L'alt-aragonès medieval o aragonès medieval de l'Alt Aragó és el conjunt de varietats del navarrès-aragonès que es van parlar a l'edat mitjana a l'Alt Aragó.
Durant els segles en què a l'Alt Aragó s'escrivien els documents en llatí, els textos presentaven elements romànics que es corresponen amb la fonètica, morfologia i sintaxi aragoneses o que les precedien, com en la frase següent: «Ad Galino Acenarece era lorika, ero cabalo, era espata».
Els textos romanços escrits a l'Alt Aragó no es diferencien dels escrits a la vall de l'Ebre a partir del moment en què es va fixar la scripta medieval aragonesa. No obstant això, els trets de l'aragonès medieval de l'Alt Aragó que continuen fent-se servir avui i que no s'incloïen en la scripta medieval apareixen esporàdicament en aquells textos.
Ja el , a la Vall de Tena, s'escrivien textos notarials en aragonès, en els quals es documenten topònims menors amb una fonètica que correspon a l'actual aragonès central-occidental.
Fonètica En algunes àrees del Pirineu axial i del Prepirineu, la -ll- geminada llatina presentava una evolució a fonemes o al·lòfons comparables a l'actual che vaqueira, que avui es manifesten en paraules amb -ch-, -t- o -s- sonora que en aragonès general presenten -ll-, com ara gricha 'grill'. Aquesta evolució es detecta sobretot en topònims:
Cotata correspon a collada 'collada'. Castiecho, castieto i castieso corresponen fonèticament a castiello 'castell'. Lacuniacha correspon fonèticament a laguniella 'llacuna'. Vachato correspon fonèticament a vallau 'cleda'.
Morfologia El sistema d'articles definits que es veu als textos escrits és el/los/la/las, que respecta el seguit comunament per la scripta medieval aragonesa. Tanmateix, també es troben casos aïllats d'altres sistemes, com ara lo/los/la/las o, ja sense consonant, o/os/a/as. Per exemple, en una versió del del Fur de Jaca hi ha un cas aïllat d'ús de l'article os:(es) Molho, M: El Fuero de Jaca. Edición crítica. Saragossa, 1964. miniatura|Evolució històrica de l'aragonès-navarrès-riojà. També es feien servir antecedents d'indefinits contemporanis que no es detecten en l'aragonès de la Vall de l'Ebre, com bel 'algun' (que gairebé no es documenten en textos medievals) i garra 'cap, ningun' (que no es documenta en absolut en textos medievals).
Els passats imperfets d'indicatiu que els textos recullen solen acabar en -aba o -ía, però esporàdicament es troben les formes genuïnes amb les terminacions -aba, -eba i -iba, que persisteixen en l'aragonès actual. Per exemple, en una versió aragonesa del del Fur de Jaca s'empren quasi sempre imperfets en -ía per a les conjugacions segona i tercera (p. ex. dezían 'deien'), però també s'hi constaten casos aïllats de la forma genuïna en -iba (exiua 'eixia', imperfet del verb eixir 'eixir').
Els participis dels textos es formen amb -ado i -ido. En canvi, els participis en -ato i -ito de l'actual aragonès central no es fan servir en els textos escrits, tot i que en la zona central es troben en microtopònims que s'esmenten en aquests textos estandarditzats (p. ex. vachato 'cleda'). A la Ribagorça occidental, l'apòcope de la -o en les terminacions -ado, -edo i -ido va conduir a les formes -ad, -ed i -id, respectivament, que es van vocalitzar i van resultar en les formes -au, -eu i -iu, que existeixen avui en aragonès ribagorçà i especialment en benasquès.(es) Javier Terrado Pablo: Los participos ribagorzanos en -áu, -éu, -íu. Caplletra, nº 32
Referències
Bibliografia
Alt-aragonès