El Regne de Bulgària (, Tsarstvo Balgària), també conegut com a Tsarat de Bulgària o Tercer Imperi Búlgar Treta Bàlgarska darjavaAixò no s'ha d'entendre en el sentit d'un imperi, com el Primer i Segon Imperi Búlgar, sinó més aviat com la tercera etapa de l'existència de l'estat búlgar.Regne de Bulgària és el nom oficial de l'estat búlgar del 1908 al 1946. Des de l'alliberament de 1878, Bulgària apareix al Tractat de Berlín com "principat autònom tributari" Tot i que l'Assemblea Constituent no registrà ni la dependència ni el vassallatge envers l'Imperi Otomà a la Constitució de Tàrnovo, això és un fet segons els instruments de dret internacional. Al mateix temps, de manera diplomàtica i política, diversos governs búlgars van aconseguir eludir les disposicions del Tractat de Berlín sobre la dependència de Constantinoble. fou una monarquia constitucional a Europa central i oriental, que es va establir el 5 d'octubre del 1908 quan l'estat búlgar, abans un principat i estat vassall de l'Imperi Otomà, es va convertir en regne. Ferran I va ser coronat com a tsar en la declaració d'independència, principalment a causa dels seus plans militars i per buscar opcions d'unificació de totes les terres de la regió des Balcans amb una majoria ètnica búlgara (terres que havien estat arrabassades a Bulgària i lliurades a l'Imperi Otomà pel Tractat de Berlín).
L'estat estigué gairebé constantment en guerra durant tota la seva existència, fent honor al seu sobrenom de "la Prússia balcànica". Durant diversos anys, Bulgària va mobilitzar un exèrcit de més d'1 milió de persones de la seva població d'uns 5 milions i en la següent dècada (1910-20) es va involucrar en tres guerres: la Primera i la Segona Guerra dels Balcans i la Primera Guerra Mundial. Després de la Primera Guerra Mundial, l'exèrcit búlgar es va dissoldre, la seva existència fou prohibida per les potències aliades i tots els plans per a la unificació nacional de les terres búlgares van fracassar. Menys de dues dècades més tard, Bulgària va anar novament a la guerra per a la unificació nacional, com a part de la Segona Guerra Mundial, i es va tornar a trobar en el costat perdedor, fins que va canviar de bàndol, i es va unir als Aliats el 1944. El 1946 es va abolir la monarquia, el seu últim tsar fou enviat a l'exili i el Regne va ser reemplaçat per la República Popular de Bulgària.
Formació
miniatura|esquerra|Ferran I de Bulgària a la proclamació de la independència de Bulgària, 1908 El Tractat de Berlín de 1878 definia el Principat de Bulgària com a vassall de l'Imperi Otomà, la qual cosa impedia el desenvolupament econòmic del país i limitava les seves capacitats en les relacions internacionals. Els acords de pau obligaven el Principat de Bulgària a complir el règim de capitulació imposat per les grans potències a l'Imperi Otomà, que exigia importacions preferents de béns industrials europeus i condemnava el desenvolupament de la producció nacional búlgara. Per tant, després de la consecució de la unificació de Rumèlia Oriental amb el Principat de Bulgària, els esforços de l'elit política búlgara estan dirigits a proclamar la independència.
El context es presentava favorable al setembre de 1908. En aquest moment, l'atenció de les grans potències es dirigia a la disputa francoalemanya sobre el Marroc, mentre que Austria-Hongria es preparava per annexionar-se Bòsnia i Hercegovina. Al mateix temps, a l'Imperi Otomà es va exacerbar el conflicte entre el sultà Abdul Hamid II i els Joves Turcs, que van provocar un cop d'Estat i l'establiment d'un govern d'aquests últims. A la línia de ferrocarril Edirne-Bèlovo va esclatar una vaga. El govern d'Aleksàndar Malínov aprofità l'ocasió i va confiscar la línia ferroviària, propietat de la companyia Chemins de fer Orientaux. La nit del 22 de setembre, el primer ministre de Bulgària va acollir amb beneplàcit el vaixell del príncep búlgar "Khan Krum" a prop de Russe. Des d'aquí, tot el govern búlgar, amb Ferran al capdavant, va marxar en tren fins a Tàrnovo, on s'havia de declarar la independència de Bulgària.
El a l'Església dels Quaranta Sants Màrtirs de Veliko Tàrnovo, es va proclamar la independència del nou Regne de Bulgària. Amb aquesta proclamació, Bulgària es convertia en un regne i actor de ple dret en les relacions internacionals. El príncep Ferran va adoptar el títol de "tsar dels búlgars". L'endemà, Àustria-Hongria es va annexionar Bòsnia i Hercegovina. Turquia, i després les grans potències, reconegueren la independència de Bulgària l'abril de 1909.
Era de Ferran I miniatura|esquerra|Ferran I - príncep (1887 - 1908) i tsar de Bulgària per al període 1908-1918 El 9 de juny de 1911, es va convocar la cinquena Assemblea Nacional a Tàrnovo, amb la finalitat d'esmenar la Constitució, per permetre l'extensió dels poders del monarca (el títol del qual fou canviat oficialment de "príncep", , kniaz a "rei", , tsar) a costa dels de l'Assemblea Nacional.
Lliga Balcànica i Primera Guerra Balcànica
En la dècada del 1860 es va endegar un primer seriós intent de coalició antiotomana - l'anomenada Primera Aliança Balcànica - per iniciativa del príncep serbi Miquel III Obrenović. Després de la restauració de l'estat búlgar (1878), Belgrad i Atenes es van veure obligades a complir els seus plans d'expansió territorial. A principis de la dècada del 1890, el polític grec Kharílaos Trikupis va intentar aplegar Grècia, Sèrbia, Bulgària i Romania en una unió contra l'Imperi Otomà, però el seu pla per dividir Macedònia va ser rebutjat pel gabinet de Stèfan Stambolov. Propostes similars provinents de Sèrbia i Grècia foren rebutjades per Bulgària el 1897.Màrkov (2011), pàg. 84 – 85, 94 – 95
En els primers anys del , s'aguditzaren les contradiccions entre Bulgària, Sèrbia i Grècia sobre la qüestió macedònia. Belgrad reclamava l'anomenada "Antiga Sèrbia" (Kosovo i el nord de Macedònia, antics centres del regne de Esteve Dušan) i, per la seva banda, Atenes no només reclamava els territoris amb població d'origen grec (Epir, sud de Macedònia), sinó també els municipis que donaven suport al patriarcat de Constantinoble. Ambdues parts desenvoluparen propaganda armada per influir en les regions que volien annexionar-se (vegeu els articles lluita per Macedònia i propaganda sèrbia a Macedònia) i això conduí a un xoc ocult amb Bulgària, que donava suport a l'ORIMA.Eldarov, pàg. 3–5
El primer impuls per a la creació d'una unió balcànica el donà la crisi de Bòsnia. Sota l'amenaça d'un conflicte militar amb els austrohongaresos i Alemanya, Rússia es veié obligada a reconèixer l'annexió sense obtenir una compensació a canvi per a si mateixa i els seus aliats, Sèrbia i Montenegro. Dimitrov, pàg. 300-304 Atès que l'exèrcit rus encara no estava preparat per a la guerra amb les potències centrals, Sant Petersburg es comprometé a crear una aliança entre els estats balcànics per dificultar l'expansió d'Àustria-Hongria a la regió.
El 29 de febrer de 1912, Bulgària i Sèrbia van acordar una aliança militar contra Àustria-Hongria, Romania i l'Imperi Otomà. En un annex secret al tractat, ambdues parts es distribuïen les conquestes territorials de la propera guerra contra els turcs. A més s'hi descriu una zona controvertida a Macedònia nord-occidental. La decisió sobre a qui pertanyia se sotmetia a l'arbitratge obligatori del tsar de Rússia. L'acord serbobúlgar fou seguit per intenses negociacions entre Bulgària i Grècia amb la mediació britànica. L'acostament entre els dos països contribuí a la persecució dels búlgars i els grecs a l'Imperi Otomà pels règims dels Joves Turcs. El 16 de maig, el primer ministre Ivan Evstràtiev Gèixov i el plenipotenciari grec de Sofia, Dimítrios Panàs van signar una aliança contra l'Imperi Otomà. El tractat deixava disputes no resoltes entre els dos països sobre el govern de Macedònia meridional i Tessalònica.
L'agost de 1912 va ser signat un acord bulgaromontenegrí, amb el qual Montenegro acordava iniciar les hostilitats abans que altres aliats i a canvi rebria assistència financera de Bulgària. La Lliga Balcànica es va formar, finalment, el 23 de setembre, amb un acord entre Montenegro i Sèrbia.
La consegüent guerra dels Balcans aportà enormes èxits als aliats balcànics, l'Imperi Otomà es va posar de genolls durant uns mesos. A Çatalca els turcs en retirada van rebutjar a la rodalia les forces búlgares, amb la qual cosa l'exèrcit búlgar atura la seva marxa a Istanbul, però la caiguda d'Adrianòpolis va obligar l'Imperi Otomà a buscar la pau. El tractat de pau de Londres atorgà als aliats tots els territoris darrere de la línia Midie-Enez, en el que semblava ser la decisió final de la qüestió nacional búlgara, però alguns problemes sense resoldre, com ara la divisió de Macedònia i l'import de les reparacions de guerra van portar a una ruptura entre els països dels Balcans.Màrkov. Tractat de pau de Londres
Segona Guerra Balcànica
miniatura|esquerra|Lolla balcànica amb problemes: un dibuix animat relacionat amb les guerres balcàniques Setmanes després de la Primera Guerra dels Balcans i el tractat de pau de Londres, començaren les tensions entre els aliats balcànics, associades a la distribució dels territoris ja conquerits. Sèrbia i Grècia va concloure un acord secret per al reconeixement de territoris adquirits de la guerra, i van atraure Montenegro a l'aliança.Gotsev 1981, pàg 42. ; Statelova 1994, p. 469, 473-474 També es van dur a terme intents fallits d'afegir Romania i l'Imperi Otomà a l'aliança contra Bulgària.История на българите, Tom IV, 2003, pàg. 313-314 El tsar Ferran I, no obstant això, esperava una resposta tèbia per part de Sèrbia i Grècia després d'un atac de Bulgària i va ordenar l'atac contra posicions sèrbies a l'"àrea en disputa" de Macedònia.
Les hostilitats van esclatar després d'un intent fallit del 2n i 4t exèrcits búlgars, la nit del 16 al 17 de juny, de foragitar les tropes sèrbies i gregues dels territoris en disputa. Després d'intensos combats a Kòtxani i Kilkís els primers dies de la guerra, els búlgars es van veure obligats a retirar-se cap a l'est pel riu Bregalnitsa i al nord al llarg de l'Struma. En la seva aposta per l'expansió territorial a costa de Bulgària el 28 de juny, Romania participà en el conflicte al bàndol dels enemics de Bulgària. El 6 (19) de juliol hi intervenia l'Imperi Otomà, les tropes del qual creuaren la línia fronterera de Midie-Enez i ocuparen Adrianòpolis. Com a resultat dels combats a Kalimantsi i Kresna, l'avanç dels serbis i grecs a Macedònia es va aturar, però mentrestant les tropes romaneses van creuar el Danubi, i arribaren als afores de Sofia, la qual cosa obligà el govern de Bulgària a demanar una treva.
miniatura|Els Balcans després de la Primera (a dalt) i després de la Segona Guerra Balcànica (a sota) miniatura|Canvis territorials després de la Primera i la Segona Guerra dels Balcans Territoris arrabassats a l'Imperi OtomàTerritoris cedits a Romania
Amb el Tractat de pau de Bucarest, signat el , Bulgària es va veure obligada a cedir, als seus antics aliats, la major part de Macedònia, i a Romania, la Dobrudja Meridional. Sèrbia i Grècia consolidaren i expandiren les seves conquestes de la Primera Guerra dels Balcans, i gairebé duplicaren els seus territoris. L'Imperi Otomà recuperava Tràcia oriental amb el Tractat de Constantinoble. La població de les terres conquerides estigué subjecta a neteja ètnica: centenars de milers de búlgars, grecs i turcs es van veure obligats a abandonar casa seva a Macedònia i Tràcia.
Els tractats de pau no resolgueren les contradiccions entre els països balcànics i, fins i tot, aprofundiren el problema amb els búlgars a Macedònia i la reclamació de Bulgària sobre Macedònia del Vàrdar. El mateix Edward Gray (secretari d'Afers Exteriors del Regne Unit 1905 - 1916) assenyalà: