José Antonio de la Caritat Maceo y Grajales (Santiago de Cuba, 14 de juny de 1845 - Punta Brava, 7 de desembre de 1896) va ser un general cubà, segon cap militar de l'Exèrcit Libertador de Cuba (o Exèrcit Mambí), anomenat «El Tità de Bronze».
Pares El seu pare Marcos Maceo fou un mulat veneçolà que va prestar servei en les forces armades reialistes com a soldat del Batalló de Leales Corianos que es va batre contra les forces patriotes sota el comandament del general alliberador Simón Bolívar. Ironies del destí, el pare lluità a favor d'Espanya i el fill en contra.
En acabar la guerra d'independència de Veneçuela, passant per Santo Domingo, Marcos Maceo va arribar a Santiago de Cuba el 1825, en companyia de la seva mare, Clara Maceo i dels seus germans Doroteo, Bàrbara i Maria del Rosario. Aconsegueixen aquest objectiu per la corrupció imperant a l'illa - característica de la monarquia espanyola - ja que la Reial Cèdula de 1817 prohibia l'entrada a Cuba de persones no blanques.
Marcos Maceo es va casar primer amb Empara Téllez, amb qui va tenir sis fills. El seu primogènit va ser Antonio Maceo Téllez. Va arribar a posseir una finca de nou cavalleries, gràcies a la seva posició econòmica.
En morir Empara, es va tornar a casar amb Mariana Grajales, una mulata lliberta d'origen dominicà el 6 de juliol de 1851 a l'església de San Nicolás de Morón i de San Luis (Província d'Oriente). Va tenir amb ella nou fills: José Antonio, María Baldomera, José Marcelino, Rafael, Miguel, Julio, Dominga de la Calzada, José Tomás i Marcos.
Cadascun dels dinou fills tenia definida la seva responsabilitat en la finca; els va educar sobre la base de l'exemple quotidià de rectitud i bondat fent èmfasi sobre les seves experiències de vida militar a Veneçuela.
Tot i que Marcos va educar el seu fill Antonio en l'ús de les armes i l'administració de propietats, i li va inculcar un estricte codi d'honor, va ser la seva mare, Mariana, qui li va inculcar una fèrria disciplina, fins al punt d'ocasionar-li una quequesa passatgera durant la seva infància i que acabaria superant durant l'adolescència. Aquesta disciplina seria fonamental en la forja del seu caràcter i es veuria reflectida en els seus actes com a cap militar.
Mariana Grajales, davant l'altar familiar, va exigir al seu espòs i els seus sis fills que lluitessin per la independència de Cuba o morissin en l'intent, llançant-se ella mateixa a la «manigua redemptora» per recolzar des de la rereguarda les accions dels mambises (com es coneixia als independentistes cubans). Gairebé tots els seus fills, a més del seu espòs, caurien en aquesta lluita. Marco va caure quan participava en l'atac al fort espanyol de San Agustín de Aguarás, a 34 km de Las Tunas, sota les ordres del seu fill, ja tinent coronel. Expliquen que en morir, el seu pare va exclamar: «He complert amb Mariana».
El "Tità de Bronze" La seva carrera militar amb l'Exèrcit Alliberador de Cubà va començar quan el seu pare, al costat d'ell i diversos germans, es van unir a l'alçament de Carlos Manuel de Gespes com a soldats.
Pel seu valor, les seves habilitats estratègiques i la seva exemplar disciplina va ascendir per tota l'escala militar de l'Exèrcit Mambí, des del rang de sergent, obtingut després del seu primer combat, fins al de Major General, aquest últim demorat a causa del racisme encara existent entre molts civils del govern de la República de Cuba en Armes. A la seva preclara intel·ligència i virtuts personals unia un físic excepcional, més de sis peus d'alçada (gairebé 1,90 m), cosa que li va permetre, resistir i sobreviure a 26 ferides, sumant les de bala i d'arma blanca. La seva fortalesa i coratge excepcionals li van valer l'àlies de «Tità de Bronze», que ha restat fins al dia d'avui com l'apel·latiu preferit dels cubans per referir-s'hi.
Revolució de Yara Va reconèixer especialment com a cap i mestre al gran estrateg dominicà Máximo Gómez Báez, qui al cap del temps es convertiria en el general en cap de l'Exèrcit Alliberador de Cuba.
Gómez havia adoptat el matxet com a arma de guerra, com a substitut del sabre espanyol més efectiu, però menys còmode, i Maceo i les seves tropes, van fer el mateix, carregant a cavall tot junts.
Fou el responsable, al costat del propi Gómez, d'engegar la campanya rebel en l'extrem oriental de Cuba, a Guantánamo, regió coneguda pel seu espanyolisme i suposada submissió dels seus esclaus. No obstant això, en tan sols quatre mesos tota la província s'havia alçat en armes i els espanyols tan sols controlaven la pròpia ciutat de Guantánamo, Imías i Caimanera, i sobretot van perdre el control del rics conreus de cafè de la regió.
Cap de l'orient cubà En caure en combat Ignacio Agramonte i partir Gómez per comandar Camagüey, van quedar Antonio Maceo i Calixto García com els màxims responsables de la guerra alliberadora a la província d'Oriente. Sent capturat Calixto García en un combat desafortunat per a les armes mambises, Maceo va quedar pràcticament a càrrec de tot el departament oriental, excepte potser la regió de Las Tunas, on el cabdill regionalista i major general Vicente García era pràcticament l'amo absolut dels camps.
Rebuig a la sedició de García Va ser precisament Vicente García qui va començar una sèrie d'accions polítiques i intercanvis epistolars que van sembrar la divisió en les files independentistes, cap a l'últim bienni de la Guerra dels Deu Anys. Les sedicions militars de Lagunas de Varona i Santa Rita, encapçalades per García, conegut també com el «Lleó de Las Tunas», van minar la unitat de les tropes independentistes i van afavorir el clima regionalista de la regió de Las Villas, impedint a la llarga la imprescindible invasió militar a l'Occident de Cuba. A tots aquests esdeveniments s'hi va oposar fermament el llavors Brigadier General Antonio Maceo, paradigma de la disciplina militar i obediència al govern revolucionari. Les intencions divisòries i els propòsits imprecisos i foscos de Vicente García foren del tot rebutjats per Maceo quan García, va cercar el seu suport per a l'establiment d'un suposat nou govern revolucionari.
L'estancament polític i la no invasió a Occident van propiciar un alentiment de la Revolució, cosa que aprofità el general espanyol Arsenio Martínez Campos per oferir garanties de pau, amnistia per als revolucionaris i reformes legals a canvi del cessament de les hostilitats, que aquell 1878, ja complien deu anys. Al mateix temps, el govern espanyol de Cuba continuava concentrant forces per confrontar les hosts mambises, cada cop més escasses.
Protesta de Baraguà Antonio Maceo fou un dels líders que van rebutjar la signatura del Conveni de Zanjón, que va finalitzar a la Guerra dels Deu Anys. Ell i alguns altres mambises (soldats independentistes) es van reunir amb Arsenio Martínez Campos el 15 de març de 1878 per discutir els termes de la pau, però Maceo va protestar aquests termes perquè no complien amb cap dels objectius dels independentistes: l'abolició de l'esclavitud i la independència de Cuba. L'únic benefici era l'amnistia per als qui havien lluitat i la manumissió per als esclaus que havien lluitat en l'Exèrcit Alliberador. Maceo no va reconèixer aquest tractat i no es va acollir a l'amnistia. Aquesta trobada, considerada una de les pàgines més dignes de la història de Cuba, fou reconeguda com la protesta de Baraguà. Com a detall anecdòtic pot afegir-se que a les seves oïdes van arribar tímides propostes de parar una trampa al general espanyol, de reconegudes aptituds militars i diplomàtiques, per atemptar contra la seva vida, però les va rebutjar tan enèrgicament que els «comunicadors» de la idea van fugir del seu campament. Després de respectar el temps de treva per a l'entrevista (uns pocs dies), Maceo va reiniciar les hostilitats.
Exili Per salvar la seva vida, el govern de la República de Cuba en Armes li va encomanar llavors la gairebé impossible tasca de recaptar fons, armes i soldats per a una suposada expedició armada, però la seva gestió va ser pràcticament nul·la, pel desànim creat fins i tot entre els emigrats a causa de la treva.
Maceo i Calixto García a Nova York van planejar una invasió a Cuba que va donar inici a la també fracassada "Guerra Chiquita" el 1879, en la qual no lluità directament. Calixto García va ser nomenat comandant en cap, amb la intenció d'evitar la exacerbació dels prejudicis racials contra Maceo, instigats per la propaganda espanyola, que l'acusava de cercar una guerra racial, calúmnies que hagué de rebutjar en repetidament.
A Haití i Jamaica Passà curtes estades a Haití, on fou perseguit i sobrevisqué a diversos intents d'assassinat gestionats pel consolat espanyol, i a Jamaica, on fou rebut per Martínez Campos i traslladat a aquesta illa pel vaixell de guerra espanyol Ferran el Catòlic, acompanyat pel general mambí Bernabé Varona.
A Hondures El 20 de juliol de 1881 va arribar a Hondures. Durant l'administració del president Marco Aurelio Soto va ser general de divisió en l'Estat Major General de l'Exèrcit i en el Ministeri de Guerra, al mateix temps va assumir la comandància militar de Tegucigalpa.Rodríguez La O, Raúl: «¿De dónde surgió esa frase histórica de Antonio Maceo de lo que sucederá a quien intente apoderarse de Cuba?», artículo publicado en Infodir, Revista de Información a Directivos de la Red de Salud de Cuba (Infomed). Consultat el 3 de gener de 2017. També va exercir el càrrec de Jutge Suplent del Tribunal Suprem de Guerra i al juliol de 1882 fou nomenat comandant d'Armes de Puerto Cortés i Omoa amb residència al primer.Zelaya, Gustavo (2014): «Antonio Maceo en Honduras. A 118 años de su muerte» Amb la caiguda del govern de Soto el 1883, Maceo es va veure obligat a emigrar als Estats Units, primer, i després a Costa Rica.
El 13 de juny de 1884, des de San Pedro Sula (a Hondures), Maceo va escriure una carta al patriota cubà José Dolores Poyo, director del diari independentista El Yara, de Cayo Hueso, on va afirmar:Artículo en el diario Granma del 16 de desembre de 2011. miniatura|General Antonio Maceo en uniforme.
A Costa Rica Finalment es va instal·lar a Costa Rica (des de febrer de 1891 a març de 1895), a la província de Guanacaste, on el president d'aquesta nació li va assignar tasques d'organització militar. Maceo va comprar una hisenda (La Mansió, prop de la vila de Nicoya), terra i una central sucrera, per instal·lar-s'hi. Allí fou contactat pel patriota José Martí, per iniciar la Guerra del 95, anomenada per Martí la Guerra Necessària.
Una dada curiosa és que el 15 de setembre de 1891, el general Antonio Maceo va assistir a la inauguració del monument al patriota costa-riqueny Juan Santamaría a la ciutat d'Alajuela (a 30 km al nord-oest de la ciutat de San José). A aquest homenatge hi van assistir també el poeta nicaragüenc Ruben Darío (qui va escriure un article sobre el monument), el poeta costa-riqueny Francisco Gavidia i el general equatorià Eloy Alfaro.Vargas Araya, Armando (2002): Idearium maceísta: hazañas del general Antonio Maceo y sus mambises en Costa Rica. San José de Costa Rica, 2002.
Al desembre de 1893, Maceo va rebre la trista notícia de la mort d'una germana i de la seva mare, Mariana Grajales, ocorreguda en la vila de Kingston (Jamaica), el 23 de novembre de 1893.
El novembre de 1894 sobrevisqué a un altre intent d'assassinat a la sortida d'un teatre a San José, en el qual va acaba amb els seus agressors amb el seu revòlver.
Tots els que van conèixer a Maceo, des de Rubén Darío o Ricardo Jiménez, fins a don Federico Apéstegui, un comerciant basc radicat a Nicoya que va escriure un llibre de memòries sobre l'època, coincideixen a descriure'l com un home reservat, de poques paraules, gentil, culte i refinat.