Manuel Gomiz y Orts, Ansaldo, (Sant Joan d'Alacant, 5 d'octubre de 1825 - 17 de desembre de 1902) va ser un terratinent i polític valencià, propietari d'un important magatzem d'importació-exportació i membre de la Junta Provincial de Beneficència. Va ser director del Sindicat de Regs de l'Horta d'Alacant i alcalde d'Alacant de 1890 a 1893.
Biografia Manuel Gomiz va néixer a Sant Joan d'Alacant, aleshores ja separat definitivament d'Alacant i constituït en «Règia Universitat de Sant Joan i Benimagrell». Va ser el 5 d'octubre de 1825, tal com ho recordava una placa situada a la porta del recinte emmurallat de la Torre d'Ansaldo. Va ser col·locada allí el 1893 —en record de tal esdeveniment—, al costat de l'escut nobiliari dels seus avantpassats, els Ansaldo, una de les antigues famílies de cavallers que van venir des de Gènova a terres valencianes per la Reconquesta.
Va mantenir els negocis dels Ansaldo d'explotació de terres i importació de productes d'ultramar i exportació de vins, amb raó social en un edifici de la seva propietat que complia les funcions d'oficina-magatzem al carrer de Ramales (actual «Reis Catòlics»), des d'on va desenvolupar una gran activitat comercial al Port d'Alacant i també com a proveïdor de queviures. Als anys 60 del va ser un dels vint majors contribuents, per contribució industrial i comercial, de la província; arribaria a ser el setè el 1871.B.O.P. d'Alacant de 3 de març 1871
El 1874 es va casar a l'església del Salvador de Mutxamel amb Balbina Poveda i Alberola, filla de qui havia estat il·lustre notari de Mutxamel i Sant Joan, José Poveda (en aquell temps germà d'un diputat provincial). Neta per línia materna de José Alberola y Beviá, l'hereu d'aquest antic i noble cognom vinculat a la vila de Mutxamel.«Breve noticia de los Linages antiguos de Alicante», apèndix que forma part d'Ilice Ilustrada, Historia de la muy noble, leal y fidelísima Ciudad de Alicante, que va escriure el pare Maltés en el ; edición facsímil 1991, Ayto de Alicante. D.Legal A-597-1991
Manuel Gomiz era propietari de finques urbanes com la casa-palau de la família Ansaldo situada al costat de l'Ajuntament, casa que encara es troba travessada pel porxe d'Ansaldo (ja apareix amb aquest nom en dos plànols de vora el 1727, en honor de la seva família); també del palauet arrendat a la Delegació d'Hisenda (avui seu de la Universitat d'Alacant) situat al costat del del marquès de Benalua; del citat edifici-magatzem del carrer de Ramales on desenvolupava la seva activitat econòmica; d'edificis arrendats al carrer de Bailén; de cases al Raval Roig; de «Villa Balbina», entre el carrer de Plus Ultra (avui Donoso Cortés) i la carretera del Palamó (avui avinguda de Xixona)… i ho era igualment de finques rústiques com, per exemple, l'enorme Torre d'Ansaldo o el de Gamborino, dedicada a la cria de cavalls a Sant Joan. Al terme municipal de Mutxamel, hi posseïa l'Aljusser, el de Colomina i l'Arbre Blanc, entre d'altres, i l'«Alquería de los Alberolas», de la família de la seva esposa. També posseïa terres i masies a Busot (on el seu oncle polític era el notari Vicente Brotons y Beviá), al Pinós… i encara horts a Altea i el Campello, als quals es podrien afegir altres que eren propietat de la seva esposa. També tenia diverses inversions en bancs, pedreres, mines i cinemes.
El 1880 va ser director del Sindicat de Regs de l'Horta d'Alacant.
Política Va entrar en política amb la saviesa que li proporcionaven els 63 anys i el bagatge d'haver triomfat en l'activitat econòmica i de tenir amistats tant monàrquiques com republicanes. Al Partit Republicà Possibilista hi tenia els germans Maisonnave; al Partit Liberal, amics com Adrián Viudes Girón o Bushell (que va passar de les files liberals a les liberal-conservadores)… però els seus ideals polítics, dins de la moderació, sempre van ser monàrquics i conservadors.
Dins del sistema pactat en la Restauració, es va afiliar al Partit Liberal Conservador, que el 1885 es trobava dividit en dues faccions: els canovistes i els romeristes. El 1888 va ser nomenat vocal de la Junta Provincial de Beneficència i va tenir l'oportunitat de conèixer de primera mà les propostes de Francisco Silvela per reformar el sistema assistencial, corrent d'opinió que mai no abandonaria. El 1889, estant ja reunificades les dues faccions i amb Cánovas a la presidència del Govern, el regidor Rafael Viravens Pastor, antic moderat de la Unió Liberal i autèntica alma mater del Partit Liberal Conservador a la circumscripció alacantina (supracomarcal), li va explicar l'interès del comitè conservador a atreure'l a la primera línia de la política municipal. Això es va celebrar durant un àpat a la finca «Getsemaní», propietat de Viravens, que va passar a la història d'Alacant per aquest fet.
El diari La Patria, poc abans d'entrar a l'Ajuntament, publicava el 16 de desembre un editorial en el qual, si bé reconeixia la categoria personal de Gomiz, advertia de la seva falta d'experiència en «les conteses electorals». Encara no el coneixien i no sabien que més enllà del seu caràcter afable s'amagaven una fermesa en les seves conviccions i una notable tenacitat.
Va accedir a l'alcaldia el 29 de desembre de 1890 en substitució de l'alcalde Terol, que havia estat deposat pel Govern civil d'acord amb els mecanismes administratius de l'època, i va ser nomenat per la reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena fins al final del bienni dels liberals. Una vegada acabat, el 24 d'abril 1891 va ser nomenat de nou alcalde per un bienni que ja era dels conservadors, tal com es va acordar en el «Pacte del Pardo» per la restauració borbònica.
miniatura|El ministre i líder del Regeneracionisme Francisco Silvela saluda oficialment l'alcalde Gomiz
Manuel Gomiz combregava amb les idees regeneracionistes, el màxim defensor de les quals era Francisco Silvela, en aquell moment ministre de Governació, que va advocar per destruir la figura del cacic i impedir la seva ingerència en la política municipal. L'alcalde Gomiz tenia molt clara la necessitat d'allunyar el clientelisme polític de l'Ajuntament, delimitar quin era l'interès públic i quins eren els interessos privats dels regidors i fer complir la llei i les ordenances municipals sense distincions. Va dur a terme un enduriment en els processos de cobrament dels tributs, les multes i altres ingressos municipals. Va posar ordre en la provisió de llocs de guàrdies municipals i altres empleats públics el sou dels quals no excedia les 1.750 ptes.B.O.P. d'Alacant núm. 289 de 18 de desembre de 1891
La importància de l'Eixample d'Alacant era tal que va posar tot el seu ímpetu i la seva xarxa d'amistats al servei del projecte. Va aconseguir la col·laboració la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran contactant directament amb el secretari, Simeón Ávalos, i que fossin acceptats els primers plànols de l'eixample d'Alacant al Congrés, imperatiu per poder acollir-se a la Llei d'Eixamples de 1876 i tenir autorització per expropiar i que aquest pogués desenvolupar-se per l'oest i el nord de la ciutat. En tot aquest assumpte, va comptar amb la col·laboració del seu amic el diputat Enrique Bushell y Laussat i d'Enrique Arroyo Rodríguez, cap dels liberals a la ciutat. Aquestes actuacions van establir les bases per a poder aplicar, complint els preceptes de la següent Llei de 1892, el text legislatiu de caràcter especial pel qual el Congrés va concedir l'autoritat necessària a l'Ajuntament d'Alacant per poder efectuar l'anhelat eixample de la ciutat: la llei de 25 d'agost de 1896.
Pel nord de la ciutat, es van dur a terme importants actuacions urbanístiques, destacant la il·luminació dels barris de les Carolines i l'actualment conegut com a barri de Campoamor, tal com s'havia fet al carrer Major, que va ser el primer carrer il·luminat d'Alacant el 14 d'abril de 1892; el desmuntatge de la muralla a l'àrea del carrer del Molí (avui «Ángel Lozano»); la urbanització de l'avinguda d'Alfons el Savi i els carrers adjacents, així com el plantat d'arbres; la rehabilitació dels voltants del Teatre Principal… Cap a l'est i partint del Teatre, es va comunicar la ciutat amb el barri aïllat que hi havia a la llavors montanyeta (avui plaça de la Montanyeta) a través del carrer de Riego (avui carrer del Teatre), que l'alcalde va inaugurar recorrent-la amb el seu propi carruatge. A més, es va construir el pont sobre el barranc de Sant Blai (avui avinguda de Salamanca), que va comunicar el barri de Sant Blai amb la ciutat; es va urbanitzar el passeig del Doctor Gadea fins a la plaça de Sant Francesc (avui «Calvo Sotelo»), i, encara més a l'est, es va posar la primera pedra de l'estació de tramvies que s'havia de construir al barri de Benalua. En resum, es va mirar d'unir —en la mesura del possible— els diferents nuclis urbans amb la ciutat per anar preparant-la per al futur eixample, aprofitant sempre aquestes circumstàncies per aplicar mesures de caràcter social que milloressin les condicions de vida dels menys afavorits que habitaven l'extraradi.
Es van obrir a Alacant, entre d'altres, centres formatius i socials com la «Societat de Professors i Perits Mercantils» de Blas de Loma, el «Foto-Club» i el «Cercle Obrer» que els socialistes van poder obrir al carrer de Liorna (avui «López Torregrosa»), el seu primer local a Alacant. Cal esment de l'agraïment mostrat per aquest jove Partit Socialista, que es van endur la sorpresa que aquell Ajuntament va permetre que Pablo Iglesias donés el seu primer míting a Alacant, que va ser celebrat al «Teatro Circo» el 2 de gener de 1891; el tema central va ser la jornada de vuit hores.
L'alcalde, juntament amb Enrique Arroyo, Bushell, Manresa i el marquès del Bosch, va sol·licitar infructuosament l'indult davant el president del Consell i el ministre de la Guerra per al carrabiner Manuel Rey, condemnat a mort.
El juliol de 1891, la seva corporació va acordar la creació de la Banda Municipal per amenitzar les festes alacantines i donar, així, sortida als millors alumnes de l'Escola Municipal de Música de la ciutat; van ser famosos els festeigs taurins celebrats aquell any i el següent, als quals l'alcalde Gomiz va portar «Lagartijo», «Guerrita», «Cara-Ancha», «Bonarillo»… tots primeres espases de l'època. A les festes patronals d'aquell any, va ser el primer alcalde d'Alacant a visitar el Club de Regates (RCRA), que va organitzar regates de rem (es trobava situat al seu primitiu edifici de fusta davant del malecó). miniatura|El comte de Montarco es dirigeix a l'alcalde Gomiz sobre el Projecte de Llei de la nova presó per a Alacant
Va reprendre l'assumpte de la nova presó, antiga aspiració alacantina que havia de permetre alliberar l'edifici de la plaça de les Barques (avui oficina de Correus) i millorar l'entorn de la plaça. Va seguir el consell rebut de Juan Maisonnave Cutayar, sempre agraït per l'interès pres per l'alcalde conservador de continuar les processons civils en record del seu germà i per l'estàtua a col·locar a l'arrencada de la futura avinguda Maisonnave, que li va recomanar seguir el mateix procediment que l'ajuntament de Barcelona. Va aprofitar la invitació de l'alcalde Coll per acudir a la Primera Exposició General de Belles arts de Barcelona, acompanyat d'una comitiva en la qual va destacar el pintor Lorenzo Casanova Ruiz; va anar a conèixer de primera mà com ho havien aconseguit. Va pressionar mitjançant totes les fórmules possibles al Congrés i al Senat a través dels senadors Josep Manresa —el jurisconsult del Codi Civil— i Nil Fabra —llegendari periodista—, que van ser nomenats membres de la Comissió encarregada d'engegar el projecte de la cessió dels terrenys, i es va valer de la seva amistat amb el governador Eduardo de Hinojosa y Naveros. Al final, va aconseguir el seu propòsit i el 4 d'agost de 1892 es va col·locar la primera pedra de la presó al solar donat per Los Diez Amigos.