Frederic I de Hohenstaufen (1122 - 10 de juny de 1190), dit Barba-roja (Barbarossa en italià i en alemany), va ser escollit Rei d'Alemanya a Frankfurt el 4 de març de 1152 i coronat a Aquisgrà el 9 de març, coronat Rei d'Itàlia a Pavia el 1154, i finalment coronat Sacre Emperador Romà pel papa Adrià IV el 18 de juny de 1155. Va ser coronat Rei de Borgonya a Arles el 30 de juny de 1178.
Abans de l'elecció reial, era per herència Duc de Suàbia (1147-1152, com a Frederic III). Era el fill del duc Frederic II de la dinastia Hohenstaufen. La seva mare era Judith, filla del duc Enric IX de Baviera, de la casa rival de Welf i, per tant, Frederic descendia de les dues famílies més importants d'Alemanya, fent-lo un candidat acceptable pels prínceps electors.
Biografia Frederic va néixer el 1122. El 1147, va heretar el ducat de Suàbia i poc després va fer el seu primer viatge a Orient, acompanyant el seu oncle, el rei germànic Conrad III d'Alemanya a la Segona Croada.
Segona Croada L'expedició de la Segona Croada va resultar desastrosa, però Frederic es va distingir i va guanyar el respecte i la confiança de Conrad III d'Alemanya en protegir la rereguarda en la retirada després de la derrota a mans de l'Imperi Seljúcida a la batalla de Dorilèon. Després de reagrupar-se amb les forces del rei Lluís VII de França, Frederic va participar en el fallit setge de Damasc, i els errors tàctics i les disputes internes van provocar el fracàs definitiu de la croada.
Rei d'Alemanya Quan Conrad III d'Alemanya.va morir el febrer de 1152, tan sols eren al seu llit de mort Frederic i el príncep-bisbe de Bamberg. Tots dos van afirmar després que en plenes capacitats mentals Conrad havia entregat la insígnia reial a Frederic, indicant que ell i no el seu propi fill de sis anys (el futur Frederic IV de Suàbia). Frederic va reclamar enèrgicament la corona, i el 4 de març a Frankfurt els prínceps electors el van designar com a nou rei germànic. La successió es va acordar en relativament poc temps, probablement perquè en descendir Frederic tant de la casa de Welf com de la Hohenstaufen, era acceptat per les dues parts en conflicte. Va ser coronat a Aquisgrà uns dies després.
Ansiós per recuperar el poder que el Sacre Imperi Romanogermànic havia ostentat durant els temps de Carlemany i Otó I, el nou emperador va considerar que era imprescindible restablir l'ordre a Alemanya abans d'estar en situació de fer valdre els drets imperials a Itàlia. Va emetre una ordre general de pau, atorgant generoses concessions als nobles. A l'exterior, Frederic va intervenir a la guerra Civil Danesa va entaular negociacions amb l'emperador romà d'Orient, Manuel I Comnè.
Al regne d'Itàlia, des de la retirada de l'emperador Enric IV el 1097 i amb la revifada de l'agricultura i el comerç, les grans ciutats s'havien dotat d'una nova forma d'autogovern en què el poder ja no venia de l'Imperi, sinó del consens de la comunitat de ciutadans en forma del comú. Durant almenys cinquanta anys, les ciutats d'arreu d'Europa havien estat en desordre i qualsevol intent d'aprofitar el poder municipal va ser reprimit per l'imperi, però a Itàlia a partir de finals del els municipis urbans havien adquirit un pes i una fortalesa inqüestionables.
Canut V, després de ser derrotat per Sven III, com a vassall de l'imperi va demanar la intervenció al rei alemany, que va ordenar a tots dos reis que es trobessin amb ell a la dieta de Merseburg de 1152, on va confirmar els drets de reialesa de Sven, que li va jurar lleialtat, atorgant Selàndia com a feu a Canut, donant a més, un principat a Valdemar I, fill de Canut Lavard, que havia mort assassinat per Magnus el Fort, però el tracte fou rebutjat i el conflicte continuà.
Coronació com a emperador miniatura|Escut dels emperadors de la casa de Hohenstaufen Quan havia estat elegit, Frederic havia comunicat la notícia al papa Eugeni III, però no havia demanat la confirmació papal. El març de 1153, Frederic va acordar amb el Vaticà les condicions de la seva coronació, que es van posar per escrit al Tractat de Constança (batejat amb el nom de la ciutat on Barba-roja va jurar el document). El tractat establia que a canvi de què el papa el coronés emperador, Frederic es comprometia a sotmetre Roma, on s'havia proclamat la Comuna de Roma que defensava la secularització dels Estats Pontificis, i entregar la ciutat al papa, combatre les ambicions romanes d'Orient sobre la península Itàlica, i a no firmar tractats de pau amb els enemics de l'Església (principalment els habitants de Roma i els normands de Sicília).
Primera campanya d'Itàlia (1154-1155) La campanya d'Itàlia de 1154 va iniciar una lluita de gairebé dos-cents anys per imposar l'autoritat imperial al regnum italicum. Frederic I, en la primera de les seves Dietes a Roncaglia en 1154, va promulgar una llei feudal que obligava la successió hereditària dels feus, i va atendre les queixes de Lodi, Pavia, i Cremona contra Milà. Després va sotmetre Asti, Chieri i Tortona, i va entrar a Pavia, on va ser coronat rei d'Itàlia el 17 d'abril del 1155; i el 18 de juny de 1155 Adrià IV el va coronar emperador del Sacre Imperi Germànic a la Basílica de Sant Pere. Just després de la coronació el poble de Roma es va alçar en armes, amb l'ànim de capturar el papa. Fins a la nit les tropes imperials i papals van combatre els romans. Un cop restablerta la calma, Barba-roja va renunciar a retornar el govern de la ciutat al papa i així incomplir el Tractat de Constança.
Retorn a Alemanya Va abandonar Itàlia la tardor de 1155 quan el desordre tornava a imperar a Germània, especialment a Baviera. El ducat de Baviera va ser traspassat d'Enric II Jasomirgott, marcgravi d'Àustria, al cosí de Barba-roja Enric el Lleó, duc de Saxònia, de la Casa de Welf. La retirada de Frederic va obligar el papa Adrià IV a pactar el tractat de Benevent el 18 de juny de 1156, confirmant a Guillem I de Sicília com a rei legítim cedint-li territoris que Frederic considerava com el seu domini. Això va perjudicar Frederic, i es va disgustar encara més quan els legats papals van optar per interpretar una carta d'Adrià a Frederic d'una manera que semblava implicar que la corona imperial era un regal del papat i que, de fet, el mateix Imperi era un feu del papat. De retorn a Alemanya va posar a Milà sota el bàndol de l'Imperi i va transferir els seus privilegis a Cremona. Però Milà va reconstruir Tortona, que havia quedat destruïda després del setge imperial i va derrotar Pavia, Novara i Guillem V de Montferrat
El 9 de juny de 1156 Frederic es va casar amb Beatriu de Borgonya, filla i hereva de Renald III de Borgonya, afegint a les possessions imperials el comtat de Borgonya que s'estenia des de Besançon al Mediterrani,Gislebert de Mons, Chronicle of Hainaut, transl. Laura Napran, (Boydell Press, 2005), 55 note245. permetent pas alternatiu al pas del Brenner i una posició estratègicament valuosa contra Milà amb les tropes addicionals borgonyones.
Expedició a Polònia El 1157 que l'emperador organitzà una expedició contra Polònia. Es desconeix si el deposat Ladislau II de Polònia i els seus fills participaren directament en l'expedició, tanmateix, malgrat la victòria militar i la humiliant submissió de Boleslau IV de Polònia a l'emperador, Ladislau II quedà decebut quan l'emperador decidí mantenir el regnat de Boleslau IV i els Ducs Joves a Polònia. Dos anys més tard, el 30 de maig de 1159, Ladislau morí exiliat a Altenburg.
Segona campanya d'Itàlia (1158) Disgustat amb el papa, l'emperador es va decidir a restaurar l'ordre als seus dominis i aixafar els normands de Guillem I de Sicília sud d'Itàlia, el juny de 1158, Frederic es va iniciar la seva segona expedició italiana, acompanyat d'Enric el Lleó i les seves tropes saxones. Aquesta expedició va donar lloc, després del setge de Milà, a la Dieta de Roncaglia prop de Piacenza per deliberar sobre la qüestió de la sobirania, desafiada pel floriment econòmic i polític de les ciutats del nord d'Itàlia i les comunes lliures, incloses les ciutats de Chieri, Asti, Tortona, però sobretot Milà, i que va suposar l'establiment de la relació dels drets reals (regalia), que produïen un enorme ingrés de recursos, i que anaven del domini imperial sobre camins, rius, salines i mines, al cobrament del fodrum per sufragar les despeses militars, a la percepció de multes i peatges, als béns dels condemnats, o també a l'encunyació de moneda. Van ser els ministeriales (Dienstmänner), com a agents imperials a les ciutats amb el càrrec de podestà, els que es van convertir en l'espina dorsal de l'administració imperial a Itàlia en servir l'emperador per exigir els regalia i per administrar la jurisdicció que les comunes s'havien apropiat. Però les seves polítiques agressives a establir un règim imperial directe a Itàlia, i l'encomanació de l'administració del regne italià a alemanys, van polaritzar la resistència al voltant de Milà i el papat sense impedir que els bisbes alemanys es posicionessin amb l'emperador, com els arquebisbes de Colònia, Reinald de Dassel i Felip de Heinsberg, arxicancillers d'Itàlia, i l'inici de la llarga lluita amb el papa Alexandre III.
El cisma papal Després de la mort d'Adrià IV en 1159, l'emperador va oposar al papa Alexandre III els seus propis antipapes: Víctor IV, Pasqual III i Calixt III.
Amb la mort accidental del papa Adrià IV el 1159, es va convocar un conclave. Els cardenals estaven dividits entre una majoria formada pels reis de França, Anglaterra, la península Ibèrica, Sicília i Portugal favorable a Alexandre III, enemic declarat de Barba-roja i oponent de les pretensions imperials sobre Itàlia, i els cardenals progermànics partidaris de Víctor IV del partit imperial. Alexandre va ser escollit, però el poble de Roma va aclamar a Víctor. Frederic va convocar un concili a Pavia per solucionar el conflicte (l'autoritat de l'emperador per convocar un concili no estava clara). A Pavia, es va barrar l'entrada als partidaris d'Alexandre de manera que Víctor va ser elegit. Tanmateix, l'acord del concili va ser ignorat pel clergat italià i francès, i també part de l'alemany. Els esforços de Frederic de fer que Enric II d'Anglaterra i Lluís VII de França no reconeguessin Alexandre també van fracassar. A la Dieta del regne d'Itàlia de 1159 va posar a Milà de nou sota el bàndol de l'imperi per negar-se a rebre un podestà imperial, i el 1162 les tropes imperials van destruir Milà amb suport de Pavia, Cremona, Lodi i Como, el que els va assegurar el control de Llombardia.
Alexandre, enfrontat a una forta oposició imperial a Itàlia, va fugir a França l'abril de 1162, romanent en Sens impedint una victòria total de l'emperador i aconseguint el reconeixement de Lluís VII de França i Enric II d'Anglaterra. Durant aquest període Alexandre també va continuar mantenint la lleialtat de la majoria del clergat a Itàlia, especialment al sud, i molts a Alemanya. Va continuar impulsant el programa de reforma de l'església iniciat el segle anterior sota la direcció del papa Gregori VII.
Tercera campanya d'Itàlia (1163)