miniatura|D'acord amb la hipòtesi de la prioritat de Marc, l'Evangeli segons Marc va ser escrit primer i després utilitzat com a font de l'Evangeli segons Mateu i segons Lluc. La prioritat de Marc és la hipòtesi que l'Evangeli segons Marc va ser el primer dels tres evangelis sinòptics a escriure's i que es va fer servir com a font per als altres dos, el de Mateu i el de Lluc. Aquesta hipòtesi és central en la discussió del problema sinòptic, la qüestió de la relació documental entre aquests tres evangelis.
La prioritat de Marc ha estat acceptada per la majoria dels estudiosos des de finals del i constitueix la base per a l'acceptada teoria de les dues fonts, tot i que alguns erudits donen suport a diferents formes de prioritat marquiana i altres la rebutgen completament. Republished in
Història miniatura|Gottlob Christian Storr La tradició transmesa pels Pares de l'Església considerava l'Evangeli segons Mateu com el primer evangeli escrit. Aquesta visió dels orígens de l'Evangeli, tanmateix, va començar a qüestionar-se al , quan Gottlob Christian Storr va proposar el 1786 que el de Marc va ser el primer a ser escrit. la idea de Storr es va topar amb poca acceptació en un primer moment, atès que la majoria dels estudiosos afavorien ja fos la prioritat de Mateu, sota la hipòtesi tradicional agustiniana o la hipòtesi de Griesbach, o bé una teoria fragmentària (segons la qual, les històries sobre Jesús es van registrar en diversos documents i llibres més petits que es van anar combinant per crear els sinòptics). Treballant dins de la teoria fragmentària, Karl Lachmann el 1835 va comparar els evangelis sinòptics per parells i va assenyalar que mentre que en l'ordre dels passatges Mateu concordaven amb freqüència amb Marc contra Lluc i Lluc concordava sovint amb Marc contra Mateu, Mateu i Lluc concordaven poc entre si contra Marc. Lachmann va deduir-ne que Marc conservava millor un ordre relativament fix d'episodis del ministeri de Jesús. Traducció a l'anglès, Reprinted in
El 1838, dos teòlegs, Christian Gottlob Wilke i Christian Hermann Weisse, van estendre de manera independent el raonament de Lachmann concloent que Marc no només representava millor la font de Mateu i de Lluc, sinó també que Marc era la font de Mateu i Lluc. Les seves idees no van ser acceptades de seguida, però el suport de Heinrich Julius Holtzmann el 1863 d'una forma limitada de prioritat marquiana va fer que guanyés el suport general.
Va haver-hi molt de debat en el moment sobre si Mateu i Lluc van fer servir el propi Marc o algun proto-Marc. El 1899, J.C. Hawkins va abordar la qüestió amb una anàlisi estadística curosa i va advocar per la prioritat de Marc sense un proto-Marc, i altres erudits britànics van seguir-lo aviat reforçant l'argument, que després va rebre una gran acceptació.
Molts estudiosos al segle XX consideraven la prioritat de Marc ja no només una hipòtesi, sinó un fet establert. Això no obstant, nous desafiaments de B.C. Butler i de William R. Farmer van ser molt influents en la reactivació de la hipòtesi contrària de la prioritat de Mateu, i les últimes dècades han vist menys estudiosos d'acord amb la prioritat de Marc i més desitjosos d'explorar totes les alternatives possibles.
Teories dependents miniatura|La teoria de les dues fonts, una de vàries construïdes sobre la prioritat de Marc, sosté que un document hipotètic Font Q també es va fer servir com a font independent de Mateu i Lluc. Si s'accepta la prioritat de Marc, la següent pregunta lògica és com explicar l'extens material, uns dos-cents versets, compartit entre Mateu i Lluc, però no trobats gens en Marc. A més a més, hi ha centenars de casos en què els relats de Mateu i Lluc són paral·lels a la narració de Marc, però estan d'acord contra Marc en petites diferències. Les respostes diferents a aquesta pregunta donen lloc a diverses teories sinòptiques.
La teoria més acceptada és la teoria de les dues fonts, segons la qual Mateu i Lluc van elaborar llur evangeli independentment cadascú tant de Marc com d'una altra font hipotètica, que els estudiosos han denominat Font Q. Aquest Q, llavors, va ser l'origen del material de la doble tradició, i moltes de les concordances de menor importància són casos en què tant Mateu com Lluc van seguir la versió de Q d'un passatge en comptes de Marc. La més important teoria alternativa dins de la prioritat de Marc és la hipòtesi de Farrer, segons la qual Lluc va ser elaborat directament no només de Marc, sinó també de Mateu. La doble tradició és llavors simplement porcions de Mateu que Lluc va optar repetir, per la qual cosa no hi ha necessitat de Q. Un híbrid d'aquestes dues teories és la teoria de les tres fonts, que postula tres fonts de Lluc: Marc, Q i Mateu. La hipòtesi de Wilke és semblant a la de Farrer però postula que Mateu va fer servir Lluc com una font (per tant, una posterioritat de Mateu), en comptes del contrari. Aquesta teoria té pocs seguidors. Una última teoria sosté que Mateu i Lluc no tenen cap relació literària més enllà de la seva dependència de Marc, sinó que cadascú complementa la triple tradició amb fonts orals.Cf. On aquestes fonts orals es superposen entre si va sorgir la doble tradició, i on es superposen també amb Marc, van sorgir les concordances menors. Aquesta teoria, amb pocs partidaris, sol considerar-se com una variació de la teoria de les dues fonts, on Q no és un document, sinó un cos de material oral i, per tant, la fan dir teoria del Q oral.
Alternatives miniatura|La teoria dels dos Evangelis, una alternativa destacada a la prioritat de Marc, sosté que Marc empra Mateu i Lluc com a fonts. El rival més prominent a la prioritat de Marc és la posteritat de Marc, que sosté que Marc fa servir tant Mateu com Lluc com a font. Aquesta hipòtesi està més associada amb la teoria dels dos Evangelis, que postula una major prioritat de Mateu, això és, en ordre cronològic: Mateu-Lluc-Marc. Aquesta visió contempla que Marc va recollir en la seva majoria el material comú compartit entre Mateu i Lluc.
La prioritat de Mateu és també una característica de la hipòtesi agustiniana, que es diferencia mitjançant la col·locació de Marc al mig, és a dir, en ordre cronològic: Mateu-Marc-Lluc.
La prioritat de Lluc s'ha restablert en les últimes dècades en la forma complexa de la teoria de l'Escola bíblica de Jerusalem, que també col·loca Marc al mig. Aquí, Marc fa servir Lluc, després Mateu utilitza Marc però no Lluc, mentre que els tres sinòptics extreuen informació d'una traducció grega hipotètica d'una obra hebrea més antiga.
Algunes teories neguen una prioritat literària a qualsevol dels evangelis sinòptics, afirmant que, qualsevol que sigui el seu ordre cronològic de composició, cap d'ells no es basa en qualsevol dels altres. La teoria multi-font té a cada evangeli sinòptic combinant una mescla diferent de documents anteriors, mentre que la teoria de la independència nega qualsevulla relació documental i considera cada evangeli com una composició original que utilitza només les fonts orals.
Algunes variacions de la prioritat de Marc proposen una revisió addicional de Marc, un proto-Marc, si és anterior a l'Evangeli, o deutero-Marc, si és posterior, servint com a font a Mateu o a Lluc.
Evidència Els arguments a favor de la prioritat de Marc són generalment fets en contrast amb el seu principal rival, la prioritat de Mateu, posant èmfasi en la qüestió de si Mateu va ser una font per a Marc, o al contrari. L'evidència que dona suport a la prioritat de Marc és totalment interna.
Moltes línies d'evidència apunten a Marc com alguna mena de lloc especial en la relació entre els sinòptics, com el «terme mig» entre Mateu i Lluc. Però això podria significar que Marc és la font comuna dels altres dos o que es deriva d'ambdós, o fins i tot que és un intermediari en la transmissió d'un als altres; o dit altrament, molts d'aquests arguments poden donar suport tant a la prioritat de Marc com a les dels seus rivals. La cèlebre anomenada «fal·làcia de Lachmann» amb relació a l'ordre de perícopa en Marc, un cop es va fer servir per argumentar a favor de la prioritat de Marc, però actualment és vista com una observació en gran manera neutral.
Els arguments moderns a favor o en contra de la prioritat de Marc tendeixen a centrar-se en la plausibilitat redaccional, demanant, per exemple, si és més raonable que Mateu i Lluc poguessin haver estat escrits com si s'haguessin fet amb Marc a la mà; o que Marc podria haver estat escrit com si s'hagués fet amb Mateu i Lluc a la mà; i si cap justificació coherent no es pot discernir subjacent a l'activitat redaccional dels evangelistes posteriors.
També cal recordar, pel que fa a les qüestions de redacció detallada, que hi ha una incertesa en els texts evangèlics en si mateixos, com la crítica textual dels evangelis és encara un camp actiu, que ni tan sols pot decidir, per exemple, el final original de Marc. Tals qüestions sovint es creuen amb el problema sinòptic; per exemple, Streeter cèlebrement va rebutjar moltes de les concordances menors, tan problemàtiques per a la teoria de les dues fonts, apel·lant a la corrupció textual impulsada normalment per l'harmonització.
Estil de Marc L'estil de Marc del grec és únic entre els Evangelis, poc sofisticat i sense refinar, sovint incòmode i àdhuc incorrecte. Marc està ple de llatinismes, en modismes i en vocabulari. Tendeix a conjuntar verbs i frases senzilles amb καὶ (i); de fet, més de la meitat dels versets de Marc comencen amb καὶ. Marc és especialment aficionat a l'ús també d'εὐθὺς (immediatament) i πάλιν (de nou), amb freqüència fa servir expressions duals, i sovint prefereix el present històric. En essència, llavors, l'estil de Marc no és tant literari sinó més aviat col·loquial.
Els passatges paral·lels de Mateu i sobretot de Lluc tendeixen a estar en un estil més polit i eloqüent del grec literari. Quan Marc empra una paraula o expressió inusual, Mateu i Lluc sovint la substitueixen per una de més natural. Malgrat que sovint hi afegeixen material substancial, tendeixen a retallar els comiats i la verbositat de Marc i expressar-ne el significat de manera més concisa.
Els partidaris de la prioritat de Marc veuen això com que Mateu i Lluc milloren l'estil del material que incorporen de Marc. Els partidaris de la posterioritat de Marc, tanmateix, veuen que Marc refon material de Mateu i Lluc amb el seu estil peculiar, menys semblant al de l'elevada literatura i més en un estil viu, de ràpid moviment, propi de la predicació oral.
Contingut no present a Marc L'Evangeli segons Marc és, de llarg, el més curt, poc més de la meitat de la llargària de Lluc, i omet molt del que es pot trobar a Mateu i Lluc. De fet, mentre que la major part de Marc està inclosa als altres dos sinòptics, el material addicional compartit entre Mateu i Lluc per si sol és força extens.
Si bé la prioritat de Marc fàcilment veu Mateu i Lluc basant-se en Marc afegint-hi nou material, la posterioritat de Marc ha d'explicar algunes omissions sorprenents. Marc no té cap relat de la infància ni cap versió de la pregària del Senyor, per exemple.