miniatura|El Decret de Nova Planta, promogut per Felip V d'Espanya miniatura|Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700 Aquest article és una cronologia de fets que representen minorització de la llengua catalana de forma activa, o sigui la «repressió del català» segons alguns autors, mitjançant accions violentes directes o mitjançant l'aplicació de polítiques que impliquen donar prioritat o oficialitzar, en perjudici del català en els diversos territoris, altres llengües que en principi hi eren alienes, com el castellà o el francès, fins al punt de fer que siguin les úniques acceptables en diferents àmbits de la societat. Es pot considerar un atac tipificat contra una minoria nacional.

La llista, que comença l'any 1482 i segueix fins avui en dia, comprèn diferents formes de discriminació de la llengua que variaran substancialment al llarg del temps, de la mateixa manera que evoluciona la societat. En el procés de marginació/residualització hi té un paper fonamental la construcció de l'Estat nació espanyol per part de les elits estatals, que empren l'estat per modelar el pensament i cultura dels ciutadans, i construir la nació prenent com a base les característiques de l'ètnia dominant.

Avui en dia, existeixen igualment fonts que asseguren que es discrimina el castellà a Catalunya, entre altres motius, perquè la Generalitat de Catalunya i altres òrgans oficials, han adoptat el català com a única llengua vehicular, per tal de protegir-la. A això s'afegí el «Manifiesto por una lengua común» d'un grup d'intel·lectuals espanyols i la Declaració de l'Académie Française que defensen el castellà i el francès com a llengües oficials de l'Estat Espanyol i l'Estat Francès. Aquestes declaracions i propostes polítiques, a la vista de les mesures legals que tots dos estats han pres contra el català, han suscitat un gran rebuig per bona part de la societat catalana.Així, entre d'altres, l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella va publicar el seu Manifest contra el cinisme dels botxins Poc després, el juliol de 2008, va aparèixer el «Manifest de la Federació Galeusca», en la qual està integrada, entre d'altres, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. En aquest manifest es comparava el «Manifiesto por la lengua común» amb les tesis franquistes, i es qualificava aquest «manifiesto» de «visió anul·ladora». Amb tot, la realitat és que l'única llengua en què no es pot viure plenament a Catalunya és el català, malgrat la persistent demanda social que ho demana. Tot aquest tema està contaminat pel nacionalisme espanyol —una ideologia que pretén cohesionar l'estat—, atès que en l'àmbit de les Nacions Unides preval l'opinió que les minories només prenen com a àmbit de referència l'Estat en el seu conjunt, per la qual cosa els membres d'una majoria no poden ser considerats com a minoria.

Context L'aversió a un col·lectiu social o nacional sempre té origen en un conflicte previ de tipus polític, religiós o ètnic. L'anticatalanisme parteix del conflicte entre la Corona castellana i la seva expansió històrica vers els altres regnes peninsulars. Assimilat el regne de Galícia, històricament hi hagué conflictes territorials amb la Corona d'Aragó, a qui s'intentà d'arrabassar territori per exemple amb la guerra dels dos Peres.

Per un altre costat, durant la Baixa Edat Mitjana i el Renaixement apareixen les identitats nacionals a Europa,Antoni Simon, Els orígens històrics de l'anticatalanisme , página 43, L'Espill, nº 24, Universitat de València que serien la base dels futurs estats nació en que les comunitats nacionals que tenen el favor reial s'imposen a les que no el tenen. En aquest procés, l'assimilació de les noves minories nacionals comporta destruir els elements identitaris, com és la llengua i la història. És el cas de la Corona de Castella vers la Corona d'Aragó, primer ajuntades dins la monarquia espanyola, i posteriorment conquerida durant la guerra de successió.

Edat moderna miniatura|El cinquè punt del Decret de Nova Planta sobre el Principat diu: «5. Las causas en la Real Audiencia se substanciarán en lengua Castellana [...]» prohibint l'ús de la llengua catalana a la nova administració de justícia i de govern de Catalunya.

1482: comença la supressió i crema de la Bíblia Valenciana fins al punt que durant anys es va dubtar de la seua existència.

1539: el rei de França Francesc I, publica un edicte (l'anomenat Edicte de Villers-Cotterêts) mitjançant el qual queda obligatòriament establert que tot text administratiu que s'editi al Regne de França s'hagi d'escriure en francès.Aide-Mémoire: tout le programe du collège/Histoire et Géographie; editorial Larousse, capítol "Renaissance" i "Humanisme") 1560: el Tribunal del Sant Ofici insta que «en los negocios de la fe todo se proceda en lengua castellana».Pàg. 1, Francesc Ferrer i Gironés, La repressió de la llengua catalana, article publicat originàriament a Serra d'Or, novembre de 2002, pp.18-21 1561: el Tribunal del Sant Ofici obliga que «no se escriban los procesos en lengua catalana». 1624: en el memorial del comte duc d'Olivares a Felip IV d'Espanya hi diu que «treballi i pensi amb consell mundà i secret per a reduir aquests regnes de què es compon Espanya per a l'estil i lleis de Castella sense cap diferència». 1661: Lluís XIV atorga al Collège de Jésuites, a perpetuïtat, les classes de gramàtica a la Universitat de Perpinyà, a través de les quals s'introdueix el francès entre la noblesa, el clergat i la burgesia. 1672: ordenança per a promoure escoles per a l'ensenyament en francès. 1682: ordre que exigeix la llengua francesa als rossellonesos per obtenir càrrecs públics i obtenir títols honorífics i dona sis mesos per aprendre'lCitat per Miquel Pueyo i París 1683: prohibició als rossellonesos d'estudiar al Principat. 1700: edicte pel qual Lluís XIV promulga que tots els procediments judicials, les deliberacions del magistrats municipals, les actes notarials i tota mena d'actes públics siguin en francès sota pena de nul·litat. 1700: Lluís XIV de França deixa escrit que l'«ús del català repugna i és contrari a l'honor de la nació francesa». 1707-1719: decrets de nova planta de València (1707), Mallorca (1715), Catalunya (1) (1716) i Sardenya (1719). S'hi prohibeix l'ús oficial del català. Felip V de Borbó era net de Lluís XIV de França. 1707: comença la castellanització, substitució o eliminació de topònims al País Valencià. El 6 de desembre, Macanaz fa un ban públic a València amb l'ordre de Felip V de construir en el lloc on era Xàtiva, una nova població anomenada «Ciudad de San Felipe» (en castellà). Vegeu Extermini de Xàtiva. 1707: desaparició del topònim Isla de Xàtiva dels mapes posteriors d'Amèrica.Notícia del diari Levante-EMV 1712: 20 de febrer. Es dicten instruccions secretes als corregidors del territori català: Pondrá el mayor cuydado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado. 1714: Felip V de Borbó deixa escrit que «es procuri traçudament anar introduint la llengua castellana en aquells pobles on no la parlen». 1715: la Consulta del Consell de Castelles escriu que a l'aula no hi ha d'haver cap llibre en català, on tampoc es parlarà ni escriurà aquesta llengua i on la doctrina cristiana s'ensenyarà i serà apresa en castellà. Afegeix que «no s'han d'escollir mitjans febles i menys eficaços sinó els més robusts i segurs, esborrant de la memòria dels catalans tot allò que pugui conformar-se amb les seves abolides constitucions, usatges, furs i costums». https://www.elpuntavui.cat/noticia/article/12-apunts/31-efemerides/49501.html 1716: ordre que a Perpinyà es prediqui només en francès. 1755 En l'article 10 del Decret de Visita del Provincial dels Escolapis es mana a tots els religiosos de l'ordre parlar només en castellà i llatí, tant entre si com amb la resta de la població. La pena per parlar en català és viure a règim de pa i aigua. 1768: el comte d'Aranda promou una reial cèdula per la qual es prohibeix l'ensenyament del català a les escoles de primeres lletres, llatinitat i retòrica; es foragita el català de tots els jutjats, i es recomana que ho facin també les cúries diocesanes. 1768, 23 de juny: Real cédula de S.M. a consulta de las del Consejo, reduciendo el arancel de los derechos procesales a reales de vellón en toda la Corona de Aragón, y para que en todo el Reino se actúe y enseñe en lengua castellana, con otras cosas que se expresan. 1772, 24 de desembre: Reial cèdula per la qual es mana que tots el mercaders i comerciants majoristes i a la menuda portin els llibres de comptabilitat en castellà. 1773: Prohibició imposada a la Universitat de Cervera d'editar llibres en català, notificada pel Consell de Castella en carta del 20 de març de 1773.Ferrer Gironès, Francesc. La persecució política de la llengua catalana. Edicions 62, 1993 1776: el bisbe de Mallorca obliga a utilitzar el castellà a les parròquies i en l'ensenyament del catecisme. 1780: José Moñino y Redondo, comte de Floridablanca, promulga una reial provisió per la qual obliga totes les escoles a ensenyar la gramàtica de la Reial Acadèmia Espanyola. 1794: La Convenció Nacional Francesa decreta l'ensenyament generalitzat del francès, parlat per un 10% de la població francesa en aquell moment, per «per anihilar el patuès i universalitzar l'ús del francès». Comença el gran genocidi lingüístic a França. 1799: reial cèdula que prohibeix «representar, cantar y bailar piezas que no fuesen en idioma castellano».

Edat contemporània

Si les monarquies antigues sovint reunien diferents regnes/territoris/ètnies sota una mateixa corona, en els estats nació moderns les elits polítiques cerquen la uniformitat de la població, i apareix el nacionalisme d'estat.[ Després dels Decrets de Nova planta, esdevinguda Espanya un Estat sota un únic govern, lleis i usos, es procedí a construir la nació (com a França, és l'Estat qui crea la nació i no el procés contrari). Així, emprant les eines de l'Estat, el nacionalisme espanyol comença a conformar una identitat nacional espanyola basat en una matriu castellana, en enfrontament a altres nacions històriques de l'Estat, d'on sorgiren reactivament els anomenats nacionalismes perifèrics. Si fins aquell moment el conflicte havia sigut principalment polític-territorial, a partir del , el conflicte cultural agafa més força. Altrament, els historiadors generalment situen l'inici del nacionalisme popular espanyol a primers del s. XIX, i particularment en la resistència contra l'ocupació per les tropes de Napoleó.

Altrament, tot i que la història oficial espanyola descriu una decadència "natural" de la llengua catalana i creixent substitució pel castellà entre els segles  a , especialment a les classes cultes, això es contradiu amb una enquesta d'usos lingüístics del 1807, encarregada per Napoleó, que indica que excepte als tribunals reials el castellà és absent de la vida quotidiana. Segons l'enquesta, el català “se enseña en las escolas, se imprimeix y se parla, no sols ente lo baix poble, si que també entre las personas de primera calitat, així en tertulias, com en visitas y congressos”, indicant que es parla a tot arreu “a excepcio dels tribunals reals". També indica que el català es parla a més “en lo Regno de Valencia, en las islas de Mallorca, Menorca, Ibissa, Sardeña, Corcega y molta part de Sicilia, en la Vall d'Aran i Cerdaña”.

Al s. XX, de mà de l'Alejandro Lerroux, apareix el lerrouxisme, una política espanyolista feta des d'opcions pretesament d'esquerres, confrontant obrerisme i catalalanisme. En el cas de la llengua catalana, es postula que el catalanisme era/és un moviment impulsat per la burgesia catalana, mentre que la classe obrera s’identifica majoritàriament amb la llengua i la cultura castellanes. miniatura|Mapa polític oficial d'Espanya del 1850