Làloe vera, (Aloe vera (L.) Burm. f.) és un camèfit del gènere àloe dins la família de les asfodelàcies. És una planta suculenta originària de l'illa de Socotra, situada al nord-est d'Àfrica, entre Somàlia i el Iemen, tot i que, actualment, té una àmplia distribució per tot el món a causa de la seva utilització com a planta medicinal, sobretot en zones com els Estats Units (als estats del sud), Mèxic, Hawaii, Curaçao, Aruba, Bonaire, República Dominicana, Haití, Cuba i països del Sud d'Europa, caracteritzats per tenir climes secs. A Espanya es cultiva sobretot a les illes Canàries i als Països Catalans a les illes Balears.
Altres noms que rep aquesta planta són atzavara vera, sèver, bàlsam de jardí, figuerassa, giripiga, herba sostal, pita, pitera, pitrera, pop, sèver de cavall o sèver sucotrí.
No s'ha de confondre làloe vera amb l'àloes o aloès -un arbre de perfum propi del nord-est de l'Índia i del sud-est asiàtic (gènere Aquilaria, i especialment lAquilaria malaccensis)- la fusta del qual, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia i era un article de luxe de consum habitual al port de Barcelona a l'edat mitjana, per la qual cosa apareix també sovint en textos catalans de l'època.
Etimologia El nom deriva del grec alóe, que segurament el pren de l'àrab alloeh o de l'hebreu halal, que significa «substància amarga i brillant»; la paraula "vera" prové del llatí i significa "veritable".
Ecologia Hàbitat i distribució geogràfica Hi ha unes 360 espècies d'àloe que es crien en zones tropicals, i fins i tot, en molts jardins. Es creu que l'àloe vera és originari de l'illa de Socotra (nord-est d'Àfrica, a l'oceà Índic, entre Somàlia i el Iemen) i després va esdevenir subespontani de la zona mediterrània (nord d'Àfrica i sud d'Europa), illes Canàries (especialment Tenerife i Gran Canària) i illes de Cap Verd, San Antonio i Madeira. Posteriorment va ser naturalitzada a l'àrea del Carib.
L'espècie més cultivada entre els diferents tipus d'àloe és precisament l'àloe vera, les plantacions més importants de la qual es troben al sud dels Estats Units, Mèxic i Hawaii), Curaçao, Aruba, Bonaire, República Dominicana, Haití, Cuba i països del Sud d'Europa. En menor escala a Veneçuela, sud-est asiàtic i nord d'Àfrica (des de les illes de Madeira fins al Sudan). Malgrat l'antic nom d'''Aloe barbadensis, a Barbados ja gairebé no es cultiva.
Cultiu L'àloe vera té dos enemics naturals: l'excés d'aigua i les temperatures inferiors a 10 °C. D'altra banda, és molt resistent a les plagues i a la manca d'aigua. Per evitar les males condicions atmosfèriques, es planta l'àloe en llocs protegits. Tot i així, requereix molta llum, encara que és preferible que no s'hi exposi de forma directa. El terreny ha de ser sorrenc, encara que no és una condició imprescindible, ja que també creix molt bé en terres volcàniques, com passa a les illes Canàries. El que sí que és molt important és que el terreny tingui un bon drenatge i sigui lleugerament àcid. La sembra s'ha de fer deixant una distància de dos metres entre una planta i l'altra, ja que l'àloe té arrels grosses que poden arribar a embullar-se les unes amb les altres.
La reproducció es fa a la tardor, l'època més bona de l'any per fer aquest procés. Mai no s'ha de fer a l'hivern. El regatge no és un element imprescindible, gràcies a la gran resistència a la manca d'aigua. Tot i així, és recomanable regar-la amb poca aigua, la qual cosa permet dues collites anuals. En cas contrari, només podem tallar fulles una vegada a l'any.
Creix en sòls calcaris, pobres, preferiblement no gaire assolellats, ja que altrament es ressequen molt les fulles, cosa que els fa agafar un color marronós. Pertany al grup de plantes xeròfiles.
Descripció morfològica miniatura|Espines És una planta perenne de la família de les asfodelàcies, que pot assolir fins a 1,5 metres d'alçada. És hermafrodita i a vegades forma colònies grans. Es caracteritza per tenir una arrel fasciculada. La tija és llenyosa, curta, cilíndrica i robusta, d'uns 30 a 50 cm en les espècies adultes. (En els exemplars més joves les fulles semblen brollar directament del sòl). Les fulles es caracteritzen per ser grans (entre 30 i 60 cm de llarg per 7-8 d'ample), carnoses (suculentes), gruixudes, lanceolades, còncaves en la part superior i convexes en el revers. Són d'un color verd o verd grisós (ocasionalment tacades) i amb espines de tons clars en els marges i acabades en dues o tres espines petites en l'àpex. Les espines són testimonials (per a evitar l'evaporació tanquen els estomes durant el dia i els obren durant la nit, quan baixa la temperatura).
Les fulles estan disposades en forma de roseta (fins a 20) i es componen de tres capes: una protecció coriàcia exterior; una capa fibrosa (sota aquesta es concentra l'aloïna, substància caracteritzada pel seu gust amarg, la qual serveix a la planta com a protecció contra els depredadors); i un cor gelatinós on emmagatzema les seves reserves d'aigua. La part central de la fulla l'ocupa un parènquima de color marronós, cobert per una cutícula. A la seva base presenta vasos conductors plens d'un làtex de color "groc-mel" fosc. miniatura|Inflorescència
Les flors de l'àloe són abundants, petites, tubulars, d'una tonalitat variable (vermell-groguenques). S'articulen en pedicels de 4 a 5 mm de longitud que broten a les axil·les de bractèoles ovalo–lanceolades, de 0,8 a 1 cm de longitud. Tenen forma d'espiga piramidal. Estan formades per sis peces al llarg d'un peduncle de 25-35 cm de llarg, el qual pot ser simple o ramificat amb bràctees ovades o escarioses a la base, al capdamunt del qual es troba una inflorescència racemosa, densa de color groc. La floració és anual. miniatura|esquerra|Flors
No té calze i la corol·la és tubular, dividida en sis segments estrets en la boca i de color vermell, groc o porpra. L'androceu el formen 6 estams lliures amb llargs filaments de 2,3-2,5 mm de llarg que surten de la base de la flor, just per sota del pistil. El gineceu és tricarpel·lar (amb tres carpels), apocàrpic amb un ovari gran i sèssil. El fruit que es forma és encapsulat (forma una càpsula coriàcia), triangular i prima, el qual tanca al seu interior les llavors híbrides.
Farmacologia
Droga o òrgan de la planta utilitzat com a medicinal La droga està constituïda pel suc dessecat de les cèl·lules secretores de les fulles. L'olor és característica i forta, mentre que el sabor és amarg i desagradable. De les fulles bàsicament s'obtenen dos elements:
Gel: Correspon a la porció mucilaginosa del parènquima tisular o mesòfila situat al centre de les fulles. Les plantes més exposades al sol fabriquen menys polpa i més làtex. De la polpa s'extreu un gel brillant i amarg, que se n'obté per expressió de la part interna de les fulles. S'ha d'eliminar prèviament tot el contingut d'antraquinones que s'ubiquen en l'epidermis de les fulles. Si aquest procés no es realitza, el gel s'oxida i agafa una tonalitat marronosa fàcilment. La fragilitat d'alguns constituents del gel fa que sigui necessari estabilitzar el material recent obtingut i preservar-lo de la contaminació bacteriana.
Sèver o làtex': El suc quallat, resultat de la incisió de les fulles, és un sòlid cristal·lí de color marronós i molt amarg, anomenat sèver (del grec: «suc de l'àloe»). Es localitza a les cèl·lules pericícliques situades a prop dels feixos conductors immediatament per sota de l'epidermis, entre el parènquima clorofític i el mucilaginós. En general, s'obté deixant fluir el líquid que surt de les fulles tallades transversalment i dipositant-lo d'aquesta manera en un recipient barrejat amb polpa.
Per prevenir la pèrdua de làtex, les fulles han de ser tallades per la base, a prop de la tija. S'ha de tenir en compte que la fulla que es talla no torna a créixer. Per utilitzar-la amb la clofolla es talla pel centre; o en el cas de voler extreure només el gel, es treu la clofolla prèviament. Una vegada agafades, les fulles són rentades i filetejades. La clofolla i el revestiment groguenc (alantoïna) són separats.
Composició química Sèver o àsever Derivats antracènics –antranònics, antranòlics, i antraquinònics– (0,05-5%): són els principis actius de major importància i són antraquinones lliures (1%), com per exemple l'àloe-emodol, i antraquinones glucosídiques (10-30%). El component principal és l'aloïna o la barbaloïna (5-25%) i l'aloinòsids A i B. Altres compostos són l'alocemodina i l'aloemodina (0,05-0,5%), el crisofanol, la barbaloresinatanol i l'àcid cinàmic. Resines (10-20%): Són substàncies amb activitat hormonal que es troben associades normalment a olis essencials i a principis amargs.
El gel Mucílags: són polisacàrids heterogenis, mescla de pentoses, hexoses i àcids urònics.
Components químics Aloemodina regula el funcionament de la mucosa intestinal. Aloeoleina millora úlceres duodenals i estomacals. Disminueix l'acidesa. Aloetina ajuda a neutralitzar els efectes de les toxines microbianes. Aminoàcids intervenen en la formació de proteïnes. Carricina reforça el sistema immunològic i augmenta les defenses. Creatinina resulta fonamental en les reaccions d'emmagatzematge i transmissió de l'energia. Emolina, emodina i barbaloïna generen àcid salicílic d'efecte analgèsic i antifebril. Fosfat de manosa agent de creixement dels teixits amb efecte cicatritzant. Minerals calci, magnesi, fòsfor, potassi, zinc i coure. Mucílag activitat emolient sobre la pell. Saponines antisèptic. Fitoesterols d'acció antiinflamatòria. Hormones vegetals estimulen el creixement cel·lular i la cicatrització. Mucopolisacàrids responsables de la hidratació cel·lular. Enzims intervenen en l'estimulació de les defenses de l'organisme.
miniatura|Saba de les fulles (sèver)
També conté diverses vitamines i minerals.
Accions farmacològiques Els diferents principis actius i diferents tipus de substàncies que s'extreuen de l'Àloe vera es poden utilitzar en diferents camps farmacològics i amb diferents finalitats.
Àrea dermatològica El contingut en mucílags del gel d'àloe vera fa que la planta actuï com a emolient cutani. També conté enzims catalítics i substàncies proteiques (lectines) que bloquegen l'acció d'enzims involucrats en processos inflamatoris. L'aïllament de compostos fenòlics i enzims (peroxidasas) de reconeguda activitat antioxidant a partir del gel i de l'extracte metanòlic, provoca que tingui capacitat regenerativa i protectora de la pell. Aquesta activitat es basa en l'estimulació i creixement de fibroblasts, el que comporta un increment en el contingut de col·lagen i glicosaminoglicans. L'àloe vera, també actua com a potent cicatritzant.
Activitat antimicrobiana L'extracte sec d'àloe vera (al 60%) ha demostrat efectes bactericides enfront diferents paràsits, organismes i fins i tot virus.
Aparell digestiu El sèver a petites dosis (<60mg/dia) actua com a aperitiu i colagog. A dosis superiors (>100mg) és laxant, ja que després de l'administració oral els derivats hidroxiantracènics són transformats per la flora intestinal en àloe-emodín antronona, que actua específicament a nivell del còlon sobre les terminacions nervioses de la membrana intestinal. Per una banda, modifica la mobilitat de l'intestí gruixut estimulant el peristaltisme, fet que es tradueixi en una acceleració del trànsit colònic. Per l'altra banda, estimula la secreció de mucosa i de líquid cap al llum intestinal, al mateix temps que inhibeix la reabsorció d'aigua i electròlits a l'intestí gruixut. El sèver a dosis més elevades (200-500mg´) és purgant.
Aparell respiratori L'extracte fluid d'àloe vera administrat en forma de xarop actua proporcionant alleujament simptomàtic de l'asma bronquial.
Sistema immunològic