Lliçà de Vall és un municipi de la comarca del Vallès Oriental situat a la Vall del Tenes i al límit de la plana de Granollers. Està format per terres ondulades, amb boscos de pins i prats, distribuït en urbanitzacions i zones industrials. El poble va néixer en el centre geogràfic de l'actual terme municipal, a la vall del riu Mardano (avui torrent Mardans). És a la cruïlla dels antics camins que anaven cap a Caldes de Montbuí, Lliçà d'Amunt i Granollers.
Geografia Llista de topònims de Lliçà de Vall (Muntanyes, serres, collades, indrets, rius, fonts, edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Història Les primeres restes de presència humana a la Vall del Tenes daten del darrer període del Paleolític, pels volts del 10.000 a.C. Són les troballes d'una estada temporal de caçadors-recol·lectors al torrent de la Font d'Abril, a Santa Eulàlia de Ronçana i a Can Garriga del Solei, a Bigues. Les condicions mediambientals, de vegetació i abundància d'aigua, haurien afavorit aquest emplaçament.
Per bé que els registres arqueològics han donat també la presència de poblats ibèrics concentrats en petits oppidum fortificats a la zona del Vallès i de La Vall del Tenes no és fins a la romanització que els pagesos ibèrics van baixar a les zones més planes, instal·lant-se lliurement o en dependència d'alguns propietaris colonitzadors romans nouvinguts. És el cas de Lliçà, el nom del qual provindria, hipotèticament, de la vila d'un veterà llicenciat de l'exèrcit, anomenat Licius.
A Lliçà de Vall no són estranyes les restes romanes que han aparegut, ja que representava un lloc òptim per a l'emplaçament d'una vil·la perquè reunia dos dels factors més importants: la proximitat de bones vies de comunicació, com la Via Augusta (que anava de la Jonquera fins a Cadis), el camí dels Vasos Apol·linars (que venia de Girona i passava per la Vila Semproniana -Granollers-, fins a Arragonem -Sabadell- i Ad-Fines -Martorell-) o la via que unia Iluro (Mataró) i Aqua Calidae (Caldes de Montbui) i la que anava de Barcino (Barcelona) a Ausa (Vic); i la disponibilitat de suficients recursos aqüífers que oferia La Vall del Tenes.
Encara que l'indret ja va estar poblat en època romana, no és esmentat fins al 946, en un document en què apareix amb el nom de Licano Subteriore.
El període històric que va des del fins al és força desconegut. Amb la dominació visigòtica, el règim agrari de les vil·les romanes no va canviar gaire. L'any 985 Al-Mansur va fer una incursió pel Vallès on arrasà la comarca, per tant, podem afirmar que el territori lliçanenc es trobava immers i envoltat d'un hàbitat força insegur. A mesura que els emperadors francs van anar conquerint territoris de la Catalunya Vella, començaren a organitzar el territori dividint-lo en comtats i el Vallès Oriental quedà inclòs en el comtat de Barcelona.
A partir del , amb el feudalisme, s'experimentà un canvi social en què les comunitats camperoles perderen llur autonomia i anaren subordinant-se a un poder més fort, ja fos religiós o militar. La vida d'aquests pagesos s'enquadrà en els nous masos, nuclis domèstics i unitats bàsiques de producció. La parròquia servia de nexe entre les diferents villae antigues, i el castell, la unitat més coercitiva i defensiva.
La protecció eclesiàstica que oferien les sagreres de les esglésies (zones sagrades de protecció davant els assalts feudals, 30 passes al voltant de cada església consagrada) després dels concilis de Pau i Treva i l'Assemblea de Vic (1033), va atraure l'hàbitat dels pagesos en una època de gran inestabilitat, com és el cas de Lliçà. La parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall s'esmenta per primer cop l'any 1038 i hi ha constància de la sagrera des de finals del s. XI. Dins el terme de Lliçà de Vall també hi havia la capella de Sant Joan, a can Coll, de la qual se'n té notícia des de l'any 1009, quan fou dotada pel mateix senyor del castell.
La primera referència al castell de Lliçà (Castro Licano) és de l'any 1094, en el moment que el senyor Albert Bernat el traspassava al seu fill Bernat. Després va ser objecte de diferents traspassos, passant a ser propietat de diversos membres de la noblesa, l'església i fins i tot el rei Joan I, però el domini reial no és mantenir. Al estava sota jurisdicció de la cort.
El creixement econòmic de l'Alta edat mitjana provocà la superpoblació al camp, la qual cosa va fer que s'explotessin terres de baixa qualitat. El desequilibri entre la població i els recursos es feia palès en els anys de males collites, on la població es veia abocada a la fam i a la penúria econòmica, i era més vulnerable a les malalties. L'aparició de les epidèmies fou constant per tot el país i provocaren una gran mortaldat. A causa de les miserables condicions de vida, a finals del començà un període de freqüents revoltes pageses, agreujat per la crisi que desembocà en l'anomenada Guerra dels Remences. El Vallès va esdevenir un lloc d'actuació important dels revoltats.
A partir del la població de la comarca s'anà recuperant progressivament fins al , degut a factors com l'avenç de la medicina, les millores higièniques i les millores en l'alimentació que permeten disminuir les mortalitats catastròfiques. Però Lliçà de Vall fou una excepció, ja que la població quedà força estancada durant quatre segles: el 1378 tenia 27 focs (unes 135 persones) i al cens del 1787 es recollia una xifra de 130 habitants. Durant l'època Moderna l'agricultura continuà sent la base de l'economia i experimentà un creixement molt important. Lliçà de Vall, junt amb el Vallès, va ser una zona d'actuació i de reclutament de bandolers, no pas un lloc d'origen d'aquestes bandes. Durant la Guerra dels Segadors el poble va patir allotjaments i abusos per part de militars mercenaris. En la Guerra de Successió la major part del Vallès es va decantar per la causa austriacista.
Durant la Guerra de Francès no hi ha constància sobre la presència dels francesos al municipi, però sí que la tradició oral parla d'algun episodi d'enfrontament entre habitants del poble i els francesos, ja que la comarca esdevingué escenari de molts enfrontaments armats. La lluita entre partidaris absolutistes i liberals marcarà la resta de la història del i la població lliçanenca patí les seqüeles de les guerres carlines. La revolució de 1868 va permetre el nomenament de candidats a la Junta Revolucionària de Lliçà de Vall elegits per sufragi universal. Posteriorment, la restauració borbònica obrí una etapa d'estabilitat política on les classes burgeses van poder consolidar el seu desenvolupament econòmic. El nombre d'habitants de Lliçà era de 386 l'any 1871. D'aquesta època destaca l'evolució de l'ensenyament al poble: si l'any 1860 la taxa d'alfabetització era del 8,1%, l'any 1940 era del 67,5%. No obstant, el nivell educatiu en general era baix i la taxa d'alfabetització femenina era la meitat que la masculina.
El s'inicià sense grans canvis generals per a Lliçà de Vall. L'any 1908 Lliçà de Vall encarregava el projecte d'obres de la carretera entre Parets i Bigues; el 1921 s'instal·là la primera línia telefònica; el 1928 Ignasi de Llanza cedí els terrenys per a la construcció de l'edifici de l'Ajuntament i Marcel·lí Vilardebò cedí els terrenys per a la construcció de les escoles; el 1929 arribà el corrent elèctric i l'enllumenat públic i el 1931 el servei de correus arribà al poble.
En l'àmbit polític, el partit més votat a les eleccions a Corts del 1920 i 1923 a Lliçà de Vall fou la Lliga Regionalista. Amb l'arribada de la Segona República, reconeguda per l'Ajuntament el 2 d'agost de 1931, el partit més votat en les eleccions a Corts va ser Esquerra Republicana, així com en les eleccions al Parlament del 1932. Fins a les portes de 1936, la població lliçanenca, aleshores de 555 habitants, visqué els intents de canvis i les transformacions del país: l'avenç en la catalanització oficial, les millores escolars, la secularització del cementiri, etc. Tanmateix, els efectes de la Guerra Civil es va començar a notar la nit del 21 de juliol de 1936, quan l'església va ser cremada. Referent a aquesta època de conflicte, hi ha constància de la participació d'alguns habitants de Lliçà de Vall a l'exèrcit republicà, molts d'ells a la Columna del Vallès Oriental. Un total de nou persones perderen la vida en els fronts d'Aragó i el de l'Ebre, una altra morí víctima de la repressió del Comitè Antifeixista el setembre de 1936, i una altra el mes d'octubre del 1939, a causa de la repressió franquista. El 28 de gener de 1939, entraven les tropes revoltades a Lliçà de Vall.
Després d'una guerra sagnant la dictadura del general Franco consolidà una duríssima repressió. La recuperació de la tranquil·litat seria difícil i la vida quotidiana es convertí, sobretot en els primers anys de la postguerra, en un estat continu de control per part del sistema franquista. La política de l'Ajuntament, ple de deutes, fou estrictament controlada pel règim i tots els membres del consistori, així com totes aquelles persones que ocupaven un càrrec públic, havien de jurar fidelitat al dictador i adhesió als principis de la Falange. L'agricultura va continuar sent l'activitat econòmica predominant fins als anys seixanta, quan passarà a ser-ho la indústria, donada la posició ‘estratègica' prop de nuclis urbans importants i les seves connexions viàries. El desenvolupament de diversos sectors va donar pas a un augment de població, la qual va anar deixant de banda les formes de vida rurals.
Amb la mort del dictador arribaria l'època de la transició i els grups polítics de l'Estat aconseguiren estabilitzar una democràcia. A partir de 1979, i coincidint amb el funcionament dels primers ajuntaments democràtics, es va iniciar la formació de la Mancomunitat de la Vall del Tenes, integrada pels municipis de Bigues i Riells, Santa Eulàlia de Ronçana, Lliçà d'Amunt i Lliçà de Vall i que va actuar per a obtenir determinats serveis, difícils d'assolir per cada municipi individualment. El partit que esdevingué majoritari en quasi totes les eleccions a Lliçà de Vall fou Convergència i Unió, normalment seguit del Partit Socialista, fins a les eleccions al Parlament del 2017 on els partits més votats van ser Ciutadans i Esquerra Republicana. Cal destacar, durant el quart final del , l'avenç de l'ensenyament de manera prou important, així com nombrosos canvis en tots els àmbits, que responien a la demanda d'un poble en continu creixement. La població ha passat dels 1.380 habitants del 1975, als 3.258 de l'any 1991, fins als 6.386 habitants del 2017, la majoria provinents de l'entorn metropolità de Barcelona i resident en urbanitzacions. Durant aquesta etapa s'han produït molt canvis urbanístics i obres d'infraestructures i s'han obert molts equipaments i serveis públics, així com diverses empreses situades en els polígons industrials.
Natura El riu Tenes, juntament amb el Mogent, el Congost, la riera de Caldes i el Ripoll, integra els afluents que convergeixen en el Besòs. Aquesta vall natural es forma al nord de la serralada Prelitoral i mor prop de Mollet del Vallès, gairebé sota l'autopista AP-7. A la Vall del Tenes, com a la resta del Vallès, les planes són poc extenses i els relleus ondulants, on els turons es combinen amb petites valls.