La batalla d'Aguere o batalla de La Laguna és el nom que rep la batalla que va tenir lloc el 14 de novembre de 1494 i que predetermina definitivament la conquesta de l'illa de Tenerife pels castellans liderats per Alonso Fernández de Lugo. Encara que la data exacta apareix controvertida per a alguns historiadors, el més probable és que tingués lloc a mitjan novembre. La batalla es va produir mig any després de la derrota del mateix Fernández de Lugo, en el que va ser el major desastre castellà durant la conquesta de l'arxipèlag canari, la primera batalla d'Acentejo, també denominada com la població que allí es va fundar, La Matanza de Acentejo. La batalla d'Aguere (topònim aborigen per a l'actual ciutat de La Laguna) pot considerar-se militarment com l'escaramussa inicial d'una batalla que es va solucionar més tard i de forma definitiva en el mateix Acentejo, en el que es coneix com a segona batalla d'Acentejo (ocorreguda prop de la població que allí es va fundar, La Victoria de Acentejo), on va perir una gran part dels guerrers guanxes i dels seus capitans. Amb això va acabar l'últim focus important de resistència guanxe a la conquesta de les illes Canàries.
Context històric La Batalla d'Aguere no pot ser considerada, segons el parer d'alguns historiadors, com un esdeveniment aïllat, sinó que ha d'estudiar-se dins del context històric immediatament anterior i posterior (derrota castellana a Acentejo i rendició guanxe en Los Realejos) i inscrita en el període que s'estén des de mitjan a finals del XV. Abreu i Galindo, J. de, Historia de la conquista de las siete islas de Canarias, en A. Cioranescu (ed) Goya edicions, Tenerife, 1977. miniatura|Jean de Béthencourt Per analitzar amb precisió els antecedents de la batalla, es fa necessari relacionar-los amb l'època històrica que els emmarca: Segle XIV: al juny de 1341, dues naus noliejades pel rei de Portugal arriben a les illes sota el comandament de Niccoloso da Recco i d'Angiolino del Teggihia de Corbizzi. Al seu retorn, el mateix Boccaccio escriu un retrat sobre el poble guanx, basant-se en les dades subministrades per da Recco. Wendt, Herbert. Empezó en Babel, 1960. Segle XIV: el 7 de novembre de 1351, el papa Climent VI crea el Bisbat de Telde a Canàries, com a territori a evangelitzar, amb el consegüent flux de religiosos catòlics. Segle XV: el papa comissiona als normands per evangelitzar Canàries, sota el mandat de Jean de Bethencourt. L'any 1400 comencen les expedicions militars organitzades per conquistar l'arxipèlag. Se signen tractats de pau a Lanzarote i Fuerteventura, donant-se per conquistades La Gomera i El Hierro sense enfrontaments armats. Jean de Bethencourt intenta la conquesta de Gran Canària i inicia activitats a La Palma i Tenerife, però, sense acord i sense possibilitats militars, desisteix. Posteriorment, els Béthencourt venen els seus drets de conquesta sobre les illes a la corona castellana. Comencen immediatament les expedicions militars castellanes. El primer comandant, Guillén Peraza, mor en un enfrontament a La Palma.
1464: Diego de Herrera intenta penetrar a Tenerife. Arriba a un acord amb el tagoror de Tenerife, que li permet establir-se a l'illa, Fernando de Párraga, fechos de las ilhas de la grand canria y de tenerife encara que alguns historiadors afirmen que fins a la mort de Diego i la iniciativa del seu fill Sancho, no existeix un assentament estable d'espanyols a Tenerife. Espinosa, A. Historia de Nuestra Señora de Candelaria, Goya edicions, Tenerife 1470: els espanyols són expulsats de Tenerife. Escaramusses a les tres illes, sobretot a Gran Canària. 1481: Carta de Calataiud: pacte "entre els Regnes de les Espanyes i el Regne de Canàries", signat el 30 de maig a Calataiud, per Tenesor Semidán, en nom del Regne de Canàries, i Ferran el Catòlic, rei d'Aragó, en nom dels Regnes de les Espanyes. El pacte consistia en la incorporació de Canàries a la Corona de les Espanyes, a canvi del respecte a les estructures polítiques i socials, els costums culturals i la llibertat dels guanxes. Mónica Acosta Betancor i Felipe Ros Brandon, 29 de abril-3 de mayo, Dos fechas y un mismo símbolo. 1999. 1482: grups de rebels liderats per Guayarmina Semidán i Bentejuí es refugien en els cims de Gran Canària. 1484: el 29 d'abril Guayarmina Semidán s'entrega, mentre que Bentejuí i el Faicán de Telde se suïciden llançant-se per un barranc. Petits grups de rebels es reparteixen pels cims, en caserius de difícil accés per als espanyols. A La Gomera, els amotinats liderats per Hautacuperche ajusticien a Hernán Peraza. Pedro de Vera viatja a l'illa per sufocar la rebel·lió i captura i esclavitza als rebels. 1493: el 29 de setembre Alonso Fernández de Lugo arriba per primera vegada a Canàries, desembarcant a La Palma. Signa un acord de pau amb els benhaorites de Mayantigo, en les mateixes condicions negociades per Tenesor Semidán. Tigalate i Mazo també se sumen a l'acord, mentre que els oposats al pacte, liderats per Tanausú, es refugien en els cims d'Aceró.
Antecedents de la batalla Alonso és nomenat Adelantado En el mateix any de 1493, Alonso Fernández de Lugo havia sol·licitat i obtingut dels Reis Catòlics el títol d'Adelantado i la llicència per explorar i conquerir Tenerife:
Nova expedició A principis de maig, una expedició polític-militar capitanejada pel mateix Alonso Fernández de Lugo i formada per 30 navilis, 100 cavallers i entre 1.000 i 2.000 (xifra que oscil·la depenent de la font consultada) infants castellans, més alguns aliats natius, desembarca a Tenerife per Añaza. esquerra Alonso arriba a acords de pau amb Añaterve, cabdill guanx del Menceyat de Güímar, l'Adeje, el d'Abona, el d'Anaga (Beneharo) que formen l'anomenat bàndol de paus, procliu a acceptar el domini dels castellans i els seus aliats militars. Les converses amb altres menceyats no arriben a cap acord i l'aliança militar contra els conqueridors (o bàndol de guerra) queda integrada pel menceyat de Taoro (Bencomo), el menceyat d'Icod, el menceyat de Daute, el menceyat de Tegueste i el menceyat de Tacoronte.
Derrota castellana a Acentejo miniatura|Primera Batalla d'Acentejo Maig de 1494: primera batalla d'Acentejo, la denominada també Matança d'Acentejo, que va produir-se en el fons del barranc del mateix nom, en el punt per on avui discorre el Camí de Santo Domingo, i en la qual els castellans aprofiten per primera vegada les seves aliances amb els guerrers de Güímar i de Gran Canària, caient tot l'exèrcit en una emboscada del germà de Bencomo, Tinguaro o Chimenchia (segons les fonts), i sent finalment massacrats pels guerrers de refresc que acompanyaven a Bencomo.
Alonso reuneix noves tropes Després de la primera batalla d'Acentejo, Alonso Fernández de Lugo va tornar a Gran Canària, pràcticament sense tropa després de la mortaldat soferta en la batalla (entre 1.000 i 2.000 soldats i tropes auxiliars, segons els diferents historiadors) i va establir relació amb Francisco del Palomar, Nicolás de Angelote, Guillermo del Blanco i Mateo Viña, mercaders genovesos que es trobaven a Gran Canària. Aquests donen el 15 de juny un poder a Gonzalo Xuárez Maqueda davant Gonzalo de la Rubia, escriba públic, per traslladar-se a Espanya i aconseguir l'associació de nobles i plebeus a l'empresa.
Maqueda va arribar a Cadis i en vista de la seva falta d'èxit en aquella ciutat, passa a Sanlúcar de Barrameda, on sol·licita el socors de Juan Guzmán, duc de Medina Sidonia, a qui «va considerar com tan del servei de Déu en la dilatació del seu sant nom, i del servei del Rei en l'augment dels seus vassalls, afegint-se aquella illa de Tenerife a les altres que estaven conquistades».<ref name="buena">Bonnet, Buenaventura. La Batalla de La Laguna y la muerte de Tinguaro. Estudio Hermenéutica Histórica. Comissió provincial de Monuments Històrics de Canàries, Tenerife , 1916.</ref> A l'octubre, el duc accepta participar en l'empresa amb «600 homes i 30 a cavall, nomenant mestre de Camp a Bartolomé Estupiñán Cabeza de Vaca, i per capità dels 30 genets a Diego de Mesa, i altres capitans i oficials per a la referida infanteria» (Béthencourt Alfonso dona la xifra de 670 peons i 80 genets Bethencourt Alfonso, J: Historia del Pueblo Guanche II Lemus editor, La Laguna, 1997). A aquest contingent es van sumar uns 500 soldats castellans, que van ser preparats per l'Adelantado i el seu amic Lope Fernández de la Guerra, entre els quals es trobaven els que van escapar del desastre d'Acentejo, així com un petit contingent enviat per Doña Inés Peraza, senyora de Lanzarote.
El desembarcament La tropa reunida va embarcar al novembre en sis caravel·les i en una dotzena de barcasses i caravel·les menors, dirigint-se al port de Santa Cruz de Tenerife. El total d'homes ascendia a uns 1.200, amb una petita companyia de cavalleria i una mica d'artilleria, és a dir, una tropa lleugerament inferior en nombre a la qual va sofrir l'any anterior la derrota en el barranc d'Acentejo, encara que millor preparada i ensinistrada. Sobre el 10 de novembre va desembarcar de nou a Tenerife, per Añaza, amb el propòsit de dur a terme la conquesta definitiva de l'última illa que no reconeixia encara la sobirania de la Corona de Castella.
La batalla i el seu desenvolupament L'armament dels dos exèrcits Respecte a l'armament amb que els guerrers de Bencomo van acudir a la batalla, es tractava del que tradicionalment s'usava, amb petites diferenciacions, en totes les illes. Els guanxes portaven les seves armes tradicionals, el tamarco agafat al braç i el banot o banote, llança de fusta endurida al foc, i no portaven cuirasses o escuts, encara que eren experts i temibles llançadors d'afilades pedres, com la que va deixar malferit al propi Adelantado en l'anterior batalla celebrada prop de La Matanza de Acentejo. La proporció de 6 a 1 o de 12 a 1 que els historiadors citen (depenent de les fonts), respecte a un i un altre bàndol, podia ser suficient pels guanxes en terreny escarpat o amb avantatges estratègics, però era clarament insuficient per a un enfrontament en pla, davant d'un exèrcit disciplinat, cohesionat i alerta. Un dels historiadors que millor relacionen l'armament dels nadius, Abreu i Galindo, ho descriu així, encara que referit a l'usat a Gran Canària:
Sembla evident que, malgrat el seu rusticitat i senzillesa, l'armament guanxe, en determinades situacions, feia greus danys en els exèrcits castellans, com l'havia demostrat la recent primera batalla d'Acentejo.
Quant als castellans, militarment estaven millor preparats que en la primera batalla, encara que en un nombre lleugerament inferior. Portaven suficient artilleria, arcabussers, arquers, ballesters, piquers i rodellers, uns 70 cavallers amb armadura completa, a cavall. Especialment temibles eren els piquers i la cavalleria d'armadura completa, que en l'anterior batalla no va poder desplegar-se adequadament a causa del significatiu embolic que va suposar controlar el bestiar capturat, a més de l'estretor del lloc.
Situació estratègica de tots dos bàndols Després de fortificar el real de Santa Cruz amb dues torrasses, l'exèrcit castellà es va disposar, en la matinada del dia 13 al 14, en ordre de marxa al peu del camí de la Costa, que era un punt estratègic per on es realitzava —i es realitza— l'ascensió des de la costa a la vega de San Cristóbal de La Laguna. Viera y Clavijo, Noticias de la Historia General de las Islas Canarias, toms de l'I a l'IV Mantenint el real de Santa Cruz com a base d'operacions, possibilitava una retirada ordenada en cas de derrota, ja que comptava amb la flota fondejada a la badia.