El Concert per a dos pianos i orquestra en re menor, FP 61, de Francis Poulenc és una obra escrita l'any 1932, encarregada per la princesa Edmond de Polignac i dedicada a ella mateixa. Winnareta Singer, coneguda com la princesa Edmond de Polignac, fou una important mecenes francesa de la primera meitat del pel saló de la qual passaren moltes personalitats del món del art i sobre les quals tingué sovint una important influencia. El concert sovint és descrit com el clímax del període primerenc de Poulenc. Va ser estrenada el 5 de setembre de 1932 al Teatro La Fenice de Venècia, amb Poulenc i Jacques Février com a solistes i l'orquestra de La Scala dirigida per Désiré Defauw.

L'obra, d'uns dinou o vint minuts de durada, és una de les composicions concertants més conegudes de Poulenc i combina elements del neoclassicisme, el virtuosisme pianístic i referències a estils musicals diversos.

Gestació En el seu procés creatiu Poulenc interpretà concerts de Mozart, Liszt, Ravel. Especialment d'aquest últim s'estrenaren el Concert per a piano en sol el gener de 1932 i el Concert per la mà esquerra l'any següent. També el descobriment del gamelan en l'Exposició Colonial de 1931 l'influí en la concepció de l'obra. Segons Benjamin Irvy: «tot i que el primer moviment és, formalment parlant, dividit en introducció, desenvolupament i coda, les digressions i sorpreses gairebé amaguen l'estructura clàssica. Poulenc transporta l'oient a una pel·lícula muda en què se’ns suscita una tempesta simfònica mentre els dos pianistes valentament continuen tocant.» El compositor americà Elliott Carter digué del concert: «un pastitx de música des de Scarlatti, Mozart, Schumann, Chabrier fins a Stravinski i les cançons populars. […] a causa del seu gran ímpetu, amb les remarcable sensibilitat a l'harmonia i a les sonoritats orquestrals de Poulenc, acaba captivant fins i tot l'oient més dur».

Composició i estrena Poulenc va escriure el concert durant l'estiu de 1932. L'obra va ser encarregada per la princesa Edmond de Polignac, Winnaretta Singer, una destacada mecenes musical del primer terç del segle XX, i va ser concebuda perquè el mateix compositor i el pianista Jacques Février n'interpretessin les parts solistes.

L'estrena va tenir lloc el 5 de setembre de 1932 durant el Festival Internacional de Música Contemporània de Venècia. Poulenc i Février van tocar els dos pianos solistes, acompanyats per l'orquestra de La Scala de Milà sota la direcció de Désiré Defauw. Posteriorment els dos pianistes van continuar interpretant l'obra conjuntament; el gener de 1933 la van presentar al Queen's Hall de Londres sota la direcció de Thomas Beecham, i el març del mateix any a la Salle Pleyel de París amb Roger Désormière.

La partitura va ser publicada a París per Rouart-Lerolle el 1934.

Estrena El concert fou estrenat a Venècia el 5 de setembre de 1932 pel mateix Francis Poulenc i Jacques Février, pianista i pedagog amic del compositor, i amb l'orquestra de La Scala, llavors dirigida per Arturo Toscanini, però en aquella ocasió dirigida per Désiré Défauw. S'emmarcà en el Festival de la Societat Internacional de Música Contemporània. El 1945 Poulenc l'interpretà amb Benjamin Britten.

Estructura El concert està format per tres moviments:

Allegro ma non troppo Larghetto Finale. Allegro molto

El primer moviment, en re menor, presenta una successió de seccions contrastades i un diàleg molt actiu entre els dos pianos. Després d'un inici enèrgic, el moviment alterna episodis rítmics amb passatges més lírics. A la secció final apareixen sonoritats repetitives dels pianos i de la percussió que recorden la música del gamelan.

El segon moviment, Larghetto, adopta un caràcter més serè. El tema inicial, exposat pels pianos, mostra una clara inspiració en l'estil de Wolfgang Amadeus Mozart. Al llarg del moviment, però, Poulenc introdueix progressivament harmonies i girs melòdics propis del llenguatge musical del segle XX.

El tercer moviment, Allegro molto, té un caràcter ràpid i brillant. Hi reapareixen els contrastos rítmics, els canvis sobtats de caràcter i les sonoritats de percussió que havien aparegut al primer moviment. L'escriptura dels dos pianos es basa sobretot en la coordinació i el diàleg entre els dos solistes més que no pas en llargues cadències virtuosístiques individuals.

Estil El Concert per a dos pianos combina influències diverses. El segon moviment remet explícitament al llenguatge de Mozart, mentre que en altres passatges s'han assenyalat influències de la música de Maurice Ravel, Ígor Stravinski i de les sonoritats del gamelan indonesi.

Poulenc havia sentit un conjunt de gamelan a l'Exposició Colonial Internacional de París de 1931, i l'ús de figures repetitives, registres aguts dels pianos i percussió en alguns passatges del concert s'ha relacionat amb aquella experiència.

A diferència del model romàntic de concert, els dos pianos rarament adopten papers completament independents. Sovint funcionen com una sola gran unitat sonora, alternant acords, escales, figuracions i motius rítmics. L'orquestració concedeix un paper destacat als instruments de vent i a la percussió, mentre que les cordes tenen sovint una funció secundària.

Instrumentació L'obra està escrita per a dos pianos solistes i una orquestra formada per:

flauta i flautí; dos oboès, amb el segon doblant el corn anglès; dos clarinets; dos fagots; dues trompes; dues trompetes; dos trombons; tuba; percussió, amb caixa, tambor militar, bombo, castanyoles, triangle i plat suspès; cordes; dos pianos solistes.

La partitura no utilitza timbales.

Enregistraments El mateix Poulenc va enregistrar posteriorment el concert al costat de Jacques Février, amb l'Orchestre de la Société des Concerts du Conservatoire sota la direcció de Georges Prêtre. Aquest enregistrament constitueix un dels testimonis interpretatius directes del compositor sobre la seva pròpia obra. Concerto for Two Pianos. Francis Poulenc and Jacques Février (pianos) Orchestre de la Societé des Concerts du Conservatoire dirigits per Georges Prêtre. EMI Poulenc: Concerto For 2 Pianos, Etc / K & L Labèque, Ozawa. Katia i Marielle Labèque amb Seiji Ozawa. Philips

Referències

Bibliografia

Enllaços externs Concerto for Two Pianos. Francis Poulenc and Jacques Février (pianos) Orchestre de la Societé des Concerts du Conservatoire dirigits per Georges Prêtre. EMI IMSLP-Petrucci. Concerto for 2 pianos

Categoria:Obres de Francis Poulenc Categoria:Concerts per a piano de la dècada del 1930 Categoria:Composicions musicals del 1932 Concert Piano Poulenc