Walí-ad-Din Abd-ar-Rahman ibn Muhàmmad ibn Muhàmmad ibn Abi-Bakr Muhàmmad ibn al-Hassan (), conegut com a Ibn Khaldun () (Tunis, 27 de maig de 1332 - El Caire, 17 de març de 1406), va ser un historiador, filòsof i polític àrab d'Ifríqiya d'origen andalusí.
És considerat un dels fundadors de la historiografia moderna i també de la sociologia i l'economia. La seva obra principal es coneix com a Muqàddima (, ‘Prolegòmens') i, en realitat, és la introducció a una altra obra més àmplia coneguda com a Kitab al-ibar o Llibre de l'evidència, registre dels indicis i esdeveniments dels dies dels àrabs, perses i berbers i els seus poderosos contemporanis, que és una història universal amb una especial atenció a la dels nòmades amazics i la seva relació amb la vida urbana.
En l'aspecte sociològic, és remarcable com descriu el procés que porta al sedentarisme de les poblacions impetuoses nòmades i que, una vegada ocorregut, perden, amb el pas del temps, aquest caràcter, i l'observació que el procés es va repetint de manera cíclica amb altres nòmades atrets per la vida urbana.
Ibn Khaldun constata la crisi i el canvi, i en busca una explicació racional dins de l'aristotelisme i la seva classificació de les coses basada en l'existència de característiques comunes i l'aplica a l'estudi de la civilització humana.
En el camp econòmic, analitza la dinàmica dels mercats i els conceptes de població, preu, benefici i formació del capital.
Biografia La vida d'Ibn Khaldun és relativament ben documentada per a l'època, el motiu és que va escriure una autobiografia (), amb nombrosos documents sobre la seva vida pública, però amb poca informació sobre la seva vida privada i la seva família.
Nasqué a Tunis el 1332, fill d'una família de classe alta d'origen andalusí, els Banu Khaldun, que havia emigrat a Ceuta després de la caiguda de Sevilla a mans de les forces de la conquesta cristiana a mitjans del . Sota la dinastia hàfsida d'Ifríqiya, alguns dels membres de la seva família van ocupar càrrecs polítics, per exemple el seu besavi fou ministre de finances(en francès) Abdelaziz Daoulatli, «Ibn Khaldun. Un historien témoin de son temps et un précurseur», La Presse de Tunisie (cahiers culturels). sota el mandat de l'emir Abu-Zakariyya Yahya ibn Abd-al-Wàhid, però el seu avi i el seu pare van sortir de la vida política i s'uniren a un orde místic. El seu germà Yahya Ibn Khaldun, també historiador, escrigué un llibre sobre la dinastia dels abdalwadites, i fou assassinat per un rival per ser l'historiògraf oficial de la cort.(en francès) «Lettre à Monsieur Garcin de Tassy», Journal asiatique, troisième série, tome XII, éd. Société asiatique, Paris, 1841, p. 491.
En la seva autobiografia, Ibn Khaldun traça la seva ascendència fins als temps del profeta Mahoma mitjançant una branca d'una tribu àrab del Iemen, de la zona d'Hadhramaut, que s'hauria desplaçat a l'Àndalus al principi de l'expansió de l'Islam al . Tanmateix, el biògraf Mohammad Enan qüestiona la certesa d'aquesta dada i pensa que la família n'era d'origen amazic, que volien aparentar ser àrabs per guanyar estatus social.Ibn Khaldun: His life and Works, Mohammad Abdullah Enan, The Other Press, Kuala Lumpur, Tanmateix, segons Muhammad Hozien, la falsa identitat àrab podia ser vàlida, però quan els avantpassats d'Ibn Khaldun van deixar Al-Àndalus per anar a Ifríqiya no van canviar la seva pretensió de ser àrabs, fins i tot quan els amazics dirigien la zona.(en anglès) IBN KHALDUN: His Life and Work per Muhammad Hozien.
Cap al 1350 viatja a Fes, que en aquells moments era el principal centre de saviesa del Magrib, i es converteix en el secretari diplomàtic del soldà Abu-Inan. Des de 1388 es va instal·lar al Caire, on ensenyà en les universitats islàmiques o madrasses.
Va tenir molt de prestigi i actuà de conseller polític tant de Pere I de Castella (el 1363) com de Tamerlà (el 1401).
Obra L'obra principal d'Ibn Khaldun és el Llibre de l'evidència, registre dels inicis i esdeveniments dels dies dels àrabs, perses i berbers i els seus poderosos contemporanis (Kitāb l-ʿibār wa-diwān l-mubtadaʾ wa-l-ẖabar fī ayyām al-ʿarab wa-l-ājam wa-l-barbar wa-man ʿāsara-hum min dawI as-sulṭān al-akbar), que està dividit en set llibres. El primer n'és la Muqaddimah o Prolegòmens, que prologa la resta de l'obra, encara que posteriorment ha estat tractat com una obra independent. Els llibres del dos al cinc cobreixen la història de la humanitat fins als temps d'Ibn Khaldun. Els llibres sis i set cobreixen la història dels pobles amazics i del Magrib. La seva història és, com ell mateix afirma, una historia universal i abasta l'anàlisi d'històries d'altres pobles com els assiris, hebreus, grecs i romans.
Entre les aportacions a l'economia d'Ibn Khaldun, s'inclou el descobriment de la dinàmica dels mercats. Analitza també conceptes econòmics fonamentals com població, preu, benefici, luxe, i formació de capital. Tots aquests conceptes són analitzats en les seves obres, en què també en traça les interrelacions.
Per a Ibn Khaldun, la història és l'anàlisi de les civilitzacions tant en l'aspecte extern com intern: externament, amb el relat cronològic dels fets; internament, mitjançant una anàlisi lògica i interrelacionada dels esdeveniments històrics per ubicar les seves conseqüències en el present i les tendències de futur.
Pel que fa a la sociologia, és particularment interessant la seva concepció sobre l'existència d'un conflicte central (ciutat versus desert). Per la seva anàlisi dels conflictes socials, alguns sociòlegs moderns de la teoria del conflicte com Ludwig Gumplowicz, Gustav Ratzenhofer i Franz Oppenheimer han demostrat un creixent interès per Ibn Khaldun:
Una de les principals aportacions d'Ibn Khaldun a la historiografia és la seva ruptura amb el concepte anterior. Ni en el món antic, ni en l'edat mitjana, tant en Occident com en el món musulmà, existeix un antecedent en relació al concepte d'història d'Ibn Khaldun. La seva manera d'enfocar l'esdevenir històric així com tots els elements que hi influeixen és molt semblant al que segles després establiria l'escola dels Annales dirigida per Marc Bloch, Lucien Febvre o Fernand Braudel. En ambdós casos, es pot dir que realitzen una història social, en la qual l'ésser humà és el protagonista, no un individu sinó tota la col·lectivitat. Es pot dir sense temor que Ibn Khaldun és el "pare" de la història en el concepte contemporani d'aquesta disciplina.
Teories La història com a ciència Ruptura amb els seus predecessors Respecte als seus predecessors, Ibn Khaldun introdueix una vertadera ruptura epistemològica.Lilia Ben Salem, «Ibn Khaldun i l'anàlisi del poder: el concepte de jâh», SociologieS, 28 octubre de 2008. El seu primer pas consisteix a assignar a la història un lloc en l'organització del saber d'on era absent fins aquell moment:
Aquesta cita ensenya bé que Ibn Khaldun efectua una ruptura amb els seus predecessors. Certament, alguns havien abordat algunes de les seves idees, però de manera dispar. Per exemple, Avicenna ja havia definit al la necessitat de l'organització social fundada en la cooperació i el control d'un regulador. Però, Ibn Khaldun ha produït una obra que es pot qualificar de "molt avançada al seu temps". En efecte, va trencar amb l'escola històrica àrab, retraient als historiadors de la seva època de reproduir fets sense procedir a una crítica de les fonts que utilitzen. Els retreu tant la seva manca de curiositat com els mètodes. Els historiadors àrabs es limitaven, en efecte, a establir genealogies de les famílies en el poder.Hannane Bouzidi, «L'aportació d'Ibn Khaldun a les ciències humanes», Babelmed, 16 març de 2006. Ibn Khaldun discuteix igualment l'isnad, que permet autentificar fets històrics havent consultat diverses fonts. Però denuncia sobretot el fet de limitar-se a relatar fets sense intentar explicar-los, inscrivint-los en el seu context social.
En efecte, per a ell, la història no és només el relat dels esdeveniments passats. Ara bé, fins aquí, la història no s'ha enganxat més que al relat dels esdeveniments polítics i de les successions de dinasties, relat presentat amb elegància i completat per citacions. Declara així que "la història té un altre significat. És per meditar, per tractar de trobar la veritat, amb delicadesa explicar les causes i orígens dels fets, per saber del tot per què i com ocorren els esdeveniments. La història, llavors, s'arrela en la filosofia, de la qual serà una de les branques".
Punt de partida de la seva reflexió Replantejant el pensament històric i polític tradicional, Ibn Khaldun porta una reflexió que li permet posar les bases en les quals pensa fundar-se per respondre als seus problemes. S'entesta així a cercar les causes profundes de la inestabilitat crònica que afecta els estats del Magrib i intenta comprendre la raó de la repetició contínua de les intrigues i dels assassinats. És dominant la incoherència d'aquesta història d'esdeveniments i generalitzant aquests fets que pot, segons ell, veure-hi clar. Però, més que aquest simple estudi, ell desitja proposar "una concepció global de la història, una anàlisi de les estructures socials i polítiques, un examen de la seva evolució".
D'altra banda, s'ha guanyat un coneixement concret de les realitats del Magrib que l'empeny a creure que problemes tals com la fam o l'activitat de les ciutats no són independents entre si, però constitueixen un tot que cal estudiar:
El sistema que desenvolupa li permet explicar de manera racional l'origen dels trastorns dels quals és víctima l'Àfrica del Nord, cosa que desemboca en la concepció de la història en tant que ciència.
Definició i mètodes de la història Ibn Khaldun defineix així la història:
Es dibuixa, llavors, la necessitat per a Ibn Khaldun de crear una nova ciència, aquella de l'umran, l'objecte central del qual és la civilització. La història és, per tant, una ciència "noble i independent", tant de la filosofia com de la política. És en la seva Muqaddima que aquesta nova ciència troba la seva il·lustració. La història és per a Ibn Khaldun una ciència feta de disciplina, d'examen i de comprovació dels fets, i allò ben abans del positivisme europeu del , segons Skander Houidi.
Per això, Ibn Khaldun es dedica particularment a la conformitat dels fets amb la realitat i a la naturalesa de les coses. Cal així descobrir, segons ell, les lleis objectives que regeixen l'evolució, en comptes de simplement relatar fets, que es poden revelar enganyosos o presentats de manera mentidera o almenys partidària. El treball de l'historiador consisteix, per tant, a vessar la singularitat dels fets per reposar-los en la totalitat que els conté:
A partir d'aquest punt, Ibn Khaldun se centra a estudiar l'evolució de les societats. Les seves recerques el porten a la conclusió que existeix una triple evolució històrica. Primer de tot, posa en evidència una evolució social, amb el pas d'una organització beduïna nòmada a una societat sedentària. Llavors, una evolució política amb un règim polític que passa del califat a la monarquia. Finalment, una evolució econòmica, l'economia natural cedint el seu lloc a l'economia comercial.
Estudi de la societat Evolució dels estils de vida