Vallromanes és un municipi de la comarca del Vallès Oriental al límit amb el Maresme, situat a 25 km del centre de Barcelona, a Catalunya. Forma part de la Regió metropolitana de Barcelona i s'estén als vessants nord-occidentals de la serra de Sant Mateu (puig de Lledó, 493 m alt) a la Serralada Litoral; el terme comprèn la capçalera de la riera de Vallromanes (que aflueix a la riera de Mogent per l'esquerra dins el de Montornès), i és drenat també per la riera d'Ardenya (límit nord-oriental), afluent de la primera. El territori és muntanyós, ocupat en una bona part per matollar i boscs de pins i alzines (562 ha).
Geografia Llista de topònims de Vallromanes (Orografia: muntanyes, serres, collades, indrets..; hidrografia: rius, fonts...; edificis: cases, masies, esglésies, etc).
Límits del terme municipal:
El municipi es troba a 153 m. d'altitud sobre el mar i té una superfície de 10,7 km². Segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, el cens de població, l'any 2012, és de 2.480 habitants, amb una densitat de població de 232,9 hab/km².
Quant al gentilici dels habitants poden utilitzar-se indistintament les següents denominacions: Vallromanès/esa, Vallromaní/ina i Vallromanenc/a
Clima La localització al vessant septentrional de la Serralada Litoral condiciona el clima. L'efecte tèrmic de la proximitat del mar queda sensiblement reduït a causa de la interposició de la serralada. Els vents convectius (les marinades), particularment a l'estiu, difícilment arriben a l'altra banda de la serralada, de manera que no hi ha l'efecte assecador i alhora refrescant. Cal pensar que a l'altra banda, a Alella, aquests vents poden arribar als 40 km/h. La menor exposició a la radiació solar a causa de l'orientació del relleu i l'exposició als vents freds del nord fa que les temperatures hivernals siguin menors. Així doncs, les temperatures al mes de gener són pràcticament dos graus més baixes que al vessant litoral i la precipitació és lleugerament superior, segons dades de l'Atles climàtic de Catalunya.
Un altre fet remarcable és el risc de precipitacions intenses: amb intensitats superiors als 100mm. en 24h. per a un període de retorn de 10 anys (segons càlcul hidrològic i determinació dels cabals d'avinguda de les Conques Internes de Catalunya, ACA 2001).
Geologia, sòls i relleu Tot el terme municipal està sobre la serralada litoral i no arriba a la plana del Vallès. La litologia dominant són granodiorites la intrusió de les quals va tenir lloc als episodis finals de l'orogènesi herciniana, al final del paleozoic. La meteorització dels granits dona lloc als saulons, uns materials d'elevada fertilitat.
Tot el municipi forma part de la conca hidrogràfica del Besòs. Els principals cursos fluvials del municipi de Vallromanes són: la riera de Vallromanes, d'uns 6 km de longitud, afluent del riu Mogent; el torrent de les Fontanilles, el torrent d'Ardenya i el de l'Agutzil que aflueixen a la riera de Vallromanes i el torrent del Sot dels Verns que aflueix al torrent de Can Gurri.
Vegetació Per la seva ubicació geogràfica Vallromanes és de ple en la regió biogeogràfica mediterrània amb una notable riquesa d'espècies i diversitat de sistemes naturals. Els sistemes naturals dels vessants del solell són propis de zones eixutes, de creixement més lent i, en conseqüència, de menor desenvolupament durant el procés de regeneració després de pertorbacions. A les carenes de solell destaca el garrigar, però també es poden trobar elements de l'alzinar esclarissat, de la brolla d'estepes i bruc boal, taques d'albada i, fins i tot, clapes de llistonar. Als vessants de solell pot dominar la brolla d'albada, que es pot barrejar amb clapes de garriga, clapes d'estepes, prats d'albellatge, etc.
En general, la vegetació d'aquestes orientacions està constituïda principalment per comunitats arbustives i herbàcies, amb algunes clapes arbòries, principalment de pi pinyer. En aquest context, existeixen nombroses formacions de gran interès, tant per la seva raresa, vulnerabilitat, singularitat i estat de conservació, com els prats d'albellatge -reconeguts d'interès comunitari-, i les brolles, garrigues i màquies, de gran diversitat florística i faunística.
Menció especial mereixen les comunitats de ribera, com anteriorment a Can Maioles encara visible a l'extrem del camp de golf d'extrem interès intrínsec per l'acumulació de valors naturals i funcionals, ja que constitueixen una veritable xarxa de connectors biològics, que permeten el manteniment dels fluxos entre les diverses zones del parc. Entre les principals comunitats cal destacar els alocars que encara romanen al llarg de diverses rieres del vessant costaner, i els magnífics boscos de ribera, amb espècies tan significatives com el vern, l'avellaner i el roure africà, totes elles incloses entre els hàbitats d'interès comunitaris, i darrers reductes d'aquests ecosistemes.
Sens dubte, els alocars representen una de les comunitats més especials de la serra de Marina pel fet que a Catalunya es troben només dues grans taques de distribució de l'alocar (Vinco-Viticetum agni-casti): una a la conca baixa del riu Ebre, i una altra al Nord-est, de la qual les poblacions de la serralada Litoral significarien el límit meridional. En aquesta comunitat, pròpia de les rambles mediterrànies, s'hi troba l'aloc (Vitex agnus-castus), el magraner (Punica granatum), l'òlbia (Lavatera olbia), la barretera (Petasites fragans) i la vinca grossa (Vinca major). Actualment, però, molts trams de l'alocar estan força degradats i envaïts pel canyar i la bardissa que hi són dominants. Tot i això, es mantenen alguns trams ben conservats, on l'alocar forma franges força amples a banda i banda dels torrents i on es troben alocs de dimensions remarcables. Així, cal esmentar la riera de Canyet (amb uns 200 m. d'alocar, amb alocs que presenten soques d'uns 30 cm de diàmetre), i el torrent de Pomar. A Sant Jeroni de la Murtra es localitza l'alocar millor conservat, amb una longitud d'uns 300 m. entre la bassa de Sant Jeroni i l'autopista B-20.
Pel que fa a les plantes amb flor, el catàleg és molt més complet. És remarcable la presència d'espècies de caràcter eurosiberià, com el vern (Alnus glutinosa), el grèvol (Ilex aquifolium), l'evònim (Euonymus europaeus), o l'auró negre (Acer monspessulanum). Onze espècies presenten el seu límit meridional de distribució en aquesta zona, i tres d'elles (Ampelodesmos mauritanica, Anthyllis cytisoides i Solanum rostratum) el septentrional. Així mateix, s'hi localitzen dos endemismes catalans: abellera catalana (Ophrys catalaunica) i Salvia valentina.
Accés per carretera La carretera d'accés a Vallromanes és la BP-5002 que uneix els municipis de Granollers i del Masnou; Vallromanes es troba just al mig d'ambdues poblacions. Des de la carretera BP-5002, el municipi més proper i que limita amb Vallromanes és, en sentit nord-oest, Vilanova del Vallès i, en sentit sud, el municipi d'Alella, el qual també limita amb Vallromanes.Mapa de Google
Demografia
El primer cens, després de la desagregació de Montornès del Vallès, va ser el 1936 amb 419 habitants.
Història La referència més antiga de Vallromanes es remunta a l'any 970, que s'esmenta la casa de Sant Vicenç a Valle de Romanas. L'església de Sant Vicenç, que és documentada el 1183 com a parròquia, pertanyia al terme del Castell de Montornès (Vallromanes) o de Sant Miquel de Montornès, al qual també pertanyia la de Sant Sadurní de Montornès. El castell, documentat des de 1108, és situat dalt del turó del castell de Sant Miquel, al límit amb el municipi de Montornès del Vallès (la línia divisòria dalt el turó assenyala que les ruïnes del castell són del municipi de Vallromanes, mentre que les de la capella de Sant Miquel corresponen a Montornès). Posseïren el castell els Montornès, que a la segona meitat del adquiriren del rei la jurisdicció civil i criminal i el mixt imperi, mentre que el senyor rei es reservava el mer imperi i la directa i alodial senyoria, drets aquests que foren adquirits del rei el 1390 per la ciutat de Barcelona. Fins a la primera meitat del els consellers barcelonins reberen queixes dels homes del castell de Montornès contra Pere de Montornès, que tenia el castell en feu de la ciutat de Barcelona. Els remences s'hi fortificaren el 1485. El 1505 el sobirà va vendre en feu (amb retenció del domini alodial i directe) a la universitat de Montornès les rendes del castell i de les parròquies de Montornès. Així, Vallromanes, Alella i Montornès, pobles que fins aleshores depenien del castell, passaren a ser de reialenc. El 1632 Vallromanes i Montornès formaven una batllia (al aquests pobles constituïen un sol municipi, fins que Vallromanes se'n separà a la primeria del ). El castell de Sant Miquel de Montornès continuà en possessió dels Montornès fins al 1621, que passà als Taverner, que esdevingueren a la fi d'aquest segle comtes de Darnius. El 1718 el comte de Darnius reedificà l'antiga masia de la Torre Tavernera, al peu del castell, que esdevindria en endavant residència dels senyors del castell de Montornès, els quals, a la fi del eren els Fiveller, que heretaren també el títol de comtes de Darnius, i al ho eren els Martorell. A la fi d'aquest segle la propietat del castell i de la Torre Tavernera pervingué als propietaris actuals, els comtes d'Alba de Liste.
Vallromanes formà part del municipi de Montornès fins al 1933, quan es constituí en municipi independent. El primer alcalde de Vallromanes va ser, al 18 d'agost del 1933, Genís Guàrdia i Roca.
Cultura Festa local El municipi compta amb dues festes locals: La festivitat de sant Miquel, el dia 29 de setembre, que és quan s'hi celebra la Festa Major d'estiu. La festivitat de sant Vicenç d'Osca, el dia 22 de gener, que és quan s'hi celebra la festa major d'hivern.
Llocs d'interès Carrer Vista Alegre És el carrer més antic del municipi, on encara podem trobar algunes de les primeres cases de poble que formaven amb la plaça de l'Església el nucli urbà antic de Vallromanes, entre les quals destaca El Celler de l'Avi. En aquest carrer hi havia l'escola de la població. La rambla de Vallromanes separa el carrer Vista Alegre de la plaça de l'Església.
Casal de Vallromanes Inaugurat al gener de l'any 2007, en els mateixos terrenys on hi havia l'antic casal, a la Rambla de Vallromanes, el qual va haver d'ésser enderrocat per presentar una estructura tan malmesa que, segons l'equip de govern municipal d'aleshores, feia impossible la seva restauració.
Castell de Sant Miquel
El Castell de Montornès (Vallromanes) és l'antic castell del municipi de Vallromanes, al cim d'un turó, contrafort nord de la Serralada Litoral, que limita aquest terme amb el de Montornès del Vallès. El castell, del qual es conserven algunes restes, és esmentat ja l'any 1108.Ajuntament de Vallromanes . Història de Vallromanes.
El Celler de l'Avi És una casa senyorial del carrer Vista Alegre, pertanyent a la família d'Alba i Mogas, que obre les portes al públic una vegada a l'any per mostrar fotografies, quadres i col·leccions de diversos objectes històrics de la família i que tenen un gran valor cultural i artístic per al municipi.
Ermita de Sant Andreu
L'any 1696 hi ha constància que es porten a l'ermita de Sant Andreu relíquies procedents de Roma, dels Sants: Àngel, Felicià i Marcel.
A la Guerra de Successió Espanyola en la qual Catalunya perdré les seves llibertats, els Taverner-Montornès feren costat al pretendent Borbó, i això va comportar la destrucció de la Torre Tavernera i molt possiblement de la capella annexa de Sant Andreu.
L'any 1718 Oleguer d'Ardena Taverner Montornés, comte de Darnius, refarà casa i ermita.
Els edificis patiran encara una nova reforma el , quan es decideix que acolliran la seu social del Club de Golf de Vallromanes.