Principat de Bulgària, Kniàjestvo Balgària és el nom oficial de Bulgària des de l'adopció de la Constitució de Tàrnovo el 1879 fins a la independència en 1908. En la literatura històrica, el terme "Principat de Bulgària" s'utilitza sovint per distingir l'estat búlgar del nord de la regió autònoma de Rumèlia Oriental.
El principat fou una de les dues unitats administratives que es van crear en l'Imperi Otomà després de la derrota d'aquest en la guerra russoturca i el posterior Congrés de Berlín de 1878, per tractar de conciliar el creixent nacionalisme búlgar. El principat fou autònom dins de l'Imperi (un estat vassall de l'Imperi Otomà) i pocs anys després es va unir a l'altra unitat búlgara, el territori de Rumèlia Oriental, per formar la moderna Bulgària independent.
Antecedents En 1393 els turcs otomans van ocupar Tàrnovo, capital del Segon Imperi Búlgar. Era el començament de la dominació otomana. La zona de Bulgària es va aixecar diverses vegades contra el domini otomà; destaquen els aixecaments de Tarnovo (1598 i 1686) i la rebel·lió de Karpoix (1689). No obstant això, l'aixecament més important es produirà al .
La Qüestió d'Orient afectava la zona oriental europea, on l'Imperi Otomà s'enfrontava a una profunda decadència com a potència, i a les contínues pressions de l'Imperi Austrohongarès i l'Imperi Rus, que es delien per influir sobre els pobles cristians sotmesos als otomans.
La política exterior russa sobre l'Imperi Otomà tenia diversos objectius: aconseguir un port lliure a l'hivern per a la seva flota, expandir-se pel Danubi i Àsia i dirigir la independència dels pobles cristians ortodoxos sotmesos als turcs.
La Guerra de Crimea (1853-1856) va frenar aquests desitjos russos, però al seu torn les potències vencedores van imposar a l'Imperi Otomà l'aplicació d'unes reformes que respectessin els pobles cristians a canvi del suport prestat en la guerra. La situació va canviar a partir de 1870. La derrota francesa davant Prússia va permetre a Rússia d'influir novament en la qüestió oriental. Va obtenir la independència religiosa de Bulgària enfront del patriarca grec de Constantinoble i va iniciar així la seva política d'intervenció.
Per la seva banda l'Imperi Austrohongarès, allunyat dels assumptes alemanys (derrota en la guerra de 1866) i italians (unificació d'Itàlia) es va centrar els Balcans i va decidir influir a Sèrbia i al principat de Romania com a manera de frenar la política expansionista russa a la zona.
Per la seva banda l'Imperi Otomà no pogué fer front a les reformes imposades en la Pau de París de 1856 i es va enfrontar a diverses rebel·lions (Creta el 1866, Hercegovina el 1875 o la guerra amb Sèrbia en 1876) i a la fallida el 1875. Davant el caire que prenia la situació, un grup de funcionaris es van rebel·lar contra el sultà Abdülâziz i el va substituir per Murat V. El país va ser dotat d'una Constitució en 1876. No obstant això, el nou sultà Abdul Hamid II va acabar amb la reforma i va restablir la monarquia absoluta.
Quan va esclatar la rebel·lió contra l'Imperi Otomà a Bòsnia el 1875, aquesta es va estendre fins a Bulgària a l'any següent, on fou coneguda com a revolta d'abril. El suport popular a l'alçament va ser escàs.Crampton (2009), p. 11 Tot i que les autoritats van controlar fàcilment la rebel·lió, els turcs van desfermar una brutal repressió, en la qual van participar els baixi bozuqs, que van dur a terme nombroses matances (a Panaguiúrixte, Pèruixtitsa, Bratsígovo i Batak, entre d'altres llocs) i van devastar el país. Altres països europeus es van indignar i van denunciar la brutalitat i els “horrors búlgars”.
El 1876, es va convocar, per part de les Grans Potències, la Conferència de Constantinoble. No obstant això, les seves decisions van ser rebutjades per les autoritats otomanes, en considerar que la publicació de la Constitució de 1876 garantia els drets de les minories de l'Imperi. Mentrestant, Rússia seguia sent hostil als otomans i va iniciar una sèrie de contactes amb Àustria-Hongria per garantir la seva neutralitat enfront d'un possible procés bèl·lic (repartiment de l'Imperi Otomà concertat en la conferència informal celebrada en 1876).El príncep Gortxakov, canceller de l'Imperi Rus es va reunir amb el canceller Andrássy (Àustria-Hongria) a Berlín per obtenir d'Àustria-Hongria la neutralitat en cas de guerra contra els turcs, alhora que es planejava el repartiment dels territoris turcs a Europa: Montenegro i Sèrbia es repartirien Bòsnia i Hercegovina, Rússia tornaria a les seves fronteres a Bessaràbia i s'estendria pel Caucas. Grècia obtindria Creta i Tessàlia. Albània, Rumèlia i Bulgària serien independents i Constantinoble seria ciutat lliure. Recollit a Historia del Mundo Contemporáneo tom I, editorial Guadarrama. 1960 Finalment Rússia va declarar la guerra al juny de 1877 (Guerra russoturca (1877-1878)) i va envair el país amb el suport dels romanesos i d'una legió búlgara. Al febrer de 1878, els exèrcits russos van arribar a les portes de Constantinoble.
El Tractat de San Stefano (3 de març de 1878) va estipular la creació d'un extens principat autònom de Bulgària i la perdua dels territoris europeus de l'Imperi Otomà.Crampton (2009), p. 10 Àustria i Gran Bretanya temien que es trenqués l'equilibri als Balcans i que el nou estat es convertís en un satèl·lit rus als Balcans, i van forçar Rússia a signar el Tractat de Berlín de 1878, mitjançant el qual es mantenia l'equilibri a costa de les aspiracions nacionals búlgares: el principat autònom de Bulgària es va mantenir, però molt reduït i sotmès al vassallatge oficial de Constantinoble, la qual cosa li impedia d'establir relacions diplomàtiques o comercials formals amb altres nacions.
Tot i que el Tractat de San Stefano mai no es va materialitzar més enllà del paper, es va convertir en una referència per als nacionalistes búlgars, perquè remetia a l'antic regne de Simeó I. Els successius governs búlgars van buscar la unificació del que consideraven territoris búlgars,Hall (1996), p. 6 tenint com a objectiu les fronteres de San Stefano. En les dècades següents, Bulgària va aconseguir nomenar bisbes búlgars a Macedònia (part de l'Imperi Otomà durant aquesta època).
Història Ja durant la guerra d'alliberament russoturca (1877-1878), es va formar un govern provisional a les terres búlgars. Al maig de 1878, fou nomenat el comissionat imperial rus a Bulgària, príncep Aleksandr Dondúkov per un període de dos anys, però el Tractat de Berlín escurçà el seu període a nou mesos. El govern provisional rus va preparar una assemblea constituent,Tchitchovsky (1929), p. 272 amb 230 diputats (dels quals 89 serien triats directament pel poble (un per cada 10.000 habitants homes), 117 ho eren "legalment", basats en llur posició oficial, 19 eren nomenats pel príncep Dondúkov-Korsàkov i 5 eren representatius de les diferents organitzacions i societats ВЪЗСТАНОВЯВАНЕ НА БЪЛГАРСКАТА ДЪРЖАВА (1878 – 1879 Г.)), amb l'encàrrec de redactar la nova constitució de Bulgària.Jelavich (1986) A l'Assemblea Nacional Constituent també hi havia representants de les minories turca, grega i jueva. El 16 d'abril de 1879 va adoptar la llei bàsica segons la qual Bulgària es constituïa com una monarquia constitucional amb un parlament unicameral i dret a vot per a tots els homes majors de 21 anys. Segons la constitució, el príncep és el comandant de l'exèrcit búlgar i la branca executiva del govern. El 17 d'abril de 1879 es va convocar la primera Assemblea Nacional i, a proposta del tsar de Rússia, va triar com a príncep Alexandre de Battenberg, nebot de la tsarina de Rússia. El nou sobirà havia estat en realitat escollit per les grans potències. A la província de Rumèlia Oriental, les potències europees van elaborar els estatuts orgànics del Congrés de Berlín i va ser nomenat un governador en representació del sultà otomà, que va ser acceptat per l'assemblea. La nova capital del principat autònom es va fixar a la ciutat de Sofia, cruïlla de camins i propera a Macedònia, per elecció de l'autoritat transitòria russa, que controlava el territori després de la guerra.Crampton (2009), p. 12
La constitució de 1879 Les característiques principals de la nova constitució tenen com a origen la victòria dels liberals de Petko Karavèlov enfront dels delegats conservadors. La nova constitució instituïa una Assemblea Nacional formada per un representant per cada 10.000 votants, amb sufragi universal masculí i immunitat parlamentària per als seus membres. El principal poder era el legislatiu, per influència dels liberals. El príncep podia promulgar legislació, però havia d'obtenir el posterior suport de l'Assemblea. El control pressupostari, l'aprovació de nous tributs i de legislació quedava en mans del parlament, que havia de celebrar almenys una sessió anual de dos mesos, tot i que el príncep havia de convocar-la. El príncep mantenia, però, gran poder: no només la convocatòria del parlament, sinó el nomenament dels ministres del govern i dels funcionaris; els ministres eren responsables tant davant el parlament com davant ell. Era cap suprem de les forces armades i cap de la diplomàcia búlgara. A més, el rei podia dissoldre la legislatura a voluntat per convocar noves eleccions i no tenia per què consultar amb el parlament el nomenament dels ministres. Després de la conversió en regne el 1908, el 1911 es van ampliar encara més els poders del sobirà, i fins i tot se li permetia de signar acords internacionals secrets sense el control de l'assemblea legislativa.
El país quedava dividit en departaments (), districtes () i comuns (municipis, ).Jelavich (1986), pàg. 161 El prefecte era nomenat pel príncep i estava assessorat per un consell electe. Els districtes, subdivisions de les prefectures, quedaven a càrrec dels subprefectes, que dirigien la policia i eren responsables de l'ordre públic. Els comuns, de gran rellevància durant el període otomà, tenien uns regidors elegits que, al seu torn, triaven l'alcalde i dos tinents d'alcalde. El país gaudia d'una àmplia autonomia al govern local, fet poc comú en els països veïns.
Tot i que es proclamava la separació del poder judicial i el respecte als drets civils, l'aplicació d'aquests articles va ser molt deficient.
Malgrat el seu caràcter democràtic, la constitució no va garantir la instauració d'una democràcia liberal al principat. Rakoske (2012), pàg. 13 Per contra, la història política del període es va caracteritzar per la consolidació de la corrupció i la gradual concentració del poder en mans primer del primer ministre Stèfan Stambolov després de la crisi que va portar a l'expulsió del primer príncep i, més tard, del nou príncep, Ferran. Rakoske (2012), pàg. 14 Diverses pràctiques (suborn, intimidació de l'electorat, anul·lació arbitrària de resultats ...) van pervertir els resultats electorals de l'època.
L'elecció del cap de l'Estat miniatura|Alexandre de Battenberg, primer príncep búlgar, va acabar abdicant per l'hostilitat de Rússia malgrat la seva popularitat. Com en el cas de la majoria dels nous estats balcànics, van ser les grans potències les van escollir el nou governant búlgar. L'escollit, Alexandre de Battenberg, era nebot dels tsars, príncep de Hessen i havia rebut formació militar. El nou príncep, però, va rebre una posició incòmoda i no va veure amb bons ulls la nova constitució liberal i la limitació de les seves prerrogatives. Aviat el príncep va entrar en conflicte tant amb els polítics búlgar (en triar un primer ministre conservador en lloc de liberal)com amb el nou ministre de Defensa, un general rus, que va decidir de participar en la política nacional donant suport a aquests.Jelavich (1986), pàg. 162 El cònsol general rus, però, va rebre instruccions de donar suport al príncep, la qual cosa creà una situació confusa davant la política erràtica dels representants russos, la principal força al país.
Evolució política i enfrontament amb Rússia