LExèrcit de la República del Vietnam (ERVN; Lục quân Vaig veureệt Nam Cộng hòa en vietnamita), també anomenat Exèrcit sud-vietnamita (ESV), era la força terrestre de les Forces Militars de la República del Vietnam, les Forces Armades del Vietnam del Sud, que va existir des de 1955 fins a la Caiguda de Saigon el 1975. Durant la Guerra del Vietnam, s'estima que van tenir 1.394.000 baixes (morts i ferits).Casualties – US vs NVA/VC

Després de la caiguda de Saigon front l'Exèrcit Popular del Vietnam, l'ERVN va ser dissolt. Mentre que alguns oficials d'alt rang van fugir als Estats Units o a d'altres països, milers d'exoficials de l'ERVN van ser enviats a camps de reeducació pel govern comunista de la nova i unificada República Socialista del Vietnam.

Història Exèrcit Nacional Vietnamita (ENV) 1949-1955 miniatura|La unitat aerotransportada TDND 5 del ENV va lluitar en diverses batalles, fins i tot a Dien Ben Phu. El 8 de març de 1949, després dels Acords de l'Elisi, l'Estat del Vietnam va ser reconegut per França com un país independent, governat per l'emperador vietnamita Bảo Đại, formant-se al poc temps l'Exèrcit Nacional Vietnamita (ENV). L'ENV va lluitar en operacions conjuntes amb el Cos Expedicionari Francès de la Unió Francesa a l'Extrem Orient, contra les forces comunistes del Viet Minh, liderades per Ho Chi Minh. L'ENV va lluitar en diverses campanyes, com la Batalla de Nà Sản (1952), l'Operació Atles (1953) i la Batalla de Dien Ben Phu (1954).Galería de imágenes del Ejército Nacional Vietnamita (mayo de 1951 – junio de 1954) Archivos ECPAD del Ministerio de Defensa de Francia

Beneficiant-se de l'assistència francesa, l'ENV es va transformar ràpidament en un exèrcit modern basat en el Cos Expedicionari. Incloïa unitats d'infanteria, artilleria, comunicacions, cavalleria blindada, aerotransportades, aèries, navals i una acadèmia militar nacional. Al 1953, tots els soldats i oficials eren vietnamites, aquests darrers entrenats a les Ecoles donis Cadres com la de Đà Lạt, incloent-hi al General en Cap Nguyễn Văn Hinh, que era una veterà de la Força Aèria de la Unió Francesa.

Després dels Acords de Ginebra, la Indoxinesa Francesa va deixar d'existir, i al 1956 totes les tropes de la Unió Francesa es van retirar del Vietnam, Laos i Cambodja. El 1955, per ordre del Primer Ministre Dirệm, l'ENV va esclafar a les forces armades del Bình Xuyên.

Exèrcit de la República del Vietnam (ERVN) 1955-1975 miniatura|Metge del USCGC Sherman i un soldat sud-vietnamita durant una Patrulla d'Acció Civl Mèdica a un llogaret vietnamita. El 26 d'octubre de 1955, l'exèrcit va ser reorganitzat per l'administració del President Ngô Đình Dirệm, que formalment va fundar l'Exèrcit de la República del Vietnam (ERNV) el 30 de desembre de 1955. La força aèria va ser anomenada Força Aèria del Vietnam (FAVS). Inicialment, l'objectiu de l'exèrcit eren els guerrillers del Front Nacional d'Alliberament del Vietnam (FNLV, també conegut com a Viet Cong o VC), que s'oposaven al govern de Dirệm. Els Estats Units, sent president John Fitzgerald Kennedy, van enviar assessors i una important quantitat de suport financer per ajudar a l'ERVN a combatre els insurgents. Una important campanya, desenvolupada per Ngô Đình Nhu i més tard ressuscitada sota un altre nom va ser el Programa del Caseriu Estratègic, que va ser considerat un fracàs per la premsa occidental perquè era "inhumà" mudar vilatans del camp a llogarets fortificats. Els líders de l'ERVN i el President Dirệm van ser criticats per la premsa estrangera quan els soldats van ser utilitzats per reprimir grups religiosos antigovernamentals, com el Cao Đài i el Hòa Hảo, així com per prendre per assalt temples budistes, que segons Dirệm, eren amagatalls per als guerrillers del FNLV. L'atac més important va ocórrer la nit del 21 d'agost de 1963, durant les incursions a les pagodes de Xá Lợi dutes a terme per les Forces Especials, que van causar diversos centenars de morts.

El 1963 Ngô Đình Dirệm va ser assassinat en un cop d'estat dirigit per oficials de l'ERVN i incitat per oficials nord-americans com Henry Cabot Lodge, Jr. En la confusió que va seguir, el General Dương Văn Minh va prendre el control, però solament va ser el primer d'una sèrie de generals de l'ERVN que van assumir la presidència del Vietnam del Sud. Durant aquells anys, els Estats Units van començar a prendre més control sobre la guerra contra el FNLV i el paper de l'ERVN es va tornar cada vegada menys significatiu. A més, l'ERVN estava assetjat per severs problemes de corrupció entre els oficials. A pesar que els Estats Units criticava a l'ERVN, aquest seguia sent armat i finançat per ells. miniatura|Un primigeni M113 sense modificar del ERVN durant la guerra del Vietnam Encara que la premsa i la televisió nord-americanes han descrit la Guerra del Vietnam principalment com un conflicte entre els Estats Units i Vietnam del Nord, l'ERVN va lluitar en la major part dels combats abans i després de la participació nord-americana a gran escala, participant en diverses operacions importants al costat de soldats nord-americans. Els soldats de l'ERVN van ser pioners en l'ús del transport blindat de personal M113 com un vehicle de combat d'infanteria, lluitant des del seu interior, en lloc d'utilitzar-lo com el "taxi de batalla" pel que havia estat dissenyat, amb la cavalleria blindada nord-americana adoptant modificacions basades en l'experiència de l'ERVN. Una notable unitat de l'ERVN equipada amb M113, el 3r Esquadró de Cavalleria Blindada, va fer servir la nova tàctica tan eficaçment i amb tal heroisme davant l'enemic, que van obtenir la Citació Presidencial d'Unitat. L'ERVN va tenir 254 256 morts registrats entre 1960 i 1974, amb el nombre més alt de morts registrats el 1972 (39 587), mentre que aproximadament 58 000 soldats nord-americans van morir durant la guerra.Clarke, Jeffrey J. (1988), United States Army in Vietnam: Advice and Support: The Final Years, 1965–1973, Washington, D.C: Center of Military History, United States Army, p. 275. També es van donar molts casos en els quals les famílies vietnamites tenien membres lluitant en tots dos bàndols del conflicte."Flashbacks", Morley Safer, St Martins Press / Random House, 1991

Campanyes finals A partir de 1969, el president Richard Nixon va començar el procés de "vietnamització" en retirar les forces nord-americanes, deixant a l'ERVN capacitat per lluitar una guerra eficaç contra l'Exèrcit Popular del Vietnam del Nord (EPV, anomenat també Exèrcit norvietnamita o ENV) i el seu aliat, el Front Nacional d'Alliberament del Vietnam (FNLV o Viet Cong). Lentament, l'ERVN va començar a depassar el seu paper de contrainsurgència, passant a ser la principal força de defensa terrestre contra el EPV i el FNLV. Des de 1969 fins a 1971, van morir anualment en combat 22 000 soldats de l'ERVN. A partir de 1968, Vietnam del Sud va començar a reclutar qualsevol home disponible per a l'ERVN, aconseguint una força d'1 000 000 de soldats el 1972. Al 1970 van combatre amb eficàcia a la Campanya de Cambodja, duent a terme el triple d'operacions que durant la participació nord-americana. No obstant això, l'equip de l'ERVN seguia sent de baixa qualitat respecte al dels seus aliats nord-americans i sud-coreans, malgrat que els Estats Units van tractar d'actualitzar la tecnologia de l'ERVN. No obstant això, el cos d'oficials seguia sent el major problema. Amb freqüència els seus líders estaven mal entrenats, eren corruptes, ineptes i sense esperit combatiu.

Forçat a dur el pes de les operacions, l'ERVN va millorar força les seves prestacions, tot i que seguien rebent el suport aeri nord-americà.

El 1972, el General Võ Nguyên Giáp va llançar l'Ofensiva de Pasqua, un atac massiu contra Vietnam del Sud des de la ZDV. L'atac va combinar assalts d'infanteria "en onada", artilleria i el primer ús a gran escala de forces blindades pel EPV. Malgrat que els tancs T-54 van demostrar ser vulnerables davant els llançacohets M72 LAW, l'ERVN va tenir grans baixes. Les forces de l'EPV i el FNLV van capturar la Província de Quảng Trị i algunes zones al llarg de les fronteres amb Laos i Cambodja. miniatura|El M24 Chaffee va ser utilitzat pel ERVN El President Richard Nixon va despatxar més bombarders en l'Operació Linebacker per oferir suport aeri a l'ERVN, quan semblava que Vietnam del Sud estava a punt de caure. En la seva desesperació, el President Nguyễn Văn Thiệo va dimitir a l'incompetent General Hoàng Xuân Lãm i el va reemplaçar pel General Ngô Quang Trưởng. Aquest últim va donar l'ordre que tots els desertors fossin executats i va reunir les forces suficients per evitar que l'EPV capturés Huế. Finalment, amb un considerable suport naval i aeri nord-americà, així com la tenaç lluita dels soldats de l'ERVN, l'Ofensiva de Pasqua va ser aturada. Les forces de l'ERVN van contraatacar i van aconseguir expulsar del Vietnam del Sud una part de l'EPV, encara que aquest va mantenir el control del nord de la província de Quảng Trị prop de la ZDV.

A finals de 1972, l'Operació Linebacker II va ajudar a aconseguir un final negociat a la guerra entre els Estats Units i Vietnam del Nord. Al 1974 els Estats Units havien retirat per complet les seves tropes del Vietnam. L'ERVN es va quedar lluitant pel seu compte, però amb totes les armes i tecnologies que els seus aliats havien abandonat. Amb un massiu suport tecnològic, amb prou feines tenien quatre vegades la quantitat d'armes pesants dels seus enemics. Els Estats Units van deixar a l'ERVN milers d'avions, tot i que els bombarders estratègics B-52 van ser retirats als Estats Units, fent que la Força Aèria sud-vietnamita fos la quarta força aèria més gran del món. No obstant això, aquestes xifres són enganyoses, ja que els Estats Units van començar a reduir l'ajuda militar. La mateixa situació li va ocórrer a Vietnam del Nord, ja que els seus aliats, la Unió Soviètica i la Xina, també van reduir el seu suport militar, obligant-los a fer servir obsolets tancs T-34 i caçatancs SU-100 en batalla.

L'estiu de 1974, Nixon va haver de renunciar al càrrec sota la pressió de l'Escàndol Watergate i va ser succeït per Gerald Ford. Amb la guerra tornant-se cada vegada menys popular als Estats Units, combinat amb una severa recessió econòmica i un dèficit pressupostari creixent, el Congrés va reduir el finançament al Vietnam del Sud per al següent any fiscal de 1.000 milions a 700 milions de dòlars. Els historiadors han atribuït la caiguda de Saigon el 1975 al cessament de l'ajuda nord-americana, juntament amb el creixent descontentament del poble sud-vietnamita, i la flagrant corrupció i incompetència dels líders polítics del Vietnam del Sud i l'Alt Comandament de l'ERVN.

Sense els fons necessaris i amb les tropes i els civils sud-vietnamites desmoralitzats, es feia cada vegada més difícil per a l'ERVN aconseguir una victòria contra el FNLV. A més, el cessament de l'ajuda estatunidenca va animar al Vietnam del Nord a iniciar una nova ofensiva militar contra Vietnam del Sud. Aquesta decisió es va veure reforçada quan el nou govern nord-americà es va deslligar de la promesa de "severes represàlies" feta per Nixon a Thiệo en cas que Hanoi infringís els Acords de pau de París de 1973.