miniatura|El Carrer Ferran de Barcelona El carrer és un espai urbà, lineal i públic, vorejat de cases, solars o parets, que permet la circulació de persones i, en el seu cas, vehicles i que dona accés a diferents parcel·les o edificis que es troben als seus costats. En el subsòl del carrer es disposen les xarxes de les instal·lacions dels serveis urbans a les edificacions com: clavegueram, la distribució d'aigua potable i les de gas natural, electricitat a baixa mitjana o alta tensió i telecomunicacions.
El mot català «carrer» prové del llatí «carrarius», adjectiu que significa «carreter» (p. ex. «caminus carrarius» significa «camí per a carros». Els principals trets que s'associen al carrer en una població, una vila o una ciutat són:
El carrer és, en primer terme, una via o camí per anar d'un lloc a altre de la població. A banda d'algunes excepcions, el carrer és un espai de circulació tant de persones com de vehicles. El carrer és un espai públic urbà, és el suport de les activitats ciutadanes no privades com: anar a casa, a la feina o a l'escola, el passeig, el joc infantil, la troballa amb els amics o els veïns, etc., i també de les activitats ciutadanes públiques (vegeu punts 3 i 4). El carrer és lineal, la dimensió longitudinal predomina en ell i en les infraestructures associades fileres de cases, d'arbres, de fanals, etc.) així com en les activitats socials que tenen lloc en el carrer com són: les processons, manifestacions, desfilades, etc., així com les fires, els mercats i festes populars que tenen el seu lloc i s'escampen al llarg dels carrers i com aquests conflueixen en les places principals de les poblacions. La dimensió arquitectònica està sempre present al carrer. Els edificis o, en el seu cas els solars (futurs edificis) el flanquegen i amb ells l'envolten les activitats associades: els aparadors, el comerç, la informació, els reclams publicitaris o de tota classe, així com la pròpia arquitectura, les escultures, el disseny i una sèrie de fets o manifestacions culturals o estètiques que tenen en el carrer el seu escenari, com són determinats esports, músiques, danses, arts, etc. i el turisme, el qual es fa i viu en el carrer.
Un carrer pot ser simplement un camí de terra, però normalment es troba pavimentat amb un material resistent com el formigó o la ceràmica. Algunes parts del carrer poden incloure raïls o carrils asfaltats per a automòbils.
miniatura|Carrer a l'antiga Pompeia (Itàlia), amb la secció tipus de calçada, vorades i voreres.
Disseny dels carrers El carrer, normalment té l'amplada constant, i la seva estructura més corrent és la formada per dos franges laterals que són les voreres i la franja central que és la calçada. Les franges de vorera, en la major part dels casos, estan limitades per la vorada, que no és altra cosa que una peça que forma el ressalt que manté el paviment corresponent més amunt que la calçada.
La funció de la vorada no és altre que donar protecció a les persones que es desplacen a peu per la vorera, tant per evitar que els vehicles que transiten per la calçada pugin a la vorera i els facin mal, com per conduir les aigües que s'escorren per damunt de la vorera vers a la canal que formen la calçada amb les vorades.
La formació d'un sistema de canalització de les aigües de pluja vers els col·lectors, es veu facilitada per la col·locació d'embornals en les vores de la calçada, els quals les recullen un cop canalitzades per les vorades. Aquesta secció tipus, formada per la calçada, les voreres i vorades, té una eficiència funcional excel·lent, ja que no sols resol els usos i funcions principals del carrer, sinó també perquè facilita la solució d'un ampli ventall d'exigències pròpies de les instal·lacions i serveis urbans, així com dels usos i funcions addicionals que poden donar-se al carrer. Per tant, no és gens estrany que aquesta secció tipus sigui l'estructura urbana més antiga que coneixem, un llegat que no ha variat, al llarg de dos mil anys, en molts àmbits urbans.
Per establir les amplades de les voreres i de la calçada, els tractats d'urbanisme fan servir el concepte de franja elemental la qual es defineix com «...l'amplada mínima unitària indispensable per tal que hi transiti, sense dificultats, una fila uniforme d'usuaris que es mouen en el mateix sentit.».
La majoria dels tractats d'urbanisme, codis, normes i ordenances de mobilitat, estableixen l'amplada d'una franja tipus per a vianants en 0,75 m. Per arribar a aquesta mida hom considera una persona genèrica, home o dona, caminant normalment per un lloc pla, podent portar un paquet o bossa. Prenent com a base l'amplada estricta d'un home adult que és de 55 cm, hi sumem uns marges addicionals de 10 cm. per cada costat a fi de permetre una certa llibertat de moviments, sense la qual la mobilitat seria molt precària.
Per establir l'amplada de la vorera s'han de tenir en compte les persones amb mobilitat reduïda,Vegeu el Codi d'accessibilitat , vigent a Catalunya, tot i que les legislacions vigents en d'altres territoris contenen disposicions semblants com per exemple: la gent gran, les que van amb cadira de rodes, els cotxets infantils tant els individuals com els de bessons, els nens que van de la mà dels adults, o els adults que porten el carro de la compra, etc., és així que els codis i ordenances estableixen aquesta l'amplada mínima de la vorera en 0,90 m. la qual s'ha de considerar com una dimensió escassa, ja que no té en compte que la vorera no és una franja elemental on els usuaris es mouen en el mateix sentit, sinó que s'han de poder creuar amb comoditat o, com a mínim sense que un d'ells hagi de baixar a la calçada.
La franja elemental per a vehicles automòbils, ha de tenir en compte no sols l'amplada o gàlib dels vehicles, major pels camions i autobusos que pels automòbils de turisme, sinó també el radi de gir del vehicle el qual, combinat amb les mateixes dimensions exigeix un marge addicional en les corbes. Tanmateix, en els carrers amb aparcament d'automòbils, cal considerar les espais que requereix la maniobra d'entrada o sortida de l'aparcament.
Finalment, en el disseny de carrers, cal tenir en compte el mobiliari urbà, els fanals, semàfors i altres elements externs de les instal·lacions, com els hidrants, els armaris de comandament i senyalització o els contenidors de brossa i residus domèstics reciclables o no. La posició d'aquests elements en les voreres, redueix, en determinats intervals, la franja destinada a vianants, conseqüentment cal un estudi acurat per tal que no passi el que, amb excessiva freqüència veiem en els nostres carrers, voreres inutilitzades per un element inadequat o mal col·locat.
Pot semblar excessiva l'atenció que donem a la secció tipus del carrer formada per voreres i calçada. però és que la secció d'un carrer exclusiu de vianants, amb paviment a nivell, normalment de peces de major qualitat que el clàssic panot de les voreres, és rebuda pels veïns com una autèntica benedicció del cel en les ciutats congestionades. L'ajuntament que administra i gestiona aquests carrers, no ha de fer compatibles els vianants amb els vehicles excepte en determinats horaris i qui dissenya aquests carrers, pot lliurar-se amb major llibertat a les consideracions purament estètiques del carrer i el seu entorn.
Noms dels carrers Els carrers tenen noms que solen originar-se en aquests motius: destinació, edifici singular o característiques del carrer (com a carrer Ample, carrer de les Escoles...) oficis i comerços predominants en l'actualitat o el passat (carrer de l'Argenteria...), que recollien la distribució dels gremis porten el nom de personatges cèlebres (carrer de Muntaner...), que poden canviar segons la sensibilitat històrica temes comuns, els carrers d'una àrea recullen virtuts, plantes o similars nombres, com molts dels carrers nord-americans
El carrer i la ciutat Els poblats i les ciutats Neolítiques A l'antiguitat no hi havia carrer, sols l'espai entremig dels edificis i solars on es tenien els ramats i per on s'escolaven les aigües de pluja o s'accedia a les cases. En els poblats neolítics les cases s'assentaven en els turons seguint la topografia natural, apinyant-se unes al costat de les altres.
L'accés a les cases de sostre pla es feia pels terrats o pels patis, també mitjançant passadissos o corredors arran de terra, l'amplada dels quals havia de permetre el pas d'un ase, el primer animal domèstic de càrrega i transport per a l'incipient comerç de les ciutats neolítiques avanç de la història escrita.
En l'assentament halafiense d'Arpasiyya, a la vall del Tigris (actual Iraq), s'han trobat àmbits amb llambordes en els espais existents entre les cases fent palesa l'existència d'una cultura urbana incipient que estableix el caràcter públic i de relació comunitària per a l'espai entre les construccions.
L'eixamplament dels passadissos entre edificis al llarg de successives refundacions, tal com es pot apreciar en els jaciments arqueològics de Jericó, Ur i altres ciutats de l'antiga Mesopotàmia, va permetre que els tallers artesanals s'obrissin al carrer. Aquesta estructura urbana formada per carrers i passadissos de diferent amplada, oberta o tancada en recintes emmurallats, constitueix allò que alguns autors anomenen «la ciutat natural» que trobem en totes les èpoques i cultures.
Els traçats rectangulars en l'antiguitat El traçat d'una retícula rectangular de carrers apareix en ciutats de tots els continents, vincul·lat a l'agricultura i al descobriment de l'escriptura i la geometria. A l'antic Egipte, els sacerdots reproduïen el cadastre sobre els terrenys negats per les inundacions periòdiques del Nil, posseïen i traçaven plànols amb cotes precises i feien servir la triangulació per establir l'angle recte sobre el terreny. Els edificis de residència, les cases dels mercaders, dels artesans i les dels esclaus es van emplaçar entre illes de cases rectangulars (Kahun, Tell al-Amarna, etc.).
Una cosa semblant feien els sacerdots i agrimensors de la ciutat de Teotihuacán (Mèxic), ja que també havien de refer les explotacions després de la crescuda dels aiguamolls que envoltaven la ciutadella. La Calçada dels Morts constituïa l'eix principal i sagrat de la ciutat que unia entre ells els principals temples i piràmides. Una sèrie d'illes quadrades d'aproximadament 57 metres constituïa, no sols el suport planimètric de la ciutat, si no també la base a la qual es referien les diferents parts, com les dimensions de la piràmide les quals eren un múltiple exacte de les dimensions de les illes.
El geògraf grec Hipòdam projectà la ciutat de Milet segons una malla rectangular de carrers orientada d'acord amb la geografia de la península on s'assentà la ciutat. A Hipòdam se'l considera el precursor de l'urbanisme modern i els traçats rectangulars de carrers hom els anomena «hipodàmics».
Els carrers romans La fundació («inauguratio») d'una nova ciutat constituïa un acte sagrat pels romans; el lloc i el dia es determinaven consultant els auguris, un sacerdot traçava un solc amb una arada tirada per una parella (mascle i femella) de bous blancs establint així els límits de la ciutat i el perímetre de les muralles. Posteriorment, en el punt determinat, els agrimensors traçaven dos carrers: un de nord a sud anomenat «cardo maximus» i altre de llevant a ponent anomenat «decumanus maximus». Tots els carrers de la ciutat serien paral·lels o perpendiculars al «cardo maximus», és per això que les direccions del «cardo» s'anomenen cardinals. Els temples, el fòrum, els mercats, etc. s'emplaçaven en illes senceres al costat del centre on es creuen el «cardo maximus» i el «decumanus maximus».