miniatura|Mapa que mostra les expansions neolítiques del mil·lenni VII al mil·lenni V aC, inclosa la cultura de la ceràmica cardial en blau. miniatura|Figura femenina de Tumba Boigžari, Macedònia del Nord Europa neolítica és el període en què la tecnologia neolítica estava present a Europa, aproximadament entre 7000 aC (època aproximada de les primeres societats agrícoles a Grècia) i c. 1700 aC (començament de l'edat del bronze al nord-oest d'Europa). El Neolític se superposa als períodes Mesolític i del bronze a Europa, a mesura que els canvis culturals es van traslladar del sud-est al nord-oest, a raó d'1 km / any. A aquest últim fenomen se l'anomena expansió neolítica.

La durada del Neolític varia d'un lloc a un altre, el seu final marcat per la introducció d'instruments de bronze: al sud-est d'Europa és d'uns 4.000 anys (és a dir, 7000 aC-3000 aC.) mentre que al nord-oest d'Europa és poc menys de 3.000 anys (c. 4500 aC.-1700 aC.). La data inicial depèn de manera directament proporcional a la distància amb la zona de Jericó, des d'on s'expandiren els trets del Neolític al continent europeu.Shukurov, Anvar; Sarson, Graeme R.; Gangal, Kavita (2014). "The Near-Eastern Roots of the Neolithic in South Asia". PLOS One. 9 (5)

Característiques culturals bàsiques esquerra|miniatura|Una sèrie d'artefactes neolítics, incloent polseres, caps de destral, cisells i eines de polit.

L'Europa neolítica és un mosaic de cultures, sovint definides, en allò que és essencial sobre la base de les formes i decoracions de la ceràmica. Aquestes cultures tenen una extensió geogràfica i cronològica molt variable. A més, el Neolític europeu en realitat abasta formes de vida i una organització social molt variades segons els períodes i les regions. Algunes cultures estan marcades pel desenvolupament de pobles molt grans d'agricultors, d'altres corresponen a comunitats que viuen essencialment del pasturatge, mentre que a d'altres, l'agricultura i la ramaderia segueixen sent activitats marginals en comparació amb la caça, la recol·lecció o la pesca.

Independentment de la cronologia específica, molts grups neolítics europeus comparteixen característiques bàsiques, com ara viure en comunitats petites i familiars, subsistir amb plantes i animals domesticats, tot plegat complementat amb la recollida d'aliments vegetals silvestres i amb la caça i la producció de ceràmica feta a mà, és a dir, ceràmica feta sense torn de terrissaire. Les atxes de pedra polida es troben al cor de la cultura neolítica (pedra nova), permetent l'eliminació de boscos per a l'agricultura i la producció de fusta per a habitatges, així com combustible.

Hi ha també moltes diferències, amb algunes comunitats neolítiques del sud-est d'Europa que vivien en assentaments fortament fortificats de 3.000-4.000 persones (per exemple, Sesklo a Grècia), mentre que els grups neolítics a Gran Bretanya eren petits (possiblement entre 50 i 100 persones) i pastors altament mòbils.

Origen Els detalls de l'origen, la cronologia, l'organització social, les pràctiques de subsistència i la ideologia dels pobles de l'Europa neolítica s'obtenen de l'arqueologia, i no dels registres històrics, ja que aquestes persones no en van deixar cap. Des de la dècada de 1970, la genètica de la població ha proporcionat dades independents sobre la història de la població de l'Europa neolítica, incloent esdeveniments de migració i relacions genètiques amb els pobles del sud d'Àsia.

Existeix un consens sobre la hipòtesi d'un origen sud-oest asiàtic del Neolític europeu. La majoria dels investigadors també accepten que aquest desenvolupament fou acompanyat, almenys en algunes regions, de migració de la població. El model desenvolupat per GuilaineGuilaine J., 2001, La diffusion de l'agriculture en Europe: une hypothèse arythmique, Zephyrus, vol. 53–54, que es basa, en primer lloc, en les nombroses datacions per carboni 14, suggereix un desenvolupament arrítmic del Neolítc. Hi hauria hagut onades relativament ràpides de progressió del Neolític, seguides en algunes regions per aturades, de vegades de diversos segles, abans de noves fases de progressió. Aquestes fases d'aturada s'expliquen segons l'investigador per una necessària adaptació de les espècies animals i vegetals a diferents ambients abans de poder estendre's a noves regions, per exemple, entre el clima i la vegetació mediterrània i les de l'Europa continental. Per contra, el model de Ammerman i Cavalli-Sforza postula una difusió en una onada més contínua.

Les dades arqueològiques semblaven indicar un procés complex a escala europea i per a la mateixa regió podrien reproduir-se simultàniament diversos models de difusió. També sembla que el paper i el lloc dels últims caçadors-recol·lectors varia molt d'acord amb les regions considerades, de probablement marginal, per exemple, a Grècia o al sud d'Itàlia,Perlès C., 2003, An alternate (and old-fashioned) view of Neolithisation in Greece, Documenta Praehistorica, vol. XXX, Guilbeau D., 2011, Le début du Néolithique en Italie méridionale : ce que nous disent les productions en silex du Gargano, Origini, vol. XXXIII, i més aviat central per a, almenys. una part d'Europa del Nord.

En realitat, les dades genètiques sobre l'ADN antic autosòmic han demostrat que una sola població i única població, els EEF (per l'anglès Early Europeans Farmers, "primers agricultors europeus"), genèticament molt a prop dels sards i els europeus dels sud-oest actuals,Les mésolithiques européens sont de l'haplogroupe du chromosome Y: I Origine génétique commune des premiers fermiers d'Europe Centrale et de Méditerranée però originaris de l'antic Orient Pròxim (la població del qual era molt diferent al Neolític amb relació a avui)ASHG 2015 abstracts colonitzaren la major part d'Europa durant el Neolític antic, sia a través de la Mediterrània o la conca del Danubi, gairebé sense barrejar-se amb les poblacions indígenes de caçadors-recol·lectors que simplement foren substituïts (però aquests antics caçadors-recol·lectors que van sobreviure en zones arrelades experimentaran un petit ressorgiment una lleugera barreja amb els EEF en el Neolític mitjà i recent).

Més tard, els indoeuropeus arribaran des de les estepes d'Europa de l'Est durant les edats dels metalls i es barrejaran a tot Europa amb la població d'EEF sorgida del Neolític, la qual cosa donarà lloc als europeus actuals.Migration massive des Steppes vers l'Europe liée à la propagation des langages Indo-Européens Génétique de la population de l'Âge du Bronze en Eurasie

En aquest model, els actuals europeus del sud s'han mantingut més propers als antics agricultors neolítics de l'antiga població del Pròxim Orient (que era significativament diferent de la població actual de l'Orient Mitjà) i els nord-europeus actuals s'han barrejat de manera més intensa amb els indoeuropeus de les estepes, però tots els europeus actuals comparteixen un patrimoni comú a partir d'aquestes dues poblacions de base. Els antics caçadors-recol·lectors mesolítics, per la seva banda, són responsables només d'una petita part del grup genètic dels europeus actuals.

Arqueologia miniatura|Europa pels volts del 4000-3500 aC. miniatura|Una pedra utilitzada en rituals neolítics, a Detmerode, Wolfsburg, Alemanya. Els arqueòlegs creuen que les societats productores d'aliments van aparèixer per primera vegada a la regió llevantina del sud-oest d'Àsia al final de l'últim període glacial al voltant dels 12.000 aC i es van convertir en una sèrie de cultures distintives regionals al mil·lenni VIII aC. Les restes de les societats productores d'aliments a l'Egeu s'han datat amb carboni cap al 6500 aC a Cnossos, la Cova Franchthi i diversos llocs continentals a Tessàlia. Els grups neolítics apareixen poc després als Balcans i al sud d'Europa central. Les cultures neolítiques del sud-est d'Europa (els Balcans i l'Egeu) mostren certa continuïtat amb grups al sud-oest d'Àsia i Anatòlia (per exemple, Çatalhöyük).

Les evidències actuals suggereixen que la cultura del material neolític es va introduir a Europa a través de l'Anatòlia occidental, i que les semblances amb cultures del nord d'Àfrica i les estepes pontíriques es deuen a la difusió fora d'Europa. Tots els jaciments del Neolític a Europa contenen ceràmica, i al sud-oest d'Àsia contenen plantes i animals domesticats: espelta petita, Pisana, ordi, llenties, porcs, cabres, ovelles, i bous. Les dades genètiques suggereixen que no hi ha una domesticació independent dels animals a l'Europa neolítica i que tots els animals domesticats van ser domesticats originalment al sud-oest d'Àsia. L'únic element domesticat no procedent del sud-oest d'Àsia fou el mill, domesticat a l'est d'Àsia. Les proves més primerenques de formatges es remunten al 5500 aC a Kujawy, Polònia.

Els arqueòlegs semblen acceptar que la cultura del Neolític primerenc és relativament homogènia,Eastern Archaeology: A Reader per Suzanne Richard. Eisenbrauns, 2003 en comparació tant amb el Mesolític tardà com amb el Neolític posterior. La difusió a Europa, des de l'Egeu fins a la Gran Bretanya, va durar uns 2.500 anys (6500 aC - 4.000 aC). A la regió del Bàltic hi va penetrar una mica més tard, al voltant del 3500 aC, i també hi va haver un retard en la colonització de la plana de Pannònia. En general, la colonització mostra un patró "saltatori", ja que el Neolític avançava des d'un punt de fèrtil sòl al·luvial a un altre, passant per alt les zones muntanyoses. L'anàlisi de les dates per radiocarboni mostra clarament que les poblacions mesolítiques i neolítiques van viure a tocar durant més d'un mil·lenni a moltes parts d'Europa, especialment a la península Ibèrica i a la costa atlàntica.

Amb algunes excepcions, els nivells de població van augmentar ràpidament al començament del Neolític fins que van assolir el màxim possible. Això fou seguit d'un xoc de població de "magnitud enorme" després del 5000 aC, amb nivells restants baixos durant els següents 1.500 anys. Les poblacions van començar a pujar després del 3500 a. C., amb més pujades i pujades que es van produir entre el 3000 i el 2500 aC, però variant la data entre regions. Un estudi de dotze regions europees va descobrir coneguts patrons de cicle econòmic i va suggerir una "causa endògena, no climàtica".

Genètica

Gairebé tots els arqueòlegs coincideixen que el desenvolupament del Neolític a Europa es deu, almenys en part, i en algunes regions, a la migració d'individus procedents de l'antic Orient Pròxim. No obstant això, la magnitud d'aquests desplaçaments poblacionals i el paper dels darrers caçadors-recol·lectors] s'havia entès malament i donava lloc a grans desacords. La genètica de poblacions és una contribució recent i essencial a aquest debat. Tanmateix, al llarg del seu desenvolupament, aquesta ciència ha produït conclusions que poden variar molt depenent de la metodologia emprada i sobretot de les normes de referència comparables disponibles, per la qual cosa hem d'interpretar aquest tipus de treball amb cura.