miniatura|Al , la tercera recerca del Jesús històric va ser testimoni d'una fragmentació dels retrats acadèmics de Jesús, després de la qual no es va poder atènyer cap imatge unificada de Jesús. Els retrats del Jesús històric es refereixen a les diverses figures de Jesús que s'han construït a les tres recerques del Jesús històric que han tingut lloc als últims dos segles, cadascuna amb característiques diferents i desenvolupant nous i diferents criteris d'investigació. Els retrats de Jesús que s'han construït en aquests processos tendeixen sovint a diferir entre ells i també de la imatge dogmàtica retratada als texts evangèlics.
Els perfils principals de la tercera recerca del Jesús històric poden agrupar-se en funció del seu tema principal com profeta apocalíptic, sanador carismàtic, filòsof cínic, Messies jueu i profeta del canvi social, però hi ha poc acord acadèmic en un sol retrat, o dels mètodes necessaris per construir-lo. Hi ha, emperò, atributs superposats entre els retrats, i els erudits que difereixen en alguns atributs poden posar-se d'acord en uns altres.
Al , els estudiosos van començar a enfocar-se en el que històricament és probable i plausible sobre Jesús.
Elements històrics La majoria dels estudiosos contemporanis de l'antiguitat coincideixen que Jesús va existir, i la majoria dels erudits bíblics i historiadors clàssics veuen les teories de la seva inexistència refutades de la manera més eficaç. No hi ha cap indicació que els escriptors de l'antiguitat que s'oposaven a la cristiandat posessin en dubte l'existència de Jesús. Hi ha, tanmateix, un desacord generalitzat entre els estudiosos sobre els detalls de la vida de Jesús mencionats a les narracions de l'Evangeli, i en el significat de les seves ensenyances. Els erudits difereixen sobre la historicitat d'episodis específics a les narracions bíbliques de Jesús, i els historiadors tendeixen a considerar les afirmacions sobrenaturals o miracles de Jesús com qüestions de fe, en comptes de fets històrics.
No hi ha cap evidència física o arqueològica de Jesús, i totes les fonts disponibles són documentals. Les fonts per al Jesús històric són escrites principalment per cristians, com els Evangelis o les cartes dels Apòstols. L'autenticitat i fiabilitat d'aquestes fonts ha estat qüestionada per molts estudiosos, i pocs esdeveniments mencionats als Evangelis són universalment acceptats.
En conjunt amb les fonts bíbliques, tres mencions de Jesús a fonts no cristianes han estat utilitzades a les anàlisis històriques de l'existència de Jesús. Són dos passatges als escrits de l'historiador jueu Flavi Josep, i un de l'historiador romà Tàcit. Tot i que l'autenticitat dels tres passatges també s'ha arribat a qüestionar, encara que la majoria dels estudiosos creuen que tots tres són, almenys, parcialment autèntics.
Les tècniques d'anàlisi històrica utilitzades pels erudits bíblics han estat qüestionades, i d'acord amb James Dunn no és possible «construir (a partir de les dades disponibles) un Jesús que sigui el vertader Jesús». W.R. Herzog ha assenyalat que «El que anomenem el Jesús històric és la combinació dels trossets o peces d'informació històrica recuperables i l'especulació sobre el que nosaltres ajuntem, construïm i reconstruïm. Per aquest motiu, el Jesús històric és, en paraules de Meier, <una abstracció i construcció moderna>».
La hipòtesi del mite de Jesús és la idea que Jesús de Natzaret no va existir mai, o si va existir, no va tenir pràcticament res a veure amb la fundació del cristianisme i les narracions als Evangelis, té molt poc suport acadèmic aquesta hipòtesi.
Tanmateix, malgrat les opinions científiques divergents sobre la construcció dels retrats del Jesús històric, gairebé tots els estudiosos moderns consideren el seu baptisme i la seva crucifixió com fets històrics.
Altres elements històrics possibles A més dels dos elements del baptisme i la crucifixió, els estudiosos atribueixen diferents nivells de certesa a uns altres sis aspectes de la vida de Jesús, encara que no hi ha un acord universal entre els acadèmics sobre aquests temes:
Jesús va cridar Dotze Apòstols. John P. Meier considera la crida dels deixebles una conseqüència natural de la informació disponible sobre Jesús. N.T. Wright accepta que va haver-hi dotze deixebles, però sosté que la llista dels seus noms no es pot determinar amb certesa. John Dominic Crossan no hi està d'acord, afirmant que Jesús no va cridar deixebles i tenia un enfocament igualitari «obert a tots», imposat sense jerarquia i predicant a tots en igualtat de condicions. Jesús va causar controvèrsia al Temple. Jesús era un jueu galileu que va néixer entre els anys 7 i 2 aC i va morir l'any 30-36 dC. Jesús va viure només a Galilea i Judea. La majoria dels estudiosos rebutgen que hi hagi una evidència que un Jesús adult hagués viatjat o estudiat fora de Galilea i Judea. El Talmud es refereix a «Jesús Natzarè» diverses vegades, i estudiosos com Andreas Köstenberger i Robert Van Voorst sostenen que algunes d'aquestes referències tracten de Jesús. Natzaret no és mencionat a la Bíblia hebrea i els evangelis cristians la retracten com un poble insignificant; a Joan 1:46 es pregunta «És que de Natzaret en pot sortir res de bo?». Craig S. Keener afirma que és estrany que es discuteixi que Jesús era de Natzaret, una petita vila fosca que no és digna d'invenció. Gerd Theissen està d'acord amb aquesta conclusió. L'Alcorà menciona «Jesús, fill de Maria» fins a catorze vegades, i el representa com un profeta distingit, tot i que no com «Fill de Déu», ni tampoc fa referència a Natzaret. Jesús parlava arameu i també va poder parlar una mica de grec i hebreu. Les llengües parlades a Galilea i Judea al segle I inclouen l'arameu i l'hebreu, llengües semítiques, així com el grec, amb l'arameu com la llengua predominant. La majoria dels estudiosos coincideixen que durant la primera part del segle I l'arameu era la llengua materna de gairebé totes les dones de Galilea i Judea. Després de la seva mort, els seus deixebles van continuar, i alguns d'ells van ser perseguits.
Cronologia
miniatura|Un prutah de bronze forjat per Ponç Pilat, el prefecte de la Judea romana. La cronologia aproximada de Jesús es pot estimar a partir de fonts no cristianes, i confirmada per la correlació amb els registres del Nou Testament.
El baptisme de Jesús per Joan Baptista es pot determinar segons la cronologia de Flavi Josep (Antiguitats 18.5.2) entre el matrimoni d'Herodes Antipes i Heròdies i la posterior derrota d'Herodes per Aretes IV de Nabatea el 36 dC. La majoria dels estudiosos daten el matrimoni d'Herodes i Heròdies, que Josep registra juntament amb l'execució d'Herodes, als anys 28-35 dC, la qual cosa indica una data una mica anterior per al baptisme de Jesús per Joan.
Hi ha una sèrie d'enfocaments que s'han utilitzat per estimar la data de la crucifixió de Jesús. Un enfocament es basa en les dates de la prefectura de Ponç Pilat, qui va ser governador de la Judea romana des del 26 dC fins al 36 dC, quan va ser reemplaçat per Marcel (36-37 dC). Un altre enfocament que proporciona un límit superior per a l'any de la mort de Jesús treballa cap enrere a partir de la cronologia de Pau de Tars, que pot ser històricament vinculat al seu judici a Corint pel procònsol romà Luci Juni Gal·lió, la data del govern del qual és confirmada per la inscripció de Delfos, descoberta al segle XX al temple d'Apol·lo. També s'han fet servir dos mètodes astronòmics independents, un que es remunta a Isaac Newton, suggerint el mateix any, és a dir, el 33 dC. Els erudits generalment coincideixen que Jesús va morir entre el 30 i el 36 dC.
Context de Judea miniatura|El temple d'Herodes com és imaginat al model de la Terra Santa de Jerusalem. A l'actualitat la maqueta es troba juntament amb el Santuari de l'exhibició del Llibre al Museu d'Israel, a Jerusalem. El fons històric i cultural de la Judea romana i les tensions a la regió en aquell temps proporcionen un context històric a les descripcions de la vida de Jesús.
Després de l'èxit de la revolta macabea contra els selèucides, va haver-hi un creixement d'una visió apocalíptica: que el món ja era o s'apropava al Judici Final, quan un messies hauria de venir a restaurar el Regne de David.
En el moment de la vida adulta de Jesús, Judea estava sota el domini de l'Imperi Romà. Prefectes romans van ser nomenats al territori per mantenir l'ordre i recaptar imposts, i per controlar Jerusalem a través d'un càrrec polític, el Summe Sacerdot. La imposició d'un sistema romà d'imposts, i el conflicte entre la demanda dels jueus per la independència religiosa i els esforços de Roma per imposar un sistema comú de govern, significava que hi havia tensió subjacent contínua a la zona.
A la religió jueva de l'època de Jesús (judaisme del Segon Temple), els fariseus i els saduceus eren els dos grups de poder importants i oposats. Els saduceus eren generalment sacerdots d'alt rang amb riqueses i noblesa, que sovint eren afavorits per les classes altes i tenien una interpretació estricta de la Torà. Els fariseus, que utilitzaven una interpretació més flexible de la Torà, es van formar com un moviment «separatista» i tenien un enfocament una mica més democràtic que afavoria la gent comuna. Els saduceus tenien un pes significatiu en funció de la seva estreta associació amb el Temple de Jerusalem i en virtut dels seients que ocupaven al Sanedrí, que era el consell de govern per als jueus.
Estudis arqueològics
miniatura|L'antiga sinagoga de Cafarnaüm. El segle XXI ha vist la llum d'un augment en l'interès acadèmic en l'ús integrat de l'arqueologia com un component d'investigació addicional per arribar a una millor comprensió del Jesús històric, il·luminant l'entorn socio-econòmic i polític del seu temps. James Charleswortha firma que pocs erudits moderns ara volen passar per alt els descobriments arqueològics que esclareixen la naturalesa de la vida a Galilea i Judea durant l'època de Jesús.
Jonathan Reed afirma que la contribució principal de l'arqueologia a l'estudi del Jesús històric és la reconstrucció del seu món social. Un exemple d'un element arqueològic que Reed menciona és el descobriment de la Inscripció de Pilat el 1961, que menciona el prefecte romà Ponç Pilat, per ordre del qual Jesús va ser crucificat.
David Gowler afirma que un estudi acadèmic interdisciplinari de l'arqueologia, l'anàlisi textual i el context històric pot aportar llum sobre Jesús i les seves ensenyances. Un exemple són els estudis arqueològics a Cafarnaüm. Malgrat les freqüents referències a aquest lloc al Nou Testament, se n'hi diu poca cosa. Tanmateix, l'evidència arqueològica recent mostra que a diferència dels suposats anteriors, Cafarnaüm era pobre i petita, sin ni tan sols un fòrum o una àgora. Així doncs, aquest descobriment arqueològic encaixa bé amb la visió acadèmica que Jesús va advocar per l'intercanvi recíproc entre els indigents en aquella zona de Galilea. D'altrse troballes arqueològiques mostren la riquesa dels sacerdots governants de Judea a començaments del .
Llengua, grup ètnic i aspecte Segons la Bíblia, Jesús va créixer a Galilea i gran part del seu ministeri va tenir lloc allà. La llengua que es parlava a Galilea i Judea aleshores entre la gent comuna era majoritàriament l'arameu, una llengua semítica, i la majoria dels erudits donen suport a la teoria que Jesús parlava aquesta llengua, tot i que també va poder parlar hebreu i potser va tenir una certa fluïdesa en grec. James D.G. Dunn afirma que hi ha un «consens substancial» que Jesús va fer les seves ensenyances en arameu. El dialecte galileu de l'arameu era clarament distingible del dialecte de Judea.