Meredith Jane Monk (Nova York, 20 de novembre de 1942) és una compositora, coreògrafa i ballarina estatunidenca amb una llarga trajectòria. Des de mitjans de la dècada dels 60 ha destacat per les seves creacions multidisciplinàries que combinen música, teatre i dansa així com a compositora de bandes sonores de llargmetratges com El gran Lebowski o Notre musique.
Entre els seus espectacles destaquen Education of the Girlchild (1972), Recent Ruins (1979) o Turtle Dreams (1982) que solen estar definits per un caràcter oníric. El 1991 va compondre l'òpera Atlas juntament amb la Houston Grand Opera.
Primers anys Meredith Monk és filla de l'empresari Theodore Glenn Monk (1909-1998) i la cantant Audrey Lois Monk ( de soltera Audrey Lois Zellman; 1911-2009), a la ciutat de Nova York, Nova York. La seva mare, una cantant professional de música popular i clàssica coneguda amb el nom artístic d'Audrey Marsh, era filla de músics professionals: el baix-baríton jueu rus Joseph B. Zellman, i Rose (Kornicker) Zellman, una pianista de concert d'origen jueu alemany de Filadèlfia. La música ja havia estat present a la història de la seva família d'inclús abans, ja que el seu rebesavi havia estat cantor a Rússia. Meredith té una germana, Tracy (nascuda el 1948).
Als tres anys, a Monk li van diagnosticar estrabisme, el qual va provocar diversos problemes de coordinació, així que la seva mare la va apuntar a un programa de rítmica Dalcroziana amb Lola Rohm, una tècnica que integra música i moviment. Meredith Monk explica que "ha influït en tot el que he fet. És per això que la dansa, el moviment i el cinema són tan integrals a la meva música. És per això que percebo la música de manera tan visual". Després, a Nova York, va estudiar tècnica Humphrey-Weidman i als deu anys va estudiar ballet. D'adolescent va estar estudiant cant amb la professora de la seva mare.
Tot i que des de petita Monk ja cantava i tocava el piano, Monk no va voler rebre educació tradicional en un conservatori, sinó que va estudiar al Sarah Lawrence College a Bronxville, una petita universitat d'arts liberals amb un currículum innovador. Allà va destacar com a coreògrafa, Bessie Schöenberg va destacar el seu talent, i el 1964 va estrenar Timestop, una dança molt avançada per una alumna de 21 anys.
Les classes de composició amb Robert Dunn la van portar a confraternar amb els ideals del Judson Dance Theater, un col·lectiu de compositors, coreògrafs i artistes visuals que va sorgir d'una classe del mateix Robert Dunn el 1961 a l'estudi de Merce Cunningham. Tot i compartir-hi molt, Monk hi mantenia diverses diferències ideològiques, ja que a ella li interessaven la teatralitat, el personatge, la transformació i la narrativa. Les seves experiències amb l'associació en general i amb alguns artistes en concret que també en formaven part però compartien les mateixes diferències de pensament que Monk, van definir moltes de les idees que després formaren part de les seves obres.
Trajectòria Meredith Monk és coneguda principalment per les seves innovacions vocals que inclouen un ampli ventall de tècniques expandides desenvolupades per primer cop en les seves actuacions en solitari abans de formar part de cap conjunt. El desembre de 1961, va aparèixer a l'Actor's Playhouse de Greenwich Village (Nova York) amb el Judson Dance Theater com a ballarina solista en una obra de teatre d'off-Brodway adaptant A Christmas Carol de Charles Dickens, titulada Scrooge (música i lletra de Norman Curtis; dirigida i coreografiada per Patricia Taylor Curtis).
Monk va aparèixer als esdeveniments Celestials i The Tart de Dick Higgins del moviment Fluxus i al 1965 va participar al festival vanguardista de Nova York tant estrenant dues obres seves; Radar i Blackboard, com realitzant l'escenari per l'obra de teatre dadaista d'Erik Satie Relâche.
16 Millimiter Earrings de 1966 ja mostra moltes de les carecterístiques fonamentals de la resta de la seva obra. Es de les seves primeres obres en utilitzar el magnetòfon i s'hi observa el "visual rhyming" o "rima visual" que ella mateixa descriu.
El 1968, Monk va fundar The House, una empresa dedicada a un enfocament interdisciplinari de l'actuació. Amb aquesta companyia van començar a organitzar espectacles, com Vessel i Juice, que incloien el desplaçament tant dels actors com del públic, cosa que feia la seva reproducció en una altra ciutat o escenari molt complicada, tot i que Monk va reinterpretar Vessel per representar-la a Berlin. Les actuacions de Monk han influït molts artistes, inclòs Bruce Nauman, a qui va conèixer a San Francisco el 1968.
Als anys 70 va començar a fer recitals vocals molt poc convencionals que sobtaven al públic. Algunes de les obres vocals, tot i que en ens recitals s'interpretaven de manera independent, havien estat originalment pensats per acompanyar altres coses, ja que per Monk la música moltes vegades era l'argamassa que ho empastava tot. En aquestes interpretacions utilitzava les seves tècniques vocals expandides.
El 1975 va estrenar Quarry, que molts consideren una obra mestra i en la que ella interpreta una persona somniant, quieta al centre de diverses escenes que tenen lloc a la vegada.
El 1978, Monk va formar The Meredith Monk & Vocal Ensemble (de la mateixa manera que altres conjunts similarment formats per companys músics, com Steve Reich i Philip Glass), per explorar textures i formes vocals noves i més àmplies, sovint acompanyades de textures instrumentals mínimes (no minimalistes). Monk va desenvolupar una llarga relació amb el Walker Art Center de Minneapolis que avui encara exposa la seva obra. Durant aquest període Monk va gravar Dolmen Music (1979), el seu primer àlbum publicat el 1981 a la discogràfica de Manfred Eicher; ECM.
A la dècada de 1980, Monk va escriure i dirigir dues pel·lícules, Ellis Island (1981) i Book of Days (1988). Aquests van néixer de la idea que explica a les notes de l'enregistrament de l'ECM; "Un dia de l'estiu de 1984, mentre escombrava el terra de casa meva al camp, em va venir la imatge d'una noia (en blanc i negre) i un carrer medieval de la comunitat jueva (també en blanc i negre)". A part de la pel·lícula, existeixen diferents versions d'aquesta peça. Dos són per a la sala de concerts, i un disc, produït per Meredith Monk i Manfred Eicher. miniatura|Cassets de diverses actuacions de Meredith Monk A principis de la dècada de 1990, Monk va compondre una òpera anomenada Atlas, que es va estrenar a Houston, Texas, el 1991. També ha escrit peces per a conjunts instrumentals i orquestres simfòniques. La seva primera obra simfònica va ser Possible Sky (2003). El va seguir Stringsongs (2004) per a quartet de corda, que va ser encarregat pel Kronos Quartet. L'any 2005, es van celebrar esdeveniments arreu del món per celebrar el 40è aniversari de la seva carrera, incloent un concert al Carnegie Hall amb Björk, Terry Riley, DJ Spooky (que va samplejar a Monk al seu àlbum Drums of Death ), Ursula Oppens, Bruce Brubaker, John Will Zorn i Bangar, i el conjunt de nova música Alarm Will Sound i Bang on a Can, així com amb el Pacific Mozart Ensemble . Meredith Monk ha estat compositora en residència al Carnegie Hall fins al 2015.
En una entrevista, Monk va dir que algunes de les seves músiques preferides són la música brasilera, especialment els enregistraments de Caetano Veloso, la música de Mildred Bailey ("la gran cantant de jazz dels anys 30 i 40") i el cicle per a piano de Bartók Mikrokosmos .
Mèrits i repercussió miniatura|Meredith Monk a Retrats parlants Monk va guanyar una beca MacArthur i el Creative Capital Award en la disciplina de les arts escèniques. També va guanyar sis vegades la beca MacDowell (1987, 1988, 1994, 1996, 2001, hivern de 2007). Va estar guardonada com a Doctora honoris causa en Arts del Bard College, la University of the Arts (Filadelphia), la Juilliard School, el San Francisco Art Institute i el Boston Conservatory . El 1979 es va produir i distribuir el joc de cromos Supersisters; una de les cartes portava el nom i la imatge de Monk. El 1985, Monk va guanyar un premi Obie a l'excel·lència sostinguda per les seves contribucions a la comunitat off-Broadway.
El 2007, va rebre a Itàlia el Premi Internacional Demetrio Stratos a l'experimentació musical. El 10 de setembre de 2015, el president dels Estats Units, Barack Obama, va entregar a Monk una National Medal of Arts, l'honor més alt dels Estats Units concedit per èxits en el camp de les arts. Monk va rebre el premi Dorothy i Lillian Gish el 2017.
La seva música ha estat utilitzada en pel·lícules de David Byrne ( True Stories, 1986), els Coen Brothers (The Big Lebowski, 1998), Jean-Luc Godard (Nouvelle Vague, 1990 i Notre musique, 2004) i a The Rapture (1991). L'artista de hip-hop DJ Shadow va samplejar Dolmen Music a la cançó " Midnight in a Perfect World" (Endtroducing....., 1995). La cantant francesa Camille va fer un homenatge explícit a Meredith en la seva cançó "The Monk" (Music Hole, 2008) que en la seva composició també evocava l'obra de Monk. El 2014, la seva música també va aparèixer a la sèrie d'HBO True Detective .
Principis compositius Meredith Monk compon les seves obres artístiques partint de principis com l'espiritualitat o la connexió corporal. Les seves obres, interdisciplinàries, es relacionen per una sèrie de motius compositius que són l'arrel de l'obra produïda per Meredith.
L'art com a pràctica espiritual. A partir d'influències budistes com la presència, la fluïdesa del temps o la interdependència, l'obra de Monk es relaciona amb l'espiritualitat de manera directa. Com diu ella mateixa: “Sempre he volgut que el meu treball sigui de benefici. Que desperti a la gent”. És per això que un dels principis compositius en els quals es basa Meredith a les seves obres és la relació espiritual.
Un altre principi que busca Monk, tracta sobre trobar una manera d'establir la veu com a llenguatge fent que transcendeixi el significat de la paraula. Per fer-ho utilitza la veu com un instrument, no fa servir sons relacionats amb la paraula i d'aquesta manera connecta de forma universal amb moltes cultures. “La veu és un llenguatge en si mateix, molt eloqüent. Pot delimitar energies i sentiments per a aquells que no tenim veu” diu Meredith Monk a una entrevista a New Music USA.
Un altre principi que fa servir, més de forma metòdica, es basa en la "ment de principiant". Es mentalitza per enfrontar el procés creatiu com si es tractés del primer cop, sense preconcepcions o tendències. D'aquesta manera, descobreix noves formes i sons intuïtivament. A una entrevista amb NPR diu “intento no tenir la motxilla del passat influent en aquest moment. Si pots fer això i tenir aquesta quietud, les coses comencen a revelar-se”.
Des dels tres anys, a Monk se la va instruir en rítmica dalcroziana, una metodologia d'ensenyament musical que es basa en els moviments corporals. Aquesta concepció musical i corporal la va influir en el seu enfocament artístic, buscant la sinergia entre música, moviment i espai. “Dalcroze va ser meravellós per a mi perquè era musical, però el moviment no era tan fàcil per a mi. Crec que molts dels altres nens estaven aprenent música a través dels seus cossos, mentre que jo estava aprenent el meu cos a través de la música”
Per acabar, Monk utilitza la veu i el gest per dissoldre el llenguatge i la identitat, buscant un resultat més pur. Podríem parlar de la "decreació" entenent-la com l'eliminació dels elements superflus per arribar al fonamental. Estudiosos de la seva obra comenten que “La proposta de la compositora desborda de si mateixa per presentar-se… agafada a un grau zero de significat, assegut en un estadi primigeni des del que l'expressió no significa res més que la seva sonoritat”