curta durada (hores o dies) i que es desenvolupen en un punt determinat, generalment una mateixa ciutat. Les guerres civils, per contra, es desenvolupen al llarg d'un territori més o menys extens, amb operacions bèl·liques en diferents punts, generalment a camp obert, i duren considerablement més temps.
Almenys en l'Argentina, les distàncies entre les ciutats van obligar els exèrcits al desplaçament durant setmanes d'una a una altra ciutat; va ser per això que les operacions de guerra van durar, com a mínim, diverses setmanes. Algunes de les guerres civils que van assolar l'Argentina van arribar a durar diversos anys, amb alineacions permanents dels contendents. Per exemple, la guerra entre Santa Fe i el Directori va durar prop de cinc anys, bé que amb diverses interrupcions. La campanya de Lavalle contra Rosas va durar gairebé tres anys, sense cap interrupció ni treva.
Se solen classificar com «guerres civils argentines» a tots els enfrontaments que van incloure desplaçaments de tropes fora de les ciutats, o entre les mateixes. No obstant, atès que estan relacionades amb les guerres civils, diverses revolucions ocorregudes en aquest període estan incloses en les mateixes.
Les revolucions ocorregudes en l'Argentina en els anys posteriors, començant amb la Revolució del Parc de l'any 1890, no solen ser incloses en les anomenades «guerres civils» a causa que van durar molt menys temps, van involucrar gairebé exclusivament operacions dins de ciutats i van dirimir conflictes polítics d'origen completament diferent.
Causes de les guerres civils a l'Argentina Habitualment s'esmenta l'ambició dels cabdills provincials com a principal causa de les guerres civils. Si bé és possible que alguns hagin tingut l'habilitat de conduir masses de soldats pel sol interès del seu cap, el suport a un líder ha de ser interpretat, en general, com la identificació amb les idees d'aquest, als seus interessos de grup, o la pertinença a un grup al que se suposa que aquest líder afavoria.
Entre les qüestions que es van dirimir per mitjà de guerres civils, les més importants van estar lligades a la preeminència de la capital, Buenos Aires, o de diferents aliances de províncies en una forma federal o confederació; l'establiment del liberalisme o del conservadorisme com a forma de govern; l'obertura comercial o el proteccionisme; i l'organització constitucional que definís totes aquestes qüestions.
En el seu ja clàssic assaig Estudi sobre les guerres civils argentines, Juan Álvarez revelaria que els canvis en l'estructura econòmica de la conca del Riu de la Plata a partir de la dissolució del Virregnat del Riu de la Plata van significar baixos econòmics entre les regions, donant una preponderància econòmica a la província de Buenos Aires, que les altres van jutjar excessiva i injusta. Aquesta situació hauria portat a la reacció dels cabdills federals contra el centralisme porteny; és a dir, contra l'expressió política d'aquesta preponderància econòmica.
Hi va haver també enfrontaments entre dues o tres províncies, en què les causes van poder ser les anteriors, però a les quals se'ls va agregar la pretensió dels governs d'una província d'interferir en els assumptes d'una altra. O, més aviat, la secessió d'alguns districtes per erigir-se en províncies autònomes.
Finalment, hi va haver diverses guerres civils internes en les províncies, en què la participació de forces foranes va ser escassa o nul·la. Si algunes vegades van dirimir qüestions ideològiques, més freqüentment es va tractar de lluites pel poder entre faccions.
Antecedents Abans que s'iniciessin les guerres civils pròpiament dites, hi va haver diversos enfrontaments interns a cada província. Alguns d'ells, com una revolta contra el governador de Jujuy, o l'intent de deposar el tinent de governador de San Juan van tenir lloc a finals del , en plena època virreinal. Però, en general, aquests conflictes sempre van estar moderats per la comuna dependència del govern reial, al qual sempre es podia acudir per resoldre diferències.
L'enfrontament civil més greu que va ocórrer en els últims anys del règim colonial va ser el motí d'Álzaga, dirigida contra el virrei Santiago de Liniers l'1 de gener de 1809, amb la intenció d'instal·lar una junta de govern local. Va ser sufocada el mateix dia, al preu d'uns pocs morts i diversos ferits.
Durant els primers anys posteriors a la Revolució de Maig, els problemes interns van quedar emmascarats per la guerra contra l'enemic comú, els reialistes. Només es van destacar alguns motins i revoltes locals, que es van saldar en general sense lamentar morts.
L'excepció més notable la constitueix el Motí de les Trenes de finals de 1811, a Buenos Aires, que va ser violentament reprimit i es va saldar amb l'afusellament dels seus capitosts.
Hi va haver també una Revolució en San Juan, dirigida per Francisco Narciso de Laprida. I, finalment, la revolució d'octubre de 1812, que el Segon Triumvirat va reemplaçar al Primer Triumvirat. Però van ser casos aïllats, més qualificables com revolucions, fins i tot com motins, que com a guerres civils.
La revolució federal al litoral
Enfrontament d'Artigas amb el Directori miniatura|Artigas a la Ciudadela. Oli de Juan Manuel Blanes El cabdill José Gervasio Artigas, de la Banda Oriental, va participar en el setge de Montevideo de 1811. Però quan aquest va ser aixecat, es va negar a acceptar la decisió i va portar a l'anomenat Èxode oriental als habitants de la Província Oriental, com començava a ser anomenada. Al reiniciar-se el setge, a l'any següent, hi va haver seriosos conflictes entre els caps portenys (particularment Manuel de Sarratea) i Artigas.
Aquests conflictes es van agreujar quan el Segon Triumvirat va convocar a l'Assemblea de l'any , a la qual els diputats orientals van viatjar amb instruccions de reclamar la independència absoluta d'Espanya i organitzar l'estat en forma federal. L'Assemblea, dominada per la Lògia Lautaro, grup dirigit per Alvear, va rebutjar als diputats.
El 20 de gener de 1814, Artigas va abandonar el setge, seguit pels seus homes, iniciant les guerres civils argentines. Poc després es va rebel·lar l'actual província de Entre Ríos, seguint a Artigas, i després del combat de El Espinillo va obtenir l'autonomia. També la província de Misiones i la de Corrientes es van incorporar al federalisme. Una breu recuperació de Corrientes, per part de Genaro Perugorría, va acabar amb la derrota i execució del mateix.
La guerra es va traslladar a la Banda Oriental, on el general Alvear va derrotar a Fernando Otorgués, i Manuel Dorrego va vèncer al propi Artigas en la batalla de Marmarajá. Però després de la victòria federal en la batalla de Guayabos o d'Arerunguá del 10 de gener de 1815, tota la província va quedar en mans federals. El nou Director Suprem, Alvear, va lliurar Montevideo als federals i va atorgar la independència a la Banda Oriental, però l'oferta va ser rebutjada.
Al març d'aquest any va esclatar una revolució federal a Santa Fe, que va portar al govern a l'estancier Francisco Candioti. En resposta, Alvear va llançar en la seva contra una invasió, però el cap de la mateixa, José Ignacio Álvarez Thomas, es va rebel·lar contra la seva autoritat, va pactar amb els federals i va enderrocar al Director. En el seu lloc va ser triat el general José Rondeau, que estava en campanya cap a l'Alto Perú, per la qual cosa el mateix Álvarez Thomas va ser nomenat el seu delegat. L'Assemblea i la Lògia van ser dissoltes i va ser convocat el que seria el Congrés de Tucumán.
Però, faltant a les seves promeses de pau, Álvarez Thomas va envair la província de Santa Fe i la va sotmetre a la seva autoritat a mitjans de 1815.
El federalisme en l'Interior La incorporació de la província de Córdoba al federalisme va ser incruenta; només va caldre una amenaça d'Artigas perquè el 29 de març el governador Francisco Ortiz de Ocampo renunciés i en el seu lloc fos triat José Javier Díaz, mentre La Rioja tornava a l'obediència del govern directorial de Córdoba. Díaz es reconeixia aliat d'Artigas, però no va trencar amb el Directori i va enviar els seus diputats al Congrés de Tucumán.
El cabildo de La Rioja, jurisdicció dependent de la de Córdoba, es va negar a reconèixer l'autoritat de Díaz, i aquesta província va romandre controlada pel Directori.
La província de Salta va aconseguir la seva autonomia provincial quan el coronel Martín Miguel de Güemes, cap de les partides de gautxos que defensaven la frontera nord del país, va ser elegit governador pel cabildo local, el 6 de maig de 1815; era la primera vegada que les autoritats de Salta eren triades en la pròpia província. No només es va rebel·lar contra l'autoritat de Rondeau; també es va apoderar d'armament de l'Exèrcit del Nord i va impedir passar reforços per al mateix, convençut que els seus caps tenien ordre de deposar-ho.
Després de la seva derrota en la batalla de Sipe Sipe, Rondeau va tornar a Salta, va ocupar la ciutat i va declarar traïdor a Güemes. Aquest es va limitar a retirar-se i fer-se perseguir per Rondeau, privant-li de queviures. D'aquesta forma, Rondeau es va veure obligat a signar amb Güemes el Tractat dels Cerrillos, en què el reconeixia com a governador de Salta i li encarregava la defensa de la frontera. Això li costaria a Rondeau el càrrec de Director Suprem. La derrota de Sipe Sipe causaria, mesos més tard, el seu relleu del comandament de l'Exèrcit del Nord, reemplaçat per Manuel Belgrano. Güemes mai va acordar cap aliança amb Artigas, però la seva autoritat era autònoma. Tàcitament, se li va concedir a Güemes el que als portenys mai van voler cedir a Artigas; l'Exèrcit nacional era un aliat que prestava la seva ajuda com a auxiliar de l'exèrcit salteny.