La pedra de Kensington és una llosa de grauvaca de 92 kgs coberta de runes a la cara i al costat. Un immigrant suec, Olof Ohman, va informar que la va descobrir el 1898 al municipi de Solem, comtat de Douglas (Minnesota), i la va anomenar així per l'assentament més proper de Kensington (Minnesota).
La inscripció pretén ser un registre deixat per exploradors escandinaus al (internament datat a l'any 1362). Hi ha hagut un debat sobre l'autenticitat de la pedra, però el consens acadèmic l'ha classificada com una falsificació del , ja que va ser examinada per primera vegada el 1910, amb alguns crítics que van assenyalar directament el suposat descobridor Ohman com a elaborador de la inscripció. "[…] every Scandinavian runologist and expert in Scandinavian historical linguistics has declared the Kensington stone a hoax [...]"; ;; ; No obstant això, queda una comunitat convençuda de l'autenticitat de la pedra. "Det finnes en liten klikk med amerikanere som sverger til at steinen er ekte. De er stort sett skandinaviskættede realister uten peiling på språk, og de har store skarer med tilhengere." Translation: "There is a small clique of Americans who swear to the stone's authenticity. They are mainly natural scientists of Scandinavian descent with no knowledge of linguistics, and they have large numbers of adherents."
Procedència L'immigrant suec http://kahsoc.org/ohman.htm farmer Olof Ohman va dir que havia trobat la pedra a finals de 1898 mentre netejava d'arbres i matolls, abans de llaurar-les, les terres que havia adquirit recentment.Stephen Minicucci, Internal Improvements and the Union, 1790–1860, Studies in American Political Development (2004), 18: p.160-185, (2004), Cambridge University Press, . "Federal appropriations for internal improvements amounted to $119.8 million between 1790 and 1860. The bulk of this amount, $77.2 million, was distributed to the states through indirect methods, such as land grants or distributions of land sale revenues, which would today be labeled "off-budget."" Es va dir que la pedra era prop de la cresta d'un petit pujol que s'aixecava damunt de les zones humides, estirada cap amunt i embolicada en el sistema radicular d'un pollancre, que s'estimava que tenia entre 10 i 40 anys aproximadament. L'artefacte era d'unes 30 × 16 × 6 polzades (76 × 41 × 15 cm) de grandària i pesava 202 lliures (92 kg). El fill de deu anys d'Ohman, Edward Ohman, hi va notar algunes marques,Hall Jr., Robert A.: The Kensington Rune-Stone Authentic and Important, page 3. Jupiter Press, 1994. i després el camperol va dir que creia haver trobat un "almanac indi".
Durant aquest període, el viatge de Leif Erikson a Vinland (Amèrica del Nord) estava sent àmpliament discutit i hi va haver un renovat interès pels vikings a tot Escandinàvia, moguts pel nacionalisme romàntic. Cinc anys abans, Noruega havia participat en l'Exposició Universal de 1893 enviant el Viking, una rèplica del vaixell de Gokstad, a Chicago. També hi va haver fricció entre Suècia i Noruega (que finalment va conduir a la independència de Noruega de Suècia el 1905). Alguns noruecs van afirmar que la pedra era un engany suec i hi havia acusacions sueques similars perquè la pedra fa referència a una expedició conjunta de noruecs i suecs. Es creu que és més que coincidència que es trobés la pedra entre els nouvinguts escandinaus a Minnesota, que encara lluitaven per l'acceptació i que estaven orgullosos de la seva herència nòrdica.Michael G. Michlovic, "Folk Archaeology in Anthropological Perspective" Current Anthropology 31.1 (February 1990:103–107) p. 105ff.
Una còpia de la inscripció fou enviada a la Universitat de Minnesota. Olaus J. Breda (1853–1916), professor de llengua i literatura escandinaves al Departament Escandinau, va declarar que la pedra era un frau i va publicar un article desacreditant-la que fou publicat a Symra en 1910.Olaus J. Breda. Rundt Kensington-stenen, (Symra. 1910, p. 65–80) Breda també va enviar còpies de la inscripció a lingüistes i historiadors a Escandinàvia, com Oluf Rygh, Sophus Bugge, Gustav Storm, Magnus Olsen i Adolf Noreen. Ells "es van pronunciar per unanimitat que la inscripció de Kensington era un frau i una falsificació amb data recent".
miniatura|esquerra|upright|Factura de venda de pedra d'Ohman a la Societat Històrica de Minnesota, 1911 La pedra fou enviada aleshores a la Universitat Northwestern d'Evanston (Illinois). Els acadèmics ho van rebutjar com una broma o es van sentir incapaços d'identificar un context històric sostenible i la pedra va ser retornada a Ohman. Hjalmar Holand, un historiador i autor noruegoestatunidenc va afirmar que Ohman li va donar la pedra. Tanmateix, la Minnesota Historical Society té una factura de venda que mostra que Ohman els la va vendre per 10$ el 1911. Holand va renovar l'interès públic en un articleHoland, "First authoritative investigation of oldest document in America", Journal of American History 3 (1910:165–84); Michlovic va assenyalar el contrast de Holand dels escandinaus com a incapaços, valents, atrevits, fidels i intrèpids, que contrastava amb els indis com a incivilitzats, pagans salvatges, rapinyaires, venjatius, com bèsties salvatges: una interpretació que "la va col·locar de ple en el marc de les relacions índio-blanques a Minnesota en el moment del seu descobriment." (Michlovic 1990:106). ressenya amb entusiasme els estudis que van fer el geòleg Newton Horace Winchell (Minnesota Historical Society) i el lingüista George T. Flom (Societat Filològica de la Universitat d'Illinois), que van publicar les seves opinions el 1910.
Segons Winchell, l'arbre sota el qual es va trobar la pedra havia estat destruït abans de 1910. Es van tallar diversos pollancres propers que testimonien que eren aproximadament de la mateixa mida i, en comptar-ne els anells, es va determinar que tenien al voltant de 30-40 anys. Un membre de l'equip que havia excavat al lloc de la troballa el 1899, el superintendent de les escoles del comtat Cleve Van Dyke, va recordar que els arbres tenien només deu o dotze anys.Milo M. Quaife, "The myth of the Kensington runestone: The Norse discovery of Minnesota 1362" in The New England Quarterly December 1934 El comtat que l'envolta no s'havia colonitzat fins a 1858, i l'assentament va ser severament restringit durant un temps per la guerra sioux de 1862 (encara que es va informar que la millor terra al municipi adjacent a Solem, Holmes City, ja havia estat presa en 1867, per una barreja de colons suecs, noruecs i "ianquis").
Winchell va estimar que la inscripció tenia uns 500 anys d'antiguitat, comparant-ne la resistència a la intempèrie a la part posterior, la qual cosa suposava que era glacial i de 8000 anys d'antiguitat. Winchell també esmenta en el mateix informe que el Prof. W. O. Hotchkiss, geòleg estatal de Wisconsin, va estimar que les runes eren "almenys de 50 a 100 anys". Mentrestant, Flom va trobar una forta divergència aparent entre les runes utilitzades a la inscripció de Kensington i les utilitzades durant el . De la mateixa manera, el llenguatge de la inscripció era modern en comparació amb les llengües nòrdiques del .
La pedra rúnica de Kensington està exposada al Museu de Pedres Rúniques a Alexandria (Minnesota).
Text i traducció El text consta de 9 línies a la cara de la pedra, i 3 línies a la vora, que es llegeixen de la manera següent:Sven B. F. Jansson, "'Runstenen' från Kensington i Minnesota" in Nordisk Tidskrift för Vetenskap 25 (1949) 377-405. W. Krogmann, "Der 'Runenstein' von Kensington, Minnesota', Jahrbuch für Amerikastudien, 1958 3: 59–111. Inge Skovgaard-Petersen, review of: Theodore C. Blegen: The Kensington Rune Stone. New Light on an Old Riddle. St. Paul, Minnesota Historical Society, 1968. Historisk Tidsskrift, Bind 12. række, 5 (1971).
Cara: 8 : göter : ok : 22 : norrmen : po : ...o : opdagelsefärd : fro : vinland : of : vest : vi : hade : läger : ved : 2 : skjär : en : dags : rise : norr : fro : deno : sten : vi : var : ok : fiske : en : dagh : äptir : vi : kom : hem : fan : 10 : man : röde : af : blod : og : ded : AVM : frälse : äf : illü. Vora: här : (10) : mans : ve : havet : at : se : äptir : vore : skip : 14 : dagh : rise : from : deno : öh : ahr : 1362 :
Les seqüències rr, ll i gh representen dígrafs actuals. AVM és escrit en majúscules llatines. Els nombres escrits en números aràbics en la transcripció anterior es donen en el sistema pentimal. Almenys set de les runes, incloses les transcrites anteriors a, d, v, j, ä, ö, no són en cap estàndard conegut de l'època medieval (vegeu els detalls més avall).Aslak Liestöl, "The Bergen Runes and the Kensington Inscription Minnesota History 40 (1966), p. 59 "To Scandinavian scholars this will not be starrtling news, for they are agreed that the Kensington inscription is modern. […] The myth of the Kensington stone lives on, I am sorry to say, partly because scholarship has failed in making its views known in a form suitable to convince the public." El llenguatge de la inscripció és proper al suec modern, el text transliterat és fàcilment comprensible per a qualsevol parlant d'una llengua escandinava moderna. El llenguatge més proper als suecs del que del és un dels principals motius pels quals el consens acadèmic la considera un engany.
La traducció del text és
"Vuit gautes i vint-i-dos noruecs en un viatge d'exploració de Vinland a l'oest. Vam haver acampat per dos skerries un dia de viatge cap al nord d'aquesta pedra. Érem [a] pescar un dia. Després d'arribar a casa [hem] trobat deu homes vermells de sang i morts. AVM (Ave Virgo Maria) salva [nosaltres] del mal ".
"Tenim deu homes al mar per vetllar pels nostres vaixells, catorze dies de viatge d'aquesta illa. [en l'] any 1362."
Anàlisi lingüística Holand va portar la pedra a Europa i, mentre els periòdics de Minnesota portaven articles debatent acaloradament sobre la seva autenticitat, la pedra va ser ràpidament desprestigiada pels lingüistes suecs.
Durant els següents 40 anys, Holand va lluitar per influir en l'opinió pública i acadèmica sobre la pedra, escrivint articles i diversos llibres. Va aconseguir un breu èxit el 1949, quan la pedra va ser exposada a la Institució Smithsoniana, i erudits com William Thalbitzer i S. N. Hagen van publicar articles que donaven suport a la seva autenticitat. Gairebé en els mateixos anys, els lingüistes escandinaus Sven Jansson, Erik Moltke, Harry Anderson i K. M. Nielsen, juntament amb un llibre popular d'Erik Wahlgren, van tornar a qüestionar l'autenticitat de la pedra.
Juntament amb Wahlgren, l'historiador Theodore C. Blegen afirmava taxativament que Ohman havia tallat l'artefacte com una broma, possiblement amb l'ajuda d'altres persones a la zona de Kensington. Una resolució addicional semblava acceptar-ho amb la transcripció publicada el 1976 d'una entrevista de Frank Walter Gran feta per Paul Carson, Jr. el 13 d'agost de 1967 que havia estat gravada en cinta d'àudio."The Case of the Gran Tapes", Minnesota History pages 152–156 (Winter 1976) En ella Gran deia que el seu pare John confessava en 1927 que Ohman va fer la inscripció. Tanmateix la història de John Gran era basada en anècdotes de segona mà que havia escoltat sobre Ohman, encara que va ser presentat com una declaració d'un moribund, Gran va viure durant molts anys més, sense dir res més sobre la pedra.
La possibilitat que la runa fos un artefacte autèntic del va ser tornada a plantejar el 1982 per Robert Hall, professor emèrit de llengua i literatura italiana de la Universitat de Cornell, que va publicar un llibre (i una continuació el 1994) qüestionant la metodologia del seu crítics. Hall va afirmar que els problemes filològics a la pedra podrien ser el resultat de les variàncies dialectals normals en el vell suec de l'època. També va afirmar que els crítics no havien considerat l'evidència física, que trobava que la inclinava força en favor de l'autenticitat.