La Revolució ruandesa, també coneguda com la Revolució social o vent de destrucció, (kinyarwanda muyaga), va ser un període de violència ètnica a Ruanda entre 1959 i 1961 entre hutus i tutsis dos dels tres grups ètnics de Ruanda. La revolució va veure la transició del país d'una colònia belga amb una monarquia tutsi a una república independent dominada pels hutus.
Ruanda havia estat governada per una monarquia tutsi des d'almenys el , amb polítiques protutsi i antihutu. Alemanya i Bèlgica van controlar successivament Ruanda a principis del , les dues nacions europees governaven a través dels reis i perpetuant una política protutsi. Després de 1945 es va desenvolupar una contra-elit hutu que va provocar el deteriorament de les relacions entre els grups. El lideratge tutsi agitava per una ràpida independència per tal de consolidar el seu poder, i l'elit hutu va demanar la transferència del poder dels tutsis als hutus (una postura cada vegada amb més suport de l'Església catòlica i el govern colonial).
La revolució va començar el novembre de 1959, amb una sèrie de disturbis i atacs d'incendis provocats a les llars tutsis després de l'atac de l'únic subcapità hutu Dominique Mbonyumutwa pels extremistes tutsis. La violència es va estendre ràpidament per tot el país. El rei i els polítics tutsis van intentar un contraatac per apoderar-se del poder i expulsar els hutus i els belgues, però van ser frustrats pel coronel belga Guy Logiest, que havia estat portat pel governador colonial. Logiest va restablir la llei i l'ordre, començant un programa per promoure i protegir l'elit hutu. Els belgues van reemplaçar llavors a molts caps i subcaps tutsis per Hutu, reduint al rei Kigeli V de Ruanda a l'estat de mera figura; Kigeli va fugir més tard del país. Malgrat la contínua violència antitutsi, Bèlgica va organitzar eleccions locals a mitjan 1960. Els partits hutus van obtenir el control de gairebé totes les comunitats, i van acabar amb la revolució efectiva. Logiest i el líder hutu Grégoire Kayibanda van declarar Ruanda com a república autònoma el 1961, i el país es va independitzar el 1962.
La revolució va provocar que almenys 336.000 tutsis fugissin als països veïns, on vivien com a refugiats. Encara que els exiliats es van mobilitzar per a un retorn immediat a Ruanda, es van dividir entre els que buscaven la negociació i els que desitjaven derrocar el nou règim. Alguns exiliats formaven grups armats (anomenats inyenzi o "escarabats" pel govern hutu) que van llançar atacs contra Ruanda. El més gran va ocórrer a la fi de 1963, quan es va apropar un atac sorpresa a Kigali. El govern va lluitar de nou, va derrotar els inyenzi i va matar milers de tutsis restants a Ruanda. Els refugiats no van plantejar més amenaça fins a la dècada de 1990, quan una Guerra Civil ruandesa iniciada pel refugi tutsi, el Front Patriòtic Ruandès (FPR) va obligar el govern hutu a negociar. Això va provocar l'augment de l'extremisme hutu i el genocidi ruandès de 1994, en el qual centenars de milers de tutsis van ser assassinats abans que el FPR prengués el control.
Antecedents Ruanda precolonial miniatura|Reconstrucció del palau del Rei de Ruanda a Nyanza. Els primers habitants de l'actual Ruanda van ser els twa, un grup de caçadors-recol·lectors indígenes pigmeus que es van establir l'àrea entre el 8000 i el 3000 aC i que encara són al país. Entre 700 aC i el 1500 un gran nombre de grups bantu van emigrar a Ruanda i va començar a netejar els boscos per a l'agricultura. Després de perdre gran part del seu hàbitat, els twa es van traslladar a les muntanyes. Els historiadors tenen diverses teories sobre les migracions bantus. Segons una, els primers pobladors van ser hutus; els tutsis van emigrar més tard i van formar un grup racial diferent, possiblement d'origen cuixític. Una teoria alternativa és que la migració era lenta i estable, on els grups entrants s'integraven (en lloc de conquistar) en la societat existent. En aquesta teoria la distinció hutu-tutsi va sorgir més tard com una distinció de classe, més que no racial.
La població es va unir, primer en clans (ubwoko) i en uns vuit regnes pel 1700. El país era fèrtil i densament poblat, amb els seus regnes estrictament controlats socialment. El Regne de Ruanda, governada pel clan tutsi Nyiginya, es va tornar cada vegada més dominant a principis del . Des dels seus orígens com una petita toparquia vora el llac Muhazi el regne es va expandir mitjançant la conquesta i l'assimilació, arribant al seu cenit sota el rei (Mwami) Kigeli Rwabugiri entre 1853 i 1895. Rwabugiri va expandir el regne cap a l'oest i cap al nord, implementant reformes administratives que van incloure ubuhake (on els patrons tutsis van cedir ramat i estatut de privilegi a clients hutu o tutsi a canvi de serveis personals i econòmics) i uburetwa (un sistema de corvees en el qual els hutus eren forçats a treballar pels caps tutsis). Les reformes de Rwabugiri van desenvolupar una bretxa entre les poblacions hutu i tutsi.
Colonització
La Conferència de Berlín de 1884 va assignar el territori a l'Imperi Alemany, amb fronteres imprecises. Quan Gustav Adolf von Götzen va explorar el país deu anys més tard, i va descobrir que el regne de Ruanda incloïa una regió fèrtil a l'est del llac Kivu. Alemanya volia aquesta regió, que també era reclamada per Leopold II de Bèlgica com a part del seu propi Estat Lliure del Congo (annexat per Bèlgica per formar el Congo Belga en 1908). Per justificar la seva reclamació, Alemanya va començar una política de domini indirecte de la monarquia ruandesa i recolzava als caps tutsis; aquest sistema va permetre la colonització amb poques tropes europees. Yuhi V Musinga, que va sorgir com a rei després d'una crisi successòria després de la mort del seu pare Rwabugiri i una lluita amb les tropes belgues, va donar la benvinguda als alemanys i els va utilitzar per consolidar el seu poder. El territori es va convertir en la frontera occidental de l'Àfrica Oriental Alemanya. El domini alemany va permetre que la política de centralització de Rwabugiri continués, i la fractura entre tutsis i hutus es va aprofundir.
miniatura|esquerra|Un segell de 1916 dels Territoris Ocupats d'Àfrica Occidental Belga, capturats durant la Campanya de l'Àfrica Oriental] Primera Guerra Mundial Les forces belgues es van fer càrrec de Ruanda i Burundi durant la Primera Guerra Mundial, i el país va quedar sota control belga com a Mandat de la Societat de Nacions de 1919, anomenat Ruanda-Urundi. Encara que Bèlgica inicialment va continuar el mètode alemany de govern a través de la monarquia, el 1926 va començar una política de govern colonial directe d'acord amb la norma del Congo. Les reformes incloïen la simplificació del sistema complex de tres caps, per la qual cosa un cap (en general tutsi) en comptes de tres (normalment dividit entre tutsis i hutus) governava una àrea local. Les reformes belgues també van estendre l'uburetwa (treballs forçats dels hutus per als caps tutsis) a persones físiques, no només comunitats, i a regions no cobertes prèviament pel sistema. Els caps tutsis començaren un procés de reforma agrària amb suport belga; les zones de pasturatge tradicionalment controlades pels col·lectius hutu van ser confiscades per tutsis i privatitzades amb una compensació mínima.
A partir de la fi de la dècada de 1920, el paper de l'Església catòlica va créixer. Això va ser encoratjat pel govern belga, ja que els sacerdots coneixien bé el país i facilitaven la seva administració. Molts ruandesos (inclosa l'elit tutsi) es van convertir, ja que el catolicisme era un prerequisit creixent per a l'avanç social. El rei Musinga es va negar a convertir-se, i el 1931 va ser deposat per l'administració belga; el seu fill gran, Mutara III Rudahigwa, el va succeir i es va convertir finalment en el primer rei cristià de Ruanda. En els anys trenta els belgues van introduir projectes a gran escala en l'educació, salut, treballs públics i supervisió agrícola, inclosos nous cultius i tècniques agrícoles per millorar l'alimentació. Tot i que Ruanda es va modernitzar, els tutsis van romandre al poder, deixant els hutus subjectes al treball forçós a gran escala. En 1935 Bèlgica va introduir targetes d'identitat, etiquetant a un individu com tutsi, hutu, twa o naturalitzat. Tot i que els hutus benestants havien estat capaços d'esdevenir tutsis honorífics, les targetes d'identitat van acabar amb la mobilitat social.
Preludi Creixement de la contraelit hutu Bèlgica va continuar governant Ruanda com territori fideïcomissari de les Nacions Unides després de la Segona Guerra Mundial, amb el mandat de supervisar la seva eventual independència. El panorama econòmic havia canviat considerablement durant la guerra; va créixer una economia monetària, i amb ella la demanda de treballadors a les mines congoleses de Katanga i les plantacions de cafè i sucre d'Uganda. Hi va haver un canvi simultani a l'Església catòlica; destacades figures de la primera església ruandesa, que eren d'un fons benestant i conservador (com Léon-Paul Classe), eren reemplaçats per clergues més joves d'origen obrer. D'aquests, una proporció més alta era flamenc en comptes de valons i simpatitzaven amb la difícil situació dels hutus. Les condicions econòmiques i l'ensenyament del seminari proporcionat per l'església va donar als hutus una mobilitat social no possible prèviament i que permetia el desenvolupament d'un grup d'elits de líders i intel·lectuals hutus. Aquest grup, format per hutus del regne precolonial de Ruanda, foren units per prominents ciutadans dels regnes adquirits durant el colonialisme (inclosos els kiga).
La figura més coneguda del moviment era Grégoire Kayibanda. Com la major part de la contraelit hutu Kayibanda havia estudiat per sacerdot al seminari Nyakibanda, encara que no va ser ordenat. Després de completar la seva educació el 1948 es va convertir en professor d'educació primària. En 1952 Kayibanda va succeir Alexis Kagame com a redactor de la revista catòlica, L'Ami. Durant la dècada de 1950 va ser membre de la direcció de la cooperativa alimentària Travail, Fidélité, Progrès (TRAFIPRO), va editar la revista catòlica pro-hutu Kinyamateka, i va fundar el Mouvement Social Muhutu (MSM).
La segona gran figura de l'elit hutu va ser Joseph Gitera, un altre exseminarista originari del sud del país que havia deixat l'església per establir una petita maoneria. Gitera va fundar el partit Associació per la Promoció Social de la Massa (APROSOMA). Els historiadors religiosos Ian i Jane Linden el van descriure com "més apassionat i potser compassiu" que Kayibanda i altres exseminaristes hutus, però "sovint erràtic i de vegades fanàtic" A diferència de Kayibanda, Gitera va demanar una acció contundent contra l'"opressió" de la monarquia a partir de 1957; no obstant això, la seva retòrica es va centrar menys en la divisió hutu-tutsi que en l'emancipació dels pobres.
Deteriorament de les relacions entre hutus i tutsis