El Beechcraft Model 18 (o "Twin Beech", com també se'l coneix) és un bimotor d'ala baixa, amb tren d'aterratge tricicle de dis a onze places. Aquesta aeronau lleugera és fabricada per Beech Aircraft Corporation de Wichita, Kansas. Contínuament produïda de 1937 a novembre de 1969 (durant més de 32 anys, un rècord mundial en temps), se'n construïren més de 9.000, fent-la una de les aeronaus lleugeres més àmpliament utilitzada en el món. Venut a tot el món com a nau per executius civils, aeronau de càrrega, lloguer multi-usos i avió de passatgers en versió tricicle, sense tercera roda a la cua, amb esquís, o flotadors, també fou emprada com a aeronau militar."Beechcraft D18S Twin Beech." National Air and Space Museum of the Smithsonian Institution, Washington, D.C. Consultat el: desembre 17, 2014."Fact Sheet: Beech C-45H Expeditor." National Museum of the U.S. Air Force, Wright-Patterson Air Force Base, Dayton, Ohio. consultat el 5 d'agost de 2017."Twin Beech: The 1930's airplane that set Beech Aircraft Corporation on a course towards 50 years of success" Flying Magazine, febrer 1982, p. 26-30, consultat el 5 d'agost de 2017
Durant i després que Segona Guerra Mundial, més de 4.500 BCM18 va fer servei militar—com transport lleuger, bombarder lleuger (per Xina), entrenament de personal de vol (per bombardejar, navegar i disparar), foto-reconeixement, i "nau mare" per drons destinats a entrenament antiaeri —és el cas de les Forces Aèries de l'Exèrcit dels Estats Units (USAAF) amb els drons C-45 Expeditor, A-7 Explorador, A-11 Kansan; i els drons de l'Armada dels Estats Units (USN) UC-45J Explorador, SNB-1 Kansan, entre d'altres. Durant la Segona Guerra Mundial, per damunt del 90% del personal bombarder i exploradors d'USAAF van entrenar en aquesta aeronau.
En el primerenc període de postguerra el BCM18 era l'aeronau més important de les flotes de negocis i de trajectes no traçats per grans companyies. A més de portar passatgers, els seus usos civils han inclòs ruixats agrícoles, alliberament d'insectes estèrils, dispersió d'ous de peixos, de partícules de gel sec per provocar la precipitació de núvols, extinció aèria d'incendis, correu per aire, servei d'ambulància, produccions de nombroses pel·lícules, paracaigudisme, transport de càrrega, contraban d'armes i drogues, plataforma de proves de motors, escriptura en el cel, remolcament de pancartes, i vol acrobàtic. Molts dels Beechcraft M18 són ara en mans privades al voltant del món, encara amb 240 unitats en els EUA (Registre d'Aeronaus del FAA) en l'agost de 2017.Bauschspies, James S. and William E. Simpson, "Research and Technology Program Perspectives for General Aviation and Commuter Aircraft", NASA Contract NASW-3554 for NASA, Sept. 1982, N83-17454#. Consultat el: Dec. 18, 2014. (In particular, see: Table 2.4 "COMMUTER CARGO FLEET IN 1981 - TOP TEN AIRCRAFT MODELS - NUMBER IN FLEET," which notes Beech 18 units are more than the next two aircraft combined (Convair 500/680 and Douglas DC-3), and more than the next three general aviation aircraft combined."Beech 18" FAA Aircraft Registry. Federal Aviation Administration. consultat el 5 d'agost de 2017.
Disseny i desenvolupament miniatura|Beechcraft M18 amb flotadors en Manitoba, 1986 miniatura|Beechcraft A-11 sobre les praderies de l'oest de Texas en missió d'ensinistrament de pilot bombarder, vora 1944 miniatura|Beechcraft H18 privat amb el tren d'aterratge de tres rodes del mateix diàmetre. La roda simple és a la part davantera i no sota els alerons posteriors. Aeroport de Lannion, França A finals de la dècada de 1930, l'Administració de l'empresa Beechcraft especulà que una demanda existiria per un disseny nou, batejat com a Model 18, el qual tindria aplicació militar, i va ampliar les principals factories. El disseny era principalment convencional pel temps, incloent motors bessons de cilindres en estrella, semi-monocasc de construcció totalment metàl·lica amb teixit de control cobrint la superfície. El tren d'aterratge d'un parell de rodes principals més la de cuaTren d'aterratge. Menys convencional era l'ala posterior, de disposició horitzontal amb dos alerons als extrems. El Model 18 pot ser confós pels models més grans de la sèrie Lockheed Electra. Se n'assemblen molt. Els avions de producció primerenca van ser alimentats per dos motors Jacobs L-6s de 330 cv (250 kW) o Wright R-760Es de 350 cv (260 kW). El Pratt & Whitney R-985 de 450 cv (336 kW) es va convertir en el motor definitiu de la preguerra mundial C18S en endavant. El prototip Beech 18 va volar per primera vegada el 15 de gener de 1937.
L'aeronau ha utilitzat una varietat de motors i ha tingut un nombre de modificacions estructurals per augmentar llur velocitat i pes brut. Com a mínim una aeronau va ser modificada amb un motor Pratt & Whitney R-1340 de 600 cv (447 kW). Amb el pes afegit d'aproximadament 91 kg per motor, el concepte d'un Model 18 sustentat amb motors R-1340 fou jutjat insatisfactori a causa que l'àrea més dèbil de l'estructura de l'avió era on els motors anaven muntats. Gairebé cada component de l'aeroplà va estar modificat durant els anys de fabricació.
En 1955 van començar lliuraments del Model E18S; L'E18S va presentar un fuselatge que va ser ampliat 150 mm en alçada més alt per donar més volum al voltant del cap dels passatgers. Tots els 18S més alts (de vegades anomenats Super 18S) van presentar aquest buc més alt, i alguns models més primerencs (incloent alguns A-11) també van estar modificats a aquest buc més gran. El Model H18, va introduir el 1963, la presentació d'un tricicle opcional d'aterratge. Poc sovint, el tren d'aterratge va ser desenvolupat per als models primerenc sota una llicència STC per Volpar, i instal·lat en H18s a la fàbrica durant el període de producció. Un total de 109 H18S van ser construïts amb tren d'aterratge de tricicle, i unes altres 240 unitats primerenques més del model van ser modificades amb aquest tren."Model 18 Specifications." Beechcraft Heritage Museum. consultat el 24 d'agost de 2018.
La construcció del Beechcraft Model 18 va acabar durant 1970 amb un Model final H18 destinat a Línies aèries del Japó. A través dels anys, 32 variacions del disseny bàsic havien volat; vora 200 modificacions de millora de parts de l'aeronau van ser desenvolupades, i gairebé 8.000 aeronaus van ser construïdes. En un cas, l'aeronau va ser modificada amb una cua de triple aleró vertical i un llarg d'horitzontal, similar a una miniatura del Lockheed Constellation. Una altra conversió distinta va ser realitzada per Pacific Airmotive. Conegut com a Pac Aero Tradewind. Va presentar una punta davantera allargada per acomodar la roda del tercer pneumàtic del tricicle d'aterratge i el parell d'alerons verticals posteriors del model 18 es van reemplaçar per una sola aleta central."Beechcraft 3NMT Expeditor." Canadian Museum of Flight. consultat el 13 d'agost de 2012.
Història operacional miniatura|Beechcraft 18 en flotadors La producció aconseguí un impuls primerenc quan Xina Nacionalista va pagar l'empresa 750.000$ dels EUA per sis M18R bombarders lleugers, però per l'època de l'entrada dels EUA a la Segona Guerra Mundial, només 39 unitats del Model 18s hi havien estat venudes, de les quals 29 eren per clients civils."Beechcraft page." Aerofiles. Consultat el: agost 12, 2008. La feina va començar seriosament en una variant concretament per entrenar pilots militars, bombarders, i exploradors. L'esforç va donar lloc a l'exèrcit AT-7 i SNB de l'Armada. Un desenvolupament més llunyà de l'ensinistrament d'entrenadors de navegació a l'A-11 i SNB-2 i el C-45 de transport militar. El Comandament Estratègic de la Força d'Aire dels Estats Units (USAF) va utilitzar les següents variants del Model 18: (A-11 Kansans, C-45 Expeditors, F-2 Expeditors (la subsèrie "F" lletra que ve de "Fotorecon", abreviatura en argot de "photogràfic reconnaissance"), i UC-45 Expeditors) de 1946 fins que 1951. De 1951 a 1955, l'USAF va tenir moltes de les seves aeronaus remanufacturades amb bucs nous, seccions centrals de l'ala, i trens d'aterratge per aprofitar les millores als models civils des del final de Segona Guerra Mundial. Finalment, 900 aeronaus foren reformades per assemblar-se al llavors model òptim D18S i van rebre noves designacions, números del constructor, i números de sèrie de la Força Aèria."C-45H." Beechcraft Heritage Museum. consultat el 24 d'agost de 2018. L'USN (Armada Naval) va tenir moltes aeronaus supervivents reformades també, aquestes foren reanomenades com SNB-5s i SNB-5Ps. El C-45 va volar en servei per l'USAF fins 1963, mentre l'USN va retirar el seu últim SNB el 1972, mentre l'Exèrcit dels EUA va fer volar el seu C-45s fins 1976. En anys més tardans, l'exèrcit va anomenar col·loquialment aquestes aeronaus "bug smashers" en referència a la seva àmplia ocupació oferint hores de vol obligatòries per als aviadors destinats a oficines del Pentàgon.O'Rourke, G.G, CAPT USN. "Of Hosenoses, Stoofs, and Lefthanded Spads." United States Naval Institute Proceedings, juliol 1968.
Els Beech 18s van ser utilitzats extensament per la companyia civil d'aviació Air America durant la Guerra del Vietnam; inicialment es van utilitzar exemples d'estàndards exmilitars C-45 més o menys modificats, però la companyia aèria aconseguí 12 avions modificats per Conrad Conversions el 1963 i el 1964 per augmentar el rendiment i la capacitat de càrrega. L'avió modificat es coneixia com a Conrad Ten-Twos, ja que el pes màxim d'enlairament (MTOW) es va incrementar a 10,200 lliures [ten thousand-two hundred] equivalents a 4.600 kg.Deakin, John. "Pelican's Perch #75:Those Dreadful POHs (Part 1)". AVweb, novembre 9, 2003. Consultat el: agost 12, 2008. L'augment va ser aconseguit per diverses modificacions del buc, incloent l'augment d'incidència de l'angle d'estabilitzador horitzontal, el redisseny de les portes del tren d'aterratge, i la millora aerodinàmica de l'extrem de les ales. Air America llavors va adquirir llavors 14 aeronaus convertides per Volpar a propulsió turbohèlice, concretament amb motors Garrett AiResearch TPE-331; les aeronaus modificades van rebre el nom Volpar Turbo Beeches, les quals van tenir un augment de pes màxim d'enlairament a 10.286 lliures (4.666 kg)."Air America: Beech/Volpar Turbo Beech 18". University of Texas at Dallas, 2006. consultat el 5 d'agost de 2017.
Problemes d'estructura alar